blog d'en Pep

Es tractava d’anar a un dels pobles, Bagà, que li tinc més apreci per la manera d’organitzar les seves curses, amb aquell tarannà de qui ho fa per què estima el poble i el vol donar a conèixer des de tres vessants: pujant a Coll de Pal, anant a Gisclareny i la de festa major.

Tot això durant un munt d’anys, dels quals he anat força vegades a les tres o a dues.

La que més respecte em fa és la de Coll de Pal pel que significa enfilar-se fins els 2070 metres, quan partim des de els 800

Tenir a amics aprop, com son els mossenaires de Sabadell, en Miquel, Xavi, Ruben, ens fa sentir-nos encara millor, i que la Marisol i l’Oriol puguin fer el seguiment gràcies a la família d’en Rubén, prometia una jornada perfecta.

La idea era aprofitar l’estat de forma que tinc gràcies als entrenaments que fem per Terrassa, tant amb els amics Egara-Mossenaires, com els Mossenaires.

Tenir a amics amb qui compartir una bona conversa i no estar sol en els moments previs, fa trobar-se millor.

Xerrades gratificants, moments d’opinió i el que importa: la cursa.
Un parell de rectes d’escalfament amb l’Albert i en Carles i fotografies de record. I somni. Surto valent, i miro si hi ha alguna “roda” a seguir. Veig un atleta immens, com en Ramon Fernàndez que està a la meva òrbita i decideixo referenciar-me.

Endevino que és un corredor solitari aviat, i decideixo anar sol encara que amb referències visuals. De vegades el veig allunyar-se, altres m’hi apropo. Cada vegada que la família i els amics que ens fan el suport amb cotxe m’animen, rebo aquests ànims i segueixo a un ritme constant, agafant l’aigua que em donen i en un moment donat l’amic Carles López, que admiro d’allò més, em passa amb un molt bon ritme i el veig allunyar. Però no, quan arriba a l’alçada d’un altre atleta, redueix el ritme i m’hi vaig apropant. Se’m desperta aquella il·lusió de travessar meta amb ell agafat de la ma, i aquesta imatge ronda el meu cervell.

En Carles López, quan correm en paral·lel m’explica que els “metatarsos” li donen molèsties i en un moment donat s’atura en sec. Continuo sol, i no se d’on i veient el crono, trobo forces per encarar aquell darrer quilòmetre dur, i el faig sabent que avui havia fet la meva millor marca i acabant sense símptomes remarcables de cansament

Un avituallament esplèndid que ofereix com sempre els amics de l’Atletisme de Bagà i a esperar l’entrada gradual dels amics.
Una jornada esplèndida: la climatologia “al dente”, l’estratègia: perfecte i el resultat inesperat unes hores abans.

El Miquel és una persona col·laboradora en molts aspectes. És un multitasca: està a molts llocs on considera que pot aportar coses positives i per mi és un luxe tenir-lo com amic.
En Xavi Carracedo, de taronja, indumentària de corredors.cat , ens coneixem de fa molts anys i sempre és un plaer compartir converses, curses i tot el que calgui amb ell. També em dedica boniques paraules al seu blog.

Agraïments a l’organització, als amics i a la família i felicitacions a tots, donat que heu fet tots una cursa duríssima i l’heu finalitzat més que bé, encara que tot és millorable i tots pensem que podíem haver-ho fet encara més bé. Gràcies !!

El meu temps 1h52’30” en la dotzena posició i segon de la categoria . Què més puc demanar ?
Que tot us vagi bé: això puc demanar.

Els dies previs a la cita per fer una marxa d’uns vuitanta quilòmetres, el nerviosisme en el meu cas és més que evident. Aquest darrer més i per preparar-la, he sovintejat Sant Llorenç des de Can Palet, amb entrenaments de més de tres hores.
En aquest moment tinc que dir, que ha estat clau en poder finalitzar una prova que enguany ha estat d’una duresa més gran, que a les anteriors, per raons climatològiques.

El que ha arribat a costar aquest premi que la gent que acaba la marxa reb a canvi de la finalització

Com decideixo fer una marxa si no hi estic acostumat ? És per en Casimir Martin, un referent egarenc que enguany finalitzarà en deu anys cent maratons i quan en aquest moments te seixanta-quatre anys. Un home que vaig conèixer just en aquesta prova i amb el que venia degust fer-la especialment.

Una sorollsa traca dona la sortida. Com pateixo amb els petards !!

Què poc imaginàvem que la climatologia ens jugaria una mala passada. Com s’anunciava, seria un dia de grans turmentes. Ens vam estalviar una que una hora abans va descarregar tota la seva virulència abans de la sortida.

Havia dut els pals d’alumini i moments abans vaig dubtar d’agar-los, ja que veia força gent sense i podien ser una nosa tota la nit. Menys mal que els vaig agafar.

Vam quedar d’anar plegats i caminant, encara que al començament fem uns lleugers trots per anar millor. Conversem amb en Joan, un paradista del mercat Sabadellenc, amb el que tenim una agradable conversa.

