blog d'en Pep

Tenir un bon to muscular, el cor acostumat, cuidar-se, entrenar i no abandonar-se, amb la seva vessant esportiva, permet fer diferents aportacions presencials, com han estat aquests darrers diumenges, que per una cosa o per una altre no havia passat en net, portant-t’ho com moltes altres vegades al blog. Els que em coneixeu de prop sabeu que m’està fallant la feina com a tants professionals i de vegades el temps l’ocupes buscant solucions i no tens massa ganes d’altres coses: però crec que tinc que mantenir el blog actualitzat i seguir amb el meu propòsit de fer de l’esport un tema preferencial, sense oblidar els altres.

Tenia previst fer alguna marató aquesta primavera, però el no poder-la preparar bé junt amb aquesta contrarietat, m’ha fet pensar amb altres coses i em fa gaudir de la quantitat d’ofertes del nostre calendari, i de la companyia de molts de vosaltres ja sigui els dissabtes amb el projecte d’entrenaments en grup dels “Mossenaires”, ja sigui amb caminades o bé tan sols estar-te a casa.

Em venia molt degust estar en el debut d’un amic i component de la nostra associació, també, en que per molts atletes és la màxima expressió del corredor: La Marató. En aquest cas, estava informat que a Barcelona l’Oriol faria la seva primera temptativa i li vaig demanar de fer-li una mica de companyia en els durs metres finals i per mi va ser tot un honor. Més o menys tenint les referències de tot el que anava fent i compartint entrenaments la idea era més ajudar que no pas fer nosa i rebre aquelles gotetes de satisfacció d’un maratonià, quan lluita amb aquest gran repte.

Oriol Farré, debutant maratonià
Des del quilòmetre trenta-dos i després de veure que venia amb un quants minuts d’endarreriment, em confirmava que unes molèsties en una cama no li permetien complir l’objectiu de marca, però si el de finalització. Aquest objectiu ja es pot considerar magnífic i de debò que veure l’emotivitat de l’Oriol, de la seva muller i pares, ja paga la pena i hores d’ara estic molt content. De primera marató només n’hi ha una: a partir d’ara a millorar o fer-ne un altre pot ser el que a molts corredors ens passa pel cap i segur que l’Oriol també pensa. Dir que és un atleta que sap patir i que segur que continuarà gaudint com el que més de la sort de practicar aquest esport. Felicitar-lo és el que em queda.

Passada una setmana i quasi per casualitat, un amic de fa molts anys, l’Andrés, es informava que tenia intenció de fer una cursa gratuïta en un poble que no sabia ni que existia i amb un nou molt bonic: Vilanova del Camí. M’hi vaig apuntar i acompanyat de la meva dona i del meu fill, allà que anem, amb el protocol que sempre intento seguir: arribar d’horeta, recollir el pitrall, passejar una mica i conèixer de passada llocs que d’altre manera no visitaríem.
Arriben més amistats de la meva ciutat, com l’Antonio, en Juan i passejo una mica amb l’Andrés. Vet a aquí, que el Bernat López i la Montse també havíem trobat aquesta bonica cursa i van anar-hi amb els seus fills, i l’Arnau va córrer una en paral·lel un cursa, amb molt bon resultat per part de l’Arnau: un atleta impressionant l’Arnau.

Anar fent, turisme esportiu
Escalfo un xic surto amb ganes i em sorprèn que la majoria de la gent que porto pel davant fan la cursa amb tot tipus de retallades; és ben curiós. No em considero res ni ningú, però donat que la cursa està pensada per anar per baix de les voreres, i com és costum, la faig passant una i una altre vegada als mateixos. Ja quan sortim al camp em saluda un conegut de fa molts anys: l’Andrés Villar amb el que xerrem, mentre correm depresseta. Una atleta que compartíem espai i ens sent ens fa la suggeriment de pensar amb la pujada que serà forta. Aquí em poso a roda i anem compartint el mateix ritme. Prop veig en Bernat, que te un molt bon nivell fa molts anys. Sempre recordo que havia estat fumador i que ja fa anys que corre força ràpid. Més o menys al quilòmetre set amb l’Andrés anem prop l’un de l’altre i per no sorprendre’l li dic que segurament al darrer quilòmetre augmentaré un xic el ritme. Val a dir que hem acabat anant a tota pastilla els darrers metres assolint un mitjana en tota la cursa aproximadament a quatre minuts per quilòmetre: prou bé.

Finalment a l’arribada el gps em marca que no arriba a deu quilòmetres la cursa. Ha estat una cursa en una primera part donant una bona volta pel poble i la segona per una pista de muntanya. Com que havia plogut força el dia abans, els tolls d’aigua i les zones de derrapada sovintejaven.

I com que estic mentalitzant-me per anar a una caminada llarga, la marxa romànica, amb en Casimir Martin què millor que fer-ne una de cursa per saber de quin mal hem de patir.

