blog d'en Pep

Quaranta anys sense pujar la Mola, això és el que portava la meva mare.

A casa a la muntanya hi anàvem a buscar bolets o a veure-la de lluny.

De nen vaig a estar a un parell de Centres d’Esplai amb els que regularment ens enfilàvem a les muntanyes que ens envolten: Montserrat, Sant Llorenç, Montseny i vaig començar a estimar-les.

Moltes persones no senten la crida de la muntanya. Jo si. Molts veuen cada dia Sant Llorenç al llarg de la seva vida i no hi pugen mai; no s’hi enfilen. Nosaltres, la gent que correm, tenim un important lligam i trobem un dia per anar-hi al llarg de l’any. És més, quan fa massa dies que no hi anem, fem plans i no triguem a trobar qualsevol excusa per a ser-hi. Sant Llorenç amb la Mola al capdamunt la veiem quan passegem per molts carrers de la ciutat i als que sempre hem viscut aquí, ens agrada la seva companyia. Sempre hi és.
Doncs bé, la meva mare només hi havia pujat una vegada i va ser fa quaranta anys, quan era molt jove. Vam anar-hi amb les àvies i els amics de la família d’aquella època, que eren els veïns del carrer la Pilar i el Torcuato, amb els seus fills en l’Isidre i en Xavi.
Li vaig proposar, després d’una conversa, de tornar-hi, i amb molts temors, donat que te força problemes de salut va dir que si. Vam provar-ho amb la idea que si en qualsevol moment no es podia, giraríem cua, a banda de pujar reposant sovint.

No se si és per què l’entorn és tan vivificant, gairebé sense adonar-nos, avançàvem amb molta facilitat. Com que la meva filla gran, l’Elisabet, no es volia perdre aquest esdeveniment, també s’hi va apuntar. I l’Oriol, que li agrada molt caminar, tampoc es va voler quedar a casa.

El primer tram un xic exigent, el que puja pel canal de les bruixes, em feia témer que no ho aconseguiríem, però una vegada arribats a la pista que va de Can Robert a Can Poble, i apropant-nos al camí dels monjos, mica en mica la possibilitat es va convertir en realitat. Recolzada pels pals, es sentia força segura i la possibilitat per la mare de fer una gesta, i el punt d’honor que l’ha caracteritzat sempre.
L’objectiu diria que ha estat fàcil i no tan sols això; ara te ganes de pujar a Sant Jeroni i ho tenim pendent.

És ben curiós com la muntanya enamora i ens ajuda a ésser més feliços. Hi han moltes coses importants a la vida, i aquesta matinal m’ha demostrat la sort que tenim de tenir una mare i uns fills que ens estimen tant, per deixar-se enredar per mi. Dia inoblidable i de nou us ho explico per si us serveix per res; en tot cas gràcies per llegir-me i si teniu un amic, feu el mateix: però amb tranquil·litat i triant molt bé el recorregut i el dia.

Aquesta és la fotografia de l’arribada a Can Robert. Es veu ben bé que no fa mala cara

Els primers moments encara es riu, més endavant es bufa

Els camins es comencen a complicar i sembla que podem patir

la muntanya i els seus conglomerats característics quan comencem la part més exigent del canal


alternem les posicions

reposar sovint, és la clau

passat el primer tram, ara cal tenir el record fotogràfic amb el Cavall Bernat de fons

a l’àvia se li nota que per ella és un gran dia

I el camí, ara més fàcil però sense parar de pujar. A l’Oriol no li agraden massa les fotografies, però amb mi te mala peça al teler

Ja tenim a tocar el segon objectiu: Can Poble

I el Nuck també ens mira com anem

Aconseguit !! Can Poble

Tornem a reposar per poder continuar. De fet no estan gaire cansats

Parella impossible; poques possibilitats Nuck

La nena seu a la falda de l’àvia

La idea és que es tenia de veure la Mola, i de ser-hi hi és

I l’objectiu principal, la magnífica Mola, ara si què si.

Quaranta anys després, torna a veure la Mola de prop.

l’Elisabet i l’Oriol arriben abans i també recordaran tota la vida aquest dia

Si en tenim de llocs referenciats !!

