blog d’en Pep

Dissabte, un dia especial.
En José Expósito, del California Esports, ens esperava a l’aparcament de Cals Mossenaires amb varis fascicles de la revista del mes de Març de 2010 on a dues pàgines es parla de nosaltres, la gent que entrenem plegats a Torre Mossèn Homs i que tan contents ens te; i no n’hi ha per menys. Que la gent es fixi en el nostre projecte d’entrenament on tothom hi cap, ens fa il·lusió i ens fa contents que es ho feu vostre i que en feu campanya, com tots esteu fent i on neixen tantes amistats i projectes en comú.

Després d’aquests prolegòmens, i com que a la tarda hi havia cursa local, concretament la Cursa de Can Palet, tocava un circuït suau i aquest és el que en Javier Laporta en diria “el clàssic”. Per cert, a l’endemà, diumenge, vàrem tenir la sort d’entrenar amb en Laporta i tota una colla d’amics, com en Miquel SBD com a mossenaire dels més activistes que conec, així com en Robert, en Ferran, Pau i la Teresa en vtorres i més gent que veia per primera vegada i convidàvem a venir amb nosaltres tots els dissabtes.

Es va parlar de que aviat es farà una nova comanda de samarreta identificativa dels nostres entrenaments i que direm, quant tinguem les mostres.

L’entrenament ha estat molt bé, amb fotografia a Sant Vicenç de Verders i nous mossenaires, així com amics que es converteixen, per sort nostre, en habituals i que ens diuen que els encanta. Encara que sigui per quedar bé, ens fa feliç.

Moment clau, ben bé a mig entrenament, al quilòmetre cinc. Avui tornàvem a tenir un nou mossenaire, prou conegut pels que sovintegem el fòrum, com és l’Àlex: un atleta amb molta projecció, metòdic i un munt de coses més i que aviat debutarà en marató i en concret a la bella ciutat de Roma. Li desitgem tota la sort del món.
Venia la Montse i en Vicente; ens alegra veure’ls i comprovar que estan en forma, després d’haver patit una operació de columna vertebral, en Vicente. Moment per felicitar a en Miquel Moreno, per la seva marca peronal a la Marató de Barcelona amb 2h56, per agrair als germans Expósito el seu detall de divulgar tant el nostre projecte, inclús impulsant un article a la revista Marathon, que en Boada vagi venint a entrenar i en definitiva tots i cadascú amb un munt d’històries importants. Tots concentrats davant la càmera.

Com molts de vosaltres sabeu, les meves dificultats, conforme anem creixent amb amics, per recordar els noms i sempre em sap greu, per què sou importants i no recordar un nom sempre em fa patir, però no me’n amago. La setmana passada sota la fotografia posava; no se el nom de moment i una bona pista és la que ell mateix em va donar: recorda’t de’n Sabina, per lo tant…

Tenim de fa poc, però que va repetint en Joaquim, que a més em diu que els ensenya als seus amics i coneguts el nostre lloc d’entrenament i la filosofia aquesta que apliquem, i es veu que a la gent els agrada. Doncs a nosaltres si que ens agrada que t’ho facis teu. Li demanava quatre ratlles, donat que no el coneixem gaire i així ens ha regalat el següent:

Bona nit Pep. Hola a todos los Mossenaires, me llamo Joaquim soy agente comercial vendo perfiles de aluminio para fabricar ventanas ya sabeis si teneis que cambiar las ventanas no lo dudeis.
Os conoci por medio de California Esports y la verdad es que el ambiente que se respira es fenomenal, mi problema es que practico demasiados deportes y el dicho aprendiz de todo maestro de nada bicicleta de montaña, Padel, Tenis y correr, corri mi primera Mitja de Terrassa una hazaña para mi y me esta enganchando no me estraña con gente como vosotros,un saludito

Joaquin Molina
Alutrece S.A.
Dep. Comercial
902 020 113
jmolina@alutrece.com

Aquest esport no s’enten si no es practica, i a més: tal com ho fem nosaltres. Fer-ho tots els dissabtes ens uneix a tots una mica.

