blog d'en Pep

Tenir un bon to muscular, el cor acostumat, cuidar-se, entrenar i no abandonar-se, amb la seva vessant esportiva, permet fer diferents aportacions presencials, com han estat aquests darrers diumenges, que per una cosa o per una altre no havia passat en net, portant-t’ho com moltes altres vegades al blog. Els que em coneixeu de prop sabeu que m’està fallant la feina com a tants professionals i de vegades el temps l’ocupes buscant solucions i no tens massa ganes d’altres coses: però crec que tinc que mantenir el blog actualitzat i seguir amb el meu propòsit de fer de l’esport un tema preferencial, sense oblidar els altres.

Tenia previst fer alguna marató aquesta primavera, però el no poder-la preparar bé junt amb aquesta contrarietat, m’ha fet pensar amb altres coses i em fa gaudir de la quantitat d’ofertes del nostre calendari, i de la companyia de molts de vosaltres ja sigui els dissabtes amb el projecte d’entrenaments en grup dels “Mossenaires”, ja sigui amb caminades o bé tan sols estar-te a casa.

Em venia molt degust estar en el debut d’un amic i component de la nostra associació, també, en que per molts atletes és la màxima expressió del corredor: La Marató. En aquest cas, estava informat que a Barcelona l’Oriol faria la seva primera temptativa i li vaig demanar de fer-li una mica de companyia en els durs metres finals i per mi va ser tot un honor. Més o menys tenint les referències de tot el que anava fent i compartint entrenaments la idea era més ajudar que no pas fer nosa i rebre aquelles gotetes de satisfacció d’un maratonià, quan lluita amb aquest gran repte.

Oriol Farré, debutant maratonià
Des del quilòmetre trenta-dos i després de veure que venia amb un quants minuts d’endarreriment, em confirmava que unes molèsties en una cama no li permetien complir l’objectiu de marca, però si el de finalització. Aquest objectiu ja es pot considerar magnífic i de debò que veure l’emotivitat de l’Oriol, de la seva muller i pares, ja paga la pena i hores d’ara estic molt content. De primera marató només n’hi ha una: a partir d’ara a millorar o fer-ne un altre pot ser el que a molts corredors ens passa pel cap i segur que l’Oriol també pensa. Dir que és un atleta que sap patir i que segur que continuarà gaudint com el que més de la sort de practicar aquest esport. Felicitar-lo és el que em queda.

Passada una setmana i quasi per casualitat, un amic de fa molts anys, l’Andrés, es informava que tenia intenció de fer una cursa gratuïta en un poble que no sabia ni que existia i amb un nou molt bonic: Vilanova del Camí. M’hi vaig apuntar i acompanyat de la meva dona i del meu fill, allà que anem, amb el protocol que sempre intento seguir: arribar d’horeta, recollir el pitrall, passejar una mica i conèixer de passada llocs que d’altre manera no visitaríem.
Arriben més amistats de la meva ciutat, com l’Antonio, en Juan i passejo una mica amb l’Andrés. Vet a aquí, que el Bernat López i la Montse també havíem trobat aquesta bonica cursa i van anar-hi amb els seus fills, i l’Arnau va córrer una en paral·lel un cursa, amb molt bon resultat per part de l’Arnau: un atleta impressionant l’Arnau.

Anar fent, turisme esportiu
Escalfo un xic surto amb ganes i em sorprèn que la majoria de la gent que porto pel davant fan la cursa amb tot tipus de retallades; és ben curiós. No em considero res ni ningú, però donat que la cursa està pensada per anar per baix de les voreres, i com és costum, la faig passant una i una altre vegada als mateixos. Ja quan sortim al camp em saluda un conegut de fa molts anys: l’Andrés Villar amb el que xerrem, mentre correm depresseta. Una atleta que compartíem espai i ens sent ens fa la suggeriment de pensar amb la pujada que serà forta. Aquí em poso a roda i anem compartint el mateix ritme. Prop veig en Bernat, que te un molt bon nivell fa molts anys. Sempre recordo que havia estat fumador i que ja fa anys que corre força ràpid. Més o menys al quilòmetre set amb l’Andrés anem prop l’un de l’altre i per no sorprendre’l li dic que segurament al darrer quilòmetre augmentaré un xic el ritme. Val a dir que hem acabat anant a tota pastilla els darrers metres assolint un mitjana en tota la cursa aproximadament a quatre minuts per quilòmetre: prou bé.

