blog d'en Pep

Les vacances de setmana santa inclouen el dissabte d’entrenament a Mossèn Homs. S’ha notat, després de moltes setmanes de ser molta colla, que els habituals havien aprofitat aquests dies de descans. Per nosaltres el descans significa anar a córrer, estar clar.

La colla s’ha reunit entorn la masia i hem anat tots plegats cap a la font de l’Argelaguet, on aproximadament al quilòmetre dos i mig ens he fet la fotografia de record. Val a dir, que abans aquest indret era punt clàssic de passada i de fotografia i que manté aquest flaire bonic de racó maco.

Llavors hem baixat fins l’encreuament que moltes vegades ens serveix per refer el grup i directament cap a les torres elèctriques, des d’on s’observen bones vistes.

Passem prop d’una tanca metàl·lica on un gossos grossos i perillosos ens fan un munt de lladrucs.

La recta de l’hípica i avall que fa baixada, i pugem pel costat del golf fins la bassa d’aigua, amb el grup bastant compacte.

Aquí l’Oriol es fa càrrec de la màquina i per sort gràcies, donat que per segona vegada amb quinze dies caic de genolls i malmeto les meves malles amb un bon foradet.

Tret de l’anècdota, un bon ambient mossenaire per llocs prou coneguts.

No ens sovintegen les mossenaires, com abans i de vegades sap greu que es puguin sentir soles, com la Isabel, que em deia que va venir per primera vegada per què en Javi Colado li va explicar de l’existència del nostre projecte i, sempre és un luxe comptar amb amics que es fan els dissabtes a les 08:00 a Torre Mossèn Homs com a propi.

Fotografia a la font de l’Argelaguet, en un dia radiant

Els mossenaires més alts al capdavant, amb una Mola amb una imatge impressionant

Avui han vingut en Fernando, Mariano i Maldonado, que altres dies per agendes, no podien venir: molt d’agrair

Una vista de les moltes que ens agraden

Sort que estava a l’altra banda de la tanca. Quantes dents !!

Noteu el que va i ve, amunt i avall i el punt de compactació

L’Oriol Farré es fa càrrec de la càmera en aquest punt abans d’enfilar el camí del golf

En Juan al capdavant, seguit per en Mariano, Pep i Tony i tot el grup

Els amics que tanquen el grup

Diferents moments de marxa en pujada

En Josep Serna, que li agrada tancar el grup, sempre que pot

Una bona esplanada ombrívola

L’Isabel ve sovint i té un gran currículum atlètic i li desitgem molts d’èxits en tot el que es proposi i que vagi venint, com tots vosaltres, per fer de la trobada un bon projecte comú

Deia l’Isabel;

Hola compis compis de entreno, de risas y de charlas.

Soy Isabel Mesa, hace unos 5 años aproximadamente que me inicie en el mundillo del running, y os tengo que confesar que he encontrado el deporte que mejor me hace sentir.

Salgo con mi compañero a entrenar a las 6 y 30 de la mañana entre 2 y 3 dias.

Me apasionan las cursas de montaña, he realizado, entre otras, La Campana en Vacarisas, Copons, Torrelavit, Conserola.
Y las ultimas hechas, la Mitja de Terrassa y la Mont-Rodo (Matadepera).

Cursas que si puedo no falto a la cita, la de Fiesta Major de Terrassa, Corte Inglés Bcn i la Cursa de la Dona , por la buena causa que se hace, contra el cancer de mama, y con ella cada vez hay más mujeres que se adentran al intrepido mundo del correr con estas palabras y sin enrrollarme más, invito a todas las chicas que no quieran entrenar solas que vengan a Mossem Homs que se divertiran un monton.

Isa.

