blog d'en Pep

Que podem pensar d’un entrenament amb tants amics que venen de tants i tants llocs diferents; doncs per exemple que hi podem trobar persones excepcionals. Amb ganes de que, de passada que fem allò que tant ens agrada, córrer, veure als amics.

De fet i sou vosaltres que us aneu dient els uns als altres i tot comença quan ve un nou amic i al poc hi porta la seva amistat i aquesta alhora fa el mateix. Així anem creient. Les xarxes socials i les eines que hores d’ara hi han per fer les convocatòries també hi ajuden.

Avui era evident que era un dia especial, que l’Avi Mena, que ha superat una operació seriosa i la seva lluita aferrissada amb la vida i intentaria de nou córrer. i ha estat avui i a més havia triat fer-ho amb la nostra companyia, com així va ésser.

Ja parlant de l’entrenament, es proposava unir tot corrent dues grans capitals, amb clara vocació de ser úniques però amb moltes similituds, àdhuc en població. Com que normalment molts amics mossenaires son d’aquestes dues poblacions, no hi falten les fantàstiques bromes que tenim uns quants i que fan palesa aquesta sana rivalitat.

Com molts sabeu, en Miquel i en Pau, principalment per part de Sabadell, i l’Anna, en David i jo, per part de Terrassa, d’una forma irònica ens anem burxant i avui ha estat divertit, que al intentar entrar, com altres vegades, per un lloc que abans era transitable, estava cercat de tanques metàl·liques que impedien continuar la nostra marxa, donat que s’estan realitzant obres per urbanitzar zones que abans eren agrícoles. Val a dir, que per nosaltres que ens restin llocs ens entristeix, però és la penyora que s’ha de pagar per ser grans i crear comunicacions.
Menys mal, que l’Emilio Expósito ha buscat en una d’aquestes tanques que s’obrís, després d’una bona estona parats intentant decidir quin camí prendre. En el meu cas no parava de continuar burxant a en Pau i en Miquel, que els veia desesperats buscant com entrar a Sabadell.

— En Manolo i la Joi, son els primers en trobar l’entrada a la ratonera —

— Moments parats buscant com sortint-se —

Ja a la benzinera, i superada la tanca, re-emprenem la marxa i tot travessant el bosc de Can Deu, fem parada a Sant Julià d’Altura i fer-nos la fotografia de grup, on veiem amb satisfacció que de nou hem superat el nostre rècord en quantitat de mossenaires. Recordeu, que mossenaire és tota aquella persona, que un sol dia i en dissabte a les vuit, ve a entrenar en grup, esperant sobretot als encreuaments i anant a cercar al mossenarie més endarrerit.

A l’hora de la fotografia hem destacat dos temes importants;

• Destacar la superació d’una important operació de l’Esteve Mena, que per qui no conegués que avui tornava a la vida. La vida que és córrer i enganxant-se a la vida, que li volem molt llarga i agradable. Ho feia dient, clar en to de broma “Que l’havien operat del queixal del seny”, però segur que ha estat festejant amb la mort, i això no fa gens de gràcia.

• I el segon tema, és que encomanarem de nou samarretes negres, amb la caricatura que portem uns quants d’un Mossèn que vol ser en Homs tot corrent i la comanda es pot fer al fòrum al preu de deu euros. Obrim un fil al fòrum per que feu els vostres encàrrecs, que ja podeu anar demanant i si en voleu més d’una i la talla.

Gràcies per fer una ambient tan impressionant i agradable.

— Moment de la sortida, als voltants de les 08:00 —

— En Torres, que també va fer la marató de Nova York. —

— En Josep Massaguer, mossenaire il·lustre —

— La típica espera als encreuaments, amb en Xavi Vilanova, la Natatxa, Sant Quirzencs i la Rosa. Quan estigueu en forma no cal que pareu, podeu anar a cercar al mossenaire que va venint —

— L’Adrià, el mossenaire més jove de i que ve cada setmana a les trobades —

Dins el Bosc de Can Deu, tota la colla: impressionant !!!

I la fotografia de Record per la història i nou record

— I quan tornava al costa de l’Esteve que preparàvem la fotografia del mossenaire de la setmana, veiem a en Jordi i la Montse que també havien sortit a entrenar per la zona —

Fa pocs dies en Jordi, un dels primers mossenaires i autor del dibuix de la nostra samarreta, com deia fa una setmana havia perdut a la seva mare. El nostre condol de tots nosaltres, Jordi.

I en Jordi, en Ramo i l’Amalia ens esperen pacients al següent encreuament als que veníem per darrera.

I la tornada a la vida de corredor, l’Esteve Mena. Si senyor, victòria !!!!

— En Josep Casasola, fent els seus estiraments.

I aquí tres grans amics. Un dia va venir en José Manuel un altre dia en Toni i també Alberto

Tal com m’has demanat Pep , t’envio el “missal” de la meva llarga vida però curta esportivament parlant !!

Esteve Mena Mena és el meu nom, link, ( L’AVI MENA ) .
Nascut el 29-12-1.949. per tant el mes vinent faré 61 “tacos” !!.

La meva vida esportiva és força curta, de jove no vaig fer mai cap esport, tret d’una època que vaig fer trial amb moto, ( jo era una d’aquelles persones que destorçaven els marges dels camps, ( demano perdó ), això va durar fins als 35 anys , després de vendre la moto em vaig dedicar més a caminar per la muntanya que realment és el que sempre m’ha agradat.