Avui era un gran dia, previ a una gran marató: la de Barcelona. Força amics dels entrenaments que fem plegats, estaven reposant a casa i d’altres van venir a rodar mitja hora, com proposaba en Miquel SBD . La idea era desitjar sort a l’endemà als nostres amics com així varen fer, amb una fotografia en comú i els millors desitjos. Tenim el luxe de tenir una persona molt generosa, com el mateix Miquel: ens ha fet viure els seus entrenaments i com ha arribat al punt adequat per posar-se a prova.

També es va fer una classificació per equips formats per persones que podien ser d’equips diferents, però córrer amb un nom triat: van triar ELS MOSSENAIRES i va fer el cinquè lloc les segënts persones

5 ELS MOSSENAIRES Punts: 291,20

III Corre la Marató de BCN amb Amics i Amigues
Classificació del CAAIA del 2010

-Socanna 3:13:51 83,57
-MiguelSBD 2:56:58 76,75
-Maten 3:22:06 67,20
-Natatxa 3:50:20 63,68
-Barceruel 3:40:17 56,77

l’agraiment per part de tots.

i;
Parlant de l’entrenament;

El circuit que vam fer, una mica enfangat, va ser el que va per llocs prou coneguts, però que avui esdeveníent un xic enfangats.

A l’encreuament dels girasols, fem el canvi corresponent amb el tiet Agustí, totalment incontestable. No hi ha qui li faci ombre. Si afegeig molts amics i arribem dalt esbufegant.

Ara baixem i pugem fins el parquing del bosc de Can Deu on fem una fotografia de grup, per què un mossenaire ens deixava direcció Sabadell, per compromisos familiars amb la seva filla. Val a dir que és un mossenaire nou, que encara no li tenim agafat el nom i que deia que estava la mar de content de la trobada. Sembla que ja es dels nostres consolidats.

Un nou canvi a la recta espectacular, un altre fins Sant Julià i recomposant el grup cap a la masia de Mossèn Homs on ens trobem als maratonians esperant-nos.

En definitiva una jornada més de bon rotllo i grans desitjos i ambient sempre festiu.

No se el nom de moment i en Jose Antonio

Manel i Antonio

L’Albert

6q, Marti i Jose



En José ja te l’alta i pot tornar a córrer. Motiu d’alegria al costat del Javi

Al Parquing del bosc de Can Deu


Josep i 6q

Javi i Marti

Salvador

El noi de vert, en Toni: nou mossenaire

Jose, Manel i Jose Antonio

Emilio

En Xavi Miquel. l’hem d’animar que avui estava un xic apagat. Àniiiiims !!!

L’Albert

Bonic cami

Nataxa, Fina i marit

Tota la colla, junt amb els maratonians a qui anava dedicada la fotografia,

Versió dos, algú sap la diferència ?

En Miquel ens ha regalat tota la temporada els seus entrenaments per que aprenguem. Ens ha vingut a fer ambient, que n’és un especialista.
Els entrenaments: de tota la temporada
http://mossenhoms.netfreehost.com/mossenhoms-ftopic1290.html
Hores d’ara ja sabem que l’objectiu de la marató ha estat aconseguit: 2:56:58 i el plaer d’una esplèndida trajectòria

Perfil del pelat que es va fer per la marató

Cara de preocupació

Els maratonians, un dia abans: en Raül, l’Anna, en Miquel, Xavi
Carles i Nataxa [que s’estrenava a la distància]

El mossenaire, ha estat en Josep Casasola, personalment el conec una mica després que vaig tenir la sort de coneixer en Martin Molina i, de l’època que rodàvem per Can Jofresa amb el test de Cooper, famós d’una època.

Ha fet marató, com la d’Empuries, baixant de les quatre hores, la mitja de Terrassa per sota de cinc el quilòmetre i és un mossenaire dels més habituals.

Li desitgem tota mena de sort i que pugem gaudir de la seva companyia molts anys. 

