17 des. 2011

Marató de Castelló: quin globus porto !!

Publicat en 14:27 sota General

Una marató no és qualsevol cosa i molt ho sabem i el respecte que li tenim és màxim. Jo venia d’una recent retirada d’un 100 de pista i a més m’havien quedat dubtes de tornar a presentar-me a una prova de tanta resistència. Amb els entrenaments que tinc la sort de fer acompanyat de molts amics, sabia que de fons no me’n faltava, però per fer segons quins ritmes, abans t’hi has de pensar. Els darrers entrenaments en feien pensar d’esborrar-me de sortir: però un no se què interior em deia que era important i més aprofitant els entrenaments que han anat sedimentant en mi.

Les sortides esportives les enfoquem a més com a turístiques. A Castelló hi hem estat en força ocasions de passada, sobretot a dinar quan anàvem a una marató que aprecio molt, com és la de València. El viatge el fem per carreteres nacionals, per estalviar-nos els seixanta-euros que costa l’autopista i com a primera aturada tenim clixat un forn a l’Hospitalet de l’Infant que fan un suc de taronja i uns entrepans que et posen de molt bon humor. L’hotel de Castelló el vam triar a booking.com prop de la sortida i va ésser el Jaume I, on a més ens van tractar molt bé.

L’Oriol i la Marisol, sense els quals aquest viatge no hagués estat tan interessant. Em fan costat i m’animen i els ho agraeixo. Es retraten al costat del monument del que gràcies al qual tenim el sistema de medició: el metro, en Pierre Mechain que va morir a Castelló

Recullit el pitrall a la fira i visitats els stands, fem recorreguts per la ciutat i anem a dinar a un lloc que ens satisfà tant que al diumenge repetiríem.


ja em la bossa amb el pitrall i amb el nostre fill l’Oriol, que a més d’entrenar de vegades plegats ens acompanya molts cops a les nostres sortides esportives


Aquest arbre deu ser centenari, i per les dimensions és el més gran que hem vist a les nostres vides. És impressionant


El que m’agrada molt de Castelló, és la quantitat i quantitat de d’estatues que hi ha per tot arreu. Moltes amb un realisme calcat de la realitat, que son les que més m’agraden a mi. Un dia ens podrien dedicar a retratar-les i us ven asseguro que n’hi ha moltes. A mi el que diuen art moderns, senzillament no m’agrada. En canvi, tot el que vaig veure Castelló m’encanta. Serà que tinc avantpassats fa un parell de generacions Castellonines. Per cert que vaig veure apuntants divuit persones amb el cognom “Moliner”



Una olivera mil·lenaira molt ben cuidada. Diu molt dels habitants d’aquesta gran ciutat.
Em va sobtar que hi havien pisos per vint-i-nou milt euros de més de setanta metres quadrats a la venda: vol dir que les persones podrien viure sense hipotecar de per vida la seva existència, com passa a moltes persones que coneixem i que ens envolten. Em va fer pensar i reflexionar sobre els preus dels habitatges.

El dia “D” a la hora “H” Vaig cap a la sortida tot tranquil i ja pel camí xerro amb un atleta d’Olesa i a la meta m’ubico i veig com està muntada la graella, els camions que traslladaran la roba que ens treurem i no veig a ningú de moment, conegut.

Em poso a l’hora a la gàbia que corresponia al meu pitrall i per sort puc parlar amb en Fernando del Corral i Jordi Serrano, als que no conec massa i si amb en Bartolomé Serrano: un dels meus ídols, que anava a ajudar en el que fos. Per cert que no tenia segur si acabaria la marató i la va acabar molt bé amb tres hores. Quin orgull te aquest home, en Bartolomé !

Per aquelles coses aquí em vaig començar a fabricar la meva pel·lícula. La mala memòria m’havia fet deixar el garmin gps a casa i no sabia quin ritme adoptar, encara que si  al que podia aspirar i em feia il·lusió. I pels voltants corria el globus de les 3h15 , que no vaig deixar de mirar mentre ens esperàvem i que poc sabia que seria el protagonista de la meva aventura.
Pels que no estan acostumats, a les maratons hi ha una persona que porta un globus inflat d’hidrògen amb el temps el que te previst portar a qui el segueixi, i no t’has d’amoïnar de mirar el rellotge.

