blog d'en Pep

No hem de donar explicacions del per què ens agrada aquest tipus d’atletisme: però quan una cosa t’agrada si ho dius sembla que quedes millor amb tu mateix i pots ajudar a gent del teu entorn a comprendre que un món millor és possible, i per què no corrent a estones.

Vinc a dir que després de fer vint anys fent curses, a totes elles hi busques quelcom que t’hi faci tornar. A mi m’hi fa tornar moltes coses. Haver-la fet ja tres vegades i veure que la Penya 100 D.C. manté aquella il·lusió de sempre en fer-nos gaudir de l’ultrafons. Sis hores és un temps, per mi, que una vegada t’has posat a prova, no te res de descabellat. A un terme mitjà de sis el quilòmetre i fent-los en pla, a un passeig marítim prou bonic, amb uns bons avituallaments, amb una gent que te la sents propera es fan i quedes prou bé i agafes moral per la temporada.

Des de que vaig fer els primers cent de la meva vida, al costat de l’Henry Girault allà als finals dels noranta, que vaig afegir-me a la Penya amb la perspectiva d’aprendre, com al llarg de la meva història he fet. M’agrada fer ruta i amb ells als començaments anava inclús amb autocar a França i em van introduir a les arteries el plaer per aquest entorn. Ara faig poques curses amb ells i de fet els 100 qms. de Calella on tinc el meu millor temps i que si hagués estat espavilat podia haver guanyat i que ara no m’atreveixo a fer. Una bona alternativa son les 6h. que a més acabem tots alhora i podem anar-ho a celebrar tot dinant plegats amb gent plena de ganes d’anar a un munt d’oferta que avui dia existeix per les llargues distàncies. Jo, després de l’ensurt que vaig tenir a Cantàbria, ja no tinc costum d’anar lluny però si atresoro grans records i molts d’ells anant amb la Penya i que m’agrada lluir els seus colors, tot i formar part de molts altres clubs. Els hi estic força agraït.

Ja parlant de la prova en si; vam aprofitar per anar-hi amb la família i de fet gràcies amb ells, m’ho vaig passar encara millor.

Només tenia al cap intentar arribar als seixanta quilòmetres i no tenia res previst de com va anar. Només sortir al meu entorn i a un ritme similar hi tenia en Paco Robles, un atleta molt reconegut i hàbil en proves d’ultrafons, capaç de fer tot allò que es proposi i amb un bagatge prou ampli per sentir un profund respecte per ell. És més, penso que és un mestre per la gent i comparteix coneixement amb molts de nosaltres. Compto amb la seva amistat de fa un grapat d’anys i encara que no ens veiem gaire, si que ens seguim gràcies a les xarxes socials. Les primeres voltes anàvem quatre; la Estefi, en Pere, Paco i jo. No coneixia només per saludar-nos a l’Estefi i en Pere; i plegats vam recórrer alguns quilòmetres. En un dels avituallaments es despenja l’Estefi i a un altre en Pere. Ara, com que anem tota l’estona pel mateix circuït ens anem saludant i animant, gairebé cada volta. Aquestes, eren de tres quilòmetres: un i mig d’anada i altres de tornada. Aquí hi tenim situat un lloc on tenim la roba de recanvi i on hi ha una taula molt ben proveïda d’aliments regeneratius.

Hi veiem la fidel estampa de l’Anna i el seu marit en Josep Mª Torras, que estan ajudant a que la prova tingui l’èxit que hores d’ara ja té. En Joan i la Núria, que porten tot el pes de l’organització i que segur que se’ls fa feixuga, però que s’intueix un gran plaer per què tot sembla rutllar.

Fa gràcia que en Joan i la Núria agafen una corda de cinquanta metres i igual que cada any, es recorren de nou tot el circuït i col·loquen unes marques impreses amb el punt exacte per on estàs passant. També veiem com tenen la col·laboració d’un nen que no conec i de’n Francesc, que en vendrà un número de loteria amb la curiositat de ser la numeració exacta dels metres que te una marató. També em quedo unes participacions de la Penya i com que no tenen canvi en fien. Tot s’ha de dir; en un mon de desconfiança hi ha detalls. Ep, hores d’ara ja he passat comptes. La confiança de vegades s’ha de guanyar.