El dia que entrenàvem amb els mossenaires, em diu: “Pep, vols venir a fer una caminada amb mi a Artés demà”. Poc mili-segons després tenia el meu si. De fet la caminada era curta: al voltant de quinze quilòmetres. També em diu que em vindrà a buscar i a portar i… ostres quina meravella tants coneixements del Casi.
Amb una puntualitat absoluta, sortim de Terrassa cap a Artés, i després d’un petit embolic per l’eix, arribem amb prou temps per apuntar-nos allà mateix i anar a prendre un tallat.
A les vuit en punt sortim i fem el recorregut proposat pels amics del centre excursionista. A poc de començar, i sempre només caminant, jo feia com aquell nen petit que per no perdre als més grans, faig petits trocets corrent per no perdre a en Casi. Quin ritme portem. Sempre explicant-me coses i gaudint de tot, fent fotografies i aviat els primer avituallaments: unes ensaïmades ensucrades i aigua. Pel ritme que portem, anem passant a molta gent i aviat sembla que per davant portem pocs senderistes. En un moment donat ens passa un grup de corredors amb els que mútuament ens animem. A l’arribada a l’avituallament estrella, allà on hi ha la botifarra a la brasa amb porrons de vi, aigua i crec que llaunes, els corredors intercanviem conversa. En Casi aviat els convida a venir a entrenar a Mossèn Homs i ells, per la seva banda, ens informen que estan a punt d’organitzar un el “Cros d’Artés”, per si volem anar-hi. En aquells moment no vaig atinar que ja el coneixia de fa un parell d’anys i que se del cert que és molt recomanable.
Ens retratem i quan els dono el meu correu pepmoliner, un noi diu “Eii, que et tinc sentit”, resulta que quan mira les classificacions li surto sempre, per que el seu cognom és Molinero.

Continuem fins a l’arribada i estic segur que dels primers i us ben asseguro que us la podeu a l’agenda de cara a properes edicions.

En Casi posa aviat la directe

De postal, Artés i les vistes que l’envolten

Llocs que ens recorden com vivíem abans i com de fet encara hi viu algú avui dia, en cases grandíssimes i vivint del bestiar, el camp.

Passant per llocs increibles

Amb rius plens fins les vores d’aigua

i amb el Casi, que aviat aniriem dels primers

Aviat el primer avituallament

I ja gairebé sols, passant per corriols salvatges

I una colla de persones que hi anaven corrent i que ens recomanaven anar el dia 1 de maig a fer el Cros d’Artés, en el que estan implicats i que fan bona propaganda. La casualitat que el noi de les ulleres al cap, es diu pràcticament com jo: Molinero. Això fa que em coneix per que quan es busca a internet a les classificacions li surto jo.

L’avituallament estrella. Una bona botifarra i un traguet de vi. De fet, ara no el vaig provar, donat que fa dies que no em bec i faltaria que anés de tort.

Algun edifici religiós, prou bonic i patrimoni del territori

Hi ha una Mare de Déu de la llet ? assota hi posa prohibicions que segur que generen mala llet.

Llocs encisadors

a dos passes del precipici

Amb un heroi com en Casi. una marxa memorable

Què maco, que diria un pija pins com nosaltres


llocs on teníem de vigilar de no mullar-nos innecessàriament

Impressionant aquest home

Una nova passera

Se’m nota desconfiat. L´únic cavall que hem tingut a casa va ser als anys seixanta el dos cavalls Citroën del papa

Riquesa hídrica

No se si és la mare de Déu de la llet o del aigua, però homenatge religiós

Hi han llocs així prop de casa ?

Aquí ens diu que és el Molí de les Ferreres

I son dels primers d’arribar a Artés

I això és tot amics: si voleu anar de marxa poseu en contacte amb el Casi, que té una marxa impressionant.

Pel pas que portem, l’Adrià representa per tots nosaltres el futur i sembla que tenir-lo, és com un raig de joventut que a tots ens satisfà. Avui dia no és molt habitual veure a una persona de catorze anys, que s’ho passi bé corrent deu quilòmetres, setmana darrera setmana. ens m’atreviriem a dir que estem veient com es fa gran al costat nostre.

També comptem alhora amb en Casimir Martin, tot experiència, sempre il·lusionat bé per fer una marató, caminada, o viatjar i us assegurem que us ho penseu si teniu que aguantar el seu ritme de caminant o corredor. Us podem garantir que te una fortalesa física envejable i fa del nostre entrenament aquesta riquesa que ens dona ‘entrenar plegats.

Avui, observareu que després de molts entrenaments, les nostres mossenaires no han pogut venir, segur per què els cap de setmanes van plens de bones ofertes, com son la mitja de Montornès, la cursa del Mussols, la mitja de Valls i infinitats de caminades. Vaig pensar amb la caminada de les Ermites de Lloret de Mar, també molt bonica.

