blog d'en Pep

Anar fins a Sabadell ho fem moltes setmanes i ens agrada força el bosc de Can Deu, per ho que és lògic que l’entrenament d’avui ha estat repetit força vegades, encara que avui hem tingut un munt de persones noves que han volgut saber en que consistia “entrenar en grup”. En Beni en has presentat una colla d’amics que pensem corren amb “Vacarisses corre” i en Pau ens ha donat a conèixer a dues amigues de “corredors.cat” que a més viuen a Sabadell.

Avui l’Anna Cos ha fet la prova de córrer amb molta cura, després de molt de temps de no haver pogut córrer d’ençà la van operar .

Amics que van fer diumenge passat la marató de Sant Llorenç Savall i del tot recuperats, com l’Alex Castells, Toni Fernàndez i Carlos Serrano i de nou una nova oportunitat de fer 10 quilòmetres magníficament acompanyats, passant per llocs que conviden a córrer degust.

Gràcies a tots i us esperem el proper dissabte

I a Sant Julià d’Altura fem la fotografia de família “Mossenaire”

Però abans sortit tota la colla unida des de la Masia de Torre Mossèn Homs

Les dues noves mossenaires amb en Joan

No m’he après el nom i mira que ve sovint i l’endemà també rodava pel parc de Vallparadís

Toni i Josep

En Carlos i en Hassan al capdavant

I en Joan per davant dels Cabanes, en Miquel i en Vicenç: fill i pare respectivament.

En Vicenç al capdavant

En Beni, Jose i Sergio, seguit pel grup multicolor de mossenaires

En Joan Forte ha fet el progressiu en baixada que es proposava en les primers posicions

I en Hassan també

Una vegada la fotografia de record és feta, el grup es disposa a continuar per dins el bosc de Can deu

I al quilòmetre cinc acaba la baixada per començar la pujada, ja a tocar de Sabadell

Avui hem tingut la sort de comptar també amb dos super-cracks, l’Oriol i l’Àlex

Joan, Eugeni i Alex

La nova mossenaire, de vermell seguida per en Joaquim, a qui li demanàvem si volia fer-nos els honors per proclamar-se “Mossenaire d’honor”

Aquest bon home de vermell avui era la primera vegada que venia. Seguit de Joaquin i Diego

Alberto i Josep, seguit per en Javi i Jose Antonio

I tancava el nostre grup una nova mossenaire, que esperem que li hagi agradat. Ja sabeu que quan ve algú nou, ens fa molta il·lusió

Bé, de fet tancava el grup en Pau per una aturada tècnica

L’Alex en primer pla, i l’ Oriol de verd, ens venen a buscar, com a bons mossenaires

I la colla d’amics nous que avui s’estrenaven i que entrenen plegats.

Ja anem arribant al final de l’entrenament conservant la rialla

Avui ens ha sorprès la sinceritat d’en Joaquim que ens mostra un munt de sensacions que te i exemplifica, el com va ser que va iniciar-se com a corredor i el conjunt de pensaments que configuren el seu plaer i bones sensacions per aquest esport que molts hem triat. També com fa poc el van atropellar, la seva recuperació i l’apropament a una prova de gran resistència, com son cinquanta quilòmetres en pista. Agrair l’escrit i dir què segur que hi haurà qui s’hi pot sentir identificat en el munt de sensacions que tenim quan correm

Diu en Joaquim:

Hola soc en Joaquim Gallén, tinc el plaer de ser Mossenaire d’honor, i aquí us deixo un petit relat

ELS MEUS PRIMERS KILÒMETRES.

Any 2009, portava uns mesos al gimnàs i mai m’havia atrevit a utilitzar aquelles diabòliques màquines, en que altres persones es pujaven a sobre i començaven a caminar, per immediatament augmentar el ritme, i de forma quasi inconscient córrer amb ràpides gambades.

Pensava que allò era molt cansat i que les peses ja em permetrien aconseguir el meu objectiu que no era altre que aprimar una mica. Però quant vaig demanar ajut i em van confeccionar el meu primer pla d’entrenament, el monitor em va posar sessions a la cinta de córrer, eren 20 minuts, però aquelles primeres passes es van convertir en els meus primers kilòmetres de runner.

