Des de 1150 fins a 1643, el Cappont  constituïa una illa envoltada per un ampli braç del riu Segre, poblada per serradors, raiers i ferrers, i comunicat per dos ponts  amb la terra ferma: un l’enllaçava amb les terres de Fontanet i l’altre, que salvava el corrent principal del Segre, estava situat en el lloc tradicional del pont històric de Lleida, a l’altura de l’actual grup escultòric d’Indíbil i Mandoni.  Josep Lladonosa va exhumar documentació dels segles XIV i XV, on l’”illa” de Cappont és curiosament anomenada Illa de Mallorca. Més enllà d’aquesta coincidència, el nostre historiador va publicar l’any 1976 un opuscle titulat Relacions entre Mallorca i Lleida a l’època medieval, que he estat rellegint, en les hores prèvies a la sortida d’aquest primer vol Lleida-Mallorca que, juntament amb el Lleida-París, suposen l’inici efectiu de les activitats de l’aeroport Lleida-Alguaire.

Catalunya i Mallorca han construït, durant segles, una llarga historia d’afinitats històriques, lingüístiques, polítiques i sentimentals. Els pares de molts lleidatans que hem assolit la maduresa van anar de viatge de noces a Mallorca (els nostres avis, si més no els que s’ho podien permetre, ho feren a Barcelona), i molts de  nosaltres  vam escollir destinacions més exòtiques o ens vam posar de cul a la tradició de la lluna de mel. És probable, fins i tot, que alguns lleidatans de la meua generació fóssim tècnicament concebuts a l’illa de Mallorca, com una mena de restitució poètica de l’activitat repobladora subsegüent a la conquesta de Mallorca per Jaume I.

Des de divendres, però, ha quedat oberta una nova ruta entre Lleida i Mallorca. Era una de les destinacions que els lleidatans enquestats volien que funcionés des d’Alguaire. Ara ja existeix… i segurament contribuirà a reforçar o a inventar noves relacions de tota mena, entre la Catalunya de Ponent i l’Aragó, amb  les Balears i Pitiüses, i si el pogués veure funcionar Jaume I, “el rei que estimava Lleida”, segurament se’n sentiria especialment satisfet.

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 7 de febrer de 2010

Valldemossa, un poble amb encant

Si prospera la proposta del Govern espanyol per allargar dos anys la vida laboral dels treballadors, podem acabar essent els europeus que es jubilaran a una edat més avançada. Afegit als efectes descoratjadors de l’atur i la crisi econòmica, el missatge resulta frustrant i als que hagin llegit una mica d’història o tinguin més de 75 anys els pot fer pensar en la trista situació dels anys 30, que va soscavar la confiança de la joventut europea en una certa seguretat econòmica, tot just conquerida després de segles de misèria i opressió. En paraules d’Isaiah Berlin, un dels intel·lectuals liberals més brillants del segle passat, “La propaganda més insistent d’aquell temps declarava que l’humanitarisme, el liberalisme i les forces democràtiques estaven esgotats i que (…) l’elecció es debatia entre dos extrems depriments: el comunisme i el feixisme, el roig o el negre.”

Isaiah Berlin era un gran admirador de Franklin Delano Roosvelt, el president americà que va contribuir decisivament a derrotar les potències de l’Eix, que va impulsar el New Deal i va posar les bases de l’Estat del Benestar, des d’aleshores  responsable  moral del nivell de vida i dels serveis socials dels ciutadans. Llegir Berlin (acaba d’aparèixer en català, publicada per Empúries,  una magnífica selecció dels seus assaigs) en temps de crisi i de notícies depriments té quelcom de balsàmic, amb independència que compartim amb la mateixa intensitat o no el seu entusiasme per Roosvelt, que ell considerava la millor demostració que es pot ser simultàniament eficaç en política i tanmateix benevolent i humà, i que es pot conquerir i exercir el poder polític, sense renunciar a les més altes qualitats humanes. Isaiah Berlin creia profundament en allò que Abraham Lincoln va qualificar com “la darrera millor esperança de la terra”: la possibilitat de combinar la justícia social, la llibertat individual i la governació eficient, i per molt difícil que ens ho posin les circumstàncies i les decisions del govern del Regne d’Espanya no ens hauríem de resignar a creure que aquest objectiu és impossible.

