blog d'en Pep

Adrià, l’excepció que confirma la regla. Tot i la seva joventut, és un esportista increïble. Avui ha estat el nostre protagonista destacat, i ens el fem tots nostre.

Per nosaltres els que som mares i pares, veure com els joves fan esport i sobretot corren: ens omple de joia. Gràcies això es formen en la seva pròpia personalitat, i quan a més no els fa res venir amb tanta gent de totes les edats, més grans que ell, però amb un l’esperit jove, ens fa immensament feliços i ens serveix como al·licient, poder compartir aquesta estona amb ell.

Ha estat una jornada important, prèvia a la cita de molts Mossenaires que tenien la mitja marató de Terrassa a l’endemà.
Tot i així, s’ha proposat baixar fins l’ermita, que és un dels recorreguts més plàcids i fer la fotografia a l’àrea de lleure.
Teníem la incertesa de qui seriem, i al veure que va baixar l’assistència, el recorregut va ser de més de corriols al començament i com sempre molt agradable i simpàtic.
En Rafa Atienza, ens ha tornat a regalar les seves fotografies que pengem totes, per què tots tingueu l’obra que entre tots anem construint. Per sort, sembla que les molèsties físiques que arrossegava aviat seran història.
Volem destacar que sabíem que l’Adrià sortia a fer la mitja marató i la va fer, encara que com que no sabia que no es podia apuntar a darrera hora, la va fer igualment en poc més de dues hores.
Ha estat divertit, pel joc que s’ha fet amb en Pau i els esprints que s’han marcat als darrers moments. Simpatiquíssims !!

Com veieu, les rialles son abundants i encara que no érem la quantitat de Mossenaires d’alguna setmana, si que una bona colla hem fet un molt bon entrenament.

A l’esquerra bé Irene, la nova mossenaire, que avui venia per segona vegada, amb el grup encapçalat per en Miguel i Xavi de Sabadell









Emilio, en Rafel Atienza, que ens ha regalat moltes d’aquestes fotografies, en Jose Expósito, acompanyat del Casi, que va a marató per setmana

En Pau va fer una juguesca a l’Adrià de veure qui guanyava un bon esprint


Anaven ben igualats

Fins que en Pau, s’ha rendit a l’evidència. La jove promesa i mossenaire de la setmana i el més jove que ha vingut mai, a més de moltes vegades, ha fet miques al bo d’en Pau.

Llavors que no diguin que el Pau sap perdre

Però han quedat bons amics, com no podia ser d’una altre manera, coneixent-los a tots dos.

La nostra campiona ha vingut més tard a rodar poca estona, però s’ha quedat per veure’ns


I la sorpresa de veure al disfressat d’en Toti Miquel, que per molèsties a l’esquena s’ha passat a les dues rodes.

L’Adrià no ens deixa de sorprendre. Des de que ha vingut ara ja fa una colla de setmanes, junt amb el seu pare, ve a fer els 10 qms del circuit, sense donar cap símptoma de cansament.
De vegades pregunta quan portem, quan queda i ens pregunta coses sobre les curses, com ara de distàncies considerables. No és gens estrany, donat que a l’endemà sabia que s’estrenava en una mitja marató, i no és un altre que la de Terrassa.
Quan li vaig preguntar, el que em va dir és que l’havia fet en poc més de dues hores i encara li van quedar ganes de fer unes quantes corredisses més.
No em va quedar clar, però sembla que la va fer sense pitral, però la va fer.
Sembla que li agrada molt córrer i sabem del cert que donarà molt que parlar si continua amb aquesta mentalitat esportiva.
En nom de tots els Mossenaires, ens encanta tenir-te i ets un exemple per molts joves que no tenen dins els seus hàbits aquesta mentalitat esportiva, admirable avui dia en un noi de la teva edat, que encara no tens quinze anys.

Molta sort Adrià.

Avui he tingut sensació de que ha sortit el que havia de sortir, però que no pensava ser capaç, després de molts anys de no atrevir-me a tornar a sortir valent.
Molts de nosaltres abans de sortir sabem més o menys al que aspirem. Jo aspirava a fer una hora i vint-i-sis, i per no posar-me massa pressió duia un rellotge preparat per que m’anés donant referències i fàcil de consultar i ha estat un gran ajut.
Segurament faré una crònica la mar d’avorrida, l’escriuré com a reflexió i me’n oblidaré com faig sempre.
Nervis, molts nervis. La idea era que vingués la Marisol, doncs per fer-nos fotografies, ja que avui i molts amics ens trobaríem amb l’excusa de córrer a la nostra ciutat. Als amics, m’agrada animar-los a córrer, donat que no es fàcil tenir una gran mitja marató i a Terrassa la tenim. S’ha assolit un nivell de qualitat que traspassa fronteres i ja hi ha proves de les mateixes característiques que l’emmirallen a la de Terrassa.
Al matí i ben d’hora he fet un esmorzar ben lleuger: barreta de cereals, glucosa, una poma i beguda isotònica. M’he llevat i he obert el facebook i he vist com en Jaume Leiva retratava el seu esmorzar, i he entrat a fer comentaris. Ell posava un cereals, pa de motlle en pernil, iogurt i alguna cosa mes.
Els nervis m’han fet sentir mal la panxa i preocupació de que em marquès la prova el meu esmorzar.
El dia abans havia anat a recollir el pitral a l’hotel don Cándido, i m’ha donat tranquil·litat i poder sortir un xic més tard. Encara que no deixi res de valor he anat amb la moto per deixar-hi la roba d’escalfament i després tenir-hi beguda i alguna peça de fruita pel final.
Un amic, en Idelfonso, m’ha retratat quan anava cap a la sortida.