M’havia fixat que a la mateixa hora que jo entrenava, hi havia un senyor gran que sempre feia la mateixa rutina, es pujava a la cinta i començava a córrer. Vaig adonar-me que estava sempre una hora. Llavors, em vaig fixar un repte, jo també tenia que poder córrer una hora com ell. No recordo exactament el dia, però se que després d’anar incrementant el temps durant unes setmanes, vaig poder aconseguir el meu primer repte, córrer una hora seguida.

SORTINT A CÓRRER.

La meva primera sortida per fer Kilòmetres, no va ser realment un entrenament, si no la carrera de El Corte Ingles de l’Any 2010, concretament un 30-05-2010, quant vaig disputar la que puc considerar la meva primera cursa cronometrada. Aquella 32ª edició la vaig fer amb un temps molt discret, es més, no recordo el temps exacte que vaig fer, i ni tant sols ho vaig apuntar a cap lloc. Era la meva primera cursa i no vaig tenir la precaució d’anotar els temps i la posició d’arribada. Això de portar els temps es quelcom que crec que ens succeeix a molts corredors populars, i ens entra una mena d’obsessió per tenir aquestes dades registrades. L´Arcadi Alives parla de marquitis, jo crec que no tinc aquest nivell d’obsessió, si be, fins fa uns mesos tenia una mena d’objectiu d’anar millorant resultats. Ara la meva mentalitat ha canviat, i la meva edat, 45 anys, fa que els temps aconseguits uns mesos enrere, cada cop em resultin més difícils d’assolir.

ELS PRIMERS ENTRENAMENTS.

He de dir que durant quasi sis mesos, els meus mètodes d’entrenament eren molt elementals, i consistien en sortir sempre que tenia ganes de córrer, sense tenir en compte distancies, dies d’entrenament, control dels ritmes.

Però la culpa de veritat de que avui em pugui considerar un corredor popular es d’un company de feina, qui em va parlar de les seves sortides pel Montseny, de les seves sensacions i experiències. D’aquelles primeres converses sobre córrer, vaig treure les meves primeres rutines com corredor. Després de la Cursa del Corte Ingles, vaig començar a sortir a córrer per Terrassa, eren sortides curtes que no arribaven a 1 hora, però mica en mica vaig anar notant una millora tant física com en els ritmes. Arribava menys cansat a casa i les agulletes havien desaparegut.

LES PRIMERES CURSES.

El 20 de Juny del 2010, vaig fer la primera cursa en la que vaig sentir el cuc de la competició. Va ser la XX edició de la Cursa Vila Olímpica de Barcelona. Fins llavors mai havia escoltat lo de temps real, temps oficial, classificació general, per categories, etc.. Em vaig apuntar a la cursa amb l’amic Josep, el company de feina que em va introduir en aquest mon. Vaig acabar la cursa amb un temps de 49:56 que per una cursa de 10 Km, era un ritme de 5 minuts el Km. Fins 4 mesos mes tard no vaig fer cap altre cursa, però no va ser una cursa normal, em vaig apuntar a la meva primera mitja marató, La VI Edició de la Marató del Mediterrani. La vaig córrer a un ritme de 4:57, es a dir doblava distancia i mantenia el ritme. Però llavors, i de forma quasi inconscient em vaig posar un nou repte, fer la meva primera Marató. Dit i fet, als pocs dies m’apuntava a la meva primera marató, en concret la Marató de Barcelona que es feia a primers de Març del 2011.

Fins arribar a la Marató de Barcelona vaig decidir fer algunes curses, finalment van ser 3, la 87 Jean Bouin, La Mitja de Terrassa (la primera cursa que feia en la meva ciutat d’adopció), i la mitja de Granollers. Van ser curses que em van permetre arribar en un bon nivell de forma a Barcelona, però sobretot curses que em van permetre veure com la meva evolució era positiva, i que cada cop el meu cos s’acostumava a fer tirades llargues, i els ritmes anaven millorant lleugerament.

