blog d'en Pep

Quina sort de tenir força “Mossenaires d’honor”, i la d’avui és espectacular. La Mariona Linares ens ha tocat el cor. Quina il·lusió ha tingut, com l’hem vist a gaudir i quina felicitat més impressionant. Encomana força i se li nota ser una gran lluitadora i tenim la sort de formar part del nostre col·lectiu.

La nostra bandera ha estat portada per l’ Antonio Pulido , recentment pare d’una nena preciosa, la Carla, i mossenaire pels quatre costats.

I de nou una quantitat de persones de qualitat disposades a oblidar per una estona tots els problemes i festejar amb l’esport, la natura i amb companyia de magnífiques persones.

El recorregut amb algun progressiu i sempre dibuixant rialles a les cares plenes de salut que feu tothom. Esperem retrobar-nos aquest dissabte vinent per fer el que sabem fer; gaudir i fer gaudir als que ens envolten. Gràcies!

Què us sembla quina Mossenaire d’Honor més fantàstica!!
La Mariona Linares, al final d’aquesta crònica es dóna a conèixer i quedarà proclamada flamant “Mossenaire d’honor”

Poc s’ho esperava la Mariona, però s’ho mereix de totes totes

No imaginàvem que li fes tanta il·lusió. Moltes gràcies!!

I qui durà la bandera, avui?? Doncs qui ha estat recent pare: Antonio Pulido . També cara de sorpresa

I abans de la sortida el desplegament de l’ Antonio Pulido i de’n Juanjo

En Pau, ha vingut a caminar avui. Ha sortit un grupet en paral·lel, molt xulo

Quina Colla de cracks!!
Txell, Inma, Mariona, Carme, Cinta, Lourdes, Anna, Eva

I avui s’estrenava la Felisa, que no coneixia a ningú i… ja sí. Una Mossenaire més. Benvinguda!!

La Bandera, prop de la cua

I compartim sovint camí amb els nostres amics ciclistes

La Mariona, al costat de mossenaires noves, en Yuma i en Juanjo

l’Assumpta

En Juanjo , dona gran qualitat al projecte. Un puntal!!!

La veritat és que feu molt goig i dona gust d’entrenar al vostre costat, “Mossenaires”

Tancant el grup l’Enrique-Nilo, superats per una bicicleta i veient com van retirant les restes d’arbres caiguts fa ja més d’un any

Joan Forte, ben abrigadet, donat que rondàvem els zero graus

“Quality Moment”… amunt i avall d’en Carmelo

I en Toni, un mossenaire antic, que fa setmanes que ve seguit. Gràcies Toni!!! i per cert: “sadanalacua”

La Mariona parlant amb un mossenaire nou, que ha portat pinelli32 de correcats

Grans Mossenaires, l’ Eva Gorina i la Núria Masegosa

Miquel i Antonio, passant prop de la font de l’Argelaguet

Jordi i Joan Carles, seguit per l’Anna i en José Carlos

pinelli31, Mossenaire nou i Mariona

Enrique-Nilo, Joan i Òscar, que sabem que el que dèiem la setmana passada de possible lesió, va ésser falsa alarma. Ens n’alegrem molt!!

La bandera va fent quilòmetres a les esquenes d’A Antonio Pulido

Marc i Oriol, seguits pels germans Osuna. Avui s’estrenava de la mà de l’Isaac la Mercè

Doncs els primers, després d’haver fet el corriol tan xulo, Cisco i Sandra, retornen cap a la cua. “sadanalacua”

Joan Carles, que portava unes setmanes sense poder venir.

Per poc ens deixem la cua, però ja la tenim aquí. La veieu allà dalt?

Jordi, José Carlos (mossenaire d’honor d’aquesta setmana passada i que podeu mirar a la portada de http://forum.mossenhoms.be ) i Antonio, conduint la bandera

Antonio (bandera) José Carlos (Mossenaire d’honor setmana passada) Eva, Lourdes, Jordi i Mariona (candidata a Mossenaire d’honor a punt d’ésser proclamada)

Muntem la foto?, la Mariona s’hi posa bé, i ens mira en Nery

Toni, Gemma, Raül, que entrenen sovint per la zona de l’Ègara

I mentre muntem la foto, veiem que s’apropa la cua.