Ha estat un dia genial. Veure tants i tants amics compartint el plaer i patiment alhora per ésser maratonià, que és un títol que es té i es torna a reivindicar; aquesta prova mítica que et porta al límit a moltes persones amb un objeciu comú: triomfar. Gent de molts llocs i que conec per sort de compartir diferents ambients que al llarg dels anys configuren el context on em bellugo.Bé, només em queda felicitar-vos a tots i mostrar als que he aconseguit retratar el vostres rostres d’alegria àdhuc en ple mur. He estat a la sortida, al quilòmetre catorze i al trenta-sis. Cal que us digui que m’he sentit molt feliç de saber que compartim el mateix esport, que ens fa ser una mica diferents i que a mi el que m’agrada és córrer i m’heu donat una sana enveja. Als amics que no us he retratat, disculpeu-me. Ara a reposar i a continuar maquinant el proper repte.

MaratoBarcelona2010	Consultal’Àlbum
Executala presentació de diapositives

Hem fet el que sabem: correm amb qui volem i es ho passem bé. Il·lustrem amb fotografies i anem augmentant amb amics que ens tenen present. Avui ens ha conduit en Ferran Galceran, un corredor molt autocrític que està passant per un moments de lluita amb les lesions que no el deixen gaudir com ell sap. Si més no, ens alegrem que tot i no trobar-se prou bé, a més avui, ens ha fet un retoc dels circuïts clàssics molt interessant, tot fent la parada tècnica i fotografia a l’ermita de Sant Vicenç de Verders. Com que jo també de vegades vaig en grups on no conec a tothom, i ens venia l’Idelfonso, hem destacat la seva estrena al grup, tot recordant que és dels pocs Egarencs que ha fet el temut i única prova al calendari dels cent quilòmetres en pista. Aquesta setmana, se’m va passar, dir a tothom que un mossenaire habitual com és en David Torres, havia estat pare: una gran notícia i al que felicitem de tot cor. David se li cau la baba davant aquesta joia: l’Elsa El recorregut ens ha dut fins al bosca de Can deu, per llocs prou coneguts i amb les esperades típiques hem fet un entrenament molt interessant, amb una climatologia perfecte i un bon ambient incomparable. Un agraiment i dissabte us tornem a esperar i si fa dies que no vens, espabila que et trobem a faltar. Una recta agradable iel noidelabarba amb el seu pas decidit. Seguits de prop per l’Eugeni i en Vicenç En Lluis junior, després d’un parèntesi, torna a tenir bones sensacions. Ànims i aviat estaràs a tope. En Jaume en primer terme, seguit per tot el grup Aquest és un lloc bonic, Aquells arbres són com una illa enmig dels camps. En Marc, que ja és dels mossenaires més antics. L’Agustin pare i en Carles; dos grans atletes Fotografia en grup de record, amb molta gent estimada. Carles Salmeron i Jordi Garreta; aquesta setmana tenen tots dos la marató de Barcelona i ja tenen els deures fets. Ferran Galceran ens ha fet algun retoc i ens ha conduit el grup. Li desitgem que aviat torni a poder entrenar com a ell li agrada En Marc Roure, el nostre mossenaire de “Minyons”, no li agrada sortir a les fotografies: encara gaudeixo més de retrata’l. Per ell tot l’any màniga curta. Els germans Arévalo, amb l’entrenyable Antonio Blanco Un matí de dissabte, la Joi, que no coneixiem, estava tota preocupada al costat de Mossèn Homs pensativa d’on s’havia posat. Com que se que a tothom les primeres vegades els costa trobar amb qui anar, intento explicar com funciona el tema i no tan sols s’hi adapta, si no que ve sovint i no tan sols a entrenar, si no que fa curses locals i va perdent la por a les distàncies. És més, aquesta setmana celebrava haver realitzat la seva primera mitja marató de la vida. El seu temps 2h03′: perfecte !! Li desitgem tota mena d’èxits i li agraïm que ens ha enviat el seu currículum esportiu, que ens ha agradat molt. La Joi deia: Hola a tots i a totes: Sóc la Joi Casajuana. Vaig començar a córrer ara fa uns tres anys per culpa del meu fill petit, el Joel, de tretze anys, a qui li agrada molt participar a curses populars i sobretot al circuit de curses de Terrassa. Cada vegada que l’acompanyava veia l’ambient, i tot i que mai m’havia plantejat de córrer, em va començar a fer gràcia. Em vaig estrenar a la cursa de Matadepera i des de llavors he anat participant a gairebé totes les de Terrassa i a altres poblacions . Fa una setmana em vaig atrevir a fer la mitja de Gavà i penso que repetiré l’experiència, això sí, amb una mica més d’entrenament, que és el que em manca. M’agrada fer moltes coses, com per exemple ballar danses d’arreu del món i aprendre a tocar el violí quan ningú em sent, i això fa que moltes vegades no disposi de temps. Intento sortir a córrer un parell de cops per setmana però no sempre ho aconsegueixo. Ara fa uns mesos vaig conéixer els mossenaires. Algú me n’havia parlat i un dia em vaig atrevir a anar-hi sense conèixer a ningú. Em vaig presentar preguntant si era aquí on es trobava la gent que volia córrer i immediatament em vaig sentir acollida i gens extranya. Penso que és fantàstic que existeixi aquest grup i que per a molts anys!!