Vaig arribar a un punt una mica delicat , doncs vaig arribar a pesar 87-88 k. i la veritat amb la meva alçada 1’70 m ( estava GORDO ). …… em vaig posar les piles i vaig perdre 20k. en 8 mesos tot fent natació ( 2.000 m al matí i 2.000 m al migdia, ) .. a la tarda treballava , en agafar el pes ideal vaig anar al gimnàs per fer manteniment i va ser on vaig començar a córrer amb en Massa i d’altres com ( l’abuelo , Antoni de Arriba , el meu mestre de muntanya. )

I va ser aleshores que vaig començar a fer curses curtes com ara “Bombers” i d’altres per l’estil, després vaig anar alternant “asfalt-muntanya” i feia algunes de 21-23-32 kms. com ara El Pic del Vent, Les 3 Comarques, Bastiments, etc. o mitges com ara Vilafranca del Penedès, Granollers, Ripoll, etc.

El meu debut en marató, va ser de muntanya, la Galarleiz de Zalla, (Bilbao ) 5’25 h. i l’he repetit varies vegades.

En asfalt el meu debut va ser a St. Sebastià , 3’45 h. (sota la pluja ) la qual l’he repetit també varies vegades.

En asfalt he fet New York, París, Atenes, fora del país, a casa he fet Barcelona varies vegades, Madrid, St. Sebastià etc.

En muntanya he fet , ….. no recordo bé, …. Berga , Vihella, Bilbao, St. Llorenç Savall , etc.

La meva millor marca en Mitja d’asfalt va ser a Granollers-La Garriga-Granollers amb 1’30’00” h al 2.008 amb 58 anys.

La meva millor marca en marató d’asfalt va ser a Barcelona , 3’27’55” h. al 2.008 , amb 58 anys .
( a París al cap d’un mes , vaig fer 3’31’35 h ) va ser el 2.008 el meu any, ……….. també l’any de la meva “operació del queixal del seny ” …….

Aquesta ha estat la meva “marató personal” en la que he esta immers durant 2’5 anys ( 30 mesos ) i fins ara que ja torno a córrer.

El dissabte 27 de novembre vaig poder comprovar que l’esperit de M. H. no s’ha perdut, ans al contrari crec que ha guanyat empenta i això ho devem al Pep Moliner (alma-mater) del event que ha tingut una continuïtat digna d’admirar!!

Ja se que tothom és benvingut a M. H. , però de totes maneres, gràcies per acceptar-me entre vosaltres.!!

L’AVI MENA.

Nou cros i torno a festejar amb ho que per mi son les altes velocitats.

Avui m’ha tornat a acompanyar la Marisol i l’Oriol. Els hi he dit: “menjareu botifarra de la bona”, doncs bé. Avui no hi havia xiringuito i han patit una mica de gana fins que no s’ha acabat la nostra jornada esportiva i hem pogut esmorzar a la capital Gironina.

M’ha sorprès que no era al mateix lloc que jo coneixia d’anys abans i a simple vista es veia pla, planíssim. Ja en els moments en que em disposava a fer el típic reconeixement tot escalfant, tinc la sort de tornar a coincidir amb en Pere Melero i de comú acord, decidim anar a mesurar el circuit amb el GPS, per saber els punts quilomètrics i veure l’estat del terreny, La volta grossa feia un quilòmetre i mig i la petita aproximadament un quilòmetre.

La primera volta no la fem del tot bé i decidim fer-ne un altre per assegurar-nos, i amb temps suficient ens anem a posar les eines de córrer: samarreta de tires, malles curtes, pitral i sabatilles de claus.

Em menjo una poma i una mandarina i amb nervis fem unes quantes rectes, en el meu cas amb molta tranquil·litat.

M’ha fet gràcia que de nou m’identifica un corredor d’ultrafons, en David Tejero que em diu que fa ara proves més curtes, per què així no es lesiona.

EL primer quilòmetre el passo en menys de 3’30” i vaig al costat d’un atleta júnior i, encara que les posicions es belluguen gaire, veig atletes de la meva categoria i aconsegueixo avançar a algun. Ara veig lluny a un atleta del Lloret, que penso que ja serà impossible, però com no se si ell afluixa o jo m’animo, a les darreres rectes el puc superar i creuo meta i el meu gps em diu que de mitjana he fet a 3’38” el quilòmetre.

Mentre corria, i amb aquesta distància tan curta per molts, no hi ha massa temps de fer plans i vas al màxim i et situes davant o darrera de qui et sembla que va com tu. Et passen i passes, però durant una estona veig un atleta que podria ser de la meva categoria i m’hi vaig apropant fins que a falta d’un quilòmetre faig per passa’l i encara que m’adono que va a ritme alt, a la recta de reüll guardo la distància i per dos segons seré desè, que és el lloc que fa obtenir una medalla, que em fa una il·lusió tremenda.

Com que van força rapit amb les classificacions i donen premis fins a la desena posició de cada categoria, veiem amb gran il·lusió i alegria que efectivament, soc desè. Per un corredor tan modest com jo, aquesta distinció és motiu més per afirmar que ha estat una jornada formidable.

Jornada memorable i del tot recomanable;

si voleu veure les classificacions estan a;

Classificacions cros Girona