Arxivar per març de 2010

31 març 2010


Podi a la Mitja de la Calçotada

Classificat com a General

El primer podi en una mitja marató per mi és el meu fet noticiable. No m’havia passat mai. M’he enfilat a podis en ultradistàncies, a curses de barri i per algun poble, que m’estimo molt. De fet a tot arreu m’ha fet molta il·lusió. Molts son els candidats, pocs els triats. Una mitja i amb el meu nivell tan modest, optar a un premi destacat: la primera vegada.
Fruit de la casualitat, donat que en un primer moment i com em feia mandra anar a entrenar sol, volia fer una mitja. La de Montornés, la més propera, estava feia setmanes amb el rètol de tancades les inscripcions.
A Valls no hi havia corregut mai, o almenys això pensava. El que si havia fet fa uns anys és el cros que es fa a aquesta bonica localitat.
Em posa content quan hi puc anar amb la família. El pla, és arribar d’hora recollir el pitral i buscar el centre, un lloc on esmorzin bé i que passegin per conèixer l’entorn. El tema ens funciona, i quan queda poca estona faig els darrers preparatius, acuradament: em poso el més bé que sé el pitral, s’ha de dir que sempre tort, menjo un parell de peces de fruita i m’hidrato convenientment. Com sempre, alguna cosa m’he deixat: el gps i el meu crono no van els botons. La Marisol em deixa el seu, ja que jo sense rellotge estic perdut.
Revisc els nervis previs, sacsejo la gruixuda musculatura, miro al meu entorn on no conec pràcticament a ningú. Bé, de vista si. No massa mal situat, aviat puc córrer degust, però en pujada. De bon començament de cara amunt, no ho veig clar. Ves per on, passo el quilòmetre dos per sota de deu segons dels vuit minuts. Això vol dir que he anat a tres cinquanta-cinc i ara es planeja i es fan micro grups, on enlloc hi estàs massa estona. Així, que el millor aliat és el rellotge de la Marisol de números grossos i agraïts. Per què agraits ? estic anant a quatre i molt de gust. Del sis al set una pujada de pebrots, o de calçots ves a saber. Arribat d’alt, ofegat i torna a costar a agafar ritme i fins el deu que passo en poc més de quaranta minuts. Oh, quin plaer, oh, quina emoció. El nen corre com quan era jove. “No siguis burro, i no et distreguis”, em dic a mi mateix. No es pot anar amb ningú, tothom va a la seva, i quan t’apropes a algú sembla que facis nosa. El millor, el crono. Negre, petitot, deixat i que em va donant bones notícies.
Bé, no em passa gaire gent i si ho fan, tan se me’n dona. Jo a la meva que l’objectiu és mantenir i de cara al final arribar amb bones sensacions. Així, amb algun trenca-cames de puja i baixa, que no deixa anar a ritme, però que mira: que hi farem.
Entro al quilòmetre vint, em passa un noi i tot seguit veig un que te pinta de tenir al voltant de la meva edat: ell també em mira, i fa un reüll. Dubto uns moments: “Va fàcil i està augmentant” “oblida’t”. Però tot d’una, un ressort cerebral de la part tonta, en fa dir: “apropa-t’hi, a veure que passa”. A coi, augmenta el ritme. Jo també, i quan veig l’arc de la meta, canvio el meu pas curt de sempre, pel llarg de les meves cames i amb intenció de donar-ho tot i faig els darrers tres-cents metres a ritme interessant. Passada la meta em giro per donar-li la mà a l’improvisat rival, que segur que hores d’ara, menys guapo deu pensar de mi de tot.
Tot aquest relat, per dir que passada una estona, quan prèviament hem anat a buscar un pollastre a l’ast i per curiositat mirem la classificació: tercer de la M5. Ooooostresss !!
Ens esperem al repartiment de premis i penso; no et cridaran i si: sento el meu nom, pujo emocionat i em donen un trofeu amb un motiu identificatiu xul·lissim: un calçot. Ah !, no he anat mai a una calçotada encara, però em fa una il·lusió com no us podeu imaginar.
Enfilat allà dalt, sento un nom conegut. En Ramon Gabara, que conec de fa tres anys des de que anem a la cursa de Sant Climent, que tan directament organitza i em diu unes paraules que toquen el cor a qualsevol: “Un honor de compartir el podi amb tu”, li enganxo la cintura i vet a quí que tota la història.
Agraït que t’hagis empassat aquest rotlle d’un corredoret modestot, però que s’ho passa teta i només en 1h26’01”


Només per aquest calçot, ja valia la pena



Una bona fleca, per un bon esmorzar

A aquesta hora els Vallencs estan amagats a casa seva. Ni una ànima


Els egarencs hi entenem de castells, però a Valls hi han les colles dels Xiquets de Valls, la vella i la jove. Aquest monument és magnífic.


L’hora de la veritat i fora les neures.