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 31 de gener de 2010

Queden encara mesos perquè se celebrin les eleccions al Parlament i si considerem amb quina velocitat es produeixen els canvis polítics -de vegades, en hores, com quan el govern Aznar es va entossudir a perdre les eleccions per la via ràpida, intentant  enganyar els ciutadans sobre l’autoria dels atemptats de l’11-M-, em sembla excessiva la precipitació amb què molts partits i gairebé tots els opinadors s’han llançat a fer la seua porra. A dreta i a esquerra,  hi ha partits que necessiten com el pa que es mengen que el matx es jugui com un  tripartit sí/tripartit no, amagant l’ou de l’existència  d’altres combinacions possibles -pel cap baix, quatre-, o el possible accés al Parlament  de formacions com els ultraespanyolistes de Rosa Díez, la plataforma xenòfoba d’Anglada, els amics de Montserrat Nebrera o la nova via que podria encapçalar l’actual president del Barça, tant se val si es tracta d’un Reagrupament refundat, com d’una plataforma més personalista. La hipòtesi d’un Parlament a la italiana, amb 9 o 10 grups diferents, encara permetria imaginar-se més combinacions, però en unes condicions que no farien gens fàcil la constitució d’ una coalició capaç de liderar la  sortida del país de la crisi econòmica i de superar la seua melancolia civil, agreujada per les disputes partidistes i l’agit-prop d’algunes de les empreses periodístiques de Catalunya i Espanya.

No tinc una opinió formada, pel que fa la possibilitat que Joan Laporta encapçali una llista electoral, més enllà de la convicció sincera que en té tot el dret. Alguns dels seus lleials el consideren un nou Macià i el mateix Pedro J. Ramírez li ha augurat bones expectatives: “Laporta sabe dónde está su clientela (…) hay un millón de catalanes dispuestos a seguirle (…) Laporta tiene tirón, swing y sex appeal.” És clar que no és ben bé el mateix ser president del Barça que participar en la litúrgia de mitja dotzena d’interminables comissions parlamentàries a la setmana, ni el Parlament és precisament una llotja presidencial en dia de victòria blaugrana, ni la vida d’un diputat s’assembla gaire a la d’una estrella del firmament futbolístic, ni…

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 24 de gener de 2010

Dijous al matí, feia fred a Solsona i plovisquejava.  La ciutat cantada per Josep Maria de Sagarra (”Fa una lluna clara i una nit serena(…) /damunt les finestres cau la lluna plena,/ cau damunt la pica que la fa brillant.”) semblava més trista que mai i als carrers i als cafès es palpava la malenconia dels solsonins pel traspàs del seu alcalde. 

En els darrers dos mesos i mig, des que se li va diagnosticar un càncer de pàncrees, en Xavier Jounou  ha viscut de manera titànica: lluitant contra la malaltia, mentre ha estat possible, però sobretot escarrassant-se generosament per llegar a la seua família, als regidors del seu equip i a tantíssimes persones que el coneixien i l’estimaven, un testament d’esperança i una insistent invitació a no deixar-se arrossegar  per la desesperació, en el moment decisiu de la separació. El testimoni de les persones que van parlar amb ell, en aquests darrers mesos, i els moltíssims posts que podeu trobar a la xarxa són senzillament commovedors.

En Xavier era un excel·lent alcalde, una gran persona, un patriota, un marit i un pare exemplar, un cristià generós i un pagès que estimava la terra. L’admirem per molts motius… però avui, avui jo em sento especialment commogut per la seua enteresa davant l’hora suprema de la  separació, que ell ha viscut i ens ha volgut fer viure com un adéu vivificador, perquè poguéssim creure, en paraules d’Horaci, que “No tot morirà…”

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 17 de gener de 2010

La fotografia està presa diumenge a migdia. El paisatge de les Garrigues, amb l’Espluga Calba al fons, s’ha vist trastocat amb la caiguda de gruixos de neu que han arribat, en alguns indrets, als vuitanta centímetres. A poc a poc, el país torna a la normalitat i després d’haver voltat per l’àrea garriguenca més afectada per la neu, voldria  destacar el paper jugat pels alcaldes, regidors, conductors, mossos, bombers, personal del SEM i d’altres persones anònimes que han estat treballant durant hores perquè la bellesa del paisatge no es convertís en una anomalia perjudicial per a la vida de les persones.

