blog d'en Pep

L’excusa perfecte per tenir el plaer d’eixamplar les amistats i conèixer a molta gent amb el gust per fer esport i fer-ho d’aquesta manera: en grup. La gent antiga deia que el córrer era un esport per solitaris. És més, hi han grans escrits sobre “La soletat del corredor de fons”. Nosaltres, ans al contrari, gaudim trobant-nos una setmana darrera l’altre i, alhora que entrenem, gaudim del moltes altres coses i que segur que no cal que us repeteixi. Si veniu, és per alguna cosa i n’hi ha que fa molts i molts anys. Un fort agraïment: sense vosaltres el projecte estaria buit i caduc.

Parlant un xic del què ha estat: hem anat pel camí del golf, i amb uns quants progressius i reagrupaments. Passem pels camps de Can Canya i ens refresquem a la font de Castellarnau. Fem jocs com acceleracions i molts hi participeu al vostre ritme, i de nou al final ens queda un regust molt bo d’una estona molt ben invertida i sempre tenim noves coneixences i gaudim de la natura, el camp, la bona companyia i millorem física i psíquicament. Ens acomiadem, sempre amb una gran rialla fins al dissabte vinent, que podrem tenir de nou les mateixes oportunitats d’encetar el cap de setmana amb la sensació d’haver gaudit de forma senzilla. Gràcies a tothom!!

El nostre amic Antonio ens fa molta il·lusió de que es proclami “Mossenaire d’honor” Gràcies

Al la darrera part de la crònica i com és costum, ens deleitarà amb la seva breu història, que del cert que us agradarà.

Al seu entorn, grans persones que esperen el moment de la partida cap un nou entrenament en grup

I l’Inma la Carme i l’Anna, posant-nos al dia del com va tot.

I enmig de l’espera, veiem els nostres nous mossenaires, que avui s’estrenaven i que al final deien, fermament, que s’ho havien passat bé i que repeterien; a l’esquerra l’Enric i al seu costat en Marc.

Toni i Manuel, donant-se la mà

I en Josep Maria Antentas, enmig de la Silvia, d’esquena i la Contxita, lluint la samarreta que van guanyar a la cursa de la Mercè de Bcn

Juan Carlos i Manolo, també amb el fons de la bonica masia.

I de fet, són els primers de sortir, al costat d’en David amb samarreta blanca i en Cano de mossenaire i gorra blanca

Enric, Josep Maria, Contxita i Marc

Carme, Silvia,

Eva i Anna. Avui veiem que l’Eva no porta al seu inseparable amic: en Sherlock

Juan Romero

En Sebi, de blau, al costat del nostre “Mossenaire d’honor”: l’Antonio Mayorgas. Un luxe tots dos.

Ida, que no ve des de febrer i molt contenta i en Marc Armengol

Arribats a un dels habituals reagrupaments, els que esperaven…

… i els que dubtaven, amb una rialla

I avui, trencant el grup: en Juan i en Juan Carlos

d’allò, d’allà, mes enllà, fosc i s’endevina: un contrallum al reagrupament

En Miquel i en Juan Miguel, segurament no es coneixien gaire i mica en mica van fent nova amistat; molt normal al projecte d’entrenaments en grup a Torre Mossèn Homs. De fet, al final de l’entrenament, es mostraven contents de haver trobar aquesta manera d’entrenar

Nous reagrupaments amb un primer terme d’en César

I les nous mossenaires, Enric i Marc al capdavant, ben envoltats

I ara ens reagrupem a la bassa del rec del golf, amb en Gilberto: ara tocarà fer un progressiu: per divertir-nos i per provar-nos

I ens creuem amb un bon mossenaire, en Hassan de grog, que anava amb un bon grup i que no surt tot a la fotografia.

I els capdavanters fent el progressiu, amb la Karen i en Marc, pels camins de Can Canya

I els capdavanters i que ha fet aquest progressiu: Gilberto, César, Marc i Karen, que la setmana passada va ser la nostra mossenaire d’honor <Karen>

I una bonica fotografia amb en Joan Carles, Carme i la Silvia. Per cert: en Joan Carles ha aparegut com per art de màgia. Al fons la masia de Can Canya

Sebas, Diego, Sandra i Manolo

Toni, Javi i David

I arriba al moment de reagrupar-se, l’Antonio: el mossenaire d’honor d’avui, amb en Sebi i en Juan Carlos

i la <Karen>, que com és natural ha anat a la cua, com fan tots els que fan el progressiu. I en <Cesar>

I tornem a engegar les màquines, i de nou un bon progressiu.

I els capdavanters, en César, Marc, Gilberto i Manolo

Carlos i Fran, que arriben més xino xano

Un gran dia per en Marc Armengol

I tots els que han fet el progressiu i han quedat primers, ara han anat a fer costat a la cua, sent del tot solidaris. Gràcies!!!

I ara som a Mossos, i a la frontera entre Terrassa i Sabadell, amb els nostres mossenaires nous. Bé, fins que no vinguin tres vegades, no seran mossenaires de ple dret, jeje

Ida i Miquel

I una gran sorpresa; els nostres amics Juanma i Charo, que com que estan superant lesions, i que gaudeixen plegats de la btt. Us esperem ben aviat.

Ida, Oriol, i Miquel, a punt de refrescar-se

I a punt de ser proclamat Mossenaire d’honor, l’Antonio

En époques calories, i en general sempre, no oblidem hidratar-nos

En Cano i la Karen, al “columpiu”. I és que som com nens!!, ben eixerits.

