18 febr. 2016
Miquel Olmo: Mossenaire d’honor
A Terrassa molta gent li té en molta estima. Imposa caràcter i és de la ciutat. Un bon entrenador de futbol, que ara busca equip. Almenys aquest és el nostre sentiment i ens agrada tenir-lo d’amistat. Sorpresa que ha volgut compartir amb tots nosaltres una estona corrent.
Com que ens agrada saber que tenim a persones com ell, que admirem, i com a tots vosaltres, que també sou imprescindibles pel projecte, que creieu en aquest projecte i amb l’esport, avui li hem demanat que fos Mossenaire d’honor. I ha acceptat, i a hores d’ara ostenta el títol amb orgull.
Avui, però, el circuit ha estat exigent. Un que val la pena, i que fa posar-nos les piles. Els sis revolts de Can Candi on hem vist a patir a alguna persona. Però tothom molt i molt bé.
La teoria del “Sadanalacua”, que va força bé i “Jomesperoaquí”, també funciona.
De nou, veiem que hi ha força gent amb ganes de compartir una estona i cares il·luminades i tot i que us hem fet patir, segur que un bon record quedarà d’un dia irrepetible.
Al nostre pas per Matadepera crec que a més d’una persona els causa sensació i, ja que no és habitual veure-us tan units i engrescats i feu molt de goig. De tot cor moltes gràcies i tots sou imprescindibles per fer una jornada de qualitat. Ens veiem, quan?, la resposta: dissabte.
Miguel Olmo, accepta la nominació a “Mossenaire d’Honor” al costat de la nostra mossenaire major, l’ Anna Cos
La promesa s’ha tornat a complir: l’ Oriol Carreras i Taxavu Filgueira
Immensa alegria Isa i Antonio, que feia dies que no es veien
Felisa
Que no saps que és Miquel?; doncs que estàs nominat
Gràcies!!!
I en Javier Colado serà la nostra bandera. Una gran persona que
ni recordem de quan fa que fa gran la colla mossenaire i el coneixem des de sempre.
La Carme Valldeperas , Javier i en Joan Carles Sanjurjo , despleguen i posen a punt la bandera
Tot és a punt!!
Jordi, Txavu i Oriol, a trepitjar les pedres
i el nominat Mossenaire d’Honor, amb l’Anna i l’Antentas
Rafael, sempre seriós i concentrat i a la dreta en Juanjo Fernandez ,
que tot i no poder córrer molta estona, ens ha acompanyat als primers compassos
Manuel al capdavant
Mariona, Anna i Miquel, mentre enfilem el camí cap a Matadepera
Antentas, Oriol, Txavu i Assumpta
Juan i Juanjo, amb un bon raig de sol
I el mateig raig, amb la Mariona, Anna i Miquel, seguits per la Gemma i l’Antonio
Montse, Quim, Montilla
I miran enrea, aquest gos tan maco. I en Miquel Piqueras , i tota la colla que fan dels entrenaments en grup algo possible, anant a la cua i fent reagrupaments.
Gràcies a tothom
I ens aproximem al bell mig de Matadepera
I, oh sorpresa, un amic del Miquel en Dani, també s’estrena i molt a veure amb l’esport. Si en Miquel és un gran tècnic futbolístic, en Dani ho és i de fa molts de temps de la Natació.
I Andreu, Loli, Txavu, Javi, Juan, Joan, Miguel, Fernando, són la nostra “CUA” favorita. J
Ja la tenim aquí!!
El gos es mostra poc alterat al nostre pas, i l’amo inmutable. El nostre pas
pels carrers de Matadepera són famosos.
I continuem la nostra marxa, amb en Jordi, Montilla i la Sandra, que es mostrava preocupada per si venia alguna pujada.
Els reagrupaments famosos, i en Dani que segurament es sent estranyat de com feu els vostres entrenaments.
“Quality moment”, on tots ens tornem solidaris i anem amunt i avall a fer “grup”
Cinta i Carme. De tant en tant obre els ulls, segur.
Alberto i Josep
Loli, Isabel i Felisa
No us podem convidar, ho sentim: nosaltres som “corredores i corredors”,
però el senderisme és meravellós i més amb la parella estimada
La bandera va acumulant quilòmetres a l’esquena d’en Javier Colado
Els sis revolts ens esperen, tal com anunciàvem al twitter
sis revolts, ni un més ni un menys
Sota un cel amenaçador, anem pujant amb la Montse i en Quim Gaya
I sembla que la cua ja vindrà, nosaltres l’esperem aquí a dalt, oi?