No vull ressuscitar el debat sobre quan i com el govern de Catalunya (aquest o el proper) haurà d’afrontar el mandat estatutari de la renovació del mapa territorial de Catalunya, però sí que m’agradaria fer un parell de reflexions més cíviques i personals que no pas estrictament polítiques, des del meu respecte més absolut per la postura d’aquells que defensen apassionadament la clàssica divisió provincial, agrupats de facto en un grup ideològicament prou divers. D’entrada, no es pot pretendre ignorar el fet que l’administració de la Generalitat ja funciona descentralitzada en set àmbits territorials -el de les delegacions del Govern-,  i que  són, en la pràctica, els espais racionals des d’on es pot fer funcionar un país modern.  Pot ser més o menys ràpid, però estic  convençut que els catalans i les catalanes del segle XXI veurem implantar-se un nou model d’ordenació territorial superador de l’anacronisme de les diputacions i les províncies, igual com hem arraconat altres instruments del segle XIX.

Aquella Lleida que només podia presumir de ser capital de província; aquella Lleida dels internats grisencs, plens de nens i nenes que no podien estudiar prop de casa seua; aquella Lleida que acollia riuades de bona gent que feia hores de viatge per un senzill tràmit burocràtic o per una visita mèdica ordinària; aquella Lleida no tornarà mai perquè entre tots l’hem foragitada, gràcies a la democràcia i al creixement econòmic, urbanístic i educatiu, des de les institucions, les empreses, la Universitat i la societat civil. En un món global, crec que hem confiar més en el magnetisme i l’atractiu de la nostra capital, en la intensitat del seu impuls i de les oportunitats que ofereix -i que arriben, quan les coses es fan ben fetes, fins a Andorra o fins a Flix, per posar dos exemples propers- i no caure en la temptació de pretendre reforçar antigues ratlles provincials que van atorgar a Lleida, durant el franquisme, una capitalitat més burocràtica que generosament oberta al seu entorn i caracteritzada per una voluntat que ha de ser més aviat de liderar i atreure, que no pas de manar i d’absorbir.

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 10 de gener de 2010

Les darreres enquestes d’opinió demostren que actualmente hi ha dues preocupacions que comparteixen els ciutadans espanyols i catalans: la situació económica i allò que anomenem la clase política. Els catalans arrosseguem una càrrega suplementària de maldecaps, però ja hi tornarem un altre diumenge.

Fa uns dies,  Fernando Vallespín publicava a  El País uns comentaris sobre l’anomenada desafecció política, que  em semblen perfectament exportables a la situació catalana.  En primer lloc, Vallespín afirma que allò que els ciutadans realment esperen dels seus polítics, més que no pas  lideratges carismàtics,  són actuacions unitàries i menys partidistes, a l’hora d’afrontar la incertitud de la situació económica, el drama d’haver perdut la feina o la por de perdre-la. En segon lloc, Vallespín planteja un punt de vista  que no sembla pas mancat de lógica, quan diu que  els polítics -com els empresaris, els músics, els periodistas  o els funcionaris- són un reflex de la societat d’on surten i que quan s’acusa la clase política en el seu conjunt de vetllar únicament  pels seus interessos i els del seu partit, resulta inevitable que ens preguntem sincerament  quins són els valors, les aspiracions, les esperances i les prioritats del conjunt dels ciutadans.

La nostra societat s’ha anat fent cada cop  més fragmentada i corporativa, cada vegada són més els ciutadans que  s’interessen exclusivament per les decisions que els afecten com a individus o com a lobby,  i no són pas pocs aquells que fan passar la seua  condició (d’autònoms, de jubilats, de funcionaris o de joves) per davant de qualsevol altra consideració  global, solidària o vinculada a l’interès general. Si hi afegim que  donar la culpa al(s) govern(s) quan qualsevol cosa ens surt malament (allò de Piove? Porco governo!) s’ha convertit en un procediment gairebé universal, potser hauríem de  preguntar-nos obertament si a més d’un problema amb la clase política -que el tenim!- no tenim també un problema tan o més greu amb la mena de societat que hem construït i amb els valors que governen la nostra vida quotidiana.

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 3 de gener de 2010

Cada any, en aquests dies del solstici d’hivern, quan els sembrats comencen a verdejar i els estols d’estornells enfosqueixen momentàniament el cel, els homes i dones de l’hemisferi nord -encara que d’una manera molt menys expressiva que els nostres avantpassats- ensumem el retorn de dies més llargs i temperatures més suaus. Ja és Nadal, l’època en què els antics romans celebraven el Natalis (Solis) Invicti, el naixement del sol invicte, i poc ens hauria de preocupar si l’origen de la festa cristiana en commemoració del naixement de Jesús respon o no a la voluntat de reinterpretar una festa pagana. Al capdavall, totes dues tradicions -la pagana i tel·lúrica, i la cristiana i humanista- són, més enllà de l’àmbit de la fe i dels sentiments de cadascú,  indissociables en l’aventura comuna dels europeus, en el nostre equipatge de caminants de la història.

