06 nov. 2014
Sense castanyes per córrer
No teníem percepció de si seríem pocs o molts. Després de la castanyada sembla evident i, ja que és un dia festiu, podríem anar amb petit comitè: i que va, que va. Una colla d’impressió. Sou impressionants.
El circuit, dels que fan afició: com sempre. Algun progressiu, on sabem que si ve en Marc Miquel, el veurem a tots.
Anar capa la cua: un clàssic i destacar què força mossenaires enllacen els seus entrenaments des d’altres punts, fent-s’ho venir bé per arribar a les 08:00 i completar junts l’entrenament que es convertirà, per ells, en més llarg. Els altres fem els tradicionals 10 quilòmetres de corre-xerrada i bones vibracions. De nou dir que sou molt bona gent i la prova les contínues rialles. Gràcies per venir.
Un dels moments més interessants, és saber qui ens farà els honors i serà la nostra heroïna o heroi de la setmana i podrem tenir-ne més coneixement.
Doncs si, la Nerea Larrañaga ha estat el luxe per tots nosaltres d’avui, tot un exemple de fermesa i fortalesa, i aquí li demanem i accedia a fer-se conèixer. Gràcies!!
Nerea al moment d’acceptar
Txell a punt de marxa
en aquets moments d’espera, amb la Nerea i la Laura
pare i fill, els Miquel i tot el griup ens disposarem a rodar.
Alex i Carles, grans atletes i senderistes corredors
En Fran, que ara ens presentarà al seu nebot
I a la mateixa hora de cada dissabte: arranquem
– Fent-se una foto, que piques vegades anem primeres – ens deien la Laura, Txell, Inma i Carme
Moment de qualitat amb les anades i tornades de l’Enrique
Parella de Jordis
La Maria José, que aglutina al seu entorn molta calidesa humana, i què dir de la Nerea, que aquí ens fa els honors
Enrique riu, i segurament tindrà a veure, que tota aquella colla de dalt, s’ha passat de llarg l’encreuament i té de refer les seves passes
Manuel i l’Antentes al capdavant
Grans mossenaires, l’Anna Cos i en Pau Sust
Casi i Txell, seguita per l’Inma
Robert, Pasqual, Marisol i Jordi
Jordi, Anna, Cristina
I els nostres capdavanters al progressiu
Aqui els tenim, Marc, Manuel, Sandra i Robert
I les anades i tornades. Els verts: Victor i Toni
Jordi, Juan i Jordi
Miquel de Sabadell i l’Anna de Terrassa
Veus Miguel com no sempre ets la cua. Avui serà…
En Casi, i els capdvanters l’han anat a buscar. Gràcies amics !!
I en el següent progressiu els guanyador són: Jordi Viñeta, Carles Salmeron i Marc Miquel
Està clar? parc agrari
Moment familiar on destaquem als nostres nous mossenaires, alguna anècdota i qui ens farà de Mossenaire d’honor, amb un fons especial: el camp de golf d’herba que necessita molta aigua
Un esport on a tocar a la boleta s’hi va amb cotxe, on no t’embrutes gaire, sues poc i val una pastarada i que l’herba és d’aquelles què quan hi hagi sequera: ja em parlarem. Una bona amiga m’ho ha explicat que s’ha utilitzat una què te molta sed.
Nerea i Laura
Havent-hi servei de bus, qui corre. Esperant el bus aquests tres amics.
Rendint homenantge a la nostra Mossenaire d’honor
Colorin, colorado…
Les persones sens diferència, a part del físic, l’edat, el sexe: el tarannà. I aquí veiem una basca de cor i d’esperit i un luxe tenir el seu escrit per poder saber que segur que ets una persona magnífica i això és el que pensem moltes i molts.
Hola a tod@s
Em dic Nerea Larrañaga i com ja os imaginareu pel meu nom i cognoms vinc de família Basca-Francesa (Pays Vasc-Français). Des de petita el meu pare ens va inculcar l’esperit de lluita, força, treball i honestedat. Pels matins, passés el que passés, sempre ens despertava amb un “aupa” i ens obligava a posar-nos en actiu. Vaig practicar durant la meva infància molt d’esport, sobretot dos: La vela i el patinatje, dos grans passions que van ser una gran part de la meva vida.
Cap els 20 anys, per foça major, em vaig haver de retirar de l’esport obligatòriament. El meu caràcter lluitador no em va deixar caure i vaig aprofitar per començar una nova vida i un nou camí. Però no vaig poder practicar cap esport. Sempre he tingut una gran passió pels gossos i creía que anant al camp amb ells estaria resolt el tema, però la veritat és que eren ells qui corrien i jo qui els esperava.
Fa un any i mig, la meva filla de 7 anys em va dir “mami, a què no me atrapas!”… i no vaig poder. M’ofegava.
Això em va trastocar una mica. No em reconeixia i per primer cop, no ho vaig saber acceptar. Tota angoixada li vaig comentar a la meva veïna i amiga Sandra Fernandez qui em va parlar d’un grup de running que tot just començava. Em va insistir que hi anés i encara que em semblava totalment impossible, un dia vaig anar i vaig conèixer, per primer cop, el que seria la meva gran família des de aquell moment: El California Sport!!!!!
M’ha costat molt avançar, però kilòmetre a kilòmetre i gràcies a la Mª José, que mai em va deixar sola, he anat progressant.
Milions de gràcies al meu marit, en Gus, que m’ha recolçat desde el primer dia i a qui li dec tots els ànims, suports i bones paraules, ja que no m’ha deixat decaure ni llençar la tovallola ni un sol dia. També amb la resta dels meus companys que han estat sempre al meu costat cridant-me “patim (sobrenom amb el qual em coneixen ☺) tu pots!!” De fet en alguna cursa on penso que no puc més, tanco els ulls i me les imagino al costat cridant-me “patim tu pots”. De mica en mica i com una droga ja no podia estar ni un sol dia sense ells i sense córrer. Aviat em van dir: Vine els dissabtes amb els mossenaires! De nou se’n va passar pel cap que seria imposible per mi…… però un bon dia vaig conéixer en Pep amb el seu gran tarannà, la força del companyerisme i el caliu de la gent i ja no puc deixar d’anar. Des de llavors la meva vida ha canviat radicalment gràcies a tots vosaltres i a aquest esport.
Km, salut i cor
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Comentaris tancats a Sense castanyes per córrer