Com que de vegades costa de trobar als amics, teníem una cita a l’arc de sortida per retratar-nos i uns quants amics així ho hem fet.

eep ! veniu, que ens fem la foto !!! Aquí amb en Carles, l’Angel i la Raquel.

La nostra campiona, l’Anna saludant a en Josep Rull, polític molt important, tercer secretari a la mesa del parlament i futur candidat a Alcalde de Terrassa. Amb la gorra taronja en l’Antoni Gallardo que s’estrenava en mitja.

Ens anem situant amb la fotografia que anomenem d’amics d’arreu.

Ferran, Boada, Oriol, Antoni, Carles, Lluís, Jose, Angel, Joan Carles, José Antonio, Alberto
Josep, Anna, Alfred, Pep, Jordi, Juli, Raquel

i un altre fotografia, que vam fer minuts després,
Agustí, Alfred, Antonio, Agusti pare, Juan i fill, Carme, Jordi i Jose Manuel (pare i fill), Amalia, Juli, Vicenç
i ajaguts Zico, Domingo, Jordi, Pep, Massaguer

Per mi una nota negativa és la presència del trabucaires, que segur que son molt bona gent, però com tinc un problema greu per suportar els ensurts, he estat molt malament fins que no hem sortit. Realment he patit molt, però entenc que els han demanat de sumar-se a la festa i soc l’excepció que li costa acceptar aquest soroll ensordidor.

A peu de sortida, amb en Dani, i Rafa ens anàvem donant les darreres instruccions. En Dani, no volia sortir per davant meu, encara que està molt més fort que jo.
Esperava un tret en la línia dels trabucaires, i en canvi la gent va arrencar a córrer amb poc soroll, i no vaig sentir el tret de sortida. Al passar per la catifa del xip, he encès els meus artefactes. El gps, per saber en tot moment el punt quilomètric, ritme etc, i un senzill crono que em marcava el ritme mínim que volia fer de mitjana: a quatre minuts i set segons.

Superats els primers quilòmetres fent ziga-zagues, i ja des de sota el pont del tren de la rambla d’Ègara, es podia córrer a ritme del consumidor.
M’adono que tinc força i me la jugo una mica, intentant anar per sobre del ritme previst. Saludo al màxim de gent coneguda i de lluny veig en Ramon Gabara, que havia llegit en el fòrum de corredors.cat, que tenia previst fer la mitja en hora vint-i-cinc, lluny de les meves pretensions. M’hi apresso a apropar-m’hi, sobretot per dir-li que portava la seva samarreta mossenaire i que no marxés sense ella, donat que és de Sant CLiment de Llobregat. A l’arribar a la seva alçada, el ritme era molt assumible i com que la primera part i després de passar el Monument de la Dona Treballadora, i de baixada, funciono sense massa esforç. Pel carrer Colom, en Ramon es posa a parlar amb en Simon, de corredors.cat, i vaig a la meva, fins a la carretera de Montcada. De molt lluny veig la silueta inconfusible de l’Oriol Farré, sobretot per que portem un color que es veu perfectament i a més, és molt alt i tenim el mateix projecte de arecterrassa.com que ens il·lusiona i pel que treballem plegats. També per què dona la nota de joventut, junt amb en Jordi Portero i tota una colla de nens que tenim. Tant l’Oriol com en Jordi, van fer millor marca personal.
Vaig fent al meu ritme pensant que aviat el perdré vista, però a l’Avinguda del Vallès, intento buscar un grup que pugi regular i així ha estat. Un noi molt alt, que ni coneixia. Al seu pas, ens anem atansant a l’Oriol i uns metres abans d’arribar a la seva alçada, em faig sentir per no sorprendre’l tot pensant que s’animaria i aniríem plegats força estona. De fet, una mica si que anem junts, però l’Ori i segons em diu, decideix no jugar-se-la massa i es manté a pocs metres.
Bé, a partir d’aquí no havia masses referències. Tan sols aprofitar les baixades per guanyar metres, i les pujades, per graduar el ritme. A la rambla Francesc Macià no m’adono fins que m’avisa, que duia un amic com en Bernat López, que em diu. Adéu ! , com dient que no li va bé el meu ritme.