Algú sap qui és nou mossenaire, avui?

Doncs en tenim dos: en Marc i l’Enric.

Moment àlgid del dia: moment que coneixem al “Mossenaire d’honor” l’Antonio Mayorgas Porras

i la foto de familia, a l’àrea de picnic de Castellarnau, al costat de mossos. Un gran lloc al mig de l’entrenament per hidratar-se i per gaudir d’aquesta fantàtic companyia

I ara toca anar cap al camp base, tot travessant els Boscos de Cal Berardo

Avui l’entrenament ha estat dedicat a un gran atleta: l’Antonio

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9985031

Fa molt temps que a l’Antonio el tenia vist, sobretot quan coincidia amb ell a mitges maratons. No havíem parlat mai, però si que havia corregut al seu costat i crec recordar que anava per davant meu, tot i que quan llegiu el seu apassionant relat, tenim les mateixes marques i m’ha fet gràcia. Per això coincidia amb ell a l’època que feiem una mitja per setmana, allà pels nouranta.
Recordo el seu primer dia amb els mossenaires, amb cara d’extranyesa, i hores d’ara és un habitual a la trobada i gaudeix i ens fa gaudir quan correm al seu costat i el sentim a parlar. Et felicitem i et donem les gràcies i et desitgem el millor.

SER MOSSENAIRE

Estoy encantado y sorprendido de ser Mossenaire, pues no hace tanto que vengo, además este sábado me acerqué a Pep para preguntarle una cosa y ya tenía la nota de Mossenaire de Honor para mí. ¡Qué casualidad!

Tengo que deciros que es fantástico correr en este grupo, siempre he mantenido que ser corredor añade algo más a las personas y encontraros a vosotros me ha vuelto a dar la razón. El momento del encuentro matinal es algo mágico en cinco minutos ocurre el que un murmullo amistoso se eleva hasta la copa de los árboles y tiene lugar el ¡Buenos días! El beso en la mejilla. La mano tendida, el gesto amable, la sonrisa de bienvenida y el gran ejercicio humano de tierna relación entre todos y todas.

Un día en este momento de encuentro y ebullición se acercó un hombre mayor y preguntó que quien era el “encargao,” es como si supiera que una persona ejemplar sirve de patrón para este grupo, que crece en compañerismo y complicidad cada sábado.

Lo que no sabe Pep es qué yo vendría cada sábado con este grupo aunque tuviera que pagar.

Llevo 50 años en Catalunya y 10 en Terrassa, mi circunstancia de corredor fue cuando tenía 30 años de forma accidental en una cursa de mi barrio en Cornellá, ésta primera cursa de 10 kilómetros fue un suplicio, entonces la decisión fue que si entrenara un poco no lo pasaría tan mal, a continuación la amistad con un marathoniano me llevo a querer alcanzar el no da más; correr una maratón, cuando me faltaban dos semanas para correr la de Barcelona 82, a causa de una perdida de líquido sinovial en la rodilla fracasé en el intento, y esta es la causa de ser hoy corredor, pues había sufrido tanto en aquella preparación que sólo quería correr aquella marathon y olvidarme para siempre de que un día fui corredor. Entonces me tuve que preparar para el año siguiente y ya quedo fijado en mí el hábito de corredor sin remisión.

Todo corredor tiene sus manías y yo muy pronto comencé a tomar nota de cada cursa que hacía, fecha y distancia y con los años pasan estas cosas que se van acumulando cientos de cursas e infinidad de paisajes. Tengo contabilizadas 191 cursas, de ellas 6 marathones y decenas de médias marathones. Mi mejor tiempo es en la marathon Barcelona 89, con 2 horas 52 minutos, El mes siguiente corría la marathon de Madrid con 3 h 6 minutos. El tiempo de mis marathones está entre 2 h 52 y 3 h 16. Y mi mejor média en Badalona 92 con 1 h 20 minutos. Si multiplico los kilómetros de las preparaciones de la marathon y les añado los kilómetros de cada cursa nos daría miles de kilómetros, pero eso no es importante, lo importante son las sensaciones de ser corredor, vosotros compañeros me podéis entender, a veces se corre con la fiera tirando de ti para que te detengas, y otras se corre con el Tao, correr formando todo uno con la naturaleza, correr como un suave vuelo, correr cuando el cuerpo generoso atenúa la respiración y sientes esa sensación de correr 10 o 20 kilómetros sin cansancio, con gozo y formando parte del todo.

Por eso más que kilómetros, lo que quedan son las sensaciones, quizá la vida más que vivirla a lo largo hay que vivirla a lo ancho. ¡Ah, subir a el punto más alto de Montserrat corriendo; ermita de Sant Jeroni y descubrir aquella sorprendente vista! Correr en Madrid y encontrar en un recodo a Tierno Galván aplaudiendo, correr en Andorra y que un generoso corredor pague la comida en un restaurante para todos los corredores y acompañante, correr por dentro del Monasterio de Poblet y los monjes hacer pasillo aplaudiendo, ver la ciudad de Barcelona, ahora desde Montjuic y ahora desde el Tibidabo, correr y hacer una visita turística de 21 kilómetros por Zaragoza, correr y conocer los pueblos de Catalunya… Tantas y tantas sensaciones.

Si habéis sido tan pacientes de leer hasta aquí, sólo me queda agradecer esta oportunidad que me dais de ser de los vuestros, nos seguiremos encontrando los sábados entre el murmullo del bosque por sus caminos y por sus fuentes.

Salutacions a tots.