Arranquem tots a l’hora, quan havia caigut una hora abans un bon ruixat, que pensàvem seria el darrer. Però la nit seria la nostra companya: la pluja, el fang i algun llunyà tro

Fem una primera part sense pluja i ara es produiria la primera anècdota del dia. Tombem per un camí, que en sense alternativa t’obligava a submergir les cames per sota dels genolls. En el meu cas duia un recanvi de mitjons que reservava per la tradicional remullada de la riera de Merlès, però aquesta no estava prevista. Com que porto els peus envenats d’esparadrap i després d’uns moments de dubte, agafo carrereta i passo corrent, quedant ben xop. Veia un home que fent gala d’una gran pensada, es vesteix unes bosses grosses i travessa la riera ben eixut. Què poc sabia que a la nit l’aigua estaria per tot arreu. Bé, almenys s’havia estalviat aquest primer parany.

Al cap d’una estona una abundosa manta d’aigua i, encara que vaig amb un capelina “homologada”, prefereixo el plàstic que guardava des de la Matagalls i que tan bon resultat em va donar. Com que li vaig explicar que aniria amb aquest plasticot, en Casi em sorprèn que també fa servir el mateix. L’avantatge, que et queda la motxilla ben dins i que no es mulla gens, tret de la pròpia humitat que desprèn el cos.

Continuem la marxa, però el fang fa que caminem amb dificultats i veiem que la gent s’acumula en un punt. Un corriol totalment enfangat, i amb forta pendent. Ens partim els bastons amb en Casi, però ara tu i ara jo, de cul a terra a l’estil d’un tobogan, anem fent el descens.

Quan arribem a l’hora de sopar duem un endarreriment important, però la gana apreta i els entrepans, i la fruita fan oblidar tot. Veig a en Casi que li canvia la mirada: “M’he deixat la llanterna”. Remenem per dalt i per baix i no trobem. Només queda que caigui un llamp !!

Per sort vaig agafar-ne dos, que encara que fa poca llum li servirà per veure per on trepitjar, que avui era primordial.

En Casi està una mica desmoralitzat i m’ho diu. Encara que miro d’animar-lo, prop de Puigreig i quan portem uns quaranta cinc quilòmetres, ens anuncien que el grup “escombra” ja és prop. Això li fa pendre la trista determinació d’abandonar. El que jo no m’havia preguntat a mi mateix si estava cansat i quan t’adones que estàs bé, comença un nou repte. Havíem d’arribar l’hora de dinar a casa, perquè ens esperaven i quedaven trenta-dos quilòmetres i anava gairebé l’últim.

Decideixo córrer sense parar i fins que aparegui cansament. Us podeu creure que no estava gens cansat !

El cartró que dona testimoni de que la marxa l’anem segellant

Començo a comptar a la gent que passo, ara un, ara cinc, vaig per vint. Passo cinc; sempre saludant i animant. Se que a algú se li feia estrany el meu pas. Arribo a comptar fins a quaranta nou persones, i de cent-quaranta que finalitzant quedo el noranta-quatre: aneu fent comptes.

Als avituallaments no hi estava més d’uns pocs minuts i al meu cap continuava pensant amb la riera de Merlès, Doncs bé, arribat a aquest punt quedo xop d’allò més. Nyec, nyec a cada passa i els mitjons que havien estat blancs, bens marrons.

Per tot arreu que ho permetia, corrent i trobo els avituallaments genials. Penso que l’organització mereix per mi la més alta puntuació que es pugui donar. Estaré tot l’any esperant que arribi el maig de l’any vinent, i si puc tornaré per quarta vegada i més quan serà la vint-i-cinquena edició.

Bé per acabar quedava un dels detalls més grans que recordaré sempre: en Casimir venia a més d’un quilòmetre de Navàs a trobar-me amb una ampolla de beguda i els moments que vam passar i va estar per mi en tot moment. Em va “obligar” anar a massatge. Em negava per que sabia que l’esperaven a casa per fer el dinar.

Aquest massatge que ofereix l’Institut Ferlo de Manresa, et fan un massatge a les cames, dos alumnes, i a l’esquena un tercer. Massatge a sis mans. El millor premi. Us ho ben asseguro
Un església romànica i a triar a l’arribada. Un bon esmorzar

Us poso el track que dos anys abans un amics mossenaire de Barcelona, en Xavier Caros, te al seu wikiloc
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=385085

El Manresa Info penjava la següent crònica

He llegit un blog a la xarxa d’una noia que no conec, però que ha expressat amb un estil que m’ha encantat el que per ella ha estat la marxa i que us recomano. Val a dir, que quan ha passat per la riera de Merlès l’aigua ha acabat amb la seva càmera fotogràfica, el glucòmetre i el mòbil sembla que de moment li va. La noia es diu Bea i és diabètica. La felicito pel seu coratge.

Classificacions;
http://cen.totnavas.com/nivell1_inici.php?nId=355313418%3E

De nou sento justificat entrenar amb amics que m’ajuden a tenir un estat de forma per poder accedir a aquesta marxa i que us recomano.

Moltes gràcies amics i després de reposar tota la setmana, a partit de demà torno a provar-me al vostre costat.