Tothom que hi participa en algun moment hem coincidit en alguna prova i encara que no coneguis els noms, saps que son de la meva pasta. El que se’m fa especialment curiós és que per tercera vegada comparteixo l’espai amb una noia tan jove com la Cristina i a la vegada que em té profundament impressionat. Conjuga una imatge de d’una joventut insultant amb un domini de les proves d’ultrafons com jo no coneixia. Sé que al llarg de l’any no ha parat d’obtenir victòries en proves i campionats d’aquest entorn tant exigent, com proves de vint-i-quatre corrent, com les que tindran lloc el proper cap de setmana del divuit/dinou de desembre organitzades per corredors.cat a les pistes de Can Dragó. L’any passat ja hi era, guanyant-les en la seva vessant femenina. També ostenta el ceptre de campiona d’Espanya. Durant la prova la veus concentrada, gairebé sense alçar la vista va escoltant alguna cosa a través dels auriculars.

Hi havien, aquesta vegada, força noies i això és de destacar, per què ho trobo de molt valents optar a estar tanta estona practicant esport.

I l’Edu; que segur que tothom el veu una persona senzilla i en canvi només cal llegir-la o escoltar-la per veure que té les idees clares i que ha trobat, com molts de nosaltres, en aquesta modalitat d’atletisme una font de plaer. Ara, com es sol dir: l’Edu és un fora de sèrie, que n’hi han però no tants.

Em va agradar conèixer una mica en Santiago Seguí que a més porta una web magnífica: http://www.ultrawalking.net . La curiositat és que ens va filmant des de dins de la cursa i la seva muller ho fa des de fora i quan arriba a casa ho penja i en podem gaudir.

Quan acabem, en el meu cas amb els deures fets, un repartiment de copes on tothom estem recompensats de la mateixa manera igual i amb el nostra diploma, allargarem la festa compartint molt bones converses, que ens fa tenir gravats un records que difícilment oblidarem mai.

El meu agraïment a tots i cadascuna de les persones d’aquest entorn que estan aconseguint tants moments de passar-m’ho bé.

Afegeixo els meus comentaris que he fet, a diferents fòrums i ara les fotografies que van fer la meva família.

DIAPOSITIVES

http://penya100kmdc.blogspot.com/

X 6h Calella: RESULTATS

X 6 HORES DE CALELLA, 06-12-2009

Classificació catalans
1r: Edu Clemente 69.300km
1a: Estefi Climent 57.000km

Classificació estatals
1r: Edu Clemente 69.300km
1a: Cristina Gonzàlez 68.200km

Classificació general
1 69,300 EDUARD CLEMENTE LABOREO
2 68,500 RUBEN COLOMBO MURIEL
3 68,200 CRISTINA GONZALEZ GARCIA (1º dona)
4 64,900 MANOLO REAL
5 64,231 JUAN CARLOS RODRIGUEZ MARTINEZ
6 62,300 PACO ROBLES ADAN
7 62,150 PEDRO LOPEZ GONZALEZ
8 61,100 PEP MOLINER ALCALDE
9 61,000 FRANCESC GIRAL ROYO
10 59,400 CARLOS HIERRO GONZALEZ
11 59,300 MANUEL DIAZ POL
12 58,750 ESTEBAN ALVAREZ MARCOS
13 57,575 VICTOR DE LA HERMOSA MORAL
14 57,000 SIXTO PALLAS PIAZUELO
15 57,000 ESTEFANIA CLIMENT SOLANS (2º dona)
16 55,000 ANTONIO TARAZONA SAEZ
17 54,600 JOAQUIM BANET DURBAU
18 54,200 JUDITH JULIÀ GARCIA (3º dona)
19 54,100 CARLOS GIRALDEZ MONTES
20 53,000 VICENÇ MOMPART
21 52,700 JOAQUIM FUERTES FELIU
22 51,300 JOAQUIM VERDALET RODRIGUEZ
23 51,000 JOSE ROMERO PLAZA
24 50,500 JOSE ANTONIO REVELLES
25 49,500 ELADIO LAGE CANAL
26 48,000 PERE ALSINA
27 47,000 JAVIER NAVARO MARTINEZ
28 45,550 RAMON PUIGNOU MUNTE
29 45,000 FERRAN SANTOYO MEDINA
30 45,000 AGNES LÁZARO CUESTA (4º dona)
31 45,000 JAVIER RODRIGUEZ HORMIGO
32 43,200 SANTIAGO SEGUI GARCIA
33 43,000 DAVID REYES
34 41,300 JOAN HALDON LORMAN
35 39,600 MARTÍ LÁZARO CASADEMUNT
36 39,300 JOSEP ADMETLLA MASERAS
37 39,000 MARIO MARTINEZ
38 33,000 VICTOR EXPOSITO CADENAS
39 30,000 ANGEL CEADA SEGURA
40 30,000 JUAN ANTONIO AGUSTIN RODRIGUEZ
41 27,000 Mª CRUZ AGUSTIN PORQUERAS (5a dona)
42 18,000 CARMEN BOTELLA GREGORI (6º dona)
43 16,000 MANOLO GARCIA DIAZ

Aquestes fotografies mes les han regalat la Penya

Per mi un altre dia memorable;

Aquesta setmana ens va deixar l’àvia Severina, que estava molt malalta i que per nosaltres ha estat com una mare. El meu fill, que se l’estimava molt, estava molt trist i ensupit i ell mateix va dir-me: “per distreure’m vindré a Mossèn Homs”. Em va fer feliç d’allò més i com que li calia material per córrer ens vàrem posar a treballar el tema per poder tenir una bona estrena, com aixi va ésser.

