07
des.
2010
Pep Moliner
Un fred que pela !!
Però el caliu humà mossenaire treu foc.
Avui s’havia publicat per segona vegada el circuit prèviament al twitter i l’hem seguit. Ha estat un bon entrenament i encara que son dies de pont per molta gent, per nosaltres si és dissabte sabem que hi podem comptar.
Hem sortit en direcció a al camp dels coloms, vorejant els el camps llaurats de fa poc i amb les llavors acabades de plantar. Ara farem el seguiment visual tots els dissabtes.
Es veu ben bé. a les fotografies com els primers ratj de sol ens acompanyen i adornen els paisatges. Fem la primera parada al petit coll, i anirem ara en direcció a la font de l’Argelaguet, sense arribar-hi. D’aquí, una vegada ens re-agrupem, cap al camí llarg i sempre baixant, fins els quatre camins que moltes setmanes ens conflueixen molts circuits.
Farem una petita pujada tot fent un canvi de ritme on es dona la casualitat que els primers son; en Manel de Vacarisses, Ramon de Viladecavalls, Miquel de Sabadell i jo de Terrassa. També hi eren representades: San Quirze, Rubí i de ben segur que em deixo alguna població propera.
Travessem un camp molt maco, que ens regala una estupenda vista a Sant Llorenç i ens anirem cap el rierol que altres setmanes hem fet des de l’altre costat. Estem cercant qui hi cau, però tots teniu un molt bon equilibri. Anem cap a l’hípica, baixem per la vorera de terra al costat de la carretera que uneix la mancomunitat i l’entrada del golf i també la hípica i l’hotel de Can Bon Vilar, i just amb primer camí qui torça a la dreta, ens dirigim a la bassa del golf on ens farem la fotografia de grup.
Des de dins del grup i quan estàvem posant-nos a punt, s’anima a un amable senderista que anava abstret escoltant el seu ràdio a que ens retrati. El pobre poc s’ho esperava, i passa uns moments apurat, amb les ulleres que se l’hi entelaven i al final també se l’anima de barrejar-se amb tots els mossenaires i per fer-se una fotografia amb tots nosaltres.
Ens dirigim cap al torrent de la Betzuca, camí de Torrebonica i fins a la Masia de Torre Mossèn Hom en poc més de deu quilòmetres.
L’Antoni ens regala el registre del circuït que a pujat amb el seu gps per què el podeu gaudir.
–Moments previs a punt de sortir a les 08:00 i escaig
Primeres llums solars del dia amb la Mola al fons
Primer re-agrupament al collet
Moments d’espera, tot i que sempre dic que no cal aturar-se. Podem anar a cercar aquell mossenaire que ja arriba
Jordi Mango, un pioner de les curses egarenques
Descens cap Argelaguet, amb els amics que venen
En Xavi de Sabadell i en Josep Rull, que està preparant la mitja de la nostra ciutat
En aquest punt és comú de molts circuits dels que fem
Després d’un bon canvi, amb la Mola al fons
i ja de cara amunt, amb les belles vistes
Passant el rierol i encara no hi cau ningú
El nostre mossenaire que m’ha donat records de part de Juan Muñoz. I es diu José Antonio, i estem molt contents de comptar amb ell.
El noi del gorro Nike, a l’endemà tenia mitja Mataró, com en Casi. La Rosa va fer tot l’entrenament corrent
Foto fet per mi
Fotografia feta pel senderista.
Fotografia amb senderista, que el teníem del tot espantat
En Xavi i en Ruben, a punt de girar per la fantàstic recta al bell-mig dels arbrers ben alts
L’Antoni, la Isabel
En Barcia, en Josep i l’Enric Mateu, que feia prop de trenta anys que no ens saludàvem. Un genial escaquista
La cua de grup amb el noidelabarba (Jose)
El circuït que ens ha enviat l’Antoni Gallardo, per que el repasseu és el següent:
I moltes gràcies pel detallasso
Fa poc més d’un any que vaig conèixer l’Oriol, fill d’un dels meus mestres d’atletisme: en Mateu. Ara hi entreno sovint i la seva evolució i millora és imparable.
El que em fa patir, per què no hi ha res que més temi que els meus amics es lesionin i com que millora amb tanta velocitat, doncs això: fa patir. Però, segur que li espera passar-s’ho molt bé amb l’atletisme. Entrenem plegats els dimarts i dijous al l’Egara, i ve des de Viladecavalls (amb cotxe), Aquest dissabte vam sortir plegats des de la Masia de Can Palet, completant uns vint-i-un quilòmetres.
