blog d'en Pep

De #Terrassa a #Sabadell sol ser terra on el grup mossenaire trepitja fort. Cada dia destaquem que venen persones amb ganes de saber de què va això d’entrenar en grup i ho destaquem, i després de moltes setmanes de nous, avui no teníem cap que s’estrenés, encara que si veiem que ens fan costat amics que, encara que vénen de tant en tant, sempre tenen un dia al llarg de l’any que tindrem el luxe de poder veure gràcies al projecte i tenim sort de no perdre el contacte.
El recorregut avui ha estat variat i hem passejat per la urbanització de Castellarnau, on hi tenim en el punt mitjà de l’entrenament a una àrea de lleure que els que teniu xics hi podeu anar a berenar i fer-los gronxar en uns divertits aparells de fusta.
S’han fet alguns progressius característics i si us mireu detingudament les fotografies, veureu què, els que acaben al capdavant, no paren i retornen a fer costat a aquells que van una mica més endarrerits, i que forma part de l’entrenament. Aquesta és una de les característiques del “bon mossenaire”
Sempre diem que a partir d’aproximadament la meitat es dona via lliure perquè el retorn fins al camp base, la masia que ens dóna el nom, sigui a gust de vosaltres: qui vulgui anar a tota pastilla fa un grup i retorna, i qui no se l’espera, això si.
Agraïm els que feu costat al projecte i ens teniu presents, tant en el vostre seguiment com quan veniu a fer aquest tradicional entrenament: per cert, ahir vam tenir una entrevista amb el diari “La Torre del Palau” que es farà ressò del nostre invent. Estarem expectants.

Per els nostres habituals circuits trobem aquestes fites que ens marquen la frontera de Terrassa i Sabadell. Segur que te la seva història i segur que us suggereix moltes coses

Engega el grup cap a un circuit que en aquest moment tots desconeixen, però segur què donarà bones vibracions per anar al costat d’amigues i amics fent una bona xerrada i un gran entrenament

Però abans fem moments de preparació, com en Ricard Moliner, mentre parla amb la Maria Ruiz, que estira un xic i la Marta es disposa a endreçar el pèl per poder córrer, en presència de l’Òscar i de tots

i a la sortida, on veiem en Juan Estudillo amb el gest característic de qui engega el crono.

clica imatge grup

I uns quant amics anem a refrescar-nos a la font de les canyes, que raja fresca i abundosa.

El passat dissabte vaig veure que l’Edu pujava corrent des de casa seva i vaig tenir l’oportunitat de poder-hi xerrar una mica. Vaig saber que juga a tenis habitualment amb el seu fill Víctor que fa uns quants anys que escampa per tot arreu les virtuts del grup i porta, segurament, a una de les persones més importants de la seva vida: al pare. Segur que ha tingut molt a veure en què l’esport sigui un eix primordial a la vida dels dos i és un luxe comptar amb la saga Martín. Per molts anys

Hola Pep,

Em fa molta il·lusió i estic molt content de córrer els dissabtes amb aquesta colla. Porto tot aquest any entrenant i posant-me en forma, feia molts anys que no corria tant. Sempre he estat fent varies activitats esportives però fa mesos vaig decidir sortir a córrer gairebé cada dia i prendre’m-ho com un repte de superació personal i de sacrifici. Vaig començar sortint sol animat pel meu fill Víctor Martín i més endavant he continuat entrenant amb ell fins que em va presentar a tots vosaltres, una colla fantàstica i molt maca. Estic molt content i orgullós de poder entrenar amb vosaltres

He fet 3 curses i el meu objectiu és seguir corrents totes les que pugui i fer una mitja ben aviat

Eduardo Martin Cobos

!