Pugen mossenaires
Va pujant la cua
I arriba la bandera, portada amb orgull per en Javier Colado
La Sandra si ha anat amunt i avall, i forta, forta.
Javi i Joan, desplegant la bandera
I tenim tres nous Mossenaires !!!, benvinguts i ara a repetir.
Sabeu qui serà el nostre Mossenaire d’honor?
de vegades tenen aquestes coses: el que escriu no coneixeria al Miquel, si no fos per l’Oriol. I avui teníem: Oriol, Txavu, Miquel on un dia, mig per casualitat, va néixer una amistat. Gràcies als tres. L’Oirol dirigia un programa fins fa poc a Canal Terrassa anomenat Som Aquí, on per cert moltes vegades parlava dels Mossenaires. Un dia, en directe, em va prometre que vindria i ja ha vingut almenys més de cinc vegades i ve d’Ullastrell. Si voleu veure el moment que ens coneixem amb l’ Oriol Carreras Part1 , Part 2 , i es compromet a venir a córrer.
I des de dalt el Turó de les Roques Blanques, després de sis revolts, i 1700 metres de llargada i cent i escaig de pujada: la foto de família. Una foto única i intransferible i irrepetible. Gràcies amigues i amics: i el que us vaig dir, quan correm tothom som iguals i l’esport ens uneix. Aprofitem-ho.
I després de tantes emocions, toca retirada i baixar.
La Laura Puertas i la Silvia Vila , que avui estaven fent entrenament molt llarg, de cara la Marató de Barcelona
Txavu i Oriol, fent l’estirament típic dels flamencs.
Dani Nart, Miquel Olmo, jo, Txavu Filgueira, Oriol Carreras
Al capdavant els germans Osuna, Mercè i Isaac, seguir del Quim i la Montse
Val a dir que ens ha sorprès que en Dani Nart, persona que esportivament es desenvolupa en un entorn aquàtic, té un excel·lent ritme. Gràcies per venir.
Francisco, Fernando, Inma, Txell, Enrique-Nilo
Laura, Isa, Felisa
L’Anna
Sandra i Sílvia, acabant de passar pel pont de Matadepera, davant la plaça de Sant Jordi
Nicolau. Cada dia més fort
Laura i Isa, a punt de pujar les escales que ens portaran a Bombers,
Assumpta i Imma,
Albert Perpinyà
I avui ens recuperem a l’excel·lent “Font Mossenaire”, amb en Jordi Torrente
Com he dit a la crònica, quan vam ser “Capdidats” a Capgrós de Terrassa, vam tenir la sort d’encetar una bona amistat tota una sèrie de persones, i entre elles en Miquel Olmo. Aquells dies, per alguna cosa estranya vam conectar, i ens va fer un homenatge portant-nos a l’equip de la nostra ciutat, tota la plantilla i vam fer un Entrenament amb el Terrassa Fútbol Club inoblidable.
L’entitat i ell personalment em va convidar a un partit a la tribuna i sempre que ens vèiem ens emplaçàvem a córrer a Can Mossenaire.
Avui ens dedica el seu escrit i tots hem tingut el plaer i l’honor d’haver entrenat al seu costat i conèixer un xic més a aquesta gran persona a la qual desitgem ben aviat entreni a un equip de primera, que és el que es mereix i és la seva feina. Gràcies i per molts anys
Mossenaire d’honor… no mereixo aquest reconeixement, però la meva relació amb en Pep, fruit d’una nominació com capdidats a la nostra estimada Terrassa l’any 2010 (on el premi per a nosaltres era la mateixa nominació… és com el córrer…) i les nostres converses a partir d’aquell moment sobre la ciutat i l’esport, de les nostres inquietuds i sobretot d’aquest grup, els Mossenaires, amb qui vam compartir un entrenament del TERRRASSA FC, equip al qual aleshores jo entrenava i dirigia, l’equip que en sóc soci i seguidor, privilegi que recordo amb la nostàlgia del que no va poder acabar la seva obra… en fi, és aquesta relació la que m’obliga a acceptar aquest honor…
Sóc el mes gran de 7 germans, tots esportistes (els pares prou esport van fer per treure la familia endavant): el David va jugar a futbol i ara és l’entrenador del Badia; la Monica va jugar a Basket amb l’Atheltic; la Sandra va fer gimnasia esportiva i despres es va passar al Basket, i a estat jugant fins aquest any al CNT, quan el seu genoll li va dir prou; el Josué també va ser futbolista, i ara entrena al Viladecavalls; la Carolina va ser tota una campiona infantil de gimnasia esportiva, la que més prometia, i hores d’ara l’única que no fa res, després d’una etapa al Basket (l’enganxarem amb els Mossenaires…); i la Maria, la més petita, encara juga amb el CNT, una de les millors jugadores que el Basket de la nostra ciutat ha donat (sense passio…). Tinc 2 fills, també molt esportistes, futbolistes professionals: en
Carlos que té 19 anys i en Dani que en te 17.