Quina gent més maca!!

Aplaudida i proclamada per tothom la “Mossenaire d’honor” la Mariona Linares, al moment que senyalem una de les Mossenaires noves, la Felisa

Tres mossenaires nous !!!!

Ahh!!, què són quatre!!! Benvinguts!!!

Proclamada per tothom i declarada “Mossenaire D’Honor” Felicitats, Mariona Linares!!!

Despleguem, Antonio?

l’Anna Cos i Antonio Pulido, fan la desplegada

I de nou la família “Mossenaire”, en un moment irrepetible. Gràcies de nou!

Surt, que espatlles el paisatge!!

(la Mariona ha retratat aquest paio, amb no sé què de què quedava bé. Si em veu el pagès!!)

Avall que fa baixada!!

Joan Carles i en Quim

I de tornada, la “Mossenaire Major” Anna Cos, i la “Mossenaire d’honor” la Mariona Linares

I ja som al camp base

Jordi Renom , un mossenaire que ve de Barcelona i dels antics. Ara a veure quan ens fa un escrit perquè dóna qualitat a la trobada.

Fent companyia a la Mossenaire d’honor
Assumpta, Felisa, Anna, Mariona, Carme, Eva, Txell, Eva, Núria, Isabel, Imma, Sandra

Quin gran record!!

Recordo especialment un dia un 7 de setembre de 2013 per què si ho llegiu era el seu aniversari i no la coneixíem gaire. Hem compartit molts moments i no perdem la pista gràcies a aquests invents. Llegirem amb quina il·lusió prepara la marató i quina vida més intensa porta i ha portat. El nostre més gran agraïment i sobretot per donar-te a conèixer i formar part de les nostres vides i et desitgem tot el millor. Gràcies Mariona!!, ahh i per molts anys!!

Dissabte. Les 7:10h del matí. Quina son. Quina mandra. Va! Em llevo. Malles i samarretes. Dues capes. Fotrà fred. Cafè amb llet de civada. Una magdalena. Motxilla petita. Roba i algun caler per després. Surto al carrer. Collons quina rasca. Pàrquing i cotxe. 7:45h recullo l’Anna. On va amb ulleres de sol si està núvol? Carretera de Castellar. El Pep ja arriba corrent. Aparquem. Ja hi ha genteta. Som-hi. Hola, hola, hola… Xerrem amb les noies. De sobte, el Pep em dóna un paper: “Té, Mariona, ets la Mossenaire d’honor”. Què???!!!!! Ualaaaaaaaaaa!!! Salto d’emoció!! Quina alegria!!!

Perdoneu que hagi fet aquesta breu crònica d’aquest moment, però és que sé que mai no l’oblidaré i la volia compartir amb vosaltres.

Vaig néixer a Figueres l’any 1976. Al cap de dos anys, ja vivia a Berga, on vaig créixer i on tinc les meves arrels. Com la majoria de joves de poble d’interior que volen estudiar als 18 anys vaig anar a viure a Barcelona. Vaig estudiar Filologia catalana i ara sóc profe de l’IOC (Institut Obert de Catalunya). Durant la carrera i després ja treballant, vaig estar 10 anys vivint a Barcelona en pisos d’estudiants. Van ser uns bons anys plens d’aventures, amistats, amors i aprenentatges. Els caps de setmana, però , sempre tornava a Berga, la gran ciutat pot arribar a ofegar… Als 28 anys vaig voler anar viure sola i, com que la meva germana vivia a Terrassa, em va dir que havia trobat un pis al centre molt bonic per mi. I tenia raó, el vaig anar a veure i m’hi vaig quedar a viure. D’això ja en fa 11 anys i n’estic molt contenta.

Terrassa m’ha fet molts regals i el regal més gran de tots ha estat la seva gent. He fet grans amistats, al principi vaig conèixer persones del món del teatre, una altra de les meves passions i, més endavant, les amistats de córrer.
Sempre m’ha agradat practicar esports: gimnàstica esportiva, esquí, rem, voleibol, patinatge… També m’ha agradat sempre la muntanya, perquè he estat monitora de colònies i esplai durant molts anys a Berga (al Grup Colònies a Borredà).

L’afició de córrer ha estat més tardana. L’any 2009 vaig començar a córrer a estonetes, amb alguna amiga, per estar en forma. També hi va influir un noviet que vaig tenir que feia ironmans i bestieses d’aquestes… Al 2010, el noviet va fer un altre camí i jo vaig començar a fer curses amb una amiga de Lleida, bàsicament, curses de 10km. Després, amb dos amics, la Cristina i el Miquel, sortíem a córrer per Can Candi, Mossèn Homs, Matadepera… i allà em va començar a atraure molt córrer per la muntanya. Vaig començar a venir amb els mossenaires, però no era gens constant. Això sí, recordo molt bé com el Pep sempre em deia coses i es recordava sempre del meu nom.

Sense saber ni com el 2013 vaig fer la meva primera mitja marató a Terrassa i, poc després, em vaig afegir al grup de dones del dimarts Et seguim, que porta l’Anna Cos. Allà el cercle d’amistats es va ampliar moltíssim i, mica en mica, vaig anar seguint a l’Anna a les curses. Ella m’ha motivat per superar-me cada dia: hem compartit molts entrenaments, hem fet mitges, curses de muntanya i si ara he decidit fer la meva primera marató a Barcelona és, sens dubte, gràcies a ella. Ah, i fins i tot m’he fet de Corredors.cat, un altre grup de bona gent.

Per mi, el més important de córrer és compatir experiències amb les persones. Córrer m’allibera dels problemes, em fa sentir lliure, puc gaudir del paisatge, fondre’m amb la natura i puc treure aquesta part tan vital i animal que tots tenim.
A més a més, un dels meus grans plaers és un bon esmorzar amb una colla d’amics després de córrer una bona estona, dutxar-se i jaure al sofà… Córrer, entrenar, fer curses… per mi és riure, és parlar, és emocionar-se, és patir, és respirar… és viure!

Gràcies a tots els mossenaires que m’heu acollit i que hem compartit tan bones estones. Que sigui per molts anys!. Gràcies, Pep, per tota la teva generositat i per fer feliços a tants mossenaires d’honor com a mi!

Mariona

Tags: Amistat, Berga, córrer, Mariona Linares, mossenaires, pep moliner, Terrassa

Costa de creure, però sempre ens sorprèn quanta gent veniu a provar i quants veniu cada setmana des de fa molt de temps. Avui hi havia tanta gent que feia vertigen i els cotxes gairebé no hi cabien a la recta principal. Impressionant!!

Al final d’aquesta crònica, llegireu a un dels puntals del projecte, que fa tant de temps que comparteix amb nosaltres tants i tants moments. Em deia, mentre entrenàvem en grup, que ell te el bon costum de guardar cadascuna de les fotografies de grup que s’han anat fent durant aquests darrers deu anys. És més, la desenteranyinada i les primeres, de quan va començar a venir.

S’ha anat cap a Matadepera i en concret un dels circuits que ens duu fins a la font de la Tartana. De fet al nostre pas per la plaça de Sant Jordi, hem fet la fotografia de família d’avui.

Primer agrair la bona predisposició a anar seguint una manera de fer: anar replegats, per la vorera i esperant-nos i respectant els senyals de circulació. Un grup tan majoritari és complicat de què tot vagi alhora, i segur que hi ha moments tensos amb cotxes, mobiliari
urbà, i segur què més coses.

Sabem que no sempre el circuit és del grat de tothom, però, ens agrada fer-ne de variats i de vegades encertem més o menys. Hi havíem veus dins que estaven encantats i havien gaudit. Segur què algú hagués anat cap a una altra banda: però no patiu que tard o aviat hi anirem. Gràcies per la vostra paciència i per fer el projecte “d’entrenaments en grup”
possible.

Amb en José Carlos, tenim un dels “antics” i sempre us dic, que si després de tants anys el teniu al costat, és perquè hi té molt a veure. Gràcies: José Carlos; sense tu no seria possible.

I anb en Nacho, Cisco, Toni i David i la gossa Luna: un grup d’entrenament anomenat “Egaramossenaires”

I el nucli dels nostres protagonistes principals: “El Mossenaire d’honor” El “bandera”, en Joan Molina, i en Miquel i el Pedro

I tindrà la tasca de ser el portador de la nostra bandera: en Joan Molina , que va ser mossenaire d’honor fa just quatre anys

link , duia el mateix gorro!!. Fidel a l’equip

De la mà del David, tenim per primera vegada la Sonia Orriols. Sense saber-ne massa, prové de familia de grans atletes sabadellencs i avui s’estrenava. Ja l’anirem coneixent, oi?

I els germans Molina seran els nostres abanderats durant tot l’entrenament


Grans i antics Mossenaires

El matrimoni Gemma i Cisco al capdavant, seguits per la Inma, Carme, Toni i Carlos




detectem molta gent nova cada setmana





I tancant el grup la Mosseanire Major, l’Anna Cos i la Mariona, i amics de corredors.cat, que han fet vernir bé l’entrenament amb un posterior esmorçar, dels que van participar en la marató a favor de l’ELA (Esclerosis lateral amiotrófica)

Miguel i Anna, acabant de travessar la carretera de Matadepera,
a l’alçada de la Sammy, aigua amb gas egarenca

Vicente, Javier i Tottu: Mossenaires i correcats

Eva, que estima molt als gossos i avui estrenava al Watson.

sherlock i watson: dos personatges de la ficció molt reals, en aquest cas

El nucli dur dels Mossenaires: Carlos i Fran.

I els Molina, abanderat en Joan Molina . De prop l’Elisabet

d’esquerra a dreta, Antonio, Miquel i Juan Miguel

Tottu i Mariona


Nery i Cesar, anant amunt i avall a fer costat a la cua

Eva, amb en Sherlock i en Watson

I una vegada reagrupats: tornem a córrer.

El “Mossenaire d’honor” Jose Carlos Rogríguez, engega i atura el crono.

En Josep Maria Antentas

… no va primer, va segon: primer en Runi

Cap a Matadepera



I arribats al reagrupament, “Quality moment”, amb mossenaires retornant a buscar la cua

Vestit de correcat i quasi d’estiu, en piri, que s’estrenava. Davant Carme, Lourdes. Senyalant amb el dit: Anna i Mariona

Els solidaris amb la cua


La Cua

El Mossenaire d’honor



Com que ja la pots estar borrant? jeje, si sempre quedes bé!!

En Joan Molina

Posant-nos a punt per la foto familiar. Nery, Laura

El cotxe dels “desalojos”, ens desalojaran de la plaça Sant Jordi?
El ciclista de la bici, duu una gopro


Desplegament de la nostra bandera



Sis persones s’estrenaven avui: gràcies per provar-ho i us esperem aviat.

Tot a punt


I el nominat “Mosseanire d’honor”, queda proclamat. Gràcies José Carlos!!

Una vegada ja hem fet el moment que sempre recordarem, reprenem la nostra marxa

Montilla

I amb en David, cap a la Masia La Tartana i la font

Carme i Lourdes


Omplim els carrers de Matadepera


Raquel i Isaac

wolves , pinelli31 i Vicente

Tottu, sempre amunt i avall: el Mossenaire del Maresme (i ve expressament des d’allà)

Inma i Carme

Elisabet i Juan

Francisco

Es diu… algú em dóna una pista?

Marc, Anna… cap a la cua

En Joan, esperant a la font de la Tartana

Veure en piri fa venir fred


I la cua arriba, amb en Juan i la Inma

Jose Carlos, Fran i Diego

Oscar i Sandra

Antonio: un fixe cada dissabte des de que va venir per primera vegada ara ja fa temps

Quim

Carme

Oriol

Tottus al costat Forn de Calç del camí de Girabau. Forns de Calç de Sant Llorenç de Munt

Miguel i Chiqui, la Loli. Les samarretes que porten són d’impressió




Miquel, Antonio, Oriol, Núria, Marc, Joan Cano, Marc


David i la Luna al capdavant

Isaac, Diego i José Carlos

Mossenaires nous, la noia i el noi (Badia) amb en Tottus

Oriol i Marc

Vicente, pinelli31, wolves

Joan Molina, al darrer reagrupament

Diego i José Carlos

Josep Maria Antentas, David Llinares i Sonia Orriols

Reagrupaments, “quality moment”

Inma cap al camp base

Eva Gorina i Núria Masegosa, luxes mossenaires

David, Sonia i Miguel

I ja som al camp base, amb en Jose, Rafa, Gemma i Raquel



Fent costat a la gent sense les quals tot això que vivim continuament, no seria possible:
Fran, José Carlos, jo, Diego, Miquel

De nou aprofito per dir: que sou imprescindibles pel projecte i per això és viu. Avui semblava que anàvem de rècord de gent.

Si ve fa molts anys ja li havíem dedicat un dissabte com a mossenaire de la setmana, ara volem fer un gran agraiment a la seva persona i el seu tarannà. Em sopren que passats deu anys, gràcies a aquest projecte, sempre som prop teu i fas que tothom que t’envolta s’hi sent degust. Estem del tot segur que el teu gran cor, com el de moltes i molts que es retrobem cada dissabte, provoca a la gent ganes de tornar una vegada i una altre. Per això i per tot el que ara ens explicaràs la nostra més gran admiració i agraiment,.

La verdad es que estoy delante del teclado del ordenador y no sé por dónde empezar. Bien, en primer lugar decir que es un honor ser mossenaire por partida doble, serlo en el día de hoy, pero también haberlo sido tiempo atrás, allá por abril del 2008 (entonces mosseners y sin crónica).

Hoy charlando con Pep le comentaba a modo de curiosidad que cada semana aparte de leer la crónica me descargo y guardo la foto de grupo de cada entrenamiento. Después de 10 años ya tengo un amplio álbum de fotos “mossenaires”

Mi nombre es José Carlos, tengo 51 años, soy de Terrassa, más en concreto de Can Anglada.

Siempre he sido un gran aficionado al deporte, de pequeño el fútbol, recuerdo los partidos que hacíamos por las calles y descampados del barrio, más adelante jugué en los infantiles del Agut, un buen día colgué las botas y cogí la raqueta. Empecé jugando a frontenis en el
desaparecido San Fernando (donde está el actual CNT), también en el Sportcenter allí empecé a jugar a tenis, deporte por el cual al final me decanté.

A principios de los años 80 descubrí en pleno centro de Terrassa, (justo en la calle Galileo con Blasco de Garay) el Club de Tenis Terrassa. Me hice socio del club y empecé a jugar más en serio al tenis, lo estuve practicando con un cierto nivel hasta finales de los 80, principios de los 90. Allí conocí a algunos mossenaires como Pedro Molina, y Patxi Parrado que en aquella época también jugaban al tenis. A finales de los ochenta conocí a Lidia mi mujer, nos casamos y fuimos a vivir a Granollers. Viviendo en Granollers perdí contacto con el club y ya sólo jugaba de manera esporádica.

Y ¿cuándo empiezo en el mundo del running?.

Pues como decía poco a poco fui dejando de jugar al tenis, lo practicaba de manera ocasional y hacía una vida más bien sedentaria. Un día en los controles médicos de la empresa en la que trabajo me llama la doctora y me dice que tengo el colesterol a 391 (una barbaridad), y que tendría que empezar a cambiar de hábitos alimenticios y hacer algo de deporte.

Así que me lo tomé en serio, empecé con la dieta y el deporte más asequible para mí en aquella época era salir a correr. Así empecé allá por mayo del año 2002 con 37 años a adentrarme en este maravilloso mundo del running.

Al principio recuerdo que aguantaba poco, 10 minutos era todo un récord, me dolían las piernas, me costaba respirar, estaba tentado a dejarlo, pero como soy bastante “cabezón”yo seguía, me iba marcando mis pequeños objetivos, cada vez que salía, intentaba aguantar cinco minutos más que la vez anterior. Empecé a correr por el parque Vallparadís, me hacía circuitos por la ciudad, también por Torrebonica, por el Egara, me hacía mis propios entrenamientos, empecé a apuntarme a las cursas populares, ya aguantaba entrenos de hora, hora y media o 2 horas, siempre salía a correr sólo (la soledad del fondista).

En el año 2005 apuntamos a nuestros hijos Enoc y Raquel en la U.A.T Lidia y yo también nos hicimos socios. Allí conozco a una serie de atletas que habitualmente hacían sus entrenos por las pistas, entre ellos estaba Pep Moliner y empiezo a rodar y a entrenar con ellos. Todavía recuerdo los bloque de series de 300 que hacíamos, también series de 1000, cada 2 semanas Pep nos preparaba el Test de Cooper que nos servía de para ver en el nivel en el que estábamos.

Más adelante cuando los días se alargaban en la primavera- verano del 2008 empezamos a quedar en el Egara, (creo que aquel grupo fue el embrión que dio a luz a los Egaramossenaires) salíamos a entrenar por Can Candi, el Janot, la font del Troncó, el pico del águila, Can Torres, etc, para mí salir a entrenar con Pep, Agustín Jr, Folch, Joaquín, Barato, etc… era un auténtico lujo, compartir con ellos entreno y aprender de ellos era impagable.

Creo que todos tenemos una referencia en el mundo del running, alguien en el que fijarnos, alguien de quien aprender. Para mí ese alguien sin duda ha sido y es Pep.

Al poco tiempo de entrenar con el grupo en la U.A.T, Pep me habló de que los sábados había un grupo quedaba en Mossén Homs para salir y entrenar 1 hora más o menos, así que sin dudarlo mucho empecé a ir con los entonces “mosseners”, fue a principios de febrero del año 2006, es decir pronto hará 10 años.

En aquella época no éramos más de diez o doce en cada entreno, pero la filosofía era la misma, el ambiente era genial, como lo es ahora, y aunque está bien lo de la “soledad del fondista”, creo que compartir entreno, o más bien compartir vivencias, en definitiva compartir momentos irrepetibles, no tiene precio. Cada sábado es una historia distinta.

Claro que como todo en la vida hay otra cara de la moneda, y ese otro lado son las lesiones. Los que ya vamos teniendo una edad vemos que el cuerpo se desgasta, que ya no se recupera igual, problemas en las articulaciones, roturas, sobrecargas, en mí caso también un problema de corazón, son situaciones que nos hacen ver que el cuerpo tiene un límite, unas limitaciones y que hay que saber “leer” los mensajes que tu cuerpo te transmite, pero que cuando uno sale de esos parones obligados te hace saborear, disfrutar y valorar aun más si cabe el placer de practicar este maravilloso deporte.

Llega un momento en el que ya no importa tanto las marcas, el ir por debajo de “4”, el hacer tantas series, etc. (aunque el gen competitivo no desaparece) Pero lo que realmente importa y valora uno es poder salir y recuperar la sensación de poder correr y compartir esos momentos con los amigos.

Bien al principio de esta “crónica” no sabía cómo empezar, ahora no sé muy bien cómo acabar, o quizás sí.

Quisiera acabar expresando a todos los “mossenaires” el orgullo y la gratitud de pertenecer a esta gran familia, una familia que semana tras semana crece, que mes tras mes es más grande, pero que no pierde su esencia, en el que la amistad, el compañerismo, el apoyo mutuo, el espíritu de sacrificio y superación son distintivos que lo hacen único e irrepetible.

Gracias a todos los mossenaires, por formar parte de esta gran familia.

Parafraseando el tango de Gardel “…veinte años no es nada” en mi caso 10 años no es nada, o mirándolo bien creo que 10 años son bastantes, son bastantes entrenos compartidos, muchas anécdotas, momentos irrepetibles, únicos, nuevas amistades, nuevos retos,

Y sobro todo, una vez más, gracias a ti Pep por ser el impulsor y el alma mater de este maravilloso proyecto.

Os dejo algunas fotos de mis primeros entrenamientos “mosseners”, allá por el 2006

Salud y Km.

Feliz y próspero 2016

Tags: córrer, córrexerrar, José Carlos Rodríguez Gálvez, Matadepera, mossèn homs, mossenaires, mossenhoms.be, pep moliner, Terrassa