24 febr. 2010
Torno a ser maratonià: 3h07 a València
Un cop finalitzada la marató i si ha anat bé, i em va anar molt bé, ara tot és història i aquesta de la bona. La raó per entrenar i passar l’exàmen i sortir-se’n prou bé, forma part del joc. Hagués pogut sortir malament, però no va ser així. Estic més que content.
No se que ho fa, però s’ha tornat a donar un binomi que vaig tenir l’any 97. Quan va néixer l’Anna vaig deicidir, que si tot anava bé, faria la Matagalls-Montserrat. Vaig patir molt, però la vaig acabar. Al cap d’uns mesos anava a València i em vaig tornar a animar a aquest esport, de vegades molt injust. Injust, per què quan més bé estàs pot venir la lesió, com ha estat més d’una vegada, i passar-se temps mirant de recuperar-me per tornar-hi. Bé, anem a la marató.
Les dues darreres setmanes vaig entrenar poquíssim, per no dir gens. L’una, per molt de fred i pluges que hores d’ara determinen que prefereixo quedar-me a casa. Ho vaig referenciar a la llista d’atletisme.cat, i coneguts m’animaven i li treien importància.
Llavors, com que en parlavem a corredors.cat, al racó dels Vallessans, vaig fer partícips al seus membres, per donar joc i per autoanimar-me. I sobretot, amb meu lloc favorit: el fòrum mossenaire, on et se’ns més proper amb els que sempre entrenes. Com no, als companys de l’Arec Terrassa que també saben ho important que és per un corredor sentir-se recolzat.
El pla era, viatjar amb la meva dona i l’Oriol i l’Anna, però vam passar una setmana de nervis per que fins a darrera hora no vam saber si a la feina li donaven el matí lliure del dissabte per poder viatjar a la Marisol.
Finalment així va ser. Arribem a València a l’hotel Sorolla on recullo el pitrall, per anar llavors al dinar que cada any fan al Restaurant Rosiña. Un arròs Valencià que estava boníssim. Vam comprar un ticket de sobres i vam repetir i tot. Vam fer una mica de turisme pel centre, i vam aparcar el cotxe a un punt intermig. Vam analitzar el lloc de la sortida i aviat a sopar tots quatre. Arribats a l’hotel, vaig posar a punt tots els petracols per la marató, de manera acurada i a dormir de seguida.
Al matí duia l’esmorzar que vaig llegir una vegada en una revista especialitzada: menjar per nens. Fideus amb carn i arròs amb peix. Galetes i Gatorade. Em va sentar de conya i crec que va ser clau. Quan surts a l’exterior als hotels no saps mai que menjar, en canvi dut de casa almenys pots garantir el que menjaràs.
Un sentiment m’arrossega tot el cap de setmana; la marató de València em va veure triomfar a la seva primera participació amb trenta anys, fent dues cinquanta quatre. La marató de València em va veure retornar; quan em van diagnosticar que tenia de deixar de córrer, amb trenta cinc. La marató de València m’ha donat la que serà la meva millor marca de tota la vida; dues hores cinquanta dos amb trenta set anys i ara, quan no pensava que podria doblar amb pràcticament el mateix ritme les dues parts de la marató i acabar eufòric, amb tres hores set, que ja he fet cinc vegades en les meves dinou maratons. No sembla massa bona marca, però a l’entorn en el que em bellugo la gent la troba extraordinària, excepte algú amb aspiracions més altes. És ben lògic.
El meu temor era elevat a que fessin una traca de petards, per ser el lloc adient per fer-ho. Els Valencians son els millors amb aquests temes. Tinc molta por als ensurts i em fa molta engúnia mentre espero sortir.
Arribo amb una hora de marge, i analitzo la zona de bosses, i com ho tenen tot muntat, em passejo per les gàvies on ens posarem d’acord amb el nostre pitrall. Quan quedava mitja hora, deixo tot dins la bossa i escalfo per la llera del riu Túria, i vaig cap a la sortida. Puc saludar a la Cristina Gonzàlez, una de les millors ultra-atletes del moment. Busco a en David Gonzàlez, un Egarenc que també corria i que sabia que la intenció era anar a un ritme similar, com així van reflectir els resultats, tot i que la nostra aspiració era més anar a les tres hores quinze.
Sortida atronadora i com sempre sento una emoció interna com de ganes de plorar i aviat vaig per feina. Intentar anar al que volia; ritme de quatre trenta. A més fàcil de fer càlculs, donat que gaudeixo molt fent números mentre corro. Veig que vaig comodíssim i vaig fent i tot d’una veig que estic corrent al costat d’unes persones que es fan costat. Diria que duien un ritme fixe i decideixo no fer aventures en solitari, i sotmetre’m a una autodisciplina de grup compacte. A més, dins del grup hi havia una noia, Carmen María Pérez Serra, a la que un munt de gent del públic i de corredors animen. De retruc ens sentim animats també. En el grup un atleta veterà que corre d’una manera a ritme constant, en José Cano i al que no aparto ni un moment la vista, ni de la noia. Una anècdota, és que la seva parella, que anava per davant, l’espera per què tenia problemes amb els abductors i ni tan sols aconsegueix anar al seu costat. Hi va un moment que estava tan forta que ens tibava a tots i amb la ma demanava relleu. Vaig anar uns metres intentant fer de llebre improvisada, però aviat vaig recular, donat que no me la podia jugar ara que anava tan bé.