Tags: córrer, mossenaires, pep moliner, Terrassa

Si passen anècdotes divertides ens agrada destacar-les, per fer del dissabte “mossenaire” un dia especial. En canvi més d’una vegada alguna amiga o amic ensopeguen i queden masegats. Fa unes setmanes va ésser en Salvador Planas al que esperem ben aviat ben recuperat. Fa un parell en Casi. Recordem en Toni Granados, l’Eva Cantero, la Dolors Vilá, la Montserrat Vila, i molts més que han tastat el terra. Bé, aquest dissabte, un dia en el qual estàvem tots molt contents i la Maria Ruiz, que ve sovint i, tot i la seva discreció, sempre és molt participativa als progressius i se la veu amb ganes d’esport, va fer un aterratge i va patir alguna rascada a la pell, prou dolorosa per fer brotar alguna llagrima dels seus ulls. Tots vam sentir-nos, com sempre que ens cau algú, molt preocupats i per sort tot va quedar en un bon ensurt que esperem que hores d’ara vagi sent història i la Maria tenir-la tots els dissabtes ben recuperada. El recorregut ha estat distret, tot baixant per llocs prou coneguts i tancats de vegetació que ens donava frescor, algun progressiu i arribar fins a Sabadell, d’on tenim molts amics mossenaires que fan costat al projecte que portem entre tots d’entrenaments en grup des de Torre Mossèn Homs de Terrassa. La fotografia en un entorn nou, en un camp de cibada recentment tallada i retorn amb traguet d’aigua a l’àrea de lleure de Sant Julià d’Altura. Moltes gràcies de part de tots per recolzar el projecte i fins al dissabte, que us hi esperem a tots.

Rosa Cos, ben vestida i segons deia sense pintar, ve a acompanyar al seu xicot i de passada ens saluda a tots. Aquí amb l’Eva. Esperem aviat vingui a córrer, com tantes vegades havia fet.

I en Gaby, a la dreta, que quan pot combina horaris i no oblida el seu raconet mossenaire, fent la trobada amb en Joan Forte, els dos ben vestits.

La colla surt cap un destí incert que pocs coneixem

José Luís a la dreta al costat d’en Quim que aquesta setmana complirà quaranta-sis anys

La teoria falla i el reagrupament que hauria d’ésser sense parades anant amunt i avall, esdevé un moment distès que tots gaudim de posar-nos al dia amb els amics

Tanca el grup l’Alberto Zarzuela, amb la samarreta de la cursa de Festa Major d’enguany de Terrassa

Els capdavanters en els progressius, amb l’Alberto Lao i en Carmelo

I avui han estat els primers en fer la baixada en Lluís Garcia, en Casi i a la foto tenim al nostre mossenaire d’honor d’aquesta setmana

I la Maria fent un progressiu i en Quim

Els capdavanters, en Carmelo i en José Luis que retorna cap a la cua a fer costat el que ve un xic més tranquil

Javi López, Diego Garcia i la saga Muñoz

Bona amistat, reflectida en aquestes imatges d’en Javi i Diego, observat per en Carmelo

José Luis, Juan Carlos, David i Alberto arribant al punt de reagrupament

En Pau, que fa pocs dies va fer una muntanya de 4000 metres, el Fabulous Five als Alps suïssos i que ha fet una bona crònica al seu mur del facebook

En aquests entrenaments neixen noves amistats i a l’Albert i en Joan se’ls veu força contents d’entrenar plegats-

I podeu veure com en José Luis i en Quim venen amb la nostra joia, en Casimir Martin

Per ser en ple agost, xifres de récord d’amigues i amics que volen entrenar junts.

el lloc s’ho val, a Sabadell amb boniques vistes a la Mola. L’únic que mira a càmera és en Jordi, que encara no li havíem proposat ser el nostre “mossenaire d’honor”

Després del relax que ens prenem a l’hora de la foto, torna córrer

Joaquin Ortega i l’Eva Cantero, vells amics, tanquen el grup

Encara que poca estona després totes les flors juntes i la Maria una mica més riallera, tot i que ha pres un xic de mal a la seva pell i segur que algun cop dolorós