EL MEU PRIMER MARATÓ. MARATÓ DE BARCELONA

Tenia clar que volia fer una Marató, el que no sabia era com afrontar aquesta cursa. Em vaig comprar revistes de running, vaig buscar per Internet, vaig parlar amb companys que havien fet aquestes curses, vaig llegir llibres, i em vaig descarregar un bon número de manuals, però, les millors recomanacions me les va donar un bon amic, en Joan, qui amb els seus consells em va ajudar moltíssim. Ell te molta experiència, i sobretot unes qualitats físiques que li han permès fer maratons per sota de les 3 hores, i tothom que corre curses, sap que això ja son paraules majors.

Després de 4 mesos d’entrenament, per fi va arribar el gran moment. Parlar d’un Marató es parlar del gran repte d’un corredor de fons. Molts ens hem posat aquesta prova com a objectiu a realitzar. Crec que hi ha pocs corredors populars que no hagin tingut en el seu pensament poder fer un Marató. Per Barcelona em vaig preparar a consciencia, no portava encara un any corrent, però em sentia molt fort. Per entrenar vaig fer servir un pla descarregat de la mateixa plana web, i el Joan em va anar donant savies recomanacions. Ho vaig preparar tot, un amic m’ajudaria a fer els darrers 12 Km, la dona i les filles m’esperarien a l’arribada, vaig portar una dieta carregada de carbohidrats…. I per fi va arribar el moment.

Quant l´Speaker va fer el compte enrere tenia la pell de gallina, estava amb l’adrenalina a tope. Creuant la línia de sortida un pessigolleig va recórrer el meu cos, els ulls se’m van posar plorosos. Vaig gaudir a tope d’aquell moment, mirant a totes bandes, vaig ser molt feliç, tremendament feliç. La cursa va ser dura, perquè negar-ho i els darrers 10 Kilòmetres interminables, vaig sortir massa fort per la meva preparació i el temut mur se’m va aparèixer i gairebé no em va deixar anar fins el final de la cursa. Però arribat el Km 41 el meu cos va patir una transformació, em vaig recuperar màgicament a l´intuir l’arribada.

Quant arribo a Avda. Maria Cristina, on està la meta, surten entre el públic les meves dues filles. Les agafo de la mà, veig la seva felicitat, el meu cos tremola d’emoció. Començo a plorar com un nen, les llàgrimes cauen per la meva cara, sento una de les millors sensacions que he gaudit mai al creuar la meta. Es quelcom inexplicable i meravellós, quelcom que compensa tot l’esforç realitzat a la cursa. Quant encara no feia un any que sortia a córrer, ja era Maratonià. El temps va ser de 3 hores i 45 minuts, a una mitja de 5:21.

PANTAURELLS TERRASSA i MOSSEN HOMS.

Soc Egarenc d’adopció, però estic tant a gust en aquesta ciutat, que es com si hagués nascut en ella. En aquesta ciutat hi ha una bona colla de gent que s’organitza per sortir a córrer, i un d’ells son els PANTAURELLS. Els amics Pantaurells em van acollir molt be, i des-de ja fa 2 anys que vaig a gaudir de la nostre ciutat i els seus voltants amb ells. Entrenem cada dimarts per Asfalt, i els dijous toca muntanya amb frontals. St. Llorenç, la Serra de l´Obac, la Font del troncó, Can Roure,, el Llac Petit, son llocs habituals dels entrenaments. Jo no estic gaire preparat per fer muntanya, i si be al principi anava gairebé cada dijous, darrerament ho he deixat estar degut al meu accident. En tot cas, es un grup fantàstic, que no tant sols s’organitza per sortir entre setmana, si no que molts cops aprofita per fer sortides conjuntes el cap de setmana i anar plegats a les diferents curses. Els Pantaurells tenen un gran bloc ( panterescanaurell.blogspot.com ), on de forma periòdica es van publicant els esdeveniments mes rellevants del grup. Hi ha un gran nivell de corredors, però sobretot uns grans companys.

