Si us agrada la música gitana de la Fanfare Ciorcalia, Taraf de Haidouks o la Boban Markovic Orkestar, escolteu aquesta peça de Shantel, un singular DJ i productor alemany amb arrels a la Bucovina.

Us pot semblar paradoxal -i si és així, que llenci la primera pedra qui no visqui immers en cap contradicció- que a pesar que fa més de 20 anys que publico setmanalment un article d’opinió, gràcies a l’amabilitat de SEGRE, us confessi avui que  cada cop estic més convençut que les coses no són blanques o negres -generalment, són de color de gos com fuig- i que tenir una teoria, una opinió o una mania sobre cada cosa, cada persona o cada fet és, senzillament, una exageració o una impostura.  M’agrada el cafè, però també prenc te… negre, perquè més aviat prefereixo els sabors astringents. Em considero una persona d’esquerres però respecto molt els empresaris que treballen i s’arrisquen, i de vegades penso que per no haver passat per aquesta experiència, em falta un punt de vista essencial. M’ho passo molt bé enraonat amb persones de tota mena, però em sap greu que algú no respecti els meus cinc minuts de privadesa. Comprenc que hi hagi persones per a les quals la vida i la feina poden arribar a ser una cosa que es fa avorrir, però distingeixo i admiro aquelles altres que són bones en la seua feina (siguin pagesos, guixaires, metges o conductors de bus) i que acompleixen el seu deure sense fer escarafalls ni reclamar excessiva atenció de ningú.

Cada dia m’interessa més fer girar la moneda i veure’n l’altra cara: les paradoxes que hi ha en cada certesa i les petites o grans mentides que amaga qualsevol veritat absoluta. Molts mitjans de comunicació audiovisuals ens sotmeten a un altíssim nivell de soroll i confusió. Hi ha tantes càmeres i micròfons oberts a qui més crida o a qui -des de la vulgaritat més profunda- aspira als seus cinc minuts de popularitat, que la missió de buscar la veritat i de sospesar-la fins al punt de descobrir que de vegades no n’hi ha una de sola, de veritat, cada cop ens resulta més difícil. I, tanmateix, crec que paga la pena continuar-ho intentant.

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 13 de març de 2010

En una entrevista a Panorama, un programa al qual Maricel Benabarre ha imprès un to distès i intel·ligent, gràcies al qual els entrevistats no tenen la sensació habitual d’haver de parlar amb la pistola al pit, el bisbe Joan Piris ha sorprès alguns lleidatans (periodistes, polítics, particulars…), en aparèixer com una persona amable i dotada d’un sentit de l’humor que l’ha dut, en frase feliç, a comparar la seua missió amb la d’aquell “qui es casa amb una viuda i sap que ha de fer-se càrrec dels fills.” I és que com passa força sovint, al bisbe Joan ja se l’havia qualificat i jutjat, fins i tot en lletres de motlle, abans que posés el peu a la diòcesi, i se li exigien  explicacions sobre el litigi de l’art del Museu de Lleida -aquesta penitència dolorosa que és conseqüència del pecat d’haver dividit una diòcesi multisecular, per raons escassament evangèliques-, abans que l’home s’hagués pogut llegir una sola ratlla o hagués pogut escoltar una sola opinió.

            Coneixent una mica el bisbe Piris, en la mesura que hem tingut alguna ocasió de coincidir i escoltar-lo, trobo un pèl exagerada aquesta sensació de sorpresa.  Si haguéssim estat més atents a les seues paraules, en l’homilia que va pronunciar el dia de la seua presa de possessió, ara potser no ens sorprendrien tant la seua calidesa i la seua capacitat per estudiar en consciència el conflicte de l’art sacre; ni la seua coherència en defensar la importància de la tasca del bisbe Messeguer; ni la seua sinceritat, en referir-se a l’”herència enverinada” que ha rebut. En aquella homilia, Joan Piris va començar referint-se a “dos bons titulars”, la qual cosa hauria d’haver intrigat una mica més els moltíssims mitjans que hi eren presents,  i va afegir amb una franquesa no per evangèlica, menys carregada de significat:  ”ara quan el Senyor m’ha demanat aquest nou servei ja a una certa edat, ben a les portes dels 69 anys, em causa un impacte molt particular el text de Sant Pau que hem proclamat “... Estic agafat per dos costats: d’una banda, tinc el desig d’anar-me’n i d’estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però, d’altra banda… veig més necessari continuar, …em quedaré i restaré prop de tots vosaltres perquè continueu avançant i la vostra fe hi trobi un motiu de goig.”

 Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 7 de març de 2010

 La nostra percepció, sobre gairebé qualsevol tema (la situació econòmica, el futur del català, el rendiment d’un equip de futbol o la seguretat ciutadana) és sempre   digníssima,  però no necessàriament objectiva.  Sentim que algunes coses van millor o pitjor, d’acord amb allò que a nosaltres ens sembla, ens acaba de passar o ens ha explicat un veí. Màrius Torres va expressar  en un bell poema aquesta ambivalència: “Quan passa una oreneta, i dins meu hi ha un dia clar,/sembla que voli endins de la meva alegria;/però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,/ai que lluny va!”.

La seguretat ciutadana a les comarques de la regió policial de Ponent és força bona, superior a la mitjana de Catalunya, i constitueix un element de pes en la nostra qualitat de vida i en la nostra capacitat d’atreure visitants i nouvinguts. De tant en tant, però, una agressió o un seguit de petits robatoris ens fa sentir menys segurs, més amenaçats. L’experiència de la víctima és sempre traumàtica, la compartim i creiem que ens pot tocar a nosaltres, si és que no hem patit mai  una intimidació o un furt. Ara bé, manipular aquesta por amb interessos opacs, proposar la creació de patrulles ciutadanes o exagerar els riscos de la nostra vida quotidiana no ens converteix en una societat més segura ni més satisfeta.

En els darrers dies, els mossos d’esquadra han desarticulat un grup de nou persones que funcionava com una petita fàbrica de cometre delictes; una matèria en què uns quants poden fer molt. Val a dir que les notícies generades per les “proeses” d’aquesta colla difícilment podran ser compensades per la sobrietat  d’una noteta sobre la seua detenció, gràcies a l’eficàcia de la nostra policia. I tanmateix, encara que és humà que ens preocupem més fàcilment que no pas ens sentim alleujats per una bona notícia, no volia deixar passar aquesta oportunitat de subratllar la presència i la feina de la nostra policia, amb la qual som sempre molt més exigents que agraïts.

La setmana ens ha portat, de la mà de l’expresident Aznar, adreçant-se a uns estudiants de la universitat d’Oviedo, una oportunitat gràfica i amena de recordar un dels molts elements que la cultura llatina ens va llegar i que nosaltres, inconscientment, mantenim vius.  Els antics romans, que se les sabien totes,  expressaven moltes coses amb els dits de les mans –tenien, per exemple, divuit gestos diferents per indicar xifres entre l’u i un milió–,  i el digitus impudicus del Sr. Aznar, recordant vagament un penis erecte i amenaçador, constituïa una amenaça un pèl grollera que alguns conductors irats, esportistes emprenyats i músics provocadors mantenen ben viva, probablement sense ni tan sols sospitar quin és l’origen del simpàtic gest que executen.

És gairebé segur que en el cas del Sr. Aznar (estadista, conferenciant de cinc xifres, professor convidat de diverses universitats dels iuesei i exhibidor dels millors pectorals de l’escena política occidental), la realització del gest clàssic no sigui deguda a una reacció automàtica davant la manca de respecte exhibida pels estudiants d’Oviedo, sinó a la voluntat de deixar anar una mostra d’erudició i de criticar subtilment i amb enginy  l’escàs interès del nostre sistema educatiu per l’herència grecollatina. Si us mireu bé la foto, el Sr. Aznar, més aviat, mentre repassa –amb una  mirada que ha posat la pell de gallina a líders del món sencer– la tropa de col·legials que l’increpa, sembla que estigui recordant i assaborint aquells versos priapeus que diuen: “Derides quoque, fur, et impudicum / ostendis digitum mihi minanti”. O sia, “També tu et fots de mi, lladre, i m’ensenyes el dit impúdic quan t’amenaço?”.

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 21 de febrer de 2010

En general, els horaris a Catalunya i a Espanya són -si més no, per a les persones que aspiren simultàniament a treballar, tenir una família, mantenir-se sanes  o cultivar les amistats- senzillament una cosa de bojos. Ens aixequem a les set del matí, dinem a quarts de tres, sopem a quarts d’onze, i sofrim  una divergència notable entre els horaris escolars i laborals. Si hi afegim la pràctica freqüent dels anomenats dinars i sopars de feina que poden durar dues hores ben bones (una magnífica ocasió per menjar malament i treballar pitjor), els horaris dels espectacles i actes públics,  i l’extravagància d’uns canals televisius que exhibeixen pel·lícules que acaben a quarts d’una de la matinada, no és estrany que ens hàgim convertit probablement en els europeus que passen més hores a la feina mentre que, paradoxalment, presentem uns nivells de productivitat més aviat discretets.