El primer podi en una mitja marató per mi és el meu fet noticiable. No m’havia passat mai. M’he enfilat a podis en ultradistàncies, a curses de barri i per algun poble, que m’estimo molt. De fet a tot arreu m’ha fet molta il·lusió. Molts son els candidats, pocs els triats. Una mitja i amb el meu nivell tan modest, optar a un premi destacat: la primera vegada.
Fruit de la casualitat, donat que en un primer moment i com em feia mandra anar a entrenar sol, volia fer una mitja. La de Montornés, la més propera, estava feia setmanes amb el rètol de tancades les inscripcions.
A Valls no hi havia corregut mai, o almenys això pensava. El que si havia fet fa uns anys és el cros que es fa a aquesta bonica localitat.
Em posa content quan hi puc anar amb la família. El pla, és arribar d’hora recollir el pitral i buscar el centre, un lloc on esmorzin bé i que passegin per conèixer l’entorn. El tema ens funciona, i quan queda poca estona faig els darrers preparatius, acuradament: em poso el més bé que sé el pitral, s’ha de dir que sempre tort, menjo un parell de peces de fruita i m’hidrato convenientment. Com sempre, alguna cosa m’he deixat: el gps i el meu crono no van els botons. La Marisol em deixa el seu, ja que jo sense rellotge estic perdut.
Revisc els nervis previs, sacsejo la gruixuda musculatura, miro al meu entorn on no conec pràcticament a ningú. Bé, de vista si. No massa mal situat, aviat puc córrer degust, però en pujada. De bon començament de cara amunt, no ho veig clar. Ves per on, passo el quilòmetre dos per sota de deu segons dels vuit minuts. Això vol dir que he anat a tres cinquanta-cinc i ara es planeja i es fan micro grups, on enlloc hi estàs massa estona. Així, que el millor aliat és el rellotge de la Marisol de números grossos i agraïts. Per què agraits ? estic anant a quatre i molt de gust. Del sis al set una pujada de pebrots, o de calçots ves a saber. Arribat d’alt, ofegat i torna a costar a agafar ritme i fins el deu que passo en poc més de quaranta minuts. Oh, quin plaer, oh, quina emoció. El nen corre com quan era jove. “No siguis burro, i no et distreguis”, em dic a mi mateix. No es pot anar amb ningú, tothom va a la seva, i quan t’apropes a algú sembla que facis nosa. El millor, el crono. Negre, petitot, deixat i que em va donant bones notícies.
Bé, no em passa gaire gent i si ho fan, tan se me’n dona. Jo a la meva que l’objectiu és mantenir i de cara al final arribar amb bones sensacions. Així, amb algun trenca-cames de puja i baixa, que no deixa anar a ritme, però que mira: que hi farem.
Entro al quilòmetre vint, em passa un noi i tot seguit veig un que te pinta de tenir al voltant de la meva edat: ell també em mira, i fa un reüll. Dubto uns moments: “Va fàcil i està augmentant” “oblida’t”. Però tot d’una, un ressort cerebral de la part tonta, en fa dir: “apropa-t’hi, a veure que passa”. A coi, augmenta el ritme. Jo també, i quan veig l’arc de la meta, canvio el meu pas curt de sempre, pel llarg de les meves cames i amb intenció de donar-ho tot i faig els darrers tres-cents metres a ritme interessant. Passada la meta em giro per donar-li la mà a l’improvisat rival, que segur que hores d’ara, menys guapo deu pensar de mi de tot.
Tot aquest relat, per dir que passada una estona, quan prèviament hem anat a buscar un pollastre a l’ast i per curiositat mirem la classificació: tercer de la M5. Ooooostresss !!
Ens esperem al repartiment de premis i penso; no et cridaran i si: sento el meu nom, pujo emocionat i em donen un trofeu amb un motiu identificatiu xul·lissim: un calçot. Ah !, no he anat mai a una calçotada encara, però em fa una il·lusió com no us podeu imaginar.
Enfilat allà dalt, sento un nom conegut. En Ramon Gabara, que conec de fa tres anys des de que anem a la cursa de Sant Climent, que tan directament organitza i em diu unes paraules que toquen el cor a qualsevol: “Un honor de compartir el podi amb tu”, li enganxo la cintura i vet a quí que tota la història.
Agraït que t’hagis empassat aquest rotlle d’un corredoret modestot, però que s’ho passa teta i només en 1h26’01”

Només per aquest calçot, ja valia la pena

Una bona fleca, per un bon esmorzar

A aquesta hora els Vallencs estan amagats a casa seva. Ni una ànima

Els egarencs hi entenem de castells, però a Valls hi han les colles dels Xiquets de Valls, la vella i la jove. Aquest monument és magnífic.

L’hora de la veritat i fora les neures.

Clar que si, al poble se l’ha de consultar per saber el que pensa, o és el que món sempre ha estat com el coneixem ara ?

Quina foto més horrible, però és el que hi ha

El sol i la bona temperatura, present en tot moment.

Trofeu representatiu i amb imaginació.

Esperant que el nen s’enfili al tercer graó

El Nuck, no sap que espera. Però un més de la família.

Eiii, espero no acostumar-me, tot i que forta emoció

Pujo o no ?

Que ve es veu des d’aquí el paisatge 😉

Ja hi som tots i quina alegria: en Ramon Gabara

Ramon, que no hi cabem i el 1 és teu.

Una imatge pel record

Ramon Gabara; una persona que val molt i em qui tinc el gust de compartir el plaer per aquest esport. “L’Honor és meu”.

Gràcies per haver arribat fins aquí. El lector ha fet un esforç que li reconec. Ara, la setmana que ve passa’t per aquí.