blog d'en Pep

Feia just un any que vaig fer la marató a Sevilla i ja se sap que la marató és una altre cosa. L’oportunitat de viure l’ambient des del rovell de l’ou d’una prova emblemàtica i a la qual hi opten cada vegada més gent, és un signe de que el corredor cada vegada sap més entrenar i aconseguir presentar-se a línia de sortida amb la certesa d’acomplir l’objectiu de fer els quaranta-dos quilòmetres i cent-nouranta cinc metres.Fent quatre ratlles per recordar, diré que sense cap més pretensió que arribar i ser coherent pels entrenaments i tests que vinc fent. Vaig pensar que intentar la marca que finalment va sortir era per considerar-se satisfet. Tots els entrenaments, sortides llargues, i ser una mica acurat amb la dieta, fa que arrengleres elements per donar-te la possibilitat de córrer. Sempre hi ha gent que s’ho mira de lluny, per la por a acabar tocat de debò. De fet és de les proves on veus més gent defallir i pràcticament passar un calvari per finalitzar-la. No hi ha ningú que tingui garanties d’acabar-la. Si te la jugues i surts per sobre del teu nivell, pots acabar retirant-te. A més, pots patir qualsevol estrebada muscular o senzillament si la setmana has estat constipat, les condicions no son les millors. I que dir de la climatologia; per exemple en aquesta època el polen de les plantes a molts ens afecta i ens ofega i no poden encabir l’oxigen depurat i necessari per patir menys problemes.Vaig anar amb l’amic Albert a posar-me a punt, és a dir: veure que portes el xip, que la samarreta porta ben posats el clips, que no tens frecs amb la roba. Deses, junt amb tothom la roba i la deixes al guarda-roba i petes la xerrada amb amics con en Folch i en Serra. Tots dos han fet una bona temporada entrenant plegats i tots dos els admiro prou per respecta’ls tant com es mereixen. A partir d’aquí, ens disposem a situar-nos amb en Folch al calaix blau que diu que pretens entrar en una falca de 3/3h30, i patint el soroll gairebé insuportable dels altaveus i un xicot que no parava de saludar a amics i que amenaçava en fer-me una bona trepitjada ens diuen que tocaran el tema musical de’n Fredy Mercuri i la Montserrat Caballé i al final del tema donaran el tret de sortida.Bé, anem una estona plegats amb en Folch, però el veig preocupat de no cebar-se en el meu ritme i va fent per manera de despenjar-se i anar sol. De fet la marató és molt delicada per jugar-se-la. Vam anar plegat uns cinc quilòmetres i llavors decideixo no perdre el globus que porta les 3h15. Quina atabalament anar enmig de tanta gent que gairebé et vas fregant. Prop de la plaça Espanya a un avituallament decideixo passar al davant i anar una mica més sol. De fet, va ser una bona decisió. Passo la mitja en 1h35 i m’alegra pensar que tinc marge per aconseguir objectiu. Vaig passant quilòmetres i de vegades sento el meu nom, d’algú que o bé llegeix el pitrall personalitzat on el posa o bé em coneix. Reconec a molta gent del fòrum corrrecats, a amics de tota la vida i molts coneguts que cridaven per animar-nos.Quan enfiles la darrera recta, sembla que has aconseguit una cosa que molts pocs poden fer: una marató. Encara que hagin sortit prop de deu mil atletes, quants més es queden sense poder optar a aquests tipus de proves. La meva satisfacció és enorme. Un dada important era pensar que al quilòmetre trenta-cinc una persona, com l’Albert Ureta, hagués preferit donar-me un cop de mà que qualsevol altre cosa i de debò que ho va fer. A aquest punt ja vas amb les reserves justes i tenir un referent que només està per tu: no te preu. Arribat al Paralel decideixo donar la resta i augmentar una mica i vaig passant a força gent que anava graduant el ritme per arribar.Ara, a la recta intento gaudir del moment únic i personal fins creuar meta. Aprofito a l’arribada per saludar a un amic famós, però proper a la gent, com en Xavi Bonastre al qual estaven a punt de fer un interviu per TV3. Sense pausa vaig a recollir la bossa per canviar-me i tinc la sort de veure que en Folch gairebé havíem entrat plegats i que li havia anat prou bé, donat que és de les persones que més ajuda als demés i no sempre corre per ell. La seva muller la Pili i els fills en Dani i la Júlia junt el seu amic Joaquin l’esperaven, fent adonar que havia fet una cosa important i era que després de que feia vint anys havia fet la seva primera marató, estava d’aniversari. Ara a reposar i a continuar vivint amb aquest hobbie que tanta complacència ens dona.Segur que em deixo mil detalls que tinc el cap, però de moment penso que ja us he cansat prou.Temps marató; 03:18:31Un italià que em va alegrar molt d’anar pràcticament tota l’estona al seu costat. Detall: poca despesa en espardenyes.Classificacions Videos on surto Fotografies deJosep Viladot/Salva Pou i Meep

