blog d'en Pep

Vall de Núria per la Marisol i jo, fins l’any passat era del tot una vall desconeguda. Els nostres fills si que sabien de què anava, pel fet que les convivències de l’escola és un destí prefixat a la ESO.
Tot el que havíem vist son imatges, reportatges i fotografies, i com no la webcam meteorològica de TV3 on es veu un paisatge encisador i de postal. Quan els avis m’explicaven de nen que només si podia pujar amb el cremallera, que no hi arribaven els cotxes, encara em feia més intrigant veure com s’hi havia fet un lloc de tant peregrinatge per part tant d’Excursionistes, religiosos i sobretot badocs. Els “què macos” com nosaltres.
Quan és nevat no ens crida l’atenció. No som massa de passar fred i menys de conviure amb la blancor de la pluja dipositada sobre els camins.

Com que l’any passat va deixar un record profund, una bona empremta, pels seus espectaculars paisatges i per ho fàcil que és anar-hi a peu, i més quan gaudeixes com nosaltres de la pràctica de l’esport. La idea era clar, ho de l’any passat i encara ha estat més complerta la visita ara al santuari, i els voltants amb tota una sèrie de bestioles que seguidament us volem ensenyar per animar-vos a fer-ho, donat que és una passada.

Pels que us agraden els reptes de les curses, vaig veure la possibilitat de fer una cursa virtual qualsevol dia de l’any i a qualsevol hora, utilitzant un enginy que vas veient en el recorregut on hi apropes un xip. Està explicat a; http://www.valldenuria.com/website_valldenuria/cat/cursa.asp

Bé, nosaltres continuem amb lo nostre: primer ja exposem la fotografia una vegada ja hem menjat i fet una mini-migdiada a l’herba magnífica.

Els protagonistes de la nostra història: l’Oriol, la Marisol, jo i el nostre fidel amic: en Nuck

Però abans al poble anem a comprar una coca molt bona de sucre i pinyons i parlem amb algun vilatà

el nostre quilòmetre zero amb il·lusió i sabent força el que ens espera, per tornar-ho a gaudir

Segurament no és el més aconsellable, però en el meu cas sempre m’agrada refrescar-me a les fonts.

Aquí a l’esquerra podeu veure que s’hi veu un xic la via del cremallera

En aquest punt s’hi veu un control de la cursa que us hem dit, i com la Marisol i l’Oriol riure d’una anècdota que no es pot explicar, per que va de pets.

Ja estem a mil quatrecents i escaig i encara no es necessiten bombones d’oxigen. Ens diu que fins a Núria queda 2h 30′. Jo em pregunto: i si m’espero que vingui Núria ? no ? com ho saben que trigarem 2h30′. I si vaig de genolls o arrosegant el dellonses per terra.Volia de cul, però no queda bé

No ens parlis de tartera que enara recordo la del Pedra

moments d’ombre dins de l’Oratori de Corbell


estil impecablement patètic: és el que hi ha

l’Oriol, com sempre, molt fort i no es queixa en cap moment. Estava especialment interessat en tornar a fer aquesta caminada



En Nuck, quan veu una font s’enfila

Bosc de bedolls, una jòia de bosc





La Marisol es recrea amb aquests llocs tan bonics i diferents dels que tenim pels Vallesos

Imaginem que per aquí havia passat el cremallera



Es dibuixa clarament el camí a seguir

Com dic mig en broma mig en serio als meus amics: què bé la muntanya enrajolada/asfaltada. No cal que digui que no hi estan d’acord, com tu tampoc, oi ?

Amb els seu graonets

llocs per aixoplugar-se

passarel·les gens integrades a l’entorn, de ferro, ferro. Però que van de conya



alguns altres ponts, amb la seva història, segur

mira que és maco i a més molt més intel·ligent que… bé, no esverem el galliner

De debò que no te preu. No us ho podeu perdre.





aigües moltes elles procedents del desglaç

un salt fantàstic, el del Sastre


El refugi de Sant Pere, encara que no hi era.




Doncs Pla de Sallent i ja prop d’arribar

Primer passa l’explorador a veure si aguanta el pont, i llavors els màquines dels camins.