Comparteix els seus entrenaments a Strands a http://www.strands.com/oriolfarre i també podeu llegir al seu blog: http://oriolfarre.blogspot.com/
deia l’Oriol
Soc l’Oriol Farré, vaig néixer el 14 de juliol de 1982 a Terrassa i ja de ben menut vaig iniciar-me en l’atletisme. Entrenat pel meu pare Mateu Farré al que li dec que que m’estimi tant el córrer, durant la meva infància vaig aconseguir grans metes guanyant diversos anys el cros escolar a Terrassa, diverses curses i disfrutar moltíssim d’aquest mon…
Dels 15 als 27 anys canvio l’atletisme pel basquet i futbol…però com que un sempre vol tornar a allò que realment li agrada i mes el satisfà, torno a rodar i a menjar km’s i km’s.
El meu retorn va ser a la cursa de bombers del 2009 on vaig tornar a sentir les sensacions pures de l’atletisme. Des de llavors la veritat es que no he parat d’entrenar, de disfrutar amb la natura i sobretot conèixer gent maca a traves de l’AREC d’on hi formo part.
He fet curses de barri, curses de 10k i mitges. He anat millorant els temps fins aconseguir els 38’47” en 10k (Mercè 2010) i 01:26:41 en mitja (Tarragona 2010).
Hi ha curses i curses però algunes son molt especials, com la Behobia, els 10k de Saragossa i el Circuit de Curses de Terrassa.
Personalment crec que el córrer quan va acompanyat d’una relació d’amistat entre tots els que correm, ho enriqueix encara mes, i això es el que es viu els dissabtes a les 8 del mati a MH.
Si el moviment es vida, correm i sumem km’s companys.
03
des.
2010
Pep Moliner
Aquesta setmana no vaig anar a fer el meu habitual cros per terres Gironines, i segurament perdré la possibilitat de fer un dels deu primers del circuit de la categoria B de veterans, que m’hagués fet il·lusió, però ho vaig fer per què teníem una cita amb la democràcia i volia ser-hi en primera persona.
Un doble sentiment em te amoïnat , per que estava: Content i trist.
No feu aquesta cara, que us estic imaginant.
El primer; que amb la gent que confio, Convergència i Unió amb el seu capità, l’Artur Mas tenen un pensament proper al meu, i penso que es podrà conduir millor al conjunt d’habitants de Catalunya pel millor camí. Com que fins a dia d’avui van haver-hi oportunitats de fer les coses millor, per part de tres partits, dins dels quals hi ha també molt bona gent, però que malauradament ens han demostrat del que son capaços, era lògic que passés el que va passar. Segur que han fet coses bé els contrincants electorals, però a tots ens balla pel cap tota la forma erràtica de les mesures que es prenen contínuament.
Crec que aviat es veurà la manera diferent de fer política, de gent preparada per agafar el timó del nostre país, que s’ha preparat i està a punt. Generaran aquesta confiança que tan necessitem, encara que no els hi posaran fàcil. I el moment que la gent torni a generar riquesa, es podrà sortir d’aquest atzucac.
Em vaig apuntar a formar part de la militància de CiU just quan al dos-mil sis, el partit que més m’agradava i que jo votava, anava de nou a l’oposició. Em sabia greu que l’Artur Mas no parava de dir que havien guanyat, i vaig escriure-li un correu electrònic directament a ell dient-li doncs que l’aritmètica parlamentaria no deia el mateix, i me’l va contestar. Val a dir que la contesta em va satisfer i em va semblar que àdhuc m’havia fet cas. No parlar de que s’havia guanyat. He escrit a un altre polític de color diferent, i que segur que te molta feina donat que no ha respòs, però també l’admiro. Penso que molts volen fer coses ben fetes, però diferents els uns dels altres.
Aviat vaig conèixer en Josep Rull i la Montse Caupena, que em van dedicar una xerrada de més d’una hora i mitja i em van explicar els orígens de Convergència i es van interessar per mi i pels meus gustos. Entre ells: l’esport. La meva decisió de fer alguna cosa diferent fins aquell moment, va ser presa en aquell moment. Em considero un aprenent de polític i no me’n considero, i sense ni pensar-ho formo part part d’aquesta part de la societat tan i tan important. Soc un esportista, com segur sabeu, que sap que la política és important per la marxa d’un país que estimo, i també tinc les mateixes dificultats del dia a dia. És més, com autònom ho estic passant malament. En fi, no plorem.
Tornant a la jornada electoral, la segona cosa que m’amoïna, després d’estar-me catorze hores a peu de taula, sense bellugar-me el més mínim: bé algun minutet; vaig acabar més cansat que si hagués fet una marató. M’ho va dir una noia que es diu Sònia, que em va veure la cara que feia. Al vespre, quan es cantava i celebrava la victòria, també tenia un sentiment de tristor. I us ho explicaré una mica;
La constitució d’una taula, a banda del seu president i vocals que de forma obligatòria estan nomenats per un sorteig que us ben asseguro a la taula no entenien, ja que el seu president era la quarta vegada. Em vaig adonar la facilitat de constituir aquesta a les vuit del matí. Vaig pensar que les taules podrien ser de voluntaris, donat que els diners que paga el govern podrien ser donats a qui més els necessita, per exemple estudiants o persones en atur. La frase més repetida per la gent veia als que formaven la taula era: “Ta tocao”. Feia gràcia anar comptabilitzant els que deien aquesta frase i els hi vaig fer notar.