Va de Globus:

Quin globus porto !!

Als començaments és baixada i com m’esperava i és típic dels Valencians, la presència de focs d’artifici. Però anava convenient taponat d’orelles. Tinc que reconeixer que va ser molt bonic i discret i em van, inclús, agradar tot i témer els ensurts que en fan patir.

Un amic, en Paco Porras, m’havia comentat que hi hauria en Ricardo Abad, un atleta genial que a més de córrer en la consecució de Guinness, ho fa per aconseguir diners per a obres benèfiques. Se que està fent una marató diària i ho pensa fer durant cinc-cents dies. M’he situat prop per veure-ho en viu i en directe. De vegades visito el seu blog on ho posa tot.

Bé; anar encabit en un grup costa una mica i et toques de colzes, de vegades topes amb alguna espardenya i ets apartat sense voler. Anava, diguem, a tocar del globus i sense adonar-me’n al poc, estava molt endarrerit. Llavors decideixo imantar-me al globus i tan prop anava que m’m’anava colpejant la gorra. De la resta del grup acabes sentint com que formen part de tu. Tota l’estona som els mateixos i vas com assegut dins d’un cotxe, encara que a 4’37 de promig.

Una gran alegria és veure com una molt bona amistat, l’Eduard Martínez em ve expressament a saludar a les primeres posicions i es manté a l’òrbita del globus també. Però vaig centrat i ens fem una abraçada, però ens posem els dos a la feina amb total concentració: repeteixo que una marató no es cap broma i molts sabem que tard o d’hora ens haurem d’enfrontar amb la manca de força per desgast d’aquesta.

Al qm 21 i escaig va tenir un relleu la llebre i van aparèixer dues persones tot vestides de groc on darrera la samarreta posava “sigueme” i un 3’15 immens. Una imatge que ens acompanya i ens alecciona en aquest important ritme, almenys per mi.
Ara dúeiem dues persones: l’una amb el globus i l’altre amb un cartellet pesat de fusta que duia amb molt d’orgull on el grup ens manteníem bastant compacte. Perdíem unitats i algunes s’avançavem, però els nostre referent era aquell. Jo m’hi sentia immantat, fins al 38 que vaig començar a flaquejar i a fer la goma. Imagineu si son bona gent les nostres llebres, que m’ofereixen un sobret de gel que m’afanyo a acceptar.

Les rectes finals les vaig fer com el més feliç del mon, rient i aixecant els braços. Per cert, a les imatges que surten a internet el globus em tapa: però el mèrit ha estat en les llebres a qui des d’aqui vull agrair que han estat la clau per fer la marató a ritme per primera vegada a la vida i ja en porto vint-i-una de maratons.

La medalla, tovallola, samarreta, regals, i tot per mi perfecte i de debò que si penseu en fer una marató, aquesta poseu-la. Penseu que el públic Castelloní i els acompanyants dels maratonians estan a moltes parts del circuit, i per nosaltres els corredors, ens empenyen a córrer i qualsevol mostre d’afecte i ànim, ens ajuda i aixi ho vull reconèixer. Gràcies públic. Per cert: en van dir Pepote i em va fer gràcia. Eiii ! Al dur el dorsal amb el nostre nom, sempre hi ha qui t’anima pel nom.

Gràcies Marató de Castelló i a tots , amics d’entrenament que em permeten tenir el puntet just de forma per afrontar amb garanties 42.195 metres meravellosos.


La familia Chamorro Serrano, em regala aquestes dues fotografies al darrers quilòmetres, concretament al 41.


Aquesta que m’envia en Xavier Carracedo, m’encanta: és quan veus l’entrada del Parc i el final feliç


Aquesta que em fa la meva muller, la Marisol, és on tinc les mes bones vibracions que us pugueu imaginar


I el globus el gran protagonista, a tots els que he compartit aquests moments i sobretot a les llebres: gràcies !!

i el meu diploma que guardaré per in secula seculorum

Si ho has llegit tot, si que et mereixes un diploma. Gràcies per llegir-me i espero que t’hagi servit

No hi ha resposta