Eiii, ja hi som: fàcil, fàcil, divertit i amb la família: això si que no te preu.

Segur que hi tornem, vols venir ?


EL nostre amic

I què bé tenir un xic de fred a ple agost, amb una bona ensaladilla amb maionesa, i unes nectarines rentades amb aigua gelada, que a més hi begut i que estava millor que medicinal. Encara em fan mal els queixals, de tan freda, però que boooona !!

Us asseguro que he dubtat si es bellugava: sabia que no, però si ho arriba a fer faig record personal de sortir pitant

sense paraules. Els que hi aneu sovint potser no podeu pensar que nosaltres ho vivim com una troballa gaudir d’aquest lloc

El Nuck si que s’ho passa bé

i l’Oriol, no vegis !!


I ara moments místics: la Verde de Núria

En Sant Bernat també anava al costat d’un can

massa traça no tenia el que va fer la Verge de Núria i el nen Jesús, però s’entén l’escena. Recorda a la nostra Moreneta, però això si: carregada de simbolisme

I ara anem a veure els nostres familiars, que jeuen avorrits


la natura te aquestes coses, fa animals magnífics com aquest plomat

Aquest també son plomats, encara que el cap fa una mica d’angúnia.

I aquest si no vigila acabarà sent a l’Ast

aquesta aigua sembla agradable, però està freda


què ens hem tret del barret ? un conillet

Se saluden, com ben educats que son




ja arriba el cremallera, serà qüestió d’anar fent un pensament

ostres, l’Oriol ja em passa: quina passada, però si fa quatre dies… en fi





doncs vinga, d’aquí 2h25′ s’haurà acabat el somni

si n’hi ha llocs que no conec !!

Ja no l’atrapem !

En aquest refugi de Sant Rafael hi han dipositades unes mantetes, per si tens fred. Tot un detall


massa gent no es banya: algun gos,


la Marisol quan veu massa mal mas, enlaire a en Nuck que no es faci mal



Unes cases que perduren en el temps, encara que si no si posen pedres a la teulada o se’n te cura, segurament no estaria tan bé. Ara aquesta conserva molts elements de fa molt de temps

Ho haveu vist: el compte s’ha acabat i esperem que ara sigueu vosaltres els que un dia hi aneu i ens feu cinc cèntims d’ho meravellosa que és la muntanya, els pobles i el nostre entorn. Ja no dic Catalunya, que això ja ho saps que és el millor país de la terra i que per cert te quasi de tot, si ? Segueixes aquí o ja te’n vas. Gràcies per venir amb nosaltres.

	Vols que faci de dissenyador per tu ? escriu-me sense compromís

Avui mentre pensàvem que seríem pocs, atès que altres anys així es produïa per aquestes dades d’estiu, poc imaginàvem que tornaríem a ser una gran colla.

Hem fet un circuït un xic llarg, poc més d’onze quilòmetres, i combinació d’altres prou coneguts i amb un final diferent que ens ha ensenyat en Javi Colado.

Sempre tenim a amics que venen a fer gran el projecte d’ “Entrenaments en Grup” que s’ho fan venir bé quan poden venir, com ha estat tornar a veure entre nosaltres en Jordi Viñeta i el seu fill Jordi, que hem vist com s’ha fet de gran en poc temps. En Josep Casasola, també sempre que pot ve, com ho ha fet avui.

Però el més important: una oportunitat per fer esport, salut, gaudir de la natura i dels entorns de la bella Ègara amb bones converses. També fent bons canvis per provar com tenim “el material” i donar per bona la trobada que gràcies a tots anem repetint.

Gràcies a tots. !!

La foto de “família mossenaire” en el camp ben segat, que no fa pas gaire encara tenia un alçada de verd considerable

Avuí li demanàvem a l’Oriol si volia ser el nostre “mossenaire d’honor” i ha accedit i li ho agraïm i ara sabeu tots una mica més amb qui tenim la sort d’entrenar.