Els que ens presentem de voluntaris, com és el meu cas i el de tants, ens pengem el logo d’un partit polític, en el meu cas de CiU, i pels amics no ho sabeu que ho fem sense percebre diners. Ho dic per què sembla que la gent no s’ho creu. Portem la paraula interventor o també d’apoderat, i fem un tasca important, de seguiment de la democràcia. Signem la constitució de la taula i podem “intervenir” si cal. També participem en decisions i en el recompte. Si et nomenen també apoderat, tens la potestat d’anar a totes les taules i demanar el que calgui. De fet també vaig fer d’apoderat i al final de la jornada recollir les actes que portarem a la nostra seu, per poder ser repassades, com així es fa, i per si hi ha reclamacions.
Em van donar un cens de la taula per puntejar als demòcrates amb dret a vot. Quan podia, mirava a la persona, si ho feia content i quina franja d’edat estava. Us tinc que dir que em sorpren que principalment molta gent gran. Em va frapar un antic conegut del meu gremi amb una gran dis-capacitat amb cadira de rodes i ajudat amb respirador. Gent amb crosses o el típic sis-cents, que en prou feies podien caminar.També recordo un noi que tenia just divuit anys, ple de tics i molt nerviós. Era la seva primera vegada. Encara que gent jove, no gaire. Penseu que a la taula vam rondar el cinquanta set per cent del cens. Algú també venia amb ganes de renyar a tothom i votava en blanc o a un partit que es deia “voto en blanc”, dient que estava fart de la política i dels polítics. Que tots son iguals. Com que gràcies al córrer conec a molta gent, de tant en tant algun amic. Per cert, un dels meus mestres en atletisme se’m va apropar i estava ensorrat. Després de cuidar-se d’allò més, estava afectat d’una malaltia al cor i estava molt desanimat a la vida. Vaig intentar d’animar-lo.
Més d’un, i com que segurament votava al CiU, em donava molta conversa intentant buscar pistes de com superar els greus moments econòmics i socials que tenim tots plegats.
Una parell de dies abans de les eleccions al Parlament, l’Eva Salvador, una regidora de Terrassa, molt conscienciada i que està al costat de la immigració, vivint profundament tots els seus problemes, ens va convidar a una de les moltes trobades amb immigrants, i veus en primera persona que hi ha gent que està molt desesperada. Un xicot em deia que portava nou anys a Terrassa i que encara no li havien donat papers, que estava a l’atur i que d’aquí un mes no sabia com ho faria per sobreviure. Com aquest cas, un munt.
Una de les persones que feien de vocals, i tornant a la taula, disculpeu, vaig arribar a saber que no tenia feina i que ella els fills i el marit, vivien gràcies als pares i que, per més que volen treballar, ni ella ni el seu marit, immigrant també, no els contracten per enlloc. Que tenia que anar a buscar menjar a l’Església cada quinze dies i que la carn la tasten poc i la germana els hi dona arròs per menjar.
Per això vaig quedar una mica tocat.
Ja quan s’anaven coneixent els resultats a la seu de CiU, una immensa alegria pels resultats de les eleccions i el colofó de veure a en Josep Rull, encoratjant a tothom a treballar per que a Terrassa també es pugui produir el relleu en la gestió, després de trenta-dos anys de governar els mateixos de la forma que ho fan, que funcionen més per inèrcia que em empenta.
Uns dies abans llegia a un amic al seu blog una mica desencantat de tot plegat, en Ricard, als seus fragments nocturns i li feia un comentari per que donar-li el meu parer:
Per exemple a Terrassa, sortíem a escoltar el pols a la gent. Sentir també les seves crítiques i neguits.
Al sopar que es va fer a Terrassa, va venir molta gent i les línies mestres s’anaven dibuixant
I vam anar a Sabadell a sentir als de l’altre capital, que ens tenien de dir
De vegades dic, que a mi m’agradaria anar a escoltar a molts partits, per que als meus me’ls crec i al Palau Sant Jordi va ser un dia que crec que recordaré tota la vida. Dels mes emotius i complets.
Bé, el meu desig és que la gent sigui feliç i que amb l’esforç necessari tothom tingui les mateixes oportunitats i tinguin els mateixos drets i que cadascú amb les seves idees contribueixi en aconseguir una utopia; un mon millor.
Certament, estic esperançat, que és la darrera cosa que hem de perdre: l’esperança.
Bé, avui m’he sortit de la meva línia esportiva, però com a persona que li batega el cor, tenia necessitat de comunicar el que em te preocupat. Molts ànims a tots !