Paso la mitja amb una hora trenta dos, sense cap símptoma de cansament i a ritme constant. El grup s’anava desmembrant i les noves incorporacions o marxaven o també es deixaven caure. Comencem a passar atletes esgotats que lluitaven contra si mateixos, enfonsats, amb cares terribles i patiment intents. Caminant, tocant-se les cames, anant mentalment al límit i físicament vençuts. En el meu cas, començava a notar algun petit avís del bessó esquerra i desitjant que no anés a més. Anar restant quilòmetres i una alegria immensa. He gaudit del darrer quilòmetre emocinant-me i ni tan sols he accelerat per guanyar cap segon. L’objectiu era acomplert i superar totes les neures dels darrers dies, s’havia superat tot alhora. Passo meta, em dirigeixo als massatgistes i només els demano descàrrega de bessó i d’aquí a cercar la familia, a dinar i cap a casa. En definitiva: tot perfecte i una vegada més: SOC MARATONIÀ.
A continuació us poso uns agraïments que he posat en alguns fòrums per que el mèrit no es tan sols meu i espero no haver-te avurrit massa, si has arribat fins aquí, encara que hagis llegit en diagonal.
Al dinar l’Anna, Marisol i l’Oriol
Els nervis a flor de pell
Aquí s’hi dina bé.
Aquesta poma no ens la vam menjar
Prop del marc de la Marató de Valencia
Aquí s’arribarà demà
Mirant les nostres joies
Davant del Restaurant de l’Anna
L’Oriol i l’art al carrer
Escribint al fil de l’Es-k-mot vallesà, mirant darrers detalls de la marató
que maco
i ja tornant, després de la marató paradeta per brenar
a corredors.cat posava
| « 22 Febrer 2010, 07:57:04 » |
M’he tornat a sentir maratonià una altre vegada i en part és gràcies a la gent que m’envolteu. 3h07, fa anys no l’hagués considerat una bona marca per mi: ara, una cosa impensable només fa uns mesos.Ja prepararé la meva crònica, donat que hi ha un barreig de moltes sensacions i ho il·lustraré, si trobo, alguna fotografia.
Dir que feia temps que no disfrutava tant i tant corrent, i que vaig acabar eufòric de content. Bé, un bessó va petar just creuar la meta: una menudesa. Camino ara llastimosament.El que agraïment especial dedicat a; als Mossenaires i Eskamotumossenaires, al grup dels Egaramossenaires, capitenejats per l’Agustinjr, a la tirada amb l’Alex Castells, que a ser primordial per creure-m’ho i en cachirulo i l’Anfeca, amb un test clau.La marató és una prova que considero la reina de les proves. La Marató de València, en el meu ranking de les millors maratons està frec a frec amb la de Sevilla.A veure si poso endreçades les idees, donat que tot va anar perfecte.Felicitar a l’eiger,
que per poc entrem junts, tot i que no ens vam veure en cap moment i segur que estarà content, donat que tots dos aspiràvem a marques una mica més discretes.Agraiment a tots vosaltres per mantenir la flama d’aquest esport tan mera Pep| « 22 Febrer 2010, 10:19:35 » |
gracies que tan emocionants paraules; la marató no se que té, però si l’acabes bé et deixa com nou.
En el meu cas també anava en un grup encastat, amb la cinquena noia i amb una bicicleta amb un lletreret tota l’estona. L’animaven un munt de gent. ah !, va fondre al seu nóvio, també.
Sabia que podia es podia aspirar a 3h04, però com sempre em va fer por, donat que la marató no son matemàtiques. Jo vaig passar la mitja a 1h3241″ Hi ha tot l’historial aquí
eiger, mmp és raó de més per estar satisfet. Et vaig buscar prèviament, donat que vaig arribar una hora abans de la sortida .Tot molt ben organitzat; per aprendre.PepFull Member
 |
« 22 Febrer 2010, 13:02:21 » |
Sé que sabeu el que es sent quan es culmina una marató i és per això que té molt valor els ànims que sempre ens donem. Agraït.Vaig veure corredors, que quan mancaven menys de dos-cents metres, queien i els amics els encoratjaven a continuar, per què si no: no arribaven.
Vaig veure un, que la seva dona li donava el seu fill de mesos, i entrava pràcticament plorant els darrers metres.Què és això !!la Marató !!Pep
|
« 22 Febrer 2010, 23:59:43 » |     |
Crec que la raó de gaudir, de vegades és encertar en el grup. Jo solc fixar-me si hi ha veterans i si a més n’hi han que s’esperen entre ells. No solen fer estrabades i corren a ritme fix. Et porten;
Si hi va una noia, no se per què o si, el grup és més nombrós. En el meu cas en vaig fixar amb el senyor del bigotet blanc, José CANO, i de fet de tot aquest grup, crec que va ser l’únic que al final no vaig poder seguir per vint segons.
La noia que estava fortíssima, i també en vaig fixar clar, amb la que vaig compartir gairebé tota la marató. Per tot arreu l’animàven i se’ns posava la pell de gallina. Es diu Carmen María PEREZ SERRANO, , i pel que veig a la web del seu club, va fer marca personal.
Bé, i arribar sobre una estora groga. Uff !, avui estic com nou.
I per acabar-ho d’arrodonir podeu veure un munt d’imatges de la televisió Valenciana, 
http://www.rtvv.es/marato2010/princiv.asp?idioma=0
Comentaris tancats a Torno a ser maratonià: 3h07 a València