Finalment a l’arribada el gps em marca que no arriba a deu quilòmetres la cursa. Ha estat una cursa en una primera part donant una bona volta pel poble i la segona per una pista de muntanya. Com que havia plogut força el dia abans, els tolls d’aigua i les zones de derrapada sovintejaven.

I com que estic mentalitzant-me per anar a una caminada llarga, la marxa romànica, amb en Casimir Martin què millor que fer-ne una de cursa per saber de quin mal hem de patir.

El dia que entrenàvem amb els mossenaires, em diu: “Pep, vols venir a fer una caminada amb mi a Artés demà”. Poc mili-segons després tenia el meu si. De fet la caminada era curta: al voltant de quinze quilòmetres. També em diu que em vindrà a buscar i a portar i… ostres quina meravella tants coneixements del Casi.
Amb una puntualitat absoluta, sortim de Terrassa cap a Artés, i després d’un petit embolic per l’eix, arribem amb prou temps per apuntar-nos allà mateix i anar a prendre un tallat.
A les vuit en punt sortim i fem el recorregut proposat pels amics del centre excursionista. A poc de començar, i sempre només caminant, jo feia com aquell nen petit que per no perdre als més grans, faig petits trocets corrent per no perdre a en Casi. Quin ritme portem. Sempre explicant-me coses i gaudint de tot, fent fotografies i aviat els primer avituallaments: unes ensaïmades ensucrades i aigua. Pel ritme que portem, anem passant a molta gent i aviat sembla que per davant portem pocs senderistes. En un moment donat ens passa un grup de corredors amb els que mútuament ens animem. A l’arribada a l’avituallament estrella, allà on hi ha la botifarra a la brasa amb porrons de vi, aigua i crec que llaunes, els corredors intercanviem conversa. En Casi aviat els convida a venir a entrenar a Mossèn Homs i ells, per la seva banda, ens informen que estan a punt d’organitzar un el “Cros d’Artés”, per si volem anar-hi. En aquells moment no vaig atinar que ja el coneixia de fa un parell d’anys i que se del cert que és molt recomanable.
Ens retratem i quan els dono el meu correu pepmoliner, un noi diu “Eii, que et tinc sentit”, resulta que quan mira les classificacions li surto sempre, per que el seu cognom és Molinero.

Continuem fins a l’arribada i estic segur que dels primers i us ben asseguro que us la podeu a l’agenda de cara a properes edicions.

En Casi posa aviat la directe

De postal, Artés i les vistes que l’envolten

Llocs que ens recorden com vivíem abans i com de fet encara hi viu algú avui dia, en cases grandíssimes i vivint del bestiar, el camp.

Passant per llocs increibles

Amb rius plens fins les vores d’aigua

i amb el Casi, que aviat aniriem dels primers

Aviat el primer avituallament

I ja gairebé sols, passant per corriols salvatges

I una colla de persones que hi anaven corrent i que ens recomanaven anar el dia 1 de maig a fer el Cros d’Artés, en el que estan implicats i que fan bona propaganda. La casualitat que el noi de les ulleres al cap, es diu pràcticament com jo: Molinero. Això fa que em coneix per que quan es busca a internet a les classificacions li surto jo.

L’avituallament estrella. Una bona botifarra i un traguet de vi. De fet, ara no el vaig provar, donat que fa dies que no em bec i faltaria que anés de tort.

Algun edifici religiós, prou bonic i patrimoni del territori

Hi ha una Mare de Déu de la llet ? assota hi posa prohibicions que segur que generen mala llet.

Llocs encisadors

a dos passes del precipici

Amb un heroi com en Casi. una marxa memorable

Què maco, que diria un pija pins com nosaltres


llocs on teníem de vigilar de no mullar-nos innecessàriament

Impressionant aquest home

Una nova passera

Se’m nota desconfiat. L´únic cavall que hem tingut a casa va ser als anys seixanta el dos cavalls Citroën del papa

Riquesa hídrica

No se si és la mare de Déu de la llet o del aigua, però homenatge religiós

Hi han llocs així prop de casa ?

Aquí ens diu que és el Molí de les Ferreres

I son dels primers d’arribar a Artés

I això és tot amics: si voleu anar de marxa poseu en contacte amb el Casi, que té una marxa impressionant.