Els que portem anys corrent, tenim la sort d’atresorar força records. La imatge d’en Jordi sent un nen, la tenim molt present, ja que el veiem sempre al costat del seu pare i sa mare molt il·lusionat a les curses que el pare tenia costum d’anar, i que ell també corria amb força èxit. Recordo haver parlat moltes vegades, encara que no havíem entrenat amb ell. Sabem de la seva qualitat atlètica i que estava un xic apartartat per haver-se lesionat, des de fa unes setmanes que ve, i ho fa de nou veient als seus ulls aquella il·lusió del que gaudeix corrent i des d’aquí volem que sigui aixi: que gaudeixi molt i que sigui molt feliç en tot allò que triïs i t’agraïm les teves gentils paraules. Per molts anys!!

Vaig conèixer personalment al Pep Moliner a la Cursa de la Roca del Vallés de l’any 2000. En aquell moment vaig saber que es tractava d’una persona que desprenia un magnetisme especial. Abans d’explicar res sobre mi, vull agrair el treball que ha realitzat el Pep i la devoció que ha demostrat per l’atletisme a Terrassa.

El penúltim dels seus mèrits ha estat formar aquest grup dels Mossenaires. Una família que ha anat in crescendo i amb la que em sento molt i molt a gust, tot i que no fa gaire temps que vinc. Vaig començar al món de l’atletisme a finals del 97, gràcies al Josep Salvià, la Carme Ballesteros i el Ramón Molgó. Em van animar a fer una cursa i des de llavors m’ho vaig prendre seriosament. La primera figura important en els primers passos com a atleta va ser el Quico Querol, qui em va entrenar al Club Atletisme Bonaire. Allà vaig conèixer a un dels meus primers referents, el Zico Palmero, suposo que us sona. Vaig millorar molt i, juntament amb el Ramón Molgó, vaig marxar al C.N. Terrassa. Allà, la segona figura important en la meva formació, el Vicente Muñoz (el Colombiano). Amb ell, a part de fer uns entrenaments la mar de divertits vaig descobrir el món del cross i vaig arribar a fer tercer a l’edició de la Jean Bouin de l’any 99. A l’octubre de 2000 i de la má del Domingo Catalán vaig començar a entrenar al F.C. Barcelona amb el Vicente Egido, tercera figura important a la meva vida atlètica. Després de tres temporades i aconseguir la meva marca personal en 5.000 metres en pista (15:23) vaig marxar a Salamanca a fer els meus estudis. Allà vaig córrer amb el Club Atlético Salamanca. Entrenat per Miguel Ángel Rivero vam guanyar, curiosament, la Marató per Relleus de Palafrugell. Una experiència gratificant i una sensació estranya, ja que tornava a casa per competir amb un club de fora. L’any 2006 torno a casa i començo a córrer amb el Domingo Catalán Fondistes Club. Un any després aconsegueixo les meves marques en 10.000 (32:24 a la Cursa dels Bombers) i mitja marató (1:15:15 a Vilanova i la Geltrú). El mateix 2007 vaig deixar de córrer per circumstàncies laborals. Durant un període de dos anys no vaig voler saber res del que significava la paraula “córrer”. Ja al 2010 em van proposar fer la Marató de Nova York. Vaig intentar entrenar però novament la feina va ser un obstacle. Em vaig presentar a la sortida de la Marató sense haver entrenat pràcticament un sòl quilòmetre. Vaig finalitzar (4 hores 40 minuts) i em vaig fer mal al genoll dret. A partir d’aquí metges, fisios, osteopates, etc. Fins avui.

Fa dos mesos vaig decidir sortir a córrer i no fer cas de les molèsties. El més important, a banda de trobar-me cada dia millor ha estat recuperar les ganes de córrer, i sentir que la paraula “córrer” torna a ser quelcom important a la meva vida. Part d’aquest sentiment ho dec a aquesta meravellosa família que són els Mossenaires. És per mi tot un honor haver estat escollit Mossenaire d’honor aquesta setmana.
Gràcies a tots, especialment a tu Pep!! Continuem fent arribar aquest meravellós esport a tothom!!