blog d'en Pep

De bon matí el grup de mossenaires aixequem el vol, com les aus què amb els primers rajos de sol deixen el lloc on han dormit, per
continuar vivint.
Avui hem pogut tenir, de nou, un exemple dels nostres veterans; aquelles persones que ens ensenyen a estimar aquest esport per
què, tot i la seva veterania, segueixen amb la il·lusió d’un jove més jove, el plaer de conviure amb els reptes: entrenar, córrer i competir a un bon nivell com per exemple l’Alicia Recio.

A mitja setmana un amic, l’Albert, ens deia què volia venir al nostre costat i dur a la persona què, segur, ha estimat més al món: a la seva mare i fer-li aquest homenatge que cada setmana dediquem a les amigues i amics. De la seva mà hem pogut conèixer un xic més el seu tarannà, alhora que hem pogut entrenar al seu costat, amb un orgull immens, com de fet fem sovint els uns al costat dels altres. Tots sou importants i atlèticament ens ha unit aquest projecte d’entrenar en grup.

El recorregut, un dels habituals, que ens permet unit umbilicalment Sabadell amb Terrassa, tot gaudint d’aquest territori Vallesà.

Una aturada per poder tenir un record d’un dia irrepetible i estar com en família, i pujar pel magnífic bosc de Can Deu, fins a poder refrescar-nos amb l’aigua de les aixetes de Sant Julià d’Altura i moment també per a reposar.

Un agraïment a totes i tots i cadascú de vosaltres per fer possible, setmana darrera setmana aquesta festa de l’amistat on córrer:
és l’excusa. Gràcies i que tingueu una feliç vida.

com les aus de bon matí aixequen el vol, comencem a córrer

Una vegada més, a les 08:00, fem la primera xerrada i continuem
relacionant-nos amb gent, què com a nosaltres, comparteix aquesta
afició de córrer pel camp acompanyada pel grup i amb la voluntat
de fer-se costat, per millorar tots plegats.

De taronja en Pedro, a l’esquerra en Ramon i vestit de Matagalls,
un mossenaire nou

Javi i els germans Sanjurjo, que avui la noia s’estrenava de mossenaire.

Un dia molt especial, tenir un atleta de la talla de l’Albert Caballero,
entre nosaltres. Gràcies per venir

I una setmana més en Josep Maria, què ens fa costat al projecte
de fa ja un any, a l’esquerra en Hassan i de taronja la Contxita

de lila en Jordi, al costat d’en Fran Frutos, que la setmana passada
ens va fer de dinamitzador del grup

Maria, Maria José i el seu marit Antonio, què avui ha estat molt actiu al segon progressiu

de rosa la Laura de Benito, a la dreta la Montse i a
l’esquerra la Rosa i en Miguel Angel

Toni, vestit de mossenaire, també portava a una nova mossenaire que avui s’estrenava

Als encreuaments de vegades passa això, els primers acaben sent els
últims, i han de refer el camí. Jeje, mil disculpes. Tornarà a passar

I ara un entorn que ens té encisats: la nostra Mola al fons, llocs fantàstic
prop de la nostra ciutat i amb una imatge que ens acompanya a la gent del
Vallès. ja ho deien, “Què com el Vallès no hi ha res”

Diego i Pascual

I la part camina dels mossenaires, amb les Laures, en Nacho i en Toni

Alberto i Fran

Casimiro, Albert i Josep Maria, en un entorn inigualable

Laura, José Luis, Oscar, Pedro, Montilla i Pepe

I en aquest llarg progressiu, aquí tenim els què han premut més l’accelarador: Fran, Joan Carles, Alberto, Toni, Paco i Laura

En Carmelo Luque, mossenaire per excel·lència: sempre a buscar la cua,
des del primer dia, en un gest què en ell és característic.

Com l’Anna Cos, la nostra gran lider i què tan fa per la trobada i de fa tan
de temps i què va amunt i avall sense parar, gairebé mai. Com en Toni a
l’esquerra.
Aquesta ha estat avui la nostra “cua d’honor”

I en aquest segon progressiu, l’Alicia Recio i la Isabel Vergara, que
s’estrenaven, han fet junt amb l’Antonio, Jose Manuel, Paco i Nicolau,
un progressiu en baixada. Han fet les sis primeres posicions. Gràcies !!!

I com sempre: l’Anna i en Carmelo, amb els nostres amics els germans Sanjurjo. Gràcies !!

