21 juny 2024

En Sebas sempre ens ve a buscar

Classificat com a General

Començo la crònica d’aquest dissabte parlant una mica del Sebas. I ho faig, perquè a ningú li passa desapercebut que és una persona que sempre ens ve a buscar, amunt i avall i des del primer dia. El projecte d’entrenaments en grup de Torre Mossèn Homs, que és com a mi a més m’agrada denominar-ho, consisteix en el fet que sigui quin sigui el ritme que portem, de tant en tant fem un reagrupament i com diem que una manera de reagrupar és no aturar-se i anar a la cerca del que ve una mica més enrera i ell és qui més ho fa. , és ell, en Sebas. No hi ha vegada que fem aturada, que veiem que gira i ens ve a buscar. De fet, no és cap obligació, però va ser una de les novetats en els grups, que es fes això. Doncs avui posarem tot allò que va explicar, tal dia com avui fa onze anys tot agrain-te que si el projecte ha funcionat és per que el grup te las fet teu i las enriquit amb la teva presència al llarg de molt i molt temps:
Era per allà el 2013, quan feiem el Mossenaire de la setmana i ens deia això en Sebastian Morales Salmerón
Jo Mossenaire de la setmana! Ui! Massa per mi, no crec que hagi fet mèrits suficients, però per voluntat de qui mana aquí estic.
L’esport i la meva vida configuren dues cares d’una mateixa moneda, són inseparables, la segona no tindria sentit sense la primera, córrer em proporciona l’equilibri necessari per afrontar el dia a dia, és sinònim de llibertat, de catarsis, em dóna la pausa que contraresta l’accelerat ritme de vida d’una societat que cada vegada ens ofega més a tots.
Tot va començar després d’una experiència viscuda dins d’una furgoneta, allà per la dècada dels 90. M’agradava córrer, de sempre havia fet esport (handbol, bàsquet, ciclisme) i un dia em vaig deixar caure per Can Jofresa.
No quedava gaire per la Mitja de Granollers, quan un tal Pep Moliner em diu: “Per què no vens a Granollers amb nosaltres? Ja veuràs com t’agradarà l’ambient!
Dit i fet, em vaig apuntat al viatge, però només per mirar la cursa…córrer 21 km em semblava una autèntica bogeria.
Avui dia encara tinc la imatge a la retina, un record del tot imborrable em situa dins de la vanette del Toni Pedrero, Ap 7 direcció Granollers amb un cassette de los Mojinos escocios sonant a “todo trapo”… brutal. Me’ls mirava i pensava:
“aquesta gent que fa curses de 21 km i senten aquesta mena de música abans de la competició no deuen de tocar ni quarts ni hores…a on m’he ficat”. Però l’experiència va ser fantàstica i que el vaig veure allà em va agradar moltíssim, a la tornada, tothom amb els seus regals, comentant la cursa…em moria d’enveja, jo també volia ser com ells.
Així va ser com vaig enganxar-me, la meva primera cursa va ser a Can Palet, allà durant bona part del recorregut Pep i jo vam ser companys de fatigues, recordo que m’anava comentant el que faltava o la pujada que havia de venir en el pròxim quilòmetre…Després van arribar més populars, fins que poc després em vaig decidir de completar el repte dels
21 km, a Badalona, 1h 17 va ser un bon estreno.
No és que em prodigués gaire en aquesta distància, vaig fer un total de 4 mitges, la millor a Gavà en 1h 12. El cros, la pista i les curses de 10 km ocupaven el meu temps. Van ser uns anys meravellosos, a on vaig conèixer persones admirables que em van ajudar a créixer com a esportista i com a persona (Antonio Zarco, Luis Maqueda, Pep Moliner, el meu entrenador Francisco López…). Era un no parar, així fins que un any vaig fer les meves millors marques en 3.000, 10.000 (pista i ruta) i mitja marató, aquí el genoll va dir prou, així va acabar tot.
Anys després vaig recobrar novament la il·lusió per córrer, primer gràcies al meu nebot Ruben i després gràcies a la meva germana Inma i Miguel, el fet de que ells volguessin iniciar-se en aquest esport em va fer tornar a posar-me les vambes i sortir a córrer amb ells (quin remei, algú els hi havia d’ensenyar rutes i camins), això sí amb una alta mentalitat, gaudir, sentir-me bé, fer amics i retrobar-me amb aquells que tant he enyorat.
Ha sigut ara, poc abans de l’estiu, que vaig veure una persona amb una gorra vermella baixant per Can Petit: “mira si és el Pep!” vaig dir-me. Després d’una amigable conversa per posar al dia les nostres vides vaig tornar a sentir les paraules que molts anys enrere m’havien dut a Granollers: Vine un dissabte amb nosaltres! Prova de venir un dia!
Venint del Pep i amb el precedent d’anys enrere, la proposta havia de ser bona, així que per què no provar-ho?
És d’admirar el fenomen que cada dissabte arreplega a tanta gent, fet que només pot aconseguir una persona sense cap altre interès que el de compartir el seu temps i l’esport que ens apassiona amb un grup d’amics. Humilitat, il·lusió, constància, empatia , companyerisme, bondat, generositat, valors entre d’altres, que tots els mossenaires apreciem de tu i dels que volem aprendre. Gràcies Pep.
Algunes marques:
800 m: 2’04 (l’any 1.999)
1.500 m: 4’14 (l’any 1.999 a Serrahima)
3.000 m: 9’16 (l’any 2003 a Can Dragó)
10.000 m: 33’21 (l’any 2003 a Castellar)
10 km ruta: 33’18 (l’any 2003 als bombers)
Mitja marató: 1 h 12 (l’any 2003 a Gavà)
Matagalls – Montserrat: 12 h 31 (l’any 2013)
Curses de les que guardo molt bon record:
Mitja marató de Sitges, campionat de Catalunya (2002): vam quedar subcampions per
equips (Unió Atlètica Terrassa).
Mitja Marató de Vilanova (2002): 9è classificat.
10 km de Martorell, campionat de Catalunya (2002): 8è classificat.