Un veritable dia de primavera amb un entrenament força maco, amb un circuït que travessa corriols bonics, fonts, baixades i pujades i com a colofó aquest bon ambient. No ha arribat a deu quilòmetres. El recorregut una combinació de circuits que, en principi passàvem pel camí asfaltat de Can Bon Vilar, llavors per corriols que passem per camps on comencen a brotar les herbes fruit de les llavors que acabaran fent el de cada any: convertint-se en civada pel bestiar.
En primer lloc passem prop de la font de l’Argelaguet: un indret que sempre ens agrada. Baixem per la bifurcació que tant coneixem tots i es proposa el conegut canvi, que avui si ha estat seguit per un munt de mossenaires.
S’ha distribuït la teoria del bon mossenaire, que no és altre que ens fem tots costat i ens anem esperant per anar el màxim de junts, sobretot els encreuaments.
Travessem amb cura la carretera de Matadepera, a l’alçada del bosc de Can Deu i farem un tercer canvi. Ens hidratarem a l’àrea de lleure i de tornada fins al lloc de sortida, que ens dona nom com és la Masia de Torre Mossèn Homs, on ens farem la fotografia de recordatori, junt amb els amics que en comptes de venir a córrer han fet una bona opció, com és d’anar a caminar pels entorns una horeta.

Moltes gràcies a tots, de nou i dissabte hi tornarem per si t’hi animes.

En Pau, és aquella persona que sense fer soroll, tothom estima. Modest, i que aprecia qualsevol entrenament que culmini amb un bon esmorzar. L’anomena sessió tècnica o ST. Ell sap quina és la veritable capital del Vallès Occidental: però no desvetllarem aquest secret, per què el que més ens interessa és fer amics i dels bons.

En Fran observa com arribem els que anem corrent des de casa i portem ja uns quatre quilòmetres i arribem puntualment a la sortida

Moments en que estretim vincles. Avui tornava en Pedro Molina, que lluita amb la seva salut i l’hem vist fantàstic

Una bona engegada

Com li dèiem a en Carles a l’hora de la fotografia; molts dies anunciem mossenaires nous i llavors deixen de venir. Ell porta ja tres entrenaments, ens ha trobat a la xarxa i, encara que porta poc temps a la nostra ciutat, l’esport forma part de la seva vida.

Josep i Joan en primer terme

aquest sonat em sona

L’Antonio Blanco.

En Joan, que fa poc que ha estat un avi molt orgullós de ser-ho i ha fet una marató amb el seu fill tot dedicant-li al seu net.

El Jose i el Jose

En Jordi Garreta, un Pantaurell molt bo, ràpid i modest, encara que sempre arriba dels primers a les curses

En Valenzuela

Jose, seguit per en Kim

En Margarit i en Granados

En Carles i en Javi

En Fran, que l’endemà corria a Girona una cursa de 10 qm en poc més de 49 minuts.

l’Adrià no falla mai

Avui en Manolo anava queixos, estava un xic cansat i acompanyat d’en Ramon

Pau i Jordi

José Manuel i Pedro

i l’Anna, que junt amb la seva mare, la Rosa, ha estat la representació mossenaire femenina. Seguit per en Xavi Miquel

La Rosa Cos, mare de l’Anna i germana de l’Anna Cos

En Jordi Portero, mig amagat darrera, enguany a esclatat com a corredor de llargues distàncies, com la mitja de Terrassa on va fer una gran marca

I la característica dels mossenaires: esperar-nos. El bon mossenaire espera i recull a qui ve més endarrerit

Aquí en Pau ens anuncia que retorna caminant al camp base. Compatibilitza una estona corrent amb una altre caminant. Es un bon sistema per poder gaudir de la seva companyia. Aquí es veu la tècnica dels mossenaires: anem amunt i avall i si no veieu de blau en Manel Bernal.

En Carles ha accepta la proposta de canvi en pujada que sempre fem a aquest lloc, acabant en les primeres posicions

Aquí ha costat a tots una mica, per ser la primera pujadeta i accelerant.

per fer la fotografia és important donar-li a la tecla ON. oi Pep ?

Ara veig a en RAfa

En Rafael Atienza, ens regala cada setmana un munt de moments irrepetibles

El canvi de la recta de Can Deu només me l’ha aguantat en Carles López, jeje

i ara se’ns va a exercir de Mossenaire autèntic: gràcies Carles pel teu gran suport durant tants anys

Què faríem sense tots vosaltres, Joan i Jordi, i en Carles: fantàstic !!!

I a Sant Julià, un altre traguinyol

Observeu en Pau i en Jose, com amb el dit ens assenyalen la Lluna, em sembla que destacàvem que com a Sabadellencs febles i com els costa córrer, per tanta contaminació, etc. et.c, la fotografia la farem quan vinguin a caminar. Evidentment de dia no es veu la Lluna.