Aquest fotografia feta per la muller de’n Paco, l’Aurora, a la Rambla Francesc Macià. Feia un moment que ens havíem saludat amb en Bernat

Pugem una mica plegats, com es veu amb la gentil fotografia que em fa en Mateu Farré a la carretera de Matadepera. Aquí el ritme és delicat, per què pugem i notes com el cor s’accelera.

Ja començant la pujada de la carretera de Matadepera en Mateu Farré em fa aquesta fotografia, que agraeixo.

Ja a l’avinguda Béjar, torna a costar encaixar amb el ritme que duia abans, però veure com la cosa funciona i que es corre molt espaiat amb la gent, veig a dos amics com en Xavi Fernàndez i Elcacho, que estan entrenant; i rebo ànims.
Bé fins a Ronda Ponent, vaig molt bé, i allà hi ha de nou una mica de pujada, i torno a saludar a en Valverde, i a més puc saludar dins el públic tota una institució: en Miguel Piqueras. Amb en Valverde anem una mica plegats, però com que anava tan bé i vinc des de darrera, vaig a la meva. A banda d’una pujada, ara vindran baixades de debò, aprofito per posar un ritme alt fins a la carretera de Montcada. A l’avinguda de Sallent i com fa molts anys, en Zarco i en Guime de públic. Solc esperar veure’l, donat que fa molts anys que es situa en aquest punt a animar. Una mica abans hi havia el Cisco Romero i la seva dona Laura, que fa un comentari simpàtic sobre la gorra vermella característica de la meva indumentària.
Bé, el meu cervell es comença a col·lapsar, pensant amb la rambla d’Ègara. Quan hi entro i feia uns moments que havia passat en Ruben Cid, i que també vaig saludar, segueixo el ritme d’un desconegut. Però, s’atura i es posa a caminar. En aquest punt fem un petit grupet, amb en Xavi Fernàndez i en Ruben, que encara que els tres anàvem a la nostra, serveix per fer més suportable la lleugera pujada i al girar vint-i-dos de juliol, en Valverde també forma part del nucli de gent que va bé tenir de referència.

A en Ruben, l’he anat perdent tot pujant la Rambla, però ha estat un bon referent.

No faig en cap moment cap intenció de seguir-los, però ens animem mútuament. Ara toquen els metres finals i veient el rellotge, m’adono que rondaré l’hora vint-i-quatre, que feia molts anys que no tocava. Mantinc el ritme, però ara ja tinc algun bessó que em demana prudència, i baixo inclús una mica. Un veterà em passa tallant per sobre la vorera, que sempre afecta quan no hi ha temps de reacció.

La família Portero m’ha regalat aquesta instantani dels darrers quilòmetres, mentre anava content i vigilant els bessons

darrers metres i molt content, i escoltant el cos.
Però ara la lluita era amb el crono i els bessons. Ja a la recta em passo l’estona mirant per tot arreu, donat que sabia que havia fet un bon resultat i era qüestió de no despitar-se gens. Mirant la classificació de la mitja efectivament entro el onzè de la categoria i cinquè al campionat de Catalunya de la Federació Catalana de mitja de Veterans federats el lloc serè el cinquè.

No cal que us digui, que en aquell moment era tan i tan feliç, que veia justificat tots els entrenaments que he anat fent amb els amics egaramossenaires, les trobada d’entrenament en Grup de mossenhoms.be i la posta a punt que he tingut amb el circuit de cros Gironí.
Un agraïment als amics que han possibilitat arribar en aquest estat de forma, que en sou molts, l’estat d’eufòria que m’heu regalat per afrontar amb positivitat aquesta mitja, als organitzadors i en definitiva a tots i tothom que m’heu animat en tot moment i estic segur que quan les coses surten bé, és per tot això que s’aconsegueix.

Hi ha un video de l’arribada on es veu com arribo i semblo preocupat els darrers metres de no perdre posicions.

El vídeo de l’arribada

El colofó és la botifarra i les grans xerrades amb amics a l’arribada, com amb en Àlex Castells, l’Oriol Farré, Jaume Leiva, Manuel Díaz, en Vicenç Solé, en Tito Flotats i la seva muller, en Ramon Gabara, en Valverde, en Mohamed Txouni, Paco Gómez, Lluis Gallardo, la Teresa, en Miquel i en Xavi, Marc Martínez i molts més amics.
A la tarda i des del sofà, ha estat un divertimento poder contestar a fòrum i xarxes socials i com ens felicitem els uns al altres.
Córrer és el que ens uneix, i jornades com aquestes justifiquen practicar aquesta modalitat d’esport. Molta sort a tots i ara ja és història.

La classificació de la mitja marató
http://www.atletisme.com/classificacions/terrassa/

vídeo de l’arribada
http://classic.visquemterrassa.tv/sortim/xii-mitja-marato-ciutat-de-terrassa