Un cop finalitzada la marató i si ha anat bé, i em va anar molt bé, ara tot és història i aquesta de la bona. La raó per entrenar i passar l’exàmen i sortir-se’n prou bé, forma part del joc. Hagués pogut sortir malament, però no va ser així. Estic més que content.
No se que ho fa, però s’ha tornat a donar un binomi que vaig tenir l’any 97. Quan va néixer l’Anna vaig deicidir, que si tot anava bé, faria la Matagalls-Montserrat. Vaig patir molt, però la vaig acabar. Al cap d’uns mesos anava a València i em vaig tornar a animar a aquest esport, de vegades molt injust. Injust, per què quan més bé estàs pot venir la lesió, com ha estat més d’una vegada, i passar-se temps mirant de recuperar-me per tornar-hi. Bé, anem a la marató.
Les dues darreres setmanes vaig entrenar poquíssim, per no dir gens. L’una, per molt de fred i pluges que hores d’ara determinen que prefereixo quedar-me a casa. Ho vaig referenciar a la llista d’atletisme.cat, i coneguts m’animaven i li treien importància.
Llavors, com que en parlavem a corredors.cat, al racó dels Vallessans, vaig fer partícips al seus membres, per donar joc i per autoanimar-me. I sobretot, amb meu lloc favorit: el fòrum mossenaire, on et se’ns més proper amb els que sempre entrenes. Com no, als companys de l’Arec Terrassa que també saben ho important que és per un corredor sentir-se recolzat.
El pla era, viatjar amb la meva dona i l’Oriol i l’Anna, però vam passar una setmana de nervis per que fins a darrera hora no vam saber si a la feina li donaven el matí lliure del dissabte per poder viatjar a la Marisol.
Finalment així va ser. Arribem a València a l’hotel Sorolla on recullo el pitrall, per anar llavors al dinar que cada any fan al Restaurant Rosiña. Un arròs Valencià que estava boníssim. Vam comprar un ticket de sobres i vam repetir i tot. Vam fer una mica de turisme pel centre, i vam aparcar el cotxe a un punt intermig. Vam analitzar el lloc de la sortida i aviat a sopar tots quatre. Arribats a l’hotel, vaig posar a punt tots els petracols per la marató, de manera acurada i a dormir de seguida.
Al matí duia l’esmorzar que vaig llegir una vegada en una revista especialitzada: menjar per nens. Fideus amb carn i arròs amb peix. Galetes i Gatorade. Em va sentar de conya i crec que va ser clau. Quan surts a l’exterior als hotels no saps mai que menjar, en canvi dut de casa almenys pots garantir el que menjaràs.
Un sentiment m’arrossega tot el cap de setmana; la marató de València em va veure triomfar a la seva primera participació amb trenta anys, fent dues cinquanta quatre. La marató de València em va veure retornar; quan em van diagnosticar que tenia de deixar de córrer, amb trenta cinc. La marató de València m’ha donat la que serà la meva millor marca de tota la vida; dues hores cinquanta dos amb trenta set anys i ara, quan no pensava que podria doblar amb pràcticament el mateix ritme les dues parts de la marató i acabar eufòric, amb tres hores set, que ja he fet cinc vegades en les meves dinou maratons. No sembla massa bona marca, però a l’entorn en el que em bellugo la gent la troba extraordinària, excepte algú amb aspiracions més altes. És ben lògic.
