10 gen. 2009
Plovent cap a la Font de la Tartana
Sentia abans de treure el nas pel cancell de casa, com les gotes d’aigua del cel topaven a les persiana de casa i pensava, que n’estem de sonats: però que bé ens quedem després.Bé 2 a 3, mentre escric el Barça ha marcat a Osasuna, que bo que és en Messi. Ara el de Terrassa, en Xavi, fa poc havia empatat. Deuen ser els aires de la Mola. Perdoneu.
Vaig pujant Carretera de Castellar amunt tot sol, com sempre de fa temps i de lluny vaig veient cotxes prop de la masia de Mossèn Homs. D’un temps ençà, àdhuc plovent bé gent. Son gent amb la mateixa dèria que la meva, però que bé que ens ho passem.
Donat que el fangueig tenia ser d’impressió i el Turó el visitem molt sovint, crec que era adient anar on tant li agrada a en Salvador Trujillo: a la font de la Tartana. Va per tu, que volem recuperat ben aviat. En Vicenç ens ha conduit pels carrers de Matadepera en direcció a la font, i hem fet algun canvi, per farcir una trobada de gent amb ganes de córrer: no s’explicaria, donat que els temps era ben humit.
Corrent ve en Rafa, que torna a estar en forma i després d’una temporada que no podia per una cosa o per un altre, torna a estar força animat. Després baixaríem tots dos fins a casa, amb la parada com la setmana passada a la tenda de fruita de’n David.
Ha hagut el grup de caminadors, Mari Pau, Teresa i Lluis, també, i m’he despistat i no he retratat.
La Natatxa i en Xavi, que des de Sant Quirze sovintegen terres mossenaires, com el mateix Xavi Miquel i Javi Laporta,. Vol dir que un munt de Sant Quirtzencs, en Massaguer de la Garriga: també té mèrit, en Jaume, Josep i el seu amic (que no recordo el nom), i en Pau que avui ha anat sensa la seva mitja taronja. En David, que té un córrer fàcil, Fernando, que fa un munt de canvis, amb els que ens divertim i en Carles Salmerón: amb una forma treballada de molts anys fent senderisme. L’Albert, que surt d’unes molèsties i que de cara a la primavera atacarà la muntanya. En Carles López, que és molt constant a la trobada i jo que m’hi fixo, m’adono que cada cop li costa menys córrer. Sempre recordaré en plena adolescència d’ell l’enorme qualitat i domini dels ritmes a les curses que anava; recordo especialment a Bagà un any, i com es desenvolupava corrent el cros. I la sempre destacada presència de’n Rul, que és l’autèntic dominador de tot tipus de proves, en especial les de muntanya.
Javi Laporta i Pau Sust: felicitat plena
En Carles López: en forma
En primer terme l’amic de’n Josep i en Josep
Bé i parlant del circuït, amb predomini d’asfalt, tot per el poble i urbanització de Matadepera. També vam respirar aires netíssims i oxigenats per la natura del parc de Sant Llorenç. A més, encara que plogués, va ser molt agradable tot plegat.
NatatxaAnem coneixent l’esperit esportiu de la Natatxa, la muller d’en Xavi Vilanova i sorpren les ganes que s’adivinen i el que està quallant en el món atlètic. Recordo paraules que dèia a Calella dels sentiments envers el “sacrifi” que fem tots els que correm i el que li agrada. Els seus fills, maquíssim i t’adones que quan parles tens els ulls clavats i escolten tot el que diem. Endavant Natatxa, que t’esperen moltes alegries atlètiques.
Comentaris tancats a Plovent cap a la Font de la Tartana
Miro la plaça emboirada i solitària i tinc la incertesa en aquests moments de s’hi fet una bona tria pel meu primer diumenge de l’any. 
Penso que els records i pensaments ens els quedem sempre per nosaltres, però com tinc la necessitat d’explicar-los, res millor que la meva petita càmera per il·lustrar un excursió en solitari, per un dels paratges més bonics que conec. Aquí em disposo a engegar a córrer. 
Els senyals coneguts tant del GR com els de la Matagalls en desperten bells records de marxes anteriors i aquests arbres sense fulles, per l’època, em fan feliç com moltes altres vegades. 
Un munt de recorreguts convergeixen pel mateix camí. Aquesta pared natural, gairebé no li caben més senyals. Una cosa m’ha passat, que era important. La meva intenció era pujar pels 3/4, que és l’únic camí que conec per aquesta cara de la muntanya. En un moment donat, quan passo per l’encreuament, hi havia un senyal que no em deixa passar, per la recent esllavissada, i imagino per protegir-nos, no em deixa pujar. Faig uns metres, dient que quan ho vegi cru, o algú m’alerti giraré cua; però aviat canvio de parer i decideixo tornar a la pista i continuar amb l’esperança de trobar una nova manera de d’assolir el meu objectiu. 
En aquest lloc torno a veure altres possibilitats d’apropar-me a la magnífica muntanya, amb un rètol fet sobre fusta i al foc, que m’agrada i fotografio. Encara no veia clar si podria pujar. Qui sap, i si no hi ha opció i tinc que tornar: quin fracàs. 
Fins aquest moment no havia aconseguit ubicar-me, donat que la muntanya estava amagada per la boira. Al veure-la tens un plaer especial. Tinc que tenir present que per aquí no he passat mai i no he preguntat si vaig bé. 
