12 set. 2011
L’àvia torna a la Mola
Quaranta anys sense pujar la Mola, això és el que portava la meva mare.
A casa a la muntanya hi anàvem a buscar bolets o a veure-la de lluny.
De nen vaig a estar a un parell de Centres d’Esplai amb els que regularment ens enfilàvem a les muntanyes que ens envolten: Montserrat, Sant Llorenç, Montseny i vaig començar a estimar-les.
Moltes persones no senten la crida de la muntanya. Jo si. Molts veuen cada dia Sant Llorenç al llarg de la seva vida i no hi pugen mai; no s’hi enfilen. Nosaltres, la gent que correm, tenim un important lligam i trobem un dia per anar-hi al llarg de l’any. És més, quan fa massa dies que no hi anem, fem plans i no triguem a trobar qualsevol excusa per a ser-hi. Sant Llorenç amb la Mola al capdamunt la veiem quan passegem per molts carrers de la ciutat i als que sempre hem viscut aquí, ens agrada la seva companyia. Sempre hi és.
Doncs bé, la meva mare només hi havia pujat una vegada i va ser fa quaranta anys, quan era molt jove. Vam anar-hi amb les àvies i els amics de la família d’aquella època, que eren els veïns del carrer la Pilar i el Torcuato, amb els seus fills en l’Isidre i en Xavi.
Li vaig proposar, després d’una conversa, de tornar-hi, i amb molts temors, donat que te força problemes de salut va dir que si. Vam provar-ho amb la idea que si en qualsevol moment no es podia, giraríem cua, a banda de pujar reposant sovint.
No se si és per què l’entorn és tan vivificant, gairebé sense adonar-nos, avançàvem amb molta facilitat. Com que la meva filla gran, l’Elisabet, no es volia perdre aquest esdeveniment, també s’hi va apuntar. I l’Oriol, que li agrada molt caminar, tampoc es va voler quedar a casa.
El primer tram un xic exigent, el que puja pel canal de les bruixes, em feia témer que no ho aconseguiríem, però una vegada arribats a la pista que va de Can Robert a Can Poble, i apropant-nos al camí dels monjos, mica en mica la possibilitat es va convertir en realitat. Recolzada pels pals, es sentia força segura i la possibilitat per la mare de fer una gesta, i el punt d’honor que l’ha caracteritzat sempre.
L’objectiu diria que ha estat fàcil i no tan sols això; ara te ganes de pujar a Sant Jeroni i ho tenim pendent.
És ben curiós com la muntanya enamora i ens ajuda a ésser més feliços. Hi han moltes coses importants a la vida, i aquesta matinal m’ha demostrat la sort que tenim de tenir una mare i uns fills que ens estimen tant, per deixar-se enredar per mi. Dia inoblidable i de nou us ho explico per si us serveix per res; en tot cas gràcies per llegir-me i si teniu un amic, feu el mateix: però amb tranquil·litat i triant molt bé el recorregut i el dia.
Aquesta és la fotografia de l’arribada a Can Robert. Es veu ben bé que no fa mala cara
Els primers moments encara es riu, més endavant es bufa
Els camins es comencen a complicar i sembla que podem patir
la muntanya i els seus conglomerats característics quan comencem la part més exigent del canal
alternem les posicions
reposar sovint, és la clau
passat el primer tram, ara cal tenir el record fotogràfic amb el Cavall Bernat de fons
a l’àvia se li nota que per ella és un gran dia
I el camí, ara més fàcil però sense parar de pujar. A l’Oriol no li agraden massa les fotografies, però amb mi te mala peça al teler
Ja tenim a tocar el segon objectiu: Can Poble
I el Nuck també ens mira com anem
Aconseguit !! Can Poble
Tornem a reposar per poder continuar. De fet no estan gaire cansats
Parella impossible; poques possibilitats Nuck
La nena seu a la falda de l’àvia
La idea és que es tenia de veure la Mola, i de ser-hi hi és
I l’objectiu principal, la magnífica Mola, ara si què si.
Quaranta anys després, torna a veure la Mola de prop.
l’Elisabet i l’Oriol arriben abans i també recordaran tota la vida aquest dia
Si en tenim de llocs referenciats !!
Ha estat fàcil i ha valgut molt la pena
No diguem burrades, però éssers imprescidibles pel Restaurant, son aquests equins
Elisabet i el seu domini de la situació, evidencien aquestes preses
Quin tacte amic meu, no siguis ruc,
No penseu que ho tinc clar; pot passar qualsevol imprevist i hem d’estar a punt de sortir corrent
Jalim, jalant i que bons son els esmorzars des d’aquí dalt
Anem a culturitzar-nos; aquestes pedres endreçades tenen una llarga trajectòria i aquí algú les ha interpretat
Bé, tota història te algun final: avui finalitzen la visita al cim i hem tornat a fer una nova història familiar
encara que baixar te la seva cosa
encara que un bon invent son: els pals.
superat el primer tram complicat. foto record
Amb més símptomes de cansament per part de l’Elisabet
Ara tornarem per un altre lloc
I ja comença a fer més calor, als volts del migdia, i sota una ombre beurem
I l’Oriol i l’Elisabet encantats d’haver dut a l’àvia per segona vegada a la Mola i, encara que un xic cansats, s’ho han passat pipa i hem rigut un munt.
Com anècdota i per què sapigueu que hi ha molta gent de Terrassa que no ha pujat mai a la Mola , aquella mateixa setmana li vaig explicar la proesa a la perruquera del barri, alhora que amiga de la família i ja jubilada no ha pujat mai i ara ja no s’hi veu encord.
Comentaris tancats a L’àvia torna a la Mola
