13 juny 2011
Cursa Cantonigròs – Memorial Ramon Oliu
Descobreixo aquesta cursa com la majoria de les vegades, per que estàs enxarxat i segueixes a persones que pel que diuen o pel que fan, desperten el teu interès. La xarxa va plena, però amb en Miquel Pucurull de vegades m’hi entretenc. Persona que li agrada opinar i enriquir amb elements informatius, que mostra, també, aspectes crítics sobre tot el que l’envolta. De vegades t’hi sents identificat, d’altres entens els seu raonament fruit de la seva formació.
Sense més preàmbuls, fa una colla d’anys em convidava, com de fet feia amb tothom, a anar a fer una cursa en homenatge al pioner de totes les curses. A la primera persona, que junt amb altres amics, fundava la marató a Catalunya i que portava aquest estil de prendre els carrers per córrer. D’en Miquel sortia la possibilitat de fer una cursa molt familiar en el poble natal d’en Ramon Oliu i de passada honorar la seva memòria.
La primera edició, ni tan sols la segona, ni potser la tercera crec que vaig anar. Tenia coses a fer que no m’ho permetien. Com que m’agrada també informar a la gent que m’envolta, i no trobava on fer-ho, excepte en un fòrum on en Miquel és molt estimat de l’associació de corredors.cat . Quan li pregunto la web, em diu: “no en tenim” però jo t’informo. Li proposo portar juntament amb ell mateix i posar elements informatius en un blog, per que no es perdi en un racó de la xarxa internàutica i hi ha posats el que ell cregui oportú. Li vaig donant un cop de ma des d’aquell moment i ell sempre troba un moment per mostrar-me el seu agraïment. Si voleu donar-hi una ullada: http://cursacantonigros.blogspot.com Enguany ha utilitzat un foto-muntatge que vaig veure que agradava a molta gent, i que fa anys que vaig actualitzant, per encabir-hi el número del dorsal i per mi que l’ha encertada, i sentia comentaris de com agradava.
Hi havíem d’anar amb la Marisol i l’Oriol, però a Terrassa havia plogut força les darreres hores i també al moment de sortir. Això va ésser motiu per què no m’acompanyessin i jo veient com plovia, vaig dubtar. El fet de sentir-m’hi compromès, va fer que em posés a punt per dirigir-me a més de cent quilòmetres de casa per fer la cursa. Mentre en preparava m’envia l’Oriol Farré un sms, que també hi era apuntat. “Pep, tu hi vas ?” . El truco i decidim anar-hi plegats en un cotxe. Aprofitem el viatge doncs per xerrar, per fer plans, per explicar coses d’aquí i d’allà. Ja l’adverteixo que no podré anar amb ell, per què està molt fort i que no em situaré en primera línia.
A l’arribar m’omple de satisfacció veure que en Miquel està content, que el dia no és plujós i la quitxalla poden fer les seves curses en un camp de gespa magnífica.
Bé, la cursa sortim valents pels carrers de Cantonigròs.
Hi ha una millor manera de fer turisme ? no contesteu.
Vaig sense alè darrera els primers i quan arribem a una pista forestal, prop del quilòmetre tres, veig que m’apropo a l’Oriol. El dia abans havia disputat una cursa a Terrassa, la del Bonaire, i es protegia de fer-se mal. El passo pensant que anirem plegats, però veig que no. Vaig gaudint i em trobo bé, i davant tinc poca gent. La cursa, com moltes, ja ho sabeu. Només dir-vos que a pocs metres de l’arribada vaig fer un intent de desempallegar-me a “modus” competitiu de corredors, però res: em van donar un joc de bufetades i dels que anàvem vaig quedar el darrer. Tot i això el vuitè de la general en una distància mesurada de nou quilòmetres i mig amb trenta-nou minuts i mig. Fantàstic i de nou, no m’hi fet mal. Això si, algun muscle m’avisava que no em passés.
Ja per acabar i després de dutxar-nos venia una de les característiques d’aquesta prova. En Miquel rep regals per repartir de molta gent, i de fet fent una cursa gratuïta, sempre t’emportes bons records, com per exemple un llibre d’en Baltasar Porcel, begudes, caldos; tot d’agrair. Però a més tens uns tastets d’embotits casolans de la millor relacions públiques que he vist darrerament. La mestressa de Can Colom: quina dona !! Ens rep a casa seva i mentre en dona a tastar aquests productes el·laborats a casa seva, ens parla d’en Ramon Oliu i per exemple ens explica que va ser manobre, quan tenia vuit anys, del seu pare. També que el seu fill li deu l’afició al córrer en Ramon i que això l’ha fet, encara, millor persona. Ens dona detalls, mentre, de tot el que va tallant i anem menjant: que si això és pilota de no se què, que si això està fet amb que se jo: l’únic que se és que més bo no pot estar i a més regat amb un vi, blanc o negre, que fa ennuvolar la raó: ep, és broma.
Amb l’Oriol hem quedat bocabadats per tot plegat i ens ha quedat a més la sensació d’haver passat un dia inoblidable, com segur amb els anys anirem recordant.
Gràcies Miquel, Gràcies Oriol i si tot va bé: hi tornarem. Per mi aquestes curses són l’essència de la meva afició de tants anys: familiars i de tracte sublim.
