blog d'en Pep

Després d’unes setmanes en les quals hem tingut la major concurrència de la història d’amigues i amics d’entrenar en grup, altrament dits “Mossenenaires” , tot i ser una grandíssima colla, es notava que a l’endemà molts de nosaltres estariem disputant la marató de Barcelona.

Hem fet un circuit que permet fer uns quants canvis per distreure’ns una mica més, que ha seguit una bona colla. Es fan, per què els canvis van molt bé per millorar la forma física, sobretot els hem fet i en pujada, que son menys arriscats per les caigudes i aconseguirant allò que volem: estar en forma i guanyar rapidesa. No son ni molt menys obligats i cadascú els feu al ritme que us convingui. Hi havien amics que com que no s’hi havien trobat fins avui, amb la cara ja pagaven. Us anireu acostumant, no patiu.

El recorregut va de Torre Mossèn Homs en direcció a l’estació de Torrebonica, passem per l’Hospital de Terrassa, algun torrent i fem la fotografia en un entorn que inspira pagesia, que per estar enmig de dues grans ciutats, es fa difícil de trobar llocs com aquest.

Fem una baixada amb un nou canvi de rtime, encapçalat pel nostre Mossenaire més jove, l’Adrià, fins a la carretera asfaltada que ens ha de dur fins l’entrada del camp de Golf del Prat, alhora que a la dreta deixem la hípica. I ara ens espera una pujada ben exigent paral·lel a l’hotel de Can Bon Vilar.

Gràcies a tots per venir i us tornem a esperat dissabte vinent per tornar-hi.
Avuí les fotografies ens ha ajudat en Carles López.

Baixem en direcció a l’Estació de Torrebonica on ens reagruparem

Teòricament no hem de parar, si no anar endarrera. Però… mica en mica

El primer canvi en pujada.

Quina postal més guapa, amb els mossenaires !!!

Segon canvi, donar la sortida l’espantaocells


La Roser està molt forta.

Avui venia el germà de l’Albert Pérez, i s’estrenava de Mossenaire

L’Ernesto, avui anava seriós.

El Mossenaire de l’esquerra, fa pocs dies que ha estat pare per segona vegada. Un luxe !

No recordo els noms dels dos mossenaires; a veure si m’ajuden per posar-ho a la crònica, mmm

La Marga amb el seu marit.



En José Maria Valenzuela un mossenaire habitual, molt concentrat avui

Al capdavant en Xavi Miquel i en Pedro. Seguits del Manel, l’Esther i en Ramon




l’Albert, jo i l’Antonio

El recent pare, amb un estil impecable

Irene fent el tercer canvi

Ignasi, germà del Carles el fotògraf oficial d’avui




Carles i Josep Casasola

l’Albert m’explicava el projecte que vol fer ben aviat



Des de la porta de la hípica i el Golf

Ara vindrà una interessant pujada que ens posaràs forts

Els germans Pérez i jo




En Jordi Fabra, dels pioners atletes egarencs

Ignasi, Manolo i Manel

L’Emilio en primer terme, fent els darrers metres de la dura pujada

La Roser, enmig de la pujada

Matrimoni en plena pujada

Ben parats veient algun invent

Aquí li pregunto a l’Esther si ens fa els honors de ser la nostra Mossenaire de la setmana

L’Antonio fa un tractament agresiu al Carles. Li haurem de preguntar si li ha anat bé.

De fa una setmanes que tenim la companyia de l’Esther i agrada veure com s’atreveixen persones com ella, tot valentes, que sense coneixe’ns gaire, i només seguint la nostra història un dia s’animen a venir. Fa mitges maratons i està molt forta i li vam demanar i agraim que es doni a conèixer com atleta, tot regalant-nos el seu currículum esportiu. Gràcies

Deia l’Esther:

Hola chic@s,

Mi nombre es Esther, de 33 años, ya hace casi dos meses que soy Mossenaire y es como si lo hubiera sido toda la vida. Llevaba meses siguiéndoos por la web y siempre me decía “algún día iré con toda esta colla”, un día me decidí, mandé un mail al fantástico de Pep y desde ese momento sabía que acudiría a mi primer sábado con todos vosotros. Me gustó mucho, salir a correr con tanta gente tan amables, poder estar hablando tranquilamente mientras la piernas se mueven…jejeje ….
Decir de mi vida deportiva, que siempre he estado haciendo deporte en el gym (desde aerobic, step, spinning, etc….cualquier modalidad) y nunca había salido a correr hasta que llegué aquí a este país….jejeje… soy pucelana pero residente aquí en Sabadell desde hace tres años y hará dos años y medio que empecé a correr y cada vez con más interés. Mi primera cursa fue la del Corte Inglés del 2009 y me lo pasé tan bien, el ambiente, la gente y todo que me motivó a seguir corriendo más y más hasta llegar a hacer medias maratones. Os presento mis tres mejores marcas, en tres distancias, y con ganas de hacer una maratón algún día no muy lejano.
Cursa de la Dona, 2009, 5 kms, 22:44 min.
Cursa Montmeló, 2010, 10kms, 44min 28seg, subí al pódium como tercera fémina de la general, y lo mejor de todo mi peque que pudo disfrutar conmigo de dicha alegría.
Mitja Gavá, 2010, 1h 42 min.

Un saludo a todos y a correr!!!