Amb en Marc al capdavant seguir per una molt bona colla cap un destí per tots desconegut

L’Albert que ens ve amb la seva muller la Irene, que ve al darrera de vermell. Com dèiem la setmana passada i no ens cansarem de repetir, porta el portal http://www.corremonts.cat , on us podeu registrar per rebre bones informacions del nostre mon esportiu muntanyenc.

En Juan i en Marc, han protagonitzat el primer progressiu que hem fet paral·lel a la carretera de Matadepera.

I també l’Àlvaro de color fosc. L’Àlvaro no ha fet mai cap cursa ni marató, però enguany s’està preparant per fer la seva primera Matagalls-Montserrat i al que tots li desitgem sort.

L’Enrique Moratalla, que al grup que mossenhoms te al facebook penjava una fotografia del circuït d’avui

En Kim al costat d’en Javi Colado, seguits per en Pedro. En Kim fa pocs dies va fer una cursa de molta anomenada al calendari Català com son els quinze quilòmetres de l’Espluga de Francolí

l’Albert Pérez.

En José Antonio Pinto i en Xavi Miquel, uns habituals del projecte

I l’Antonio, seguit de prop dels amics Carlos, Juan i Víctor

Joan Forte, seguit per en Àlvaro i Pedro Molina. Pedro feia dies que no teníem la sort de tenir-lo

l’Entique

cunyats i amics: José Antonio i Antonio

En aquest segon progressiu els que l’ha fet a tota revolució

Pedro en primer terme, amb aquesta bella panoràmica, seguit per en Joan i Alberto

I la colla, una mica més relaxada i de blau en Jordi Viñeta. En Jordi ha fet a la ratlla de dinou Matagalls, acabant alguna prop de les onze hores en total en la seva totalització.

una grata sorpresa trobar en Lluís caminant amb la seva amiga, que ens han promès venir a córrer amb nosaltres aviat

I amb el fill que també estava fent esport i per cert, que se’l veia molt fort. Un plaer trobar-vos i us esperem aviat

Aquesta característica nostra, d’anar a munt i avall i que fa més gran l’entrenament: sentir-se recolzat pels amics.

Del que se de l’Oriol és que forma part d’aquesta gran família del mon del córrer i que llegeixo per la xarxa, donat que forma part del club amic nostre dels Pataurells de Ca n’Aurell. La primera vegada que hi vaig parlar va ésser a la cursa de la Campana de Vacarisses i de llavors ençà ens hem saludat un munt de vegades.
Ens explicarà ell mateix coses, per què ens fem una idea quan correm al seu costat de qui porteu al costat. Gràcies Oriol per fer més gran el projecte.

Hola,
Hem dic Oriol, tinc 36 anys i sóc de Barcelona. Vaig començar a córrer amb 15-16 anys amb curses populars de barri a Barcelona, però no ha estat fins ara que realment hi estic ben enganxat.
Amb 20 anys vaig trobar feina al barri de Ca N’Aurell de Terrassa, i allà hem vaig quedar fins als 33. Farà uns 7 anys que hem vaig trencar el lligament del genoll esquerra, i com a conseqüència d’aquest succés vaig anar a parar al “Squash Marconi”, molt aprop d’on tenia el despatx. Allà feia recuperació pel genoll, i allà va ser on realment hem vaig enganxar a córrer.
Realment la passió per córrer hem va arribar molt ràpid, amb qüestió de 2-3 carreres, vaig decidir que per poc que poguès, sortiría a córrer.
I així ja porto corrents 7 anys, vaig començar amb carreres de 10 Km., després Mitges Maratons, i encara m’haig de decidir per las Maratons, tot i que crec que més d’hora que tard, caurà la primera. Las carreres de Muntanya també he fet alguna, últimament m’estic decantant mes per Muntanya que no pas asfalt, es mes distret, tens mes satisfaccions, i naturalment es més sa.
També hi participo molt activament amb el grup “Pantaurells de Terrassa”, els dimarts al vespre correm per dintre la ciutat de Terrassa fent sempre diferents recorreguts, i els dijous al vespre correm per muntanya en las rodalies de Terrassa, també naturalment sempre fent diferents recorreguts.
A reveure,
Oriol

Vols que faci de dissenyador per tu ? escriu-me sense compromís