També ens preguntàvem que els hi hem fet a les noies que fa setmanes que ha baixat la seva companyia.

m’agrada !!

l’Antoni Gallardo enguany és l’any de descobrir-se com a corredor. Incansable esportista. El vaig conèixer per què col·laborava com a empresari de l’empresa Eledevall econòmicament en projectes associatius com l’Esplai Guadalhorce o l’Arec Terrassa. Sense oblidar que per les seves característiques físiques i joventut, te molt marge de millora atlètica i ens congratulem en comptar amb els seus savis consells, ja que a més investiga per millorar dia a dia.
És infatigable en tot el que es proposa, i a més coneix les noves tecnologies que aplica també als seus entrenaments. Moltes vegades ens brinda el circuit, gràcies al seu gps.
Vam animar-lo a fer la seva primera mitja marató, i ho va fer a Terrassa i es pot dir que em molt bona nota, per què va acabar amb bones sensacions i segueix molt animat: la prova és que a dia d’avui tots els dissabtes pugem corrent des de casa i sol acumular vint quilòmetres.
Puc parlar més d’ell, donat que com que els dissabtes pugem plegats, sempre aprens coses noves i a més te al cap un munt d’idees que esperem pugui posar a la pràctica al costat de tots els mossenaires. Gràcies per tot, Antoni.

Una nota; llegeixo el que m’envia l’Antoni una vegada he escrit el texte anterior, per què no m’influeixi massa i ara que l’he llegit em sento molt agraït per les teves paraules i agraeixo a l’esport l’oportunitat d’haver-te conegut i et desitjo tota mena d’èxits, Antoni.

L’Antoni deia el següent:

Ja feia dies que veia que em tocaria l´honor de ser mossenaire.
El problema és que jo no tinc currículum corredor.
Tot i això em considero algú al que li agrada l´esport en general i a més el cos m´ha demanat sempre practicar-ne.
De fet el que si he fet regularment els últims 5 anys és pàdel.
Dit això, apart de la mitja marató de Terrassa d´aquest any, feta en 1h 46m no tinc gaire més.

Jo diria que la meva trajectòria com a corredor afeccionat de veritat comença fa un any.
Passat de kilos i necessitat de millorar la meva forma física, per que a més m´ajuda molt a suportar l´stress de la feina, començo a córrer als matins.
Val a dir que l´únic que em donava forces per llevar-me a les 5h 45 m, quasi cada dia, era que així em trobava més fort per córrer per La Mola el diumenge. Això m´agrada, al mig de la natura, amb el canvi dels paisatges segons l´època de l´any, amb l´aire net… i baixar, que m´ho passo pipa saltant com les cabres pels camins.

I així anava fent fins que em trobo al Pep. Ja el coneixia d´abans però, ens retrobem per qüestions de feina i em torna a recordar les sortides del mossenaires de dissabte. I és clar, em convida a provar. Què us he de dir, ja el coneixeu… 😉
Aquí sí que va canviar tot un dissabte de setembre del 2.010 que començo a venir. L´ambient del grup, la forma de sortir a entrenar i sobretot el Pep em fan descobrir alguna cosa que mai havia sentit.
Córrer ja no és un peatge per mantenir-se al pes adequat i estar en forma. Poc a poc, gaudeixo fins i tot dels entrenaments solitaris a on vas reventat per lesions o per cansament.
Inclús diumenges em desperto a les 6 del matí, amb il.lusió per posar-me les sabatilles i sortir a trepitjar tota la terra i l´asfalt que pugui.
M´acostumo a les distàncies una mica més llargues. Amb molta por faig La Mitja, pensant que no l´acabaria. Ja no vinc en cotxe els dissabtes, surto des de casa per que… m´agrada córrer!.

Pràcticament no faig cap cursa. El temps que no tinc per a la família entre setmana l´he de trobar el cap de setmana. Ara estic pensant a fer Carros de Foc sol pel juliol. Al meu ritme i avia´m que pot sortir.

Així que em sento el més novell dels mossenaires. Tots sou gent amb experiència en curses, en ritmes, en temps per kilòmetre… Maratonians, ultrafondistes, duatletes, triatletes, orientació, curses de muntanya…
N´estic molt content de pertànyer al grup, d´apendre dels vostres comentaris i de gaudir de la qualitat humana que demostra qui té paciència amb els que no poden tant.

Però, i que ningú se m´ofengui, gràcies Pep, ets l´ànima del grup.
En el meu cas has estat qui m´ha mostrat aquest esport d´una manera desconeguda fins ara. Potser sense saber-ho m´has enganxat a una forma de viure que em fa sentir bé, fort i crec que més optimista.

Va per tu…