Fins als anys seixanta del segle XX, dinàvem a la una, sopàvem a quarts de nou i dormíem vuit horetes, com han continuat fent els pobles europeus sensats (els portuguesos, sense anar més lluny), però les servituds de la pluriocupació imposada pels baixos sous pagats durant el franquisme, entre d’altres causes, van engegar a dida aquella manera més sensata i saludable de viure. Si hi afegim el caos horari propiciat pel desig d’adaptar-nos a les necessitats d’un turisme anàrquic i els interminables esmorzars, cafetets, escapades i compres amb què alguns amenitzen i allarguen la seua teòrica jornada laboral, em fa l’efecte que qualsevol observador extern sense prejudicis ens definiria com  un país a qui no agrada tornar a casa.

Posar ordre en aquest desgavell, però, ni és senzill ni depèn exclusivament de les autoritats ni de les lleis. Només un canvi profund d’actituds, propiciat per un nou consens social, laboral, cultural i educatiu  ens podria encaminar cap a un estil de vida més saludable i humà.

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 14 de febrer de 2010

Des de 1150 fins a 1643, el Cappont  constituïa una illa envoltada per un ampli braç del riu Segre, poblada per serradors, raiers i ferrers, i comunicat per dos ponts  amb la terra ferma: un l’enllaçava amb les terres de Fontanet i l’altre, que salvava el corrent principal del Segre, estava situat en el lloc tradicional del pont històric de Lleida, a l’altura de l’actual grup escultòric d’Indíbil i Mandoni.  Josep Lladonosa va exhumar documentació dels segles XIV i XV, on l’”illa” de Cappont és curiosament anomenada Illa de Mallorca. Més enllà d’aquesta coincidència, el nostre historiador va publicar l’any 1976 un opuscle titulat Relacions entre Mallorca i Lleida a l’època medieval, que he estat rellegint, en les hores prèvies a la sortida d’aquest primer vol Lleida-Mallorca que, juntament amb el Lleida-París, suposen l’inici efectiu de les activitats de l’aeroport Lleida-Alguaire.

Catalunya i Mallorca han construït, durant segles, una llarga historia d’afinitats històriques, lingüístiques, polítiques i sentimentals. Els pares de molts lleidatans que hem assolit la maduresa van anar de viatge de noces a Mallorca (els nostres avis, si més no els que s’ho podien permetre, ho feren a Barcelona), i molts de  nosaltres  vam escollir destinacions més exòtiques o ens vam posar de cul a la tradició de la lluna de mel. És probable, fins i tot, que alguns lleidatans de la meua generació fóssim tècnicament concebuts a l’illa de Mallorca, com una mena de restitució poètica de l’activitat repobladora subsegüent a la conquesta de Mallorca per Jaume I.

Des de divendres, però, ha quedat oberta una nova ruta entre Lleida i Mallorca. Era una de les destinacions que els lleidatans enquestats volien que funcionés des d’Alguaire. Ara ja existeix… i segurament contribuirà a reforçar o a inventar noves relacions de tota mena, entre la Catalunya de Ponent i l’Aragó, amb  les Balears i Pitiüses, i si el pogués veure funcionar Jaume I, “el rei que estimava Lleida”, segurament se’n sentiria especialment satisfet.

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 7 de febrer de 2010

Valldemossa, un poble amb encant

Si prospera la proposta del Govern espanyol per allargar dos anys la vida laboral dels treballadors, podem acabar essent els europeus que es jubilaran a una edat més avançada. Afegit als efectes descoratjadors de l’atur i la crisi econòmica, el missatge resulta frustrant i als que hagin llegit una mica d’història o tinguin més de 75 anys els pot fer pensar en la trista situació dels anys 30, que va soscavar la confiança de la joventut europea en una certa seguretat econòmica, tot just conquerida després de segles de misèria i opressió. En paraules d’Isaiah Berlin, un dels intel·lectuals liberals més brillants del segle passat, “La propaganda més insistent d’aquell temps declarava que l’humanitarisme, el liberalisme i les forces democràtiques estaven esgotats i que (…) l’elecció es debatia entre dos extrems depriments: el comunisme i el feixisme, el roig o el negre.”