El circuit, avui, era dels més antics dins els que portem fent els dissabtes, com és baixar fins a Can Oriach, just a veure les primeres cases de Sabadell. Arribats a la part més allunyada del nostre punt de partida, ens fem una fotografia, per donar una mica de descans a qui ho necessiti, i crear de nou la fotografia de recordatori en un pont, que tot i no tenir res, fer-la diferent.

De pujada farem una curta aturada per refrescar-nos a l’àrea de lleure i farem la resta de la pujada amb aquesta característica de les nostres trobades: una bona xerradeta amb tots i cadascú.

ç

proposant l’entrenament i fent les primeres preses de contacte

També estirant, per posar a punt els mecanismes

I al costat d’en Jordi, un mossenaire recent: en Carles, que va repetint. Bon senyal

En Casimir al costat d’en Kim. Es pot aprendre moltíssim sentint tota l’experiència acumulada i a més, gaudeix explicant i pormenoritzant tot tipus de detalls del que coneix d’aquest mon que tant ens agrada

En Jordi i en Joan

En Ramon i en Jose,

El mossenaire nou, i en Boada que la setmana que ve es posa un repte gran. La marató de Paris en menys de tres hores i al qui desitgem tota mena de sort

En Toni, Manel, Emilio i en Valenzuela. Son dels que no fallen mai

El Mossenaire de la setmana, en Ferran, amb en Pep

Fran al capdavant

En Carles amb l’Antonio, que fa una bona colla d’anys un cotxe el va atropellar mentre corria i va salvar la vida pels pels.

Ferran, Casi i Kim

Els mossenaires tenim aquesta bon costum: ens esperem

L’Adrià irradiant alegria

de taronja i ulleres, en Rafael que cada setmana ens fa el recolzament fotogràfic

En Valenzuela

En Javi amb en Ferran

Creuar-se amb persones que practiquen l’esport del córrer i amb edats avançades, ens complau i ens anima a continuar

Mentre posem a punt la fotografia de grup, en Rafa agafa desprevinguts a més d’un

TOTS ELS DISSABTES DE L’ANY <—cliquiriqui

Vaig conèixer l’any 2000 a en Ferran i molts l’anomamen el Kñera, per què la seva dona, la Pilar, regenta la botiga d’esports que molts coneixem. És una persona que li agrada molt córrer curses de muntanya, però el pots trobar competint en moltes modalitats, tant d’asfalt, pista o cros. Enguany es va inventar una cursa atípica, recolzat per amics comuns com és “la Cronomilla”, que aviat tornarà a anunciar i que podrem gaudir http://cronomilla.webs.com/

Li demanàvem si ens podia mostrar qui és, atlèticament parlant i ens regala a tots aspectes fantàtics de la seva vida esportiva.

Deia en Ferran;

Pep,

En va sorprendre la teva proposta de Mossenarie de la Setmana, ja que pels meu compromisos familiars no soc un habitual en aquests entrenament, encara que si puc si que hi penso i m’agrada participar-hi.

Jo soc d’aquells que ens hem transformat del caminar al córrer i per tant soc dels que ens hem adaptat al nous temps esportius.

Els meus orígens esportius sempre han estat lligats a les muntanyes fent excursions i rutes de Gran Recorregut (GR’s) i no ha ser fins al meu servei militar que vaig començar a córrer pels camins del Campament de Sant Gregori a Saragossa al 1989. Tot i que eren els meu inicis i una sortida pel avorriment de la rutina militar l’hi vaig agafar “gustillo”. Per acabar de impregnar-me d’aquesta malaltia vaig llegir a una revista militar la experiència d’un noi al finalitzar la reconeguda ” MATAGALLS-MONTSERRAT” i vet aquí, que el meu primer repte esportiu de nivell va ser la MATAGALLS

després de la mili, al 1992 (el nostre any olímpic) va ser quan es van aliar els astres i totes meves circumstancies personals per entrenar i preparar la MATAGALLS i es llavors quan es pot dir, que ja definitivament vaig quedar posseït de la màgia d’aquesta activitat tant socialment sana que m’ho ha donat quasi ve tot en aquesta vida.

En aquella Matagalls vaig conèixer a la meva dona (La Pili) que ja era atleta (casualitats de la vida) i amb ella vaig arribar a les curses de fons, a les mitges, a les maratons, les ultraTrails, als farleks, a les sabates, al material tècnic i a tot allò que envolta aquest mon i que ara estem vivint i que transmeten al nostres fills.

Aquests últims anys i amb el naixement de les curses de muntanya, s’han tornat a unir les meves passions i per això els meus esforços i entrenaments van dirigits a aquestes especialitats i per aixo gairebé no faig curses populars.

La llibertat i la grandesa de la córrer fora de les ciutat barrejant-me amb la natura, encara que sigui nomes per uns minuts a la setmana, em fa sentir-me viu i em dona l’energia necessària per conviure en aquest mon tant i tant competitiu de les ciutats.

Salutacions,

Ferran Serred