Paco Utrera és un lluitador per causes de tot tipus, i amb molts entrebancs
està ultimant la cursa que amb molta il·lusió podrà servir per ajudar a
nenes i nens amb necessitats, sempre i quan aconsegueixi un bon nombre
d’inscrits. T’animem a què us apunteu com més aviat millor a la
http://cursainfancia.wordpress.com/

Laura, i el matrimoni Antonio i Maria José

Joan Carles, seguit per en Montilla i Pepe i més endarrere en Carmelo

Nicolau i el retorn d’en Pedro Santos

David i Paco

l’Alicia Recio, l’Albert Caballero i en Josep Maria Antentes

Transi i la Isabel

Guille

Jordi Renom i en Fran Frutos

Nova mossenaire i Miguel Angel

Ramon, mossenaire nou i Pedro

Nacho amb en Ringo

Isa

Txell, Casi, seguits per en Joaquín

Moment familiar on tots estem plegats per fer història i un dia més agrair-vos la vostra presència i bona predisposició Gràcies.

Tenir un gran record d’aquest dia. Ha estat un honor.

Quan vam saber que tindríem a l’Alicia Recio, ens vam posar molt contents. Tenir aquesta oportunitat d’entrenar
al seu costat i sabent que a més el dia abans ja havia entrenat
amb els seus grans amics de la Llagosta, i acompanyada i gràcies
al seu fill Albert Caballero, que tants èxits esportius s’ha llaurat
és per estar molts contents. T’agraïm aquest regal i per molts
anys tots els teus somnis els vegis complerts. Fins aviat.

Hola Pep:

Sóc la Alícia Recio, tinc 66 anys (al novembre en faré 67), sóc de la província de Sòria però porto 50 anys vivint a Catalunya. Fa 20 anys que practico la cursa de fons. Fins aleshores el meu contacte amb l’esport havia estat “zero”, pràcticament, però em vaig engrescar a córrer i des d’aleshores quasi mai em perdo les tres sessions (i fins i tot, de vegades,
quatre), de cursa a peu.

He fet unes 5 maratons a la meva vida amb una millor marca de 4h13, i la darrera marató la vaig fer fa uns tres anys, en 5h01. Crec que ja no en faré més, de maratons, i de mitges… una a l’any, o així, i ja n’hi haurà prou.

El que no “perdono mai”, són els meus entrenaments amb la colla dels Fondistes La Llagosta, i quan a l’estiu, fan vacances, jo surto a córrer sola ben d’hora.

La veritat és que estic molt agraïda amb l’homenatge que m’heu fet els Mossenaires, m’heu acollit molt bé i formeu un grup encantador. N’estic molt orgullosa de ser Mossenaire d’honor.

Alicia Recio

No hi ha paraules què puguin expressar un sentiment profund i interior a un aprenent d’esportista com jo, caminador i senderista com que sóc, quan de nou em costa creure què sempre hi ha una sortida què supera l’anterior, quan aquella i les altres han estat extraordinàries.

Ha tornat a passar.

Fa anys què em vaig estrenar a les llargues distàncies i ara feia dies que no les practicava, i la sensació de passar-me el dia caminant. De ben segur que no haver parat mai de fer esport, ha fet què, tot i la duresa, ha estat un “divertimento” i un plaer constant i, sabeu?, de vegades penses: què no s’acabi.

Però, les coses són com són.

Fa uns quatre anys que em ballava pel cap anar a la prova que organitzen cada any, per coneixe-la personalment, i em va frenar el preu d’inscripció, i ara, què l’hem fet nosaltres , a nivell personal i aprofitant què  tenim autèntics experts a la zona del Cadí, com l’Agustinjr, i tots molt ben entrenats. Ens va animar en en l’Antonio Rubio i anant amb l’Alberto Lao que sempre porta els seus mapes, què a més entén. I l’Antonio Ramirez, què ha estat tot un descobriment per nosaltres: quina gran persona.

El jove de la colla, un caudal d’energia i animador com el què més en Nacho Bravo. En Rafel Carrera, un amant de la natura i expert en muntanya, excursionisme i molt ben preparat.

Vam sortir de Can Cerdanyola amb l’amic Gaby, i la colla es va adonar què els temps de pas s’anava endarrerint i, de forma evident no haguéssim pogut completar la volta, i gràcies a la seva comprensió va escurçar i va fer una anada i tornada fins al refugi del Niu de l’Àliga. En tot moment no vam deixar d’estar en contacte amb ell i des d’aquí què sàpiga què quan vam completar els nostres Cavalls del Vent, i el tenim amb aquell bon aspecte esperant-nos al cotxe, va tornar a ser un dels grans moments del dia. Saber què tots estem bé.

El què caracteritza una caminada com aquesta és que et sents segur, quan veus que els teus amics tenen un total domini de la situació, del “tempo”. Què t’atures el moment just, i arribes allà on et proposes en el moment què s’havia pensat.

Llavors passar per primera vegada la nit a un refugi, en el meu cas, i fer-ho amb un munt d’anècdotes que s’anaven produint quasi contínuament. Per fer-se una idea, ens van donar una habitació per cinc i anàvem set. Bé; l’altra habitació era de catorze i onze eren autèntiques esportistes què havien sortit de Refugi de Gresolet, noies, i també pernoctaven amb nosaltres. No pensar malament, tan sols què va ser del tot curiós i divertit; a més també se les veia molt capacitades pel repte. Dos de nosaltres van dormir al costat de les noies i sabem què aquestes coses passen en els refugis i s’entenen perfectament.