Isaiah Berlin era un gran admirador de Franklin Delano Roosvelt, el president americà que va contribuir decisivament a derrotar les potències de l’Eix, que va impulsar el New Deal i va posar les bases de l’Estat del Benestar, des d’aleshores  responsable  moral del nivell de vida i dels serveis socials dels ciutadans. Llegir Berlin (acaba d’aparèixer en català, publicada per Empúries,  una magnífica selecció dels seus assaigs) en temps de crisi i de notícies depriments té quelcom de balsàmic, amb independència que compartim amb la mateixa intensitat o no el seu entusiasme per Roosvelt, que ell considerava la millor demostració que es pot ser simultàniament eficaç en política i tanmateix benevolent i humà, i que es pot conquerir i exercir el poder polític, sense renunciar a les més altes qualitats humanes. Isaiah Berlin creia profundament en allò que Abraham Lincoln va qualificar com “la darrera millor esperança de la terra”: la possibilitat de combinar la justícia social, la llibertat individual i la governació eficient, i per molt difícil que ens ho posin les circumstàncies i les decisions del govern del Regne d’Espanya no ens hauríem de resignar a creure que aquest objectiu és impossible.

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 31 de gener de 2010

Queden encara mesos perquè se celebrin les eleccions al Parlament i si considerem amb quina velocitat es produeixen els canvis polítics -de vegades, en hores, com quan el govern Aznar es va entossudir a perdre les eleccions per la via ràpida, intentant  enganyar els ciutadans sobre l’autoria dels atemptats de l’11-M-, em sembla excessiva la precipitació amb què molts partits i gairebé tots els opinadors s’han llançat a fer la seua porra. A dreta i a esquerra,  hi ha partits que necessiten com el pa que es mengen que el matx es jugui com un  tripartit sí/tripartit no, amagant l’ou de l’existència  d’altres combinacions possibles -pel cap baix, quatre-, o el possible accés al Parlament  de formacions com els ultraespanyolistes de Rosa Díez, la plataforma xenòfoba d’Anglada, els amics de Montserrat Nebrera o la nova via que podria encapçalar l’actual president del Barça, tant se val si es tracta d’un Reagrupament refundat, com d’una plataforma més personalista. La hipòtesi d’un Parlament a la italiana, amb 9 o 10 grups diferents, encara permetria imaginar-se més combinacions, però en unes condicions que no farien gens fàcil la constitució d’ una coalició capaç de liderar la  sortida del país de la crisi econòmica i de superar la seua melancolia civil, agreujada per les disputes partidistes i l’agit-prop d’algunes de les empreses periodístiques de Catalunya i Espanya.

No tinc una opinió formada, pel que fa la possibilitat que Joan Laporta encapçali una llista electoral, més enllà de la convicció sincera que en té tot el dret. Alguns dels seus lleials el consideren un nou Macià i el mateix Pedro J. Ramírez li ha augurat bones expectatives: “Laporta sabe dónde está su clientela (…) hay un millón de catalanes dispuestos a seguirle (…) Laporta tiene tirón, swing y sex appeal.” És clar que no és ben bé el mateix ser president del Barça que participar en la litúrgia de mitja dotzena d’interminables comissions parlamentàries a la setmana, ni el Parlament és precisament una llotja presidencial en dia de victòria blaugrana, ni la vida d’un diputat s’assembla gaire a la d’una estrella del firmament futbolístic, ni…

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 24 de gener de 2010

Dijous al matí, feia fred a Solsona i plovisquejava.  La ciutat cantada per Josep Maria de Sagarra (”Fa una lluna clara i una nit serena(…) /damunt les finestres cau la lluna plena,/ cau damunt la pica que la fa brillant.”) semblava més trista que mai i als carrers i als cafès es palpava la malenconia dels solsonins pel traspàs del seu alcalde. 

En els darrers dos mesos i mig, des que se li va diagnosticar un càncer de pàncrees, en Xavier Jounou  ha viscut de manera titànica: lluitant contra la malaltia, mentre ha estat possible, però sobretot escarrassant-se generosament per llegar a la seua família, als regidors del seu equip i a tantíssimes persones que el coneixien i l’estimaven, un testament d’esperança i una insistent invitació a no deixar-se arrossegar  per la desesperació, en el moment decisiu de la separació. El testimoni de les persones que van parlar amb ell, en aquests darrers mesos, i els moltíssims posts que podeu trobar a la xarxa són senzillament commovedors.

En Xavier era un excel·lent alcalde, una gran persona, un patriota, un marit i un pare exemplar, un cristià generós i un pagès que estimava la terra. L’admirem per molts motius… però avui, avui jo em sento especialment commogut per la seua enteresa davant l’hora suprema de la  separació, que ell ha viscut i ens ha volgut fer viure com un adéu vivificador, perquè poguéssim creure, en paraules d’Horaci, que “No tot morirà…”

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 17 de gener de 2010