Comentaris tancats a En Sebas sempre ens ve a buscar

13 juny 2024

Turó de les Roques Blanques, Collet de Can Roure , des de Can Mossenaire

Classificat com a General

Turó de les Roques Blanques o com li diem nosaltres “els sis revolts”, és l’entrenament que sol ser més llarg i possiblement més complet. També cal dir, que envoltats d’aquesta bona maror, els fem amb un tris-tras. Ens il·lusiona saber que la Mar Villafañé és dels entrenaments que més espera i del que en gaudeix, i avui amb tot el pes de la bandera Mossenaire que ha conduït, desplegat i plegat a la perfecció. Gràcies, Mar!
Voldríem destacar que gairebé cada setmana en David Fernández ens fa un salt mortal i sense xarxa. És el nostre Mossenaire saltador i que ja té una bona col·lecció, que a la vegada ens satisfà veure l’empeny que hi posa.
Mossenaires que caminen han anat de fonts: la de les Canyes i la de Can Vinyers i avui el reportatge ens l’envia en Jordi Viñeta, que a la vegada ens ajuda amb les inscripcions. La bandera i la colla ha estat guiada per en Mirabet, un expert a trobar racons i raconets.
A la col·lecció de fotografies n’hi ha dues meves, on s’observa les petites conseqüències d’anar per terra, amb una patinada. De fet, dues setmanes he caigut. A la tercera serà la vençuda. Per cert, la Marta Cirera avui ha ensopegat i ens ha fet patir, no fos seriós. Però ha continuat fins al final. Ens n’alegrem.
Veureu la gran quantitat de Mossenaires que van anar la primera cursa solidària per l’ELA i esperem que la investigació aproximi el benestar a les persones que la pateixen. Molts ànims.
Gràcies per tot i us convidem de franc ara i sempre a apuntar-vos i fer-nos companyia la setmana vinent. http://inscripcio.mossenhoms.be

Clica damunt aquesta imatge per veure el video al Youtube


Comentaris tancats a Turó de les Roques Blanques, Collet de Can Roure , des de Can Mossenaire

Anteriors »