Als que ens agrada tot això de la natura, el camp, l’esport, sempre en portem una de cap. Tinc força amics que van des de Terrassa a la Mola i tornen amb total normalitat. Per mi la Mola, és una imatge que tinc molt interioritzada i sempre em fa companyia dins el meu pensament.
El regal del meu pare pintor, Moliner Penalva, va ser: la muntanya de Sant Llorenç amb la Mola el capdamunt des de Can Roure. A Can Roure hi vaig cada setmana amb els amics que entreno, amb els llums frontals de lets. Un altre quadre que també en va regalar de la muntanya de Montserrat, des de el restaurant del desaparegut Sr. Pastallé del “Bona Cuina”, recordeu ? Ara penja del marc, l’espardenya Catalana amb la senyera, que em van regalar els del casinet de l’Espardenya, quan vaig ser capdidat a Cap Gros. Bé, de fet el tinc força gros i dur.

Feta aquesta petita introducció, vaig deixar per darrera hora apuntar-me a una mitja, la de Cambrils i vaig fer tard i el dijous proposo a la meva dona i al meu fill, la Marisol i l’Oriol, anar des de Can Palet a la Mola i tornar; i vaig veure aquella lluentor als seus ulls. Al gosset, en Nuck, no calia fer-li cap proposta. Sempre és a punt per anar al camp. És una paraula que coneix bé; en coneix altres com córrer, vol, parque, carrer, pipi… etc.

No tenia massa clar el camí, en algun punt. Sortim del barri, i dirigint-nos cap a la benzinera de la carretera de Matadepera d’on hi ha un corriol que fa poc em van ensenyar i paralel a la riera fins a l’institut on hi han fet un pont i no recordo el nom, que passarem pel centre de Matadepera, per anar com si anéssim a la font de la Tartana, on surt un camí en-cimentat molt fort i d’aquí, anar fent. Conforme ens anem enfilant, les vistes van sent més maques i passades un parell d’hores i quan ja veiem Montserrat de lluny i els rajos de sol que acompanyen, ens aturem a fer un bon entrepà. Feia dies que no anàvem sense ni tan sols un euro, per un descuit de darrera hora, que em feien anar preocupat per què un mínim sempre convé.Anar fent ens presentem al camí dels monjos i ens creuem amb el Antonios: Zarco i Díaz que son habituals de la muntanya i veien de la font Soleia. Nosaltres, ventilats pel vent, continuem i ara fem un vol per la font del Saüc, que volia ensenyar a la Marisol i l’Oriol. En Nuck, tampoc és aliè a veure de l’aigua que s’acumula dins la basseta.
A la Mola, entrem a l’església i reposem un mica. Sense perdre passades i després del gaudi de les sempre gratificants vistes, ara ens dirigim a agafar la canal del mico, per fer la sortida més arriscadeta. Els faig passar per la cova d’en Manel i passar per llocs on ens hem de sotmetre a petites grimpades. Treiem el nas dins la cova i seguim cap a Can Poble. Curiosament ens equivoquem i entrem per dins un filat que ens fa anar a tocar d’uns dipòsits i sembla que anem una mica a la recerca d’un camí que no trobem.

Poca història més que anar gaudint i dient el bon dia a tothom amb qui et creues. Baixem pel canal de les bruixes, que fa poc que conec i fins arribar a Can Robert. Ens aturem a fer un traguet d’aigua a la font de Can Marcet i, recordant els trams de la Matagalls, fins a la riera, i avall. Ens trobarem a l’amic Dani Mañosa, que vet: anava també de casa la Mola. Vol dir, que molts estem units per aquesta bogeria.

després de prop de dues hores de caminar i havent fet la pujada que va des de la font de la Tartana, ara tocava un bon esmorzar, i el camp desperta aquesta.

La Mola encara és lluny

tot esmorzant

després d’uns bonics camins i vistes, el senyal GR ens indica el camí

Encara que l’Oriol va sèrio, li encanta caminar.

Hi ha vistes impagables

Vam anar veure una mica a la font del Saüc, ja prop la Mola i previ a una canal un xic complicada. Crec que és la del Cavall

I fa riure que si no t’agafes igual pots caure o patinar

L’alçada te aquestes coses: vistes i més vistes que t’omplen de plaer


I l’objectiu el tenim a toca: La Mola

Per aquelles coses, no dúiem ni un euro. Vol dir que alimentarem la vista. Encara que un tallat va prop de tres euros.

Passadissos on hi despulles d’antics frares

Moments per recordar. No sabem quan tornarem a fer un Can Palet la Mola i encara amb bona cara

El vent hi era present amb un bonic fons de Pirineus i en primer terme el Montcau

auto-foto

Ell també reivindica una recompensa

aquestes barretes desapareixen en un fracció de temps inferior a un segon

ara toca saber com estan les nenes; que ja no volen venir.

Fer una mica emocionant la baixada anant per la canal del mico

No dúiem llum per entrar a la cova. Queda pendent, per la del Manel s’ho val


Jo em quedo aquí, deu pensar en Nuck

tampoc calia jugar-se el físic, no ?

Jo no vinc més, deuria pensar l’Oriol

Ja entrant a Terrassa, ja tot comença a formar part del record i la fotografia el fa perdurar

A la tarda es posaria núvol, la qual cosa ens pot dir que vam estar de sort de tenir un dia tan il·luminat

tampoc va ser tant. No fem ni cara de cansats i intueixo que la repetirem.

I per finalitzar el parc de Vallparadís, que ens ajuda a aproximar-nos a casa per llocs agradables

Un dia inoblidable.