Un altre grup amb el que vaig a córrer de tant en tant son els amics de Mossen Homs. D’aquest grup no cal que us expliqui gaire cosa, tant sols destacar la gran tasca que fa en Pep Moliner. Vaig conèixer el grup el 24 de Setembre de 2011, es a dir que ara tot just ha fet una mica més d’Un any. M’hi va portar un amic, l´Agustí, que darrerament per motius de feina no coincideix tant amb nosaltres. Podria allargar-me molt parlant de les virtuts Mossenaires, però per mi hi ha una que es la que em motiva especialment, i es la companyia de la gent. Soc poc donat a obrir-me, aixis que molts de vosaltres potser mai haureu intercanviat paraules amb mi, us demano disculpes, però en tot cas, si que voldria dir que em sento molt feliç de compartir aquesta estona del dissabte amb vosaltres.

I DESPRÈS DE LA MARATÓ…

Des-de el Marató de Barcelona he anat fent un bon grapat de curses, sobretot per Asfalt, segons les meves estadístiques ara ja porto 41 curses, de les que 14 han estat de 10 Km, 11 Mitja Maratons, 5 Maratons i 11 curses de distancies diverses. Com que tinc la costum d’apuntar-ho gairebé tot, ser que estic a punt de fer els 800 Km competint, i que si tot va be, el proper diumenge, a la Behobia San Sebastian, arribaré als 800. Segur que d’entrenaments en porto milers de Km. recorreguts, ja que durant molts mesos he seguit uns entrenaments estrictes per anar millorant resistència i velocitat. Però lamentablement aquest ritme el vaig tenir que aturar de forma sobtada un fatídic 8 de maig del 2012 en que vaig ser atropellat. Anava tot cofoi amb la meva bicicleta quant em van envestir en un pas zebra. El resultat van ser 3 metatars del peu esquerra trencats, 2 mesos de guix i 2 mesos llargs de recuperació. Des-de el setembre que he tornat a córrer, al principi em sentia molt malament, importants dolors, però sobretot amb manca de ritme i resistència. Però com tot passa, també està passant aquest moment, i ara feliçment ja em sento fort per fer sortides llargues. Les recuperacions son mes lentes, però segur que aviat tornaré a estar en bona forma.

No passa pel meu cap tornar als ritmes de les meves darreres curses, on havia aconseguit ritmes sobre els 4:10 el Km, que per mi era un gran resultat, ara tinc ganes de gaudir de noves experiències, fer noves distancies, intentant gaudir de tot el que m’aporta el running. Sense anar mes lluny, fa 2 setmanes vaig fer una cursa totalment nova per mi, en concret els 50 Km en pista de Terrassa. (http://correntjunts.blogspot.com.es/ aquí si us ve de gust aguantar una mica mes de rotllo, podeu llegir la crònica d’aquesta cursa).

Tinc ganes de seguir compartint experiències, i si em deixeu, compartir dissabtes amb tots els amics Mossenaires. Disculpeu per aquest rotllo, m´agrada escriure, i quant en Pep em va dir ahir si volia ser Mossenaire de la setmana, a part de l’orgull que representa, vaig començar a patir per intentar ser capaç de fer unes línies sense enrotllar-me gaire, crec que no ho he aconseguit, aixis que si heu arribat fins aquí confio que us hagi entretingut la meva historia com a corredor.

De la pelicula Forrest Gump ……

……………………………………………………………………………………………………………………………
Aquel día, sin niguna razón en particular, decidí salir a correr. Corrí hasta el final del camino, y cuando llegué, pensé que tal vez podía correr hasta el final del pueblo. Y cuando llegué, pensé que tal vez podía correr hasta el condado de Greenbow. Noté que si había llegado tan lejos, tal vez podía correr a través del gran estado de Alabama. Y eso fue lo que hice. Corrí atravesando Alabama. Sin niguna razón en particular seguía corriendo. Corrí derecho hasta el océano. Y cuando llegué, noté que ya había llegado lejos, y que tal vez debía dar la vuelta y continuar corriendo. Y cuando llegué al otro océano, noté que debía dar la vuelta y continuar corriendo.

Ciao.

	Vols que faci de dissenyador per tu ? escriu-me sense compromís 🙂