Ha estat fàcil i ha valgut molt la pena

No diguem burrades, però éssers imprescidibles pel Restaurant, son aquests equins

Elisabet i el seu domini de la situació, evidencien aquestes preses


Quin tacte amic meu, no siguis ruc,


No penseu que ho tinc clar; pot passar qualsevol imprevist i hem d’estar a punt de sortir corrent

Jalim, jalant i que bons son els esmorzars des d’aquí dalt


Anem a culturitzar-nos; aquestes pedres endreçades tenen una llarga trajectòria i aquí algú les ha interpretat

Bé, tota història te algun final: avui finalitzen la visita al cim i hem tornat a fer una nova història familiar

encara que baixar te la seva cosa

encara que un bon invent son: els pals.


superat el primer tram complicat. foto record

Amb més símptomes de cansament per part de l’Elisabet

Ara tornarem per un altre lloc

I ja comença a fer més calor, als volts del migdia, i sota una ombre beurem

I l’Oriol i l’Elisabet encantats d’haver dut a l’àvia per segona vegada a la Mola i, encara que un xic cansats, s’ho han passat pipa i hem rigut un munt.

Com anècdota i per què sapigueu que hi ha molta gent de Terrassa que no ha pujat mai a la Mola , aquella mateixa setmana li vaig explicar la proesa a la perruquera del barri, alhora que amiga de la família i ja jubilada no ha pujat mai i ara ja no s’hi veu encord.

Aquesta setmana queda inaugurada oficialment la nostra nova temporada dels Ègaramossenares i veient com està el personal: es prometen grans gestes. Encara que trobem a faltar a gent cabdal, segur que setmana a setmana durant la temporada el grup s’anirà enfortint, donat que els que en formen part tenen aquesta voluntat.

Com és costum en l’Agustí, l’entrenador Ègaramossenaire al que tots fem cas, ens porta a llocs molt xulos i ahir ens va fer el “Tour d’Ègara” per lloc emblemàtics, com la Masia de Can Torrella, el Mas de Can Roure, amb l’ermita de Sant Joan i la font de Can Roure, referenciats per la nostra estimada Mola.
Llavors ens va dur al Turó de l’ós, a 672 metres, baixem al Collet del mateix nom passem pel Collet de Can Roure i des del Turó de Sant Joan on anem fent fotografies per fer més solemne el començament de la temporada. Al collet de Sant Joan fem un bon reagrupament i agafem força per pujar a les Roques Blanques, sempre amb unes impressionants vistes a tot l’entorn i veient fondre’s el dia tan ben acompanyat, com en nosaltres ja és costum. A Can Candi bevem de nou com ja havíem fet a la font de Can Roure i ja fins a l’Ègara, d’on hem sortit. No cal dir, que hem entrenat de valent i ens hem enfortit per aquest recorreguts. Aviat ho farem a les fosques, però a la retina ens quedarà la part de la temporada que la llum solar ha estat present.

Gràcies a tots per fer-ho possible.

Moments inoblidables

El nostres mànager, l’Agustí

A en Jordi Gallego no el passa ningú: l’has d’agafar distret i no dubte en saltar a tots els canvis.

l’Adri també es prova i està en constant millora.

l’Albert Corremonts: a la muntanya s’hi troba d’allò més bé i la domina.

En Toni, recuperat de Carros i puntal del nostre entrenament: Ha anat penjant els tracks que fem i es poden consultar sempre que n’hi ha algun de nou a: http://dom.cat/35i

l’Albert, s’ho passa bomba i després de fer la volta a Menorca en bici, retorna amb força renovada.

Toni, avui ha notat l’inici de la temporada i el bessó l’ha fet baixar el ritme de cara les baixades

En Rafa i en Dani, vestits casualment amb la mateixa samarreta

l’Agustí i en Dani, seguits de prop per en Manel. En Dani és fort com una roca. I si el veiéssiu aguantar els canvis què fem !



Passem per Can Torrella, ara un restaurant de qualitat

jo, fotografiat per l’Agustí, per tenir també el meu propi record. Merci !!!


Les rectes de Can Roure, amb el Rafa fent un re-ull

Ara serà en Rafa qui ens retrata, amb l’Adri rialler


El dos Dani’s a punt de fer la pujada forta

per la rereguarda, en Jordi


aquest arbre dona uns fruits ben curiosos


EL dia s’apaga: les amistats s’encenen


Dani, una ànima important del grup

Un dels turons; si no m’equivoco és el de l’Ós. El puntet el cel: la Lluna

tots enamorats de la muntanya

En Jordi, penseu que ve espessament des de Rubí i no falla gaire. És una joia per tots nosaltres tenir-lo

En Paco: quin gran descobriment ! i una gran amistat. Pugem plegats des del Vapor Universitari, amb bones converses. Sempre dic, i em faig pesat, que el vaig treure del Parc de Vallparadís i de fet ens aporta un munt de coneixement i des d’aquell dia no falla mai i a més aquesta setmana ha millorat la seva marca personal en Mitja marