Etiqueta arxiu 'entrenar'

18 febr. 2016


Miquel Olmo: Mossenaire d’honor

A Terrassa molta gent li té en molta estima. Imposa caràcter i és de la ciutat. Un bon entrenador de futbol, que ara busca equip. Almenys aquest és el nostre sentiment i ens agrada tenir-lo d’amistat. Sorpresa que ha volgut compartir amb tots nosaltres una estona corrent.
Com que ens agrada saber que tenim a persones com ell, que admirem, i com a tots vosaltres, que també sou imprescindibles pel projecte, que creieu en aquest projecte i amb l’esport, avui li hem demanat que fos Mossenaire d’honor. I ha acceptat, i a hores d’ara ostenta el títol amb orgull.

Avui, però, el circuit ha estat exigent. Un que val la pena, i que fa posar-nos les piles. Els sis revolts de Can Candi on hem vist a patir a alguna persona. Però tothom molt i molt bé.

La teoria del “Sadanalacua”, que va força bé i “Jomesperoaquí”, també funciona.

De nou, veiem que hi ha força gent amb ganes de compartir una estona i cares il·luminades i tot i que us hem fet patir, segur que un bon record quedarà d’un dia irrepetible.

Al nostre pas per Matadepera crec que a més d’una persona els causa sensació i, ja que no és habitual veure-us tan units i engrescats i feu molt de goig. De tot cor moltes gràcies i tots sou imprescindibles per fer una jornada de qualitat. Ens veiem, quan?, la resposta: dissabte.


Miguel Olmo, accepta la nominació a “Mossenaire d’Honor” al costat de la nostra mossenaire major, l’ Anna Cos

La promesa s’ha tornat a complir: l’ Oriol Carreras i Taxavu Filgueira

Immensa alegria Isa i Antonio, que feia dies que no es veien

Felisa


Que no saps que és Miquel?; doncs que estàs nominat

Gràcies!!!


I en Javier Colado serà la nostra bandera. Una gran persona que
ni recordem de quan fa que fa gran la colla mossenaire i el coneixem des de sempre.

La Carme Valldeperas , Javier i en Joan Carles Sanjurjo , despleguen i posen a punt la bandera

Tot és a punt!!


Jordi, Txavu i Oriol, a trepitjar les pedres



i el nominat Mossenaire d’Honor, amb l’Anna i l’Antentas

Rafael, sempre seriós i concentrat i a la dreta en Juanjo Fernandez ,
que tot i no poder córrer molta estona, ens ha acompanyat als primers compassos




Manuel al capdavant

Mariona, Anna i Miquel, mentre enfilem el camí cap a Matadepera

Antentas, Oriol, Txavu i Assumpta

Juan i Juanjo, amb un bon raig de sol

I el mateig raig, amb la Mariona, Anna i Miquel, seguits per la Gemma i l’Antonio

Montse, Quim, Montilla


I miran enrea, aquest gos tan maco. I en Miquel Piqueras , i tota la colla que fan dels entrenaments en grup algo possible, anant a la cua i fent reagrupaments.
Gràcies a tothom

I ens aproximem al bell mig de Matadepera



I, oh sorpresa, un amic del Miquel en Dani, també s’estrena i molt a veure amb l’esport. Si en Miquel és un gran tècnic futbolístic, en Dani ho és i de fa molts de temps de la Natació.

I Andreu, Loli, Txavu, Javi, Juan, Joan, Miguel, Fernando, són la nostra “CUA” favorita. J
Ja la tenim aquí!!

El gos es mostra poc alterat al nostre pas, i l’amo inmutable. El nostre pas
pels carrers de Matadepera són famosos.

I continuem la nostra marxa, amb en Jordi, Montilla i la Sandra, que es mostrava preocupada per si venia alguna pujada.

Els reagrupaments famosos, i en Dani que segurament es sent estranyat de com feu els vostres entrenaments.

“Quality moment”, on tots ens tornem solidaris i anem amunt i avall a fer “grup”

Cinta i Carme. De tant en tant obre els ulls, segur.

Alberto i Josep

Loli, Isabel i Felisa

No us podem convidar, ho sentim: nosaltres som “corredores i corredors”,
però el senderisme és meravellós i més amb la parella estimada


La bandera va acumulant quilòmetres a l’esquena d’en Javier Colado

Els sis revolts ens esperen, tal com anunciàvem al twitter

sis revolts, ni un més ni un menys

Sota un cel amenaçador, anem pujant amb la Montse i en Quim Gaya

I sembla que la cua ja vindrà, nosaltres l’esperem aquí a dalt, oi?

Pugen mossenaires


Va pujant la cua


I arriba la bandera, portada amb orgull per en Javier Colado

La Sandra si ha anat amunt i avall, i forta, forta.



Javi i Joan, desplegant la bandera



I tenim tres nous Mossenaires !!!, benvinguts i ara a repetir.


Sabeu qui serà el nostre Mossenaire d’honor?

de vegades tenen aquestes coses: el que escriu no coneixeria al Miquel, si no fos per l’Oriol. I avui teníem: Oriol, Txavu, Miquel on un dia, mig per casualitat, va néixer una amistat. Gràcies als tres. L’Oirol dirigia un programa fins fa poc a Canal Terrassa anomenat Som Aquí, on per cert moltes vegades parlava dels Mossenaires. Un dia, en directe, em va prometre que vindria i ja ha vingut almenys més de cinc vegades i ve d’Ullastrell. Si voleu veure el moment que ens coneixem amb l’ Oriol Carreras Part1 , Part 2 , i es compromet a venir a córrer.

I des de dalt el Turó de les Roques Blanques, després de sis revolts, i 1700 metres de llargada i cent i escaig de pujada: la foto de família. Una foto única i intransferible i irrepetible. Gràcies amigues i amics: i el que us vaig dir, quan correm tothom som iguals i l’esport ens uneix. Aprofitem-ho.




I després de tantes emocions, toca retirada i baixar.


La Laura Puertas i la Silvia Vila , que avui estaven fent entrenament molt llarg, de cara la Marató de Barcelona

Txavu i Oriol, fent l’estirament típic dels flamencs.

Dani Nart, Miquel Olmo, jo, Txavu Filgueira, Oriol Carreras

Al capdavant els germans Osuna, Mercè i Isaac, seguir del Quim i la Montse

Val a dir que ens ha sorprès que en Dani Nart, persona que esportivament es desenvolupa en un entorn aquàtic, té un excel·lent ritme. Gràcies per venir.

Francisco, Fernando, Inma, Txell, Enrique-Nilo

Laura, Isa, Felisa

L’Anna

Sandra i Sílvia, acabant de passar pel pont de Matadepera, davant la plaça de Sant Jordi

Nicolau. Cada dia més fort



Laura i Isa, a punt de pujar les escales que ens portaran a Bombers,

Assumpta i Imma,

Albert Perpinyà

I avui ens recuperem a l’excel·lent “Font Mossenaire”, amb en Jordi Torrente

Com he dit a la crònica, quan vam ser “Capdidats” a Capgrós de Terrassa, vam tenir la sort d’encetar una bona amistat tota una sèrie de persones, i entre elles en Miquel Olmo. Aquells dies, per alguna cosa estranya vam conectar, i ens va fer un homenatge portant-nos a l’equip de la nostra ciutat, tota la plantilla i vam fer un Entrenament amb el Terrassa Fútbol Club inoblidable.
L’entitat i ell personalment em va convidar a un partit a la tribuna i sempre que ens vèiem ens emplaçàvem a córrer a Can Mossenaire.

Avui ens dedica el seu escrit i tots hem tingut el plaer i l’honor d’haver entrenat al seu costat i conèixer un xic més a aquesta gran persona a la qual desitgem ben aviat entreni a un equip de primera, que és el que es mereix i és la seva feina. Gràcies i per molts anys

Mossenaire d’honor… no mereixo aquest reconeixement, però la meva relació amb en Pep, fruit d’una nominació com capdidats a la nostra estimada Terrassa l’any 2010 (on el premi per a nosaltres era la mateixa nominació… és com el córrer…) i les nostres converses a partir d’aquell moment sobre la ciutat i l’esport, de les nostres inquietuds i sobretot d’aquest grup, els Mossenaires, amb qui vam compartir un entrenament del TERRRASSA FC, equip al qual aleshores jo entrenava i dirigia, l’equip que en sóc soci i seguidor, privilegi que recordo amb la nostàlgia del que no va poder acabar la seva obra… en fi, és aquesta relació la que m’obliga a acceptar aquest honor…

Sóc el mes gran de 7 germans, tots esportistes (els pares prou esport van fer per treure la familia endavant): el David va jugar a futbol i ara és l’entrenador del Badia; la Monica va jugar a Basket amb l’Atheltic; la Sandra va fer gimnasia esportiva i despres es va passar al Basket, i a estat jugant fins aquest any al CNT, quan el seu genoll li va dir prou; el Josué també va ser futbolista, i ara entrena al Viladecavalls; la Carolina va ser tota una campiona infantil de gimnasia esportiva, la que més prometia, i hores d’ara l’única que no fa res, després d’una etapa al Basket (l’enganxarem amb els Mossenaires…); i la Maria, la més petita, encara juga amb el CNT, una de les millors jugadores que el Basket de la nostra ciutat ha donat (sense passio…). Tinc 2 fills, també molt esportistes, futbolistes professionals: en
Carlos que té 19 anys i en Dani que en te 17.

Miquel es el meu nom, i com alguns sabreu no procedeixo d’aquest món de runners, d’amants purs de la natura, no… tota la meva vida ha girat al voltant d’una pilota, vaig ser futbolista i avui sóc entrenador, tinc el privilegi de tenir com a professió allò que tant estimo, i creieu-me que ho valoro i molt, més quan observo com tantes persones s’ajunten per fer esport, córrer, “només” per gaudir de la natura i de la companyia d’altres corredors, i perdoneu-me, perquè sobra el “només”, perquè és tant… estimo l’esport,
però confesso que com a futbolista no m’agradava córrer, més aviat m’avorria, gaudia de la pilota però córrer… buffff, els futbolistes dèiem bromejant que és de covards, per justificar la nostra animadversió cap a allò que acabem estimant quan ens retirem, quan deixem de ser futbolistes esportistes per ser esportistes per amor a l’esport, i valorar tantes coses que en el camí es perden… que no m’agradés córrer no vol dir que no ho fes, vaig córrer una mitja marató amb 21 anys, acabat de llicenciar del servei militar, però sense cap preparació, sense calçat adequat ni equipació adequada, i com vaig patir… aquesta és tota la meva experiència com a runner en una cursa, fins fa uns anys, que m’he enganxat a córrer per les muntanyes dels nostres bells paratges.

Em torna boig la Mola, hi pujo sempre que tinc temps, corrent, pel camí dels Monjos, per can Robert,… tant n’és, gaudeixo cada pujada, i cada vegada que la contemplo vull més…

Les poques vegades que coincidia amb en Pep per la ciutat li prometia la meva assistència un dissabte o un altre, però la meva professió no m’ho permetia, i ara, que formo part (espero i desitjo que per poc temps) de l’empresa mes gran que existeix (INEM), he pogut conèixer a l’Anna, que en cada pas m’ensenya, m’atrapa, em descobreix el plaer de córrer per córrer, de gaudir de la natura i tot el que ens ofereix i m’agrada, de les sensacions, de l’entorn, i vull més, a poc a poc, o no… però més.

Ara vull fer una mitja, i una marató, i amb la Trail Walker a l’horitzó, no vull parar, veurem com aguanta la meva ciàtica, lesió que em va acompanyar com a futbolista i amb la que visc, però que no em va a fer aturar-me, ni ho farà ara…

Crec que les coses són més o menys grans per les persones que en formen part, els Mossenaires amb Pep Moliner al capdavant, és esport per companyerisme, pel luxe de gaudir de la companyia, per solidaritat amb l’últim, per no competir sinó per córrer, i córrer per arribar on? A qualsevol lloc on hi hagi alguna cosa per comentar, una foto per fer, una font d’on beure, un camí per descobrir, un paisatge per contemplar… no és el camí, és qui en forma part, gràcies Pep, per tal honor, i gràcies als Mossenaires
per fer d’aquest grup un equip, com jo ho entenc, on l’important no és un, sinó el del costat, el de davant i el de darrere… Tant de bo la meva professió em permeti gaudir en més ocasions de la vostra companyia, tant de bo en la meva professió es tingués la percepció de com veieu vosaltres l’esport, la natura, el camí, el trajecte… tot seria millor, però potser ja no seria futbol.
O sí… En tot cas, per ser corredor, només necessites sortir i sentir-ho, jo ho he fet, i amb la millor companyia, amb en Pep, l’Anna, en Dani i els Mossenaires.

Gràcies a tots, fins a molt aviat i una forta abraçada!!!

Miquel Olmo

https://i0.wp.com/josepmoliner.com/chiptiempo.gif

https://i0.wp.com/josepmoliner.com/centreMedicAvinguda.gif

 

vols el teu banner?

Comentaris tancats a Miquel Olmo: Mossenaire d’honor

31 des. 2015


“Sadanalacua”

S’ha d’anar a la cua !!, és el que sempre diem. No seria un entrenament en grup si no fos un entrenament solidari, i estem sobradament complaguts, i sabem que sense la gent que hi sou: el projecte s’hauria fós.

Pensàvem i estàvem segurs que seríem “quatre gats” i vam ser més de “quatre”. Passàvem de la mitja centena, i no pas de gats: sinó d’autèntiques i autèntics atletes.
I no valorem el grup per la quantitat, com us podeu ben imaginar: sinó per la qualitat. Si; encara que soni a paraules boniques. Érem conscients de què un dissabte festiu, Sant Esteve on tradicionalment mengem uns bons canelons, enmig de festes i cel·lebracions amb curses properes i ben arrelades, on la gent dels Vallessos sol anar.

Bé; el recorregut ens ha dut a unir les dues co-capitals que “tant s’estimen”; jiji. I la tornada, omplim els nostres pulmons d’aire net i gaudim com sempre.

Una altra nota destacada i més si tenim en compte la influència de la lluna sobre el nostre planeta. La nit del dia de Nadal va ser de lluna plena <link> i no tornarà a passar fins al pròxim 25 de desembre de 2034. Vol dir que haurem de tenir paciència i a veure si ens recordem aquell dia de dir-ho a l’hora de la foto. Recordeu-m’ho si us plau.

Res més que tornar agrair per enèssima vegada que ha estat increïble veure que les vostres cares dibuixen sempre un somriure i què: tan sols és córrer. Ens veiem, quan?


Fosc, ben fosc un dia festiu de Sant Esteve i quan semblava que podíem ser quatre gats, la colla s’ha llevat d’hora per fer el que sabem fer: passar-ho bé plegats


I quan li demanem si en Joan Antoni Cano ens fa els honors: si. Un dia que pot venir, d’ença que recentment ha estat pare i no pot venir com abans.


Joan Antoni Cano el nostre “Mossenaire d’honor”


I el paper d’agraïment, i de la nominació, va a bon recapte, a la butxaca i al final ens explicarà amb el seu escrit allò que podreu tots llegir. Gràcies!!


Jordi i José Carlos ja es freguen les mans


Quim Gaya (bandera d’avui) , amb en Garrido, el seu cunyat, que s’estrena de mossenaire

Quim Gaya tindrà el privilegi d’estar el nostre segon portador de la bandera.


I la Gemma Solsona, també ens duu al seu nebot


En Joan passant pels llocs que tan ens agraden, envoltant camps de conrreu i amb la nostra muntanya que sempre ens acompanya


La bandera, és ben custodiada pel Quim Gaya


En Joan al costat de l’Enrique- Nilo, que al seu costat porta a en Rafa Rios, que s’estrenava de la colla de “Las Nenazas” al costat de l’Alberto


Eva, Itziar i Núria


Javier i David en un dels reagrupaments


La Gemma fa de mossenaire: “sadanalacua” !!


Carme, Inma i Gilberto, s’ho rumien i enfiles cap a: “sadanalacua”


Laura i Lucy.


En Rafa que ens mira deia, que com per anar a roda sol, havia decidit estrenar-se al vostre costat. Un luxe!!. Esperant al costat de l’Alberto i Manolo, i el nostre Mossenaire d’honor, en Cano.


La colla impressiona als que van a rodes


Ja ve la cua i aviat hi serem tots per travessar la perillosa carretera.


Garrido i Quim


i muntem la fotografia de família perquè pugui sortir el dia de la seva estrena la Marie, que s’havia torçat el turmell i havia de girar cap al punt de sortida


I l’abanderat, posa a punt el nostre nou símbol: la bandera mossenaire


Jordi i Quim a punt


Ens anem situant


I el nominat “Mossenaire d’honor” queda proclamat en aquest moment: en Joan Antoni Cano


…i aplaudit


Destaco en aquest moment que el xicot, de color groc del capdavant és en Garrido, que feia quaranta anys havíem anat al mateix cole, l’Andersen i jugàvem als escacs i avui era el seu primer dia


Un 26 de desembre de 2015


Doncs desmuntem la fotografia


Els primers raigs de llum ens il·luminen


I la Laura, Trini, Eva, Karles, Sandra, Carlos, mentre passem per Sant Julià d’Altura i àrea de lleure.


Chiqui davant del grup, ja una habitual de la trobada.


La Gemma cap a la cua


José, Enrique i… tots: exercint de Mossenaire “El que corre, espera, va i torna”


David i Alberto, també


Karen, Inma i Chiqui


La parella que surt a la fotografia, avui han exercit de cua i hi ha una bonica història al darrere. L’expliquem d’aquí a uns instants.


Passem sota l’arbre


Amb la Núria Passem sota l’arbre


Quim

Amb en Jose Miguel Passem sota l’arbre


I en Joan, pels carrers de la co-capital Sabadell, que l’estan reforestant


I aviat s’acabarà la baixada i vindrà la realitat. La pujada


Eva, Itziar, Trini, Xavi i Núria, avall que fa baixada i aviat… pujada !!


Sandra, Karles, Quim, Garrido, Ana
En Karles fent costat a la Sandra i ja habituals mossenaires.


Stak, no?


La conversa versava sobre la muntanya de Montserrat i no van arribar a les mans. (és broma) . En Carlos i Jordi amb una bona conversa!


Mossenaires, van pujant i al fons: la meravellosa muntanya


I en Manolo, exercint de Mossenaire: amunt i avall i seguit de qui s’estrena, en Rafa.
També César, Gilberto i Karen


Òscar Sánchez i en una bonica estampa


Andreu i David, amunt i avall


El nostre “Mossenaire de La Llagosta”, en José Liñán


En Francisco Escudero, en una bonica fotografia, al nostre pensament


I el Robert Herrero


I en Joan Antoni Cano, “Mossenaire d’honor”, també anant a la cua


Ana i Carlos;
Tal com havíem dit, avui entre tots vosaltres dues persones gairebé ens passen desapercebudes i pel que sabem: viuen a Suïssa. Per sort, la Marie Morales, els ha animat a venir, tot i que ja ens seguien des de casa seva i de tant en tant ens llegien.
Doncs bé: ha aprofitat l’estada a Terrassa per venir a córrer: moltes gràcies i torneu aviat!!! Ens han dit que marxen diumenge i qui sap si podran venir dissabte.

A veure si tenim aquesta sort!

Me’l va presentar en Marc , i sovint el tenim al nostre costat. Ara fa poc ha estat pare i les obligacions, són les obligacions. També per horaris laborals. Avui t’hem demanat i has accedit a fer-nos els honors. Recordo el dia que et vas fer amb la samarreta i no duies diners, i que la setmana de sobre vas venir expressament, sense poder córrer, a passar comptes. Hi ha detalls que ens fan adonar de la gent seriosa que ens envolta i ens enriqueix el grup, com ets tu. Segur que només és un detall, però estic segur que ets una magnífica persona. T’agraeixo i et desitjo el millor i que vinguis molts anys.

En primer lloc, et volia agrair l’enorme satisfacció que em provoca ser el Mossenàire d’honor!

Per mi és una gran alegria pertànyer a tan noble, particular, amigable i especial club d’amics que, simplement, volen (o volem) anar a córrer i fer petar la xerrada. I d’una qüestió tan simple, i en teoria tan fàcil, el normal és que en poc temps es “deixi córrer”, i gràcies a tú això continua.

Per aquest motiu té més mèrit continuar amb la particular afició d’anar a córrer amb amics cada dissabte al matí després de tants anys i que jo en sigui membre.

Moltes gràcies a tots per haver fet això possible i en especial a tu, Pep, que des del primer dia ja vas deixar empremta en aquest pobre aficionat a córrer i em vas demostrar que podia
comptar amb tu pel que volgués!!!

Moltes gràcies!!!

Joan Antoni Cano

Comentaris tancats a “Sadanalacua”

« Següents - Anteriors »