Miquel es el meu nom, i com alguns sabreu no procedeixo d’aquest món de runners, d’amants purs de la natura, no… tota la meva vida ha girat al voltant d’una pilota, vaig ser futbolista i avui sóc entrenador, tinc el privilegi de tenir com a professió allò que tant estimo, i creieu-me que ho valoro i molt, més quan observo com tantes persones s’ajunten per fer esport, córrer, “només” per gaudir de la natura i de la companyia d’altres corredors, i perdoneu-me, perquè sobra el “només”, perquè és tant… estimo l’esport,
però confesso que com a futbolista no m’agradava córrer, més aviat m’avorria, gaudia de la pilota però córrer… buffff, els futbolistes dèiem bromejant que és de covards, per justificar la nostra animadversió cap a allò que acabem estimant quan ens retirem, quan deixem de ser futbolistes esportistes per ser esportistes per amor a l’esport, i valorar tantes coses que en el camí es perden… que no m’agradés córrer no vol dir que no ho fes, vaig córrer una mitja marató amb 21 anys, acabat de llicenciar del servei militar, però sense cap preparació, sense calçat adequat ni equipació adequada, i com vaig patir… aquesta és tota la meva experiència com a runner en una cursa, fins fa uns anys, que m’he enganxat a córrer per les muntanyes dels nostres bells paratges.
Em torna boig la Mola, hi pujo sempre que tinc temps, corrent, pel camí dels Monjos, per can Robert,… tant n’és, gaudeixo cada pujada, i cada vegada que la contemplo vull més…
Les poques vegades que coincidia amb en Pep per la ciutat li prometia la meva assistència un dissabte o un altre, però la meva professió no m’ho permetia, i ara, que formo part (espero i desitjo que per poc temps) de l’empresa mes gran que existeix (INEM), he pogut conèixer a l’Anna, que en cada pas m’ensenya, m’atrapa, em descobreix el plaer de córrer per córrer, de gaudir de la natura i tot el que ens ofereix i m’agrada, de les sensacions, de l’entorn, i vull més, a poc a poc, o no… però més.
Ara vull fer una mitja, i una marató, i amb la Trail Walker a l’horitzó, no vull parar, veurem com aguanta la meva ciàtica, lesió que em va acompanyar com a futbolista i amb la que visc, però que no em va a fer aturar-me, ni ho farà ara…
Crec que les coses són més o menys grans per les persones que en formen part, els Mossenaires amb Pep Moliner al capdavant, és esport per companyerisme, pel luxe de gaudir de la companyia, per solidaritat amb l’últim, per no competir sinó per córrer, i córrer per arribar on? A qualsevol lloc on hi hagi alguna cosa per comentar, una foto per fer, una font d’on beure, un camí per descobrir, un paisatge per contemplar… no és el camí, és qui en forma part, gràcies Pep, per tal honor, i gràcies als Mossenaires
per fer d’aquest grup un equip, com jo ho entenc, on l’important no és un, sinó el del costat, el de davant i el de darrere… Tant de bo la meva professió em permeti gaudir en més ocasions de la vostra companyia, tant de bo en la meva professió es tingués la percepció de com veieu vosaltres l’esport, la natura, el camí, el trajecte… tot seria millor, però potser ja no seria futbol.
O sí… En tot cas, per ser corredor, només necessites sortir i sentir-ho, jo ho he fet, i amb la millor companyia, amb en Pep, l’Anna, en Dani i els Mossenaires.
Gràcies a tots, fins a molt aviat i una forta abraçada!!!
Miquel Olmo
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Comentaris tancats a Miquel Olmo: Mossenaire d’honor