Com altres setmanes, sembla que la familia mossenaire no pot parar de créixer i a banda de tots els amics que tenim la sort de fer aquest entranyable entrenament, es suma que en venen de nous. Els uns per casualitat, per que ho han vist a algun lloc i d’altres de la ma dels seus amics, que els hi expliquen les virtuds d’aquesta trobada.

Com que el que més interessa i més al primera part, és no perdre a ningú del grup, anem per llocs prou coneguts per tothom i fem una de les soritdes més habituals tot envoltant la Residència d’avis per la vorera i baixant al torrent de la Betzuca i amb algun punt on tots fem pinya i el bon mossenaire va a cercar a aquell que ve a un ritme volgut i que no se’ l deixa per res.

Envoltem uns camps magnífics, ara en perill per les properes obres, fins a la font de l’Argelaguet que passem de llarg i fins l’encreuament, on farem, on un cop tots hi som, un primer canvi de ritme accelerat molt seguit per forces mossenaries i tot seguit un segon canvi que jo li dic de torre a torre i on en Joaquin Izquierdo em preguntava on era la Torre. És cert. No hi havia torre: vaja. Jo que li deia el circuit de les Torres.

Llavors pugem per lloc de conrreu, vorejant l’hípica i arribats prop de l’entrada, fem un descents fins al capdavall del camp de golf, i que també prop d’ell anirem amb una pujadeta fina fins el lloc acordat per fer la fotografia, on en Vicenç veu el lloc ideal per immortalitzar el moment.

Vull tornar a destacar que “el bon mossenaire, sempre espera”, però no parat, je, je… que quan arriben al punt s’aprofita per fer la xerradeta: eiiii !! però això ho trobo fantàtic.

A partir d’aquí, via lliure: duien 7,3 qm. plegats i la darrera part de l’entrenament es deixa tornar a gust de tothom, fins el camp base, tot seguint pel camí que ens fa endivinar l’entorn del Golf del Prat.

Un dia per recordar i molt emotiu per tot plegat.

Amb unes llums impressionants i un entorn ara en perill de desaparació

Gemma, tota contenta

Camp hípica

El bon mossenaire, va amunt i avall; els veieu quiets allà dalt de tot ? uiiiiiiii

Joi, seguit de prop pel seu marit en Jordi i Juan (s’estrenava de mossenaire)

Moments d’asfalt, amb en Carles i en José Antonio

Mossenaires en el moment més familiar. Senya-lo al meu fill: l’Oriol

L’Oriol: un gran nou mossenaire. A veure si s’anima a anar venint. Va ser la primera vegada que corria 10 qm., tot i que plegats ja hem fet marxes més llargues. S’ho va passar molt bé-

Tota la colla per sobre el pont del tren. Davant una nova mossenaire (no tinc el nom)

Es nota que son molt bons amics,

Una mica borrosos. L’Antonio Gil i un company

Tot fent estiraments

La Gemma amb una nova mossenaire,

Em sembla que es diu Manolo Rodríguez i és un crack, que a més organitza la milla de Sant Vicenç a favor de les malalties poc conegudes, del dissabte que ve i en paralel a TV3

Carles, va venir ara fa una colla d’anys i l’imatge característica és el mocador al cap i la seva elegància en el vestir. no ?

Quan no el coneixia gaire, recordo que ens preguntava quines espardenyes li aconsellavem, com podia millorar tot entrenant, com podia fer per millorar i un llarg etcètera, Doncs bé, es presenta a línia de sortida de la Mitja de Granollers i sense haver-ne fet cap: 1h25 Amb això estava dit tot: ens vam començar a conèixer i aviat es va veure que era un senderista expert, que no tenia per costum dedicar-se a córrer, però en canvi si que a proves de reconeguda duresa, com la Núria-Queralt, Matagalls, Montserrat- Reus i moltes més proves d’aquest tall, les feia amb moltes garanties i realitzant-les amb els més ràpids. Tot un exemple de fortalesa física i mental.
Hores d’ara, prepara tot tipus de proves, tant de muntanya com maratons, que també fa i a banda d’alguna lesió que a patit, continua gaudint com el que més de tot aquest món atlètic que ens envolta.