Per a algunes persones, aquestes festes tenen un cert regust melancòlic, probablement perquè els fan pensar en la infantesa, la pàtria de la nostra felicitat, el record que fa suportable l’acidesa de la vida adulta. Les entenc, jo mateix m’he sentit així durant anys. Els suggereixo, però, que provin a no esperar ni exigir res. Celebrin o no la commemoració del naixement de Jesús i l’adoració dels pastors, el sotasignant  els desitja pau, els convida  a fer temps per contemplar un any més el miracle del retorn de la llum i els suggereix amb afecte que cerquin uns instants de serenor per mirar cap al seu interior. Bones festes!

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 27 de desembre de 2009

Ahir, dissabte, es van complir 650 anys de la Generalitat de Catalunya. Tal dia com ahir, l’any 1359, les Corts catalanes, reunides a Cervera pel rei Pere el Cerimoniós, van aprovar la constitució de l’anomenada Diputació del General, antecedent històric de l’actual Generalitat de Catalunya. A les dotze del migdia, el Saló de Sant Jordi estava ple de gom a gom, per commemorar aquest aniversari històric. A banda dels parlaments del president i del vicepresident, i d’una intervenció erudita sobre la història de la institució, el plat fort de l’acte va ser l’actuació de l’orquestra La Grande Chapelle, que va interpretar quatre composicions musicals inèdites de Joan Pau Pujol, mestre de la capella musical de Sant Jordi de la Generalitat, en el segle XVII, en uns moments en què els gustos musicals evolucionaven del Renaixement al Barroc.

El dia abans, el president Montilla havia recuperat de mans de l’alcalde de Barcelona la col·lecció de retrats dels comtes i comtes-reis de Catalunya i Aragó encarregats l’any 1587 per la Diputació del General, al pintor bolonyès Filippo Ariosto. Aquests retrats, que històricament ocupaven la sala de govern del palau, van ser traslladats, durant el franquisme, al Museu Militar de Montjuïc, i divendres tornaren a casa. I  parlant de tornar, també el Govern celebrarà la setmana que ve sessió ordinària a Cervera, on l’any 1359, a l’antiga església de Sant Bernat, es van reunir les Corts que instituïren la Generalitat de fa 650 anys. 

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 20 de desembre de 2009

Una decisió arbitrària i injusta del govern marroquí -prohibir-li  el retorn al seu domicili familiar- està a punt de costar la vida a la Sra. Amminatou Haidar. Anteriorment, el mateix govern havia fet “desaparèixer”  la Sra. Haidar, durant quatre anys, i l’havia sotmès a tota mena de tortures. Quan s’ha plantejat, en diversos àmbits,  la possibilitat que el rei d’Espanya s’adreci al seu “cosí” Mohamed, per demanar-li clemència, es posa en evidència  el fet que el monarca marroquí -el vuitè rei més ric del món- constitueix l’única autoritat efectiva del país, i que la vida d’Aminatou Haidar està literalment en les mans d’un monarca absolut i, pel que sabem, gens compassiu.

Paradoxalment, el govern del mateix president Zapatero que qualifica d’”inútils” les més de 160 consultes sobiranistes que avui se celebren a Catalunya, s’ha manifestat com el més incapaç, des de la Transició, d’aplicar una política internacional mínimament digna i coherent, enfront de les provocacions i les amenaces del govern marroquí, que ha demostrat a bastament el menyspreu i l’arrogància amb què s’ha annexat l’antiga colònia espanyola del Sàhara  i amb què ridiculitza, setmana rere setmana, el govern del Regne d’Espanya i la seua política internacional.

La debilitat del govern espanyol, a l’hora de defensar els seus interessos internacionals, no és pas, doncs, la més petita de les raons per la qual cada cop són més els ciutadans de Catalunya que es plantegen com una alternativa sensata seguir un camí diferent, més lliure, més just i més digne.

Publicat a L’Ofici que més m’agrada. Diari Segre, 13 de desembre de 2009