El meu temor era elevat a que fessin una traca de petards, per ser el lloc adient per fer-ho. Els Valencians son els millors amb aquests temes. Tinc molta por als ensurts i em fa molta engúnia mentre espero sortir.
Arribo amb una hora de marge, i analitzo la zona de bosses, i com ho tenen tot muntat, em passejo per les gàvies on ens posarem d’acord amb el nostre pitrall. Quan quedava mitja hora, deixo tot dins la bossa i escalfo per la llera del riu Túria, i vaig cap a la sortida. Puc saludar a la Cristina Gonzàlez, una de les millors ultra-atletes del moment. Busco a en David Gonzàlez, un Egarenc que també corria i que sabia que la intenció era anar a un ritme similar, com així van reflectir els resultats, tot i que la nostra aspiració era més anar a les tres hores quinze.
Sortida atronadora i com sempre sento una emoció interna com de ganes de plorar i aviat vaig per feina. Intentar anar al que volia; ritme de quatre trenta. A més fàcil de fer càlculs, donat que gaudeixo molt fent números mentre corro. Veig que vaig comodíssim i vaig fent i tot d’una veig que estic corrent al costat d’unes persones que es fan costat. Diria que duien un ritme fixe i decideixo no fer aventures en solitari, i sotmetre’m a una autodisciplina de grup compacte. A més, dins del grup hi havia una noia, Carmen María Pérez Serra, a la que un munt de gent del públic i de corredors animen. De retruc ens sentim animats també. En el grup un atleta veterà que corre d’una manera a ritme constant, en José Cano i al que no aparto ni un moment la vista, ni de la noia. Una anècdota, és que la seva parella, que anava per davant, l’espera per què tenia problemes amb els abductors i ni tan sols aconsegueix anar al seu costat. Hi va un moment que estava tan forta que ens tibava a tots i amb la ma demanava relleu. Vaig anar uns metres intentant fer de llebre improvisada, però aviat vaig recular, donat que no me la podia jugar ara que anava tan bé.
Paso la mitja amb una hora trenta dos, sense cap símptoma de cansament i a ritme constant. El grup s’anava desmembrant i les noves incorporacions o marxaven o també es deixaven caure. Comencem a passar atletes esgotats que lluitaven contra si mateixos, enfonsats, amb cares terribles i patiment intents. Caminant, tocant-se les cames, anant mentalment al límit i físicament vençuts. En el meu cas, començava a notar algun petit avís del bessó esquerra i desitjant que no anés a més. Anar restant quilòmetres i una alegria immensa. He gaudit del darrer quilòmetre emocinant-me i ni tan sols he accelerat per guanyar cap segon. L’objectiu era acomplert i superar totes les neures dels darrers dies, s’havia superat tot alhora. Passo meta, em dirigeixo als massatgistes i només els demano descàrrega de bessó i d’aquí a cercar la familia, a dinar i cap a casa. En definitiva: tot perfecte i una vegada més: SOC MARATONIÀ.

