27 nov. 2011
Volteta per la Mola
Costa d’explicar per què correm; segurament anar a la Mola te part de culpa. Fa dies que tenia al cap fer aquest recorregut per mesurar-lo i saber exactament en quin temps, distància, sensacions es podia fer. Amics comuns em fan adonar que segurament anar per la carretera no és una gran idea; però és per on més gaudeixo. Poder córrer anar pujant a ritme, tranquil: poder pensar i tan sols anar alerta quan el revolt va a l’esquerra o endevino que ve un vehicle. De fet, quan vas per la carretera Talamanca en direcció al Coll de les Estenalles, pocs cotxes baixen. Més aviat en pugen. Des de Coll d’Estenalles a Coll d’Eres, comences a patir un xic, però reduint el ritme i no la cadència,
i quan a partir de Coll d’Eres ja trepitges terra, anar vigilant de no fer-te mal. Escampant salutacions a tort i a dret, encara que per aquesta vessant i per l’hora, encara molt tranquil. El primer objectiu és aturar-se a Font Flàvia, on menjarem per recompondre força, menjar-me una fruita i re-omplir la cantimplora, assegut
i llavors seguir pel corriolet que ens portarà als imponents Òbits i d’aquí i ja desprenent-se de la capellina, per gaudir dels rajos solars i enfilant-se cap a la Mola, on un munt de gent esmorzant i gaudint de les vistes i la tranquil·litat des d’on els vehicles motoritzats no tenen accés fàcilment, i ho dic per que una avioneta m’ha donat un ensurt per la proximitat al cim.
Entrar al monestir de Sant Llorenç, i sense entretenir-se massa, començar el descens pel camí dels monjos i ara si saludant sense parar.
Un munt d’excursionistes d’edats diverses que aprofiten l’època tan bonica de l’any, on la frescor, verdors, l’olor a terra mullada i aprofitar el solet tan gratificant. Passo per Can Poble, concretament per sota, per anar sempre que puc per camins ben amples fins a Can Robert. Aquí observo la quantitat de cotxes que aproxima el vehicle al màxim per anar a passar un dia a la muntanya. Ja per la urbanització de Matadepera, i fins la riera, pel camí que tantes vegades faig amb els meus amics entrenem de fa un parell d’anys els dimarts i dijous. Em sorprèn, de nou, una persona damunt d’una bicicleta de muntanya que em saluda pel meu nom. Bé, segur que em coneix. També un home que em diu que ara vaig millor: segur que m’havia vist de cara amunt.
En conclusió val la pena córrer: només per poder gaudir d’una matinal com aquesta, on sense gastar-me ni mig cèntim he estat una persona feliç, feliç de debò i encara que pensava: “et fan un xic de mal els malucs, però que vols ia-iu si portes tot el dia corrent: em sembla que hi ha un muscle que xiscle, diria que l’isqui, que es foti. La planta dels peus no guixa bé; normal. L’esquena, fa mal, si i què ?. Cordons: i encara dius que t’ho estàs passant bé ? doncs si, au i qui no s’ho cregui que m’ho digui i intento explicar-me” si ?
Si voleu veure el track; aquí
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2249986
i els ritmes i tot plegat; si voleu baixar el track atlètic
http://connect.garmin.com/activity/131203802
Gràcies per llegir-me
No hi ha resposta