Amb l’Oriol i l’Esther, moments previs a fer els 9,5 qms. per llocs molt bonics. l’Esther la coneixem gràcies als entrenaments en grup a Torre Mossèn Homs. A més és pucelana. Quan m’ho va dir, amb un inculte com jo, ja pensar qualsevol cosa menys el que era: nascuda de Valladolid. Si que son guapes les pucelanes 😉
i en Xavi Papell també el conec gràcies a entrenar a Mossèn Homs. És nascut a sud-America, encara que de Castellar i viu a Barcelona. No fa pas massa que és casat en segones núpcies i te descendència. Un nano gran- És una persona excepcional i molt estimada: també per mi. EL tenim com a Mossenaire d’honor, a la llarga llista que estem confeccionant i que us agraeixo de tot cor.
Ens fa molta il·lusió posar al costat d’en Josep Costa. Segur que no n’hi ha dos com ell i la seva família i molta gent de la que córrer actualment per molts llocs, ho fan degut a la seva lluita frenètica d’escampar el plaer de córrer. És un dels exemples de persona que ha ajudat a persones com jo a estimar aquest esport. Porta un club, organitza tres curses i quan vaig començar a córrer em veia sempre superat pel seu alt nivell i velocitat. Continua estant al peu del canó i encara que la vista no li permet fer-ho com voldria i fa un munt de curses. Diu que ja te una edat, però és l’enveja de qui te la mateixa edat, sempre acompanyat de la seva inseparable muller la Rosa Maria, i ara també nets, fills i tota la saga de Costa. Ens fa feliços comptar amb la seva amistat.
La Rosa Maria la veus fent de reportera i va sempre per tot el mon amb el seu inseparable marit, en Josep. Avui m’explicava els seus problemes amb l’al·al·lèrgia que certament desconeixia.
Què, esteu d’acord amb mi que tenim un amics guapos, guapos. Per una banda l’Oriol, que se’l rifarien en permís de la seva muller la Rocio i l’Esther, que a més ha portat al seu fill a córrer. Els entrenaments “Mossenaires” ha possibilitat la coneixença.
Mentre l’Oriol ens retrata a en Xavi Papell i a mi, la Rosa Maria fa el mateix amb tots nosaltres. Simpàtic moment. A saber si també retrataven a la Rosa Maria, jeje
Un record que volíem en Xavi i jo: el millor trufeig
Josep Costa, posat seriós i no se si preocupat, segur com tots.
I els professionals de tv3 d’esports, també fan curses.l’Arcadi i l’Artur Peguera
La sortida, tranquil·la, en concordança amb la jornada familiar. No s’explicaria si no que estigués tan endavant, veient com els primers marxen i intentant seguir l’estella del que va com jo.
En Xavier, tot i que te molèsties físiques, passen els anys i pot fer curses, amb una gran rialla i fent-nos fotografies a tots, com veureu
mentre correm un noi, en CArlos Sánchez, que al igual que la Cristina ens regala tot un munt de fotografies i que ens serveix de record i podem repassar a casa gràcies a ells. La fotografia perllonga el plaer per aquest esport, natura, amics i tot el que ho envolta.
l’Esther fa uns glops de l’aigua que ens han donat al quilòmetre cinc aproximadament
i en aquesta fotografia d’en Xavi, sembla que no pateixi anant a 4 i poc.
Esther feliç
En Jaume fa un munt d’anys que fem batalles d’aquestes. Alguna vegada m’he referit. Porta una maleta d’alumini on recull tot allò que afecta al seu tarannà com a corredor. D’ell em ve l’època que vaig córrer els 100 qms. de Calella i que vaig estar a punt de guanyar una vegada.
En Costa; una llegenda i un exemple a seguir.
Un públic molt especial teníem avui. Vaig pensar: un ésser viu com aquest, tan bonic i que ens alimenta, ens dona llet i carn: ara imagineu-vos que en comptes de ser un herbívor fons un carnívor: voleu dir que no correríem encara més de pressa ? llenço la pregunta.
Bé, aquest bon home en Jordi Homs i l’anterior, l’Ignasi València m’han posat al meu lloc quan els he ensenyat el meu nas. Per poc me l’arrissen. He intentat fer un esprint, però he estat impotent. Un altre cop serà.
vuitè; no està gens malament. Alguna cosa per explicar quan ens farem grans; he potser ja ho som ara que hi penso.
Allà dalt, ja amb el meu regal a esperar l’Oriol
petant la xerrada amb en Jaume Aragonès . Un corredor que fa molts anys que conec i dels més competitius que recordo
I aquí arriba l’Oriol, amb un gest d’un bon corredor que fa amistats allà on va. És molt bon jan i arribar de la ma d’una persona amb un agraïment mutu. A mi és un gest que em desperta molt bones vibracions. El noi és diu Francesc Núñez
En Joan i la Núria i el seu gos: història vivent de grans persones que han fet gran l’ultrafons i les proves de 100 quilòmetres al nostre país.
Fantàstica aquesta arribada. Emocionant de debò.
i en Zenon, a l’esquerra, va a ajudar en els seus darrers metres a en Xavi, que sol patir molt per acabar: tot punt d’honor.
La Núria surt una mica abans per fer tota la cursa caminant i el seu marit en Joan, la va a buscar. En el seu interior segur que sap que li deu coses a en Ramon Oliu, com tothom que correm i aquesta cita que en Miquel Pucurull ha fet possible, amb tot el seu cor i la seva capacitat intel·lectual de qui em pocs recursos ha fet “la millor cursa de calendari”. Gràcies Pucu.
s400
No hi ha resposta