Clar que si, al poble se l’ha de consultar per saber el que pensa, o és el que món sempre ha estat com el coneixem ara ?


Quina foto més horrible, però és el que hi ha


El sol i la bona temperatura, present en tot moment.

Trofeu representatiu i amb imaginació.

Esperant que el nen s’enfili al tercer graó


El Nuck, no sap que espera. Però un més de la família.


Eiii, espero no acostumar-me, tot i que forta emoció

Pujo o no ?

Que ve es veu des d’aquí el paisatge 😉


Ja hi som tots i quina alegria: en Ramon Gabara

Ramon, que no hi cabem i el 1 és teu.


Una imatge pel record


Ramon Gabara; una persona que val molt i em qui tinc el gust de compartir el plaer per aquest esport. “L’Honor és meu”.

Gràcies per haver arribat fins aquí. El lector ha fet un esforç que li reconec. Ara, la setmana que ve passa’t per aquí.

9 respostes

30 març 2010


Un dia preciós i apreciat

Classificat com a Entrenaments

Sorpreses agradables cada dissabte i sempre dona la sensació que la gent gaudeix de la trobada. Recordar les anteriors trobades i intentar anar per un lloc diferent, per fer-ho més distret.
Visualment es veia clar que feia un dia esplèndid, d’aquells dies transparents com pocs, on la temperatura és la justa: ni fred ni calor, ni vent. Si que quedava el dubte de si als camins estarien massa enfangats, però intentant evitar aquells racons que sabem que costa d’eixugar l’aigua que durant la setmana va caient dels núvols.

Una imatge val més que mil paraules.


Fila índia pel mig del camp, amb en Jordi al capdavant


Dissabte d’autèntica primavera en un entorn de luxe. L’Oriol, de groc i vingut de Viladecavalls, una promesa i una realitat de l’atletisme i nou Mossenaire


Xavi, amb el símbol de la victòria als dits, seguit per en Zico


En Fran amb en Fabra prop


Maten, que enguany està que es surt de bons resultats: marató en 3h22


En Casi, avui l’he vist tristot i a més a caigut davant meu, quan anàvem de pujada. Aquí va seguit per en Carles i darrera el debut del mossenaria Isma, que venia expressament des de Manresa


En Mangot ens ensenya al seu nebot, nou mossenaire com el noi de darrera, que com en mi és costum encara no li he posat nom. Darrerament ens venen uns mossenaires moooolt aaalts !


Un camí fantàstic: molt bonic, sota el meu punt de vista.


Com es nota que fa baixada !. Sabadell al fons.


En Carlos, també debutava com a nou mossenaire, seguit d’aprop del Rafel. Amb ells he passat una temporada hivernal molt bona, per l’Ègara


Mes amics, amb la Mola al fons.


Torres, també era el seu primer dia. Vaig entrenar amb ell feia un parell de setmanes pel recorregut de la cursa del Mussol. Esperem que s’ho vagi passar bé.


El mossenaire més apreciat és aquell que pensa en venir-nos a buscar, i qui si no: en Miquel i en Maten no paren mai d’anar amunt i avall.


L’Isma, tot un luxe Manresà


Cap on anem Ferran ?


En Rafel, en plena forma sempre


Fa il·lusió quan repetiu les sortides i aneu venint sovint


Nosaltres, sempre anem a fer un traguet a la font de les canyes



De cara l’estiu encara agrairem més l’aigua del Montseny

També exemplificar el que deia l’altre dia. La gent ens anem aproximant a entrenar plegades ben bé per que algú ens ho reconamana. Si la setmana passada en David ens deia que li va dir en Mosqui, a aquesta tenim el mateix exemple; vol dir que hi ha força amics que pensen amb nosaltres i ens recomanen i és per això que fem agraiment públic.
En Jose és habitual i ens dona molta satisfacció saber que ve i es pot dir que no hi ha dissabte que es perdi la trobada, des de que va venir per primera vegada i ens alegra que sigui aixi.

Dèia en Jose;

Hola a todos.

Me llamo Jose, conocido como el NOIDELABARBA. Conocí el mundo mossenaire a través del gran Moski, y la verdad es que me he enganchado ya que he conocido a gente maravillosa,en un ambiente muy bueno. Mi historial atlético es más bien corto, hice la mitja de terrassa como reto personal y la cursa de muntanya de Rubí, a la que un compañero de trabajo me engañó. Me gusta correr por puro placer y hacer un par de carreras al año para respirar el ambiente que se vive en ellas.

Éste año me he propuesto varios retos:

– que me toque la primitiva
– superar la milla vertical, que el gran Pep se encargó de inculcarme
– aguantarle un cambio de ritmo al TITO AGUSTÍN ( sólo le puedo ver la espalda)
– la maratón de Barcelona 2013 (hay que entrenar con tiempo)

Saludos a todos y espero que este proyecto dure varias generaciones.

Comentaris tancats a Un dia preciós i apreciat

Anteriors »