La cobertura del mòbil era deficient i per telefonar a la meva muller, la Marisol, anava a un sol lloc què sortien dues ratlletes al mòbil, i mentrestant, mirava al cel; un cel atapeït d’estrelles què a les ciutats ja ens hem oblidat que hi són.

Pujar i baixar, retratar, riure i parlar. També moments què deixaves uns passos als teus amics, per poder pensar i gaudir dels pensaments què llocs com aquests t’inspiren i et confirmen que hem triat bé amb qui anar i on anar.

Si us sentiu preparats, poseu-vos-ho al cap, què és de les coses què esportistes com nosaltres hem de fer almenys un cop a la vida i si es pot més. Això si: si ho feu com jo d’anar-hi amb grans amics, del cert que tindreu un record que no se’us oblidarà a la vida.

Gràcies a tots els que contribuïu al fet que estigui entrenat per aquests reptes: i sobretot a l’Agustinjr, Antonio Rubio, Alberto Lao, Antonio Ramirez, Rafel Carrera, Nacho Bravo, Gaby.

Començo amb aquesta fotografia feta el segon dia, amb un humor que predominava en tot moment. Aquí segurament dúiem més de cinquanta quilòmetres.

primera parada amb l’Antonio Ramirez per fer un traguet a una font

Antonio Rubio

El sherpa Agus

Gaby

En Nacho bravo, el jove de la colla

l’Alberto Lao

En Rafael Carrera

Excel·lents fotografies de l’Antonio

I un bon esmorzar al costat d’un riu fantàstic, prop de Gréixer

Jo: no estic resant; estic prement l’entrepà no em caigui i la fotem bona

El Refugi Niu de l’Aliga

A banda de beure una cervesa que em va donar força, se’m va acudir demanar al baru,un bon entrepà de truita , què va ser genial i més d’un dels meus amics  hi  van fixar la vista, tot i menjar-se el què duien preparat de casa. L’endemà tots van fer al Gresolet truita.

Gran descobriment l’Antonio.

No el coneixia tant com per poder a dia d’avui dir que és una molt bona persona amb un cor tan gros com tot ell, i que recorda a la seva muller que fa poc ja no està entre nosaltres i que s’estima amb devoció. Això si; és una persona amb un gran sentit de l’humor i una grandíssima persona. Molts acudits durant la marxa i llargues converses. Una forta abraçada Antonio. Recordaré cada moment passat amb tu.

aquí passarem la nit

després d’una bona dutxa, un sopar boníssim i abundant, i brindant amb el cava d’en Juli Puigantell, que ha vingut expressament només a veure’ns i a regalar-nos dues ampolles de cava del seu celler i de producció pròpia. Què bo estava i ens el vam cruspir totes dues abans d’anar a dormir.

S’ha guanyat la fama. Ketchup fins hi tot a la sopa.

brindem

I ara esmorzem. Ja és l’endemà i en hem llevat d’hora per continuar

I les espardenyes què hem deixat a la porta, a calçar-se-les

Amb en Nacho, a punt de sortir

i  amb en Rafael

instants abans de sortir

Inesborrable record

En Toni

Quin susto

Selfie del Nacho. Magnífica persona

Recordant i portant al cor l’Aaron. T’estimem!

Recordant a la nostra amiga Teresa, amb gran tristor

[img][/img]

Què dir de l’Agus què no sabeu. Amic dels seus amics i una persona maquíssima. El millor guia, la fortalesa d’un cap ben centrat i l’ànima del grup.

Aquest res.

El rei. Coneix com vellugar-se, quantes samarretes dur, guants, roba, mapes, potet per l’aigua i tot molt acurat. Tot penjat i ben posat. Un veritable expert.

I l’Alberto, també amant d’anar informat i sempre amb seguretat. L’Antonio, s’ho mira i reposa. Ha fet més vegades amb la seva estimada muller aquests itineraris i sovint ho recordava

Un expert de les llargues distàncies. Modest i increïble persona. Gràcies Antonio

Al refugi del Gresolet

I ha caigut una truita per cadascú

L’Antonio, amb l’acabada d’estrenar samarreta

I amb el segell al dors de la mà: “jo l’he fet i aquí la prova”

I en Gaby que està esperant, i ara què quan tot ha acabat bé, res millor que ser feliç, com ara en sóc de veure què ens quedarà un record tan bonic als nostres cervells per la resta de la vida i que de ben segur tindrem altres reptes, ja que hem triat d’estar envoltats de persones que ens agraden i ens fan la vida més agradable i rica.

Gràcies amics per haver-me regalat un cap de setmana com aquest. No oblidaré mai.