A continuació us poso uns agraïments que he posat en alguns fòrums per que el mèrit no es tan sols meu i espero no haver-te avurrit massa, si has arribat fins aquí, encara que hagis llegit en diagonal.

Al dinar l’Anna, Marisol i l’Oriol

Els nervis a flor de pell

Aquí s’hi dina bé.

Aquesta poma no ens la vam menjar

Prop del marc de la Marató de Valencia

Aquí s’arribarà demà

Mirant les nostres joies

Davant del Restaurant de l’Anna

L’Oriol i l’art al carrer

Escribint al fil de l’Es-k-mot vallesà, mirant darrers detalls de la marató

que maco

i ja tornant, després de la marató paradeta per brenar

a corredors.cat posava

Pep

« 22 Febrer 2010, 07:57:04 »

---

M’he tornat a sentir maratonià una altre vegada i en part és gràcies a la gent que m’envolteu. 3h07, fa anys no l’hagués considerat una bona marca per mi: ara, una cosa impensable només fa uns mesos.Ja prepararé la meva crònica, donat que hi ha un barreig de moltes sensacions i ho il·lustraré, si trobo, alguna fotografia.
Dir que feia temps que no disfrutava tant i tant corrent, i que vaig acabar eufòric de content. Bé, un bessó va petar just creuar la meta: una menudesa. Camino ara llastimosament.El que agraïment especial dedicat a; als Mossenaires i Eskamotumossenaires, al grup dels Egaramossenaires, capitenejats per l’Agustinjr, a la tirada amb l’Alex Castells, que a ser primordial per creure-m’ho i en cachirulo i l’Anfeca, amb un test clau.La marató és una prova que considero la reina de les proves. La Marató de València, en el meu ranking de les millors maratons està frec a frec amb la de Sevilla.A veure si poso endreçades les idees, donat que tot va anar perfecte.Felicitar a l’eiger, que per poc entrem junts, tot i que no ens vam veure en cap moment i segur que estarà content, donat que tots dos aspiràvem a marques una mica més discretes.Agraiment a tots vosaltres per mantenir la flama d’aquest esport tan mera Pep

« 22 Febrer 2010, 10:19:35 »

---

gracies que tan emocionants paraules; la marató no se que té, però si l’acabes bé et deixa com nou.
En el meu cas també anava en un grup encastat, amb la cinquena noia i amb una bicicleta amb un lletreret tota l’estona. L’animaven un munt de gent. ah !, va fondre al seu nóvio, també.
Sabia que podia es podia aspirar a 3h04, però com sempre em va fer por, donat que la marató no son matemàtiques. Jo vaig passar la mitja a 1h3241″ Hi ha tot l’historial aquí
eiger, mmp és raó de més per estar satisfet. Et vaig buscar prèviament, donat que vaig arribar una hora abans de la sortida .Tot molt ben organitzat; per aprendre.PepFull Member

« 22 Febrer 2010, 13:02:21 »

---

Sé que sabeu el que es sent quan es culmina una marató i és per això que té molt valor els ànims que sempre ens donem. Agraït.Vaig veure corredors, que quan mancaven menys de dos-cents metres, queien i els amics els encoratjaven a continuar, per què si no: no arribaven.
Vaig veure un, que la seva dona li donava el seu fill de mesos, i entrava pràcticament plorant els darrers metres.Què és això !!la Marató !!Pep

« 22 Febrer 2010, 23:59:43 »

---

Crec que la raó de gaudir, de vegades és encertar en el grup. Jo solc fixar-me si hi ha veterans i si a més n’hi han que s’esperen entre ells. No solen fer estrabades i corren a ritme fix. Et porten;
Si hi va una noia, no se per què o si, el grup és més nombrós. En el meu cas en vaig fixar amb el senyor del bigotet blanc, José CANO, i de fet de tot aquest grup, crec que va ser l’únic que al final no vaig poder seguir per vint segons.
La noia que estava fortíssima, i també en vaig fixar clar, amb la que vaig compartir gairebé tota la marató. Per tot arreu l’animàven i se’ns posava la pell de gallina. Es diu Carmen María PEREZ SERRANO, , i pel que veig a la web del seu club, va fer marca personal.Bé, i arribar sobre una estora groga. Uff !, avui estic com nou.I per acabar-ho d’arrodonir podeu veure un munt d’imatges de la televisió Valenciana, http://www.rtvv.es/marato2010/princiv.asp?idioma=0