Uns instants després i com per art de màgia, un claredat en fa adonar que he superat per sota el punt de l’esllavissada, i a la primera ocasió, m’enfilaré direcció dalt. 
darrera deixo boniques vistes, emboirades, això si. 
Endevino allà lluny la meva Mola estimada, que feia un parell de dies vaig tenir la sort de tornar a veure. 
Conforme vas pujant, menys boira i millor nitidesa 
Moments que el mateix camí es va obrint 
Posarem un corredorets d’ateretzo 
Reconec ara més la Mola 
Aquests rètols m’agraden. En plena era de la informàtica, injecció de tinta, el rètols plastificats, serigrafiats i no sé quatres coses més: unes fustes i lletra feta de forma casolana: m’encanta 
Més senyals, per enlloc diu que és per aquí: vinga que Montserrat és cap amunt. 
Les escales posen forts als atletes afeccionats com jo; almenys això diuen. Doncs escales 
Com puja de ràpid això. El cor batega i el sento. Bon senyal 
Que sí, que és per aquí. 
Com més amunt, més avall la boira 
Quin ensurt; pensava que l’excursió tocava fi: i no. Marcava el camí de la dreta: eiii, el de l’esquerra ja me’l conec. Ja se on soc i és obert 
Sempre dic que vull anar a la Santa Cova, i fa un munt d’anys que la miro des d’aquí. A veure ! 
Està clar, no ! 
Un monjo, de pedra. Més tard en veuré un de debò carregat amb diaris. Llàstima que no l’he retratat. Tenia una presència imponent 
Estic apunt de fer la primera etapa. 
I la sort que han tingut aquests dies de tenir el telefèric. Sense aquest mitjà de transport, no s’hagués pogut evacuar tota la gent que va quedar aïllada i ara molt del que es necessita al monestir pot pujar per aquí, almenys les coses petites. 
Primer habitant amb el que trobo en la meva ascensió ! 
Posem algun monigot per fer veure que hi havia algú. 
Dos caminadors algun treballador de la zona. Deu n’hi do 
Vida humana excursionista !! 
l’excursionista no para quiet, la gent s’amontega per veure l’espectacle 
Sembla que aquest Abat va tenir molt a veure per que existeixi totes aquestes construccions humanes 
Cap a Sant Jeroni, que hi manca gent !! 
Els monjos benedictins son persones que viuen molt d’aprop tot el mon Cristià, de fet és la seva vida. L’entorn de la muntanya, patrimoni de la humanitat, símbol del catalanisme també, el fa més magnífic. Els humans construïm elements que ens donen esperança i ens envoltem de símbols i jo, com a persona molt respectuosa admiro l’obra i treballo el meu pensament. 
Anem per la segona etapa i força important, ara que ja tenim algun símptoma de cansament, de fet les escales les pujo dificultosament i sort n’hi ha que les fotografies em distreuen. Em passa que ja estic pensant en tornar-hi quan encara hi soc. 
Aquesta informació és nova. No fa pas gaire no hi era, reconec que no se massa camins de Montserrat 
De tant en tant em poso davant de la càmera. Algun dia hem pot servir per saber que hi he estat, quan ja no pugui pujar-hi. Sé que ploraré. 
El Pla dels Ocells; aquí m’aturo i em poso bé les malles que fan que les meves gruixudes cuixes freguin més del compte i pugui acabar amb ferida. Just en aquest moment, veig un corredor que també va amunt, amb el seu gosset. Jo tenia de venir amb en Nuck, però a la passejada matutina he vist que anava una mica coix, no sé per què, i he pensat no força’l. 
També sempre dic que tinc que anar a veure on para el Funicular de Sant Joan, i sembla que no trobo el moment. Ara m’he posat al cap, donar més voltes per aquests indrets. A veure si aconsegueixo descobrir-los per primera vegada. Aq
uesta capella, sembla que és de Santa Anna, però en tinc algun dubte i hauré d’investigar. Està a una esplana molt bonica. Des d’aqui hi ha dos camins: sempre agafo el mateix. Si ja ho dic jo, que no soc massa de fer provatures 
Aquí estic parant l’orella per sentir el clic de la càmera. Cap on miro no hi ha res i el gest de córrer. Bé, justet, justet, 
A 1236 metres les vistes son d’impresió 
El mirador de Sant Jeroni és un dels llocs per estar on et sents petit, petit. Bé; donat que pujant m’he anat entrenint per aquí per allà a anar retratant per engruixir el meu record, els temps emprat sense parar el cronòmetre des de la Plaça de Monistrol fis aqui de 2h15′. Ara la idea era concentrar-me per no caure, i baixar corrent sense parar, que també costa. De fet ara el meu estil és més relaxat que fa uns anys i la por a fer una tombarella em fa ser prudent. Gaudeixo un munt de l’entrenament i poca gent a la que saludar. En total unes sis o set persones, cosa inaudita si no fos per què la carretera no permet l’atansament de vehicles. Vaig baixant fins la pista, i d’aquí el darrer corriol fins al poble. Busco al carrer de la Font, doncs la Font. Veig que no està massa ben conservada, però aprofito per omplir la meva cantimplora i m’en vec un bon traguinyol. Arrribo al cotxe tot havent parat el cronòmetre en 3h24′, que no està gens malament. Si tot va bé, a la primera ocasió hi torno. Avui estic content, donat que l’esport em possibilita poder gaudir d’aquestes meravelles. 
Ja estic al cotxe 
Ja no hi ha boira.