Avui havia pensat que podria agradar simultaniejar diferents circuits, aprofitant els llocs bonics d’aquests . N’hi ha que estan millor, però una alternativa era aquesta: sortir pel costat de la masia, per evitar allò d’anar pel mig del carrer, on ara una vegada asfaltat hi ha molt més trànsit. Després baixar en direcció al torrent de la Betzuca, una miqueta accidentat pel arbre que encara entorpeix passar pel camí. Anar per corriols i buscar un magnífic camp, on en re-agrupem i anem mica en mica a enfilar el camí de baixada que ens duu a l’encreaument dels quatre camins, amb el primer canvi de pujada que fem, fins al pla, on tots junts tornem a baixar, ja entrant al terme municipal de Sabadell. Aquí una forta pujada ens porta fins el dipòsit d’aigua de Cassà i a l’aparcament ampli del bosc de Can Deu, anem a buscar la recta on farem el segon canvi, i diria un tercer que fem amb en Pasqual Vicente, que avui venia després d’haver fer un podi al campionat Català de Cros en la seva vessant de veterà. Tornava a fer-nos costal en Manel Murillo, que havia animat venir la Mari Pau.
La fotografia la fem a l’àrea de lleure de Sant Julià, on es diu que el grup aquí acaba la seva forma compacte, donat que a la pujada tothom tingui plena llibertat en retornar al punt de sortida el més aviat possible o a gust del consumidor.
Bon entrenament i de nou, nous mossenaires de la ma d’en Lluis. Sembla, a més en Victor ha enviat el track que penjaré. És una assignatura que tinc pendent, d’anar penjant els recorreguts que fem per tenir encara més informació.

Dos nous amics mossenaires: si no poso bé els noms em renyeu: Victor i Antoni

Primer terme la Marta, en millor forma que la setmana passada. Desp´res l’Anna (nova mossenaire), la Pili, la Juani

Teresa, Toti i Mirabet, els darrers feia dies que no els veiem, seguits per tota la colla amb en Joan Carles, David

Aquí el track que m’ha passat el nou mossenaire Victor.

En Marc Roure ens coneixem des de que vaig conèixer la meva dona, donat que les nostres dones son cosines i podem dir que al mateix temps ens vam conèixer. Hem compartit molt moments familiars i ara tinc la sort de que molts dissabtes amb l’excusa de l’entrenament, podem xerrar una estona.
Bé, de fet aquesta és la part familiar, l’altre és que, i com dic moltes vegades, va ser un dels fundadors de Minyons de Terrassa, va ser cap de colla en la primera etapa gloriosa i durant força anys. En els àpats que periòdicament tenim, parlàvem de les nostres aficions i vet aquí que un dia va venir a rodar amb nosaltres i ara d’això en fa una bon grapat d’anys. Recordo la seva primera cursa, que va ser a Cardedeu, que ja va córrer a ritme de 4:30, sense tenir-ne massa experiència. Llavors ja ha fet la mitja marató de Terrassa en diverses ocasions, una vegada amb en Roger, un dels seus fills, i a més ja és un habitual de la “Pujada a la Mola”, a més continua molt actiu amb minyons i practica altres esports, com el futbol, l’esquí i segur que moltíssimes coses que em deixo. Això si: és una gran persona amb les idees clares i que inspira confiança. Fantàstic que ja sigui dels mossenaires més antics.