Com té per costum l’Artur Mas, l’hi agrada trepitjar territori i avui era a cals Egarencs, amb tot de visites programades i amb l’agenda condicionada per poder estar en contacte amb el màxim de col·lectius.
En Ricard, el nostre president de CDC, em convidava a anar a la seu del partit per rebre’l i poder-hi parlar. Bé, a mi no se’m dona gens bé parlar, i es millor escoltar. En canvi les fotografies ens proporcionen un bon record i se que son apreciades, miro de retratar l’ambient.
L’Artur somriu, i mira de saludar-nos a tots i buscant les mirades, buscant complicitats. Sol mirar com si et conegués i imagino que li agradaria coneix-se’ns a més d’un, potser a mi no, o per què no. Me l’enduria a córrer, segur.
Li demanen signar al llibre d’honor i se li regala un de Terrassa.
Ens anima i diu paraules per seguir treballant pel futur. Es presta a tot.
Us poso unes quantes fotografies, dels diferents moments.
Com sabeu, tinc mentalitat esportiva i un dels molts motius pels que m’agrada ser dins del CDC és per què hi ha persones que ens entenen als esportistes, una mica, i principalment en Rull i se que l’Artur li agraden també. De fet, l’esport té la capacitat de trencar murs. M’he apropat més i he passat de simpatitzant a militant, per què un dia vaig escriure a l’Artur, precisament tot dient-li que no m’agradava que s’anés dient que s’havia guanyat, quan el que guanya és el que sap sumar: em va contestar personalment i de retruc ara m’hi trobo molt bé amb gent que pensa molt com jo. en temes de societat. També quan vaig conèixer en Rull, que tot i tenir una capacitat de treball com pocs, t’hi pots apropar i t’hi sents bé. També, amb molta gent que hi colabora i que tinc la sort de compartir bons moments de debat d’idees. Bé, jo no xerro gaire, però aprenc molt i il·lusiona poder treballar pels demés, sense esperar res a canvi o si: un mon millor.

Tot el que ve a continuació no és fet meu, si no d’un bon amic que li vaig demanar i penso que va quedar magnífic !!

Gràcies Carles

dèia:

Al mirar per la finestra no t’ho creies. Un dia esplèndid, ni rastre dels nuvols, res de pluja, el cel net, net de veritat i que preveia un matí maco maco. Els mossenaires van arribant com formiguetes de mica en mica i es que es notava que el calendari de curses apreta i els corredors s’han de preparar bè. Decidit el cami a seguir i que no ens voliem enfangar, tot un classic desprès de les pluges, comencem el trajecte direcció l’hospital.Els camins estan fenomenals gairebè sense bassals i anem fent via. L’Antonio ha sigut un acompanyant fidel a l unica xicota de la colla d’avui, la Najoua. Els mès forts van i venen i ès que dòna gust veure la gent tan forta. El “Casi” tenia una molèstia que no el deixava anar tan bè com sempre i s’el veia patir una mica. Ja pujant del golf ens hem trobat un grupet de corredors, un d’ells el “Guime”, anaven de baixada i a mig camí. El sol ens ha acompanyat durant tota l’estona i aixo es reflectia en el bon ambient hi ha hagut en tot moment.i les fotos http://picasaweb.google.es/carleslh/MossenHoms20_02_2010?authkey=Gv1sRgCJKJ4Jb3qJjxxAE#

Pep Moliner

Publicat: Dl Feb 22, 2010 12:07 pm Assumpte: Crec, sense temor de exagerat, que és un dels documents fotogràfics més ben fets des de que es fa reportatge setmanal i tot gràcies a en Carles López i els mossenaires que ens vam tenir la sort de tenir dissabte per terres mossenaires.Carles, ets genial i en saps un munt. M’ha encantat tot el reportatge. Ha quedat perfecte.Gràcies per dedicar-te i per la feinada que et vaig buscar i la seriositat que manifestes. Molt content i sembla com si hi hagués anat gràcies a tu. Aquestes coses m’animen molt a creure en que el projecte és de tots i per tots i espero que duri molt de temps, encara que algun dia algú de nosaltres no hi pugui anar. Està envoltat de gent i de molt bona gent, s’ho val.

Si voleu posar res al fòrum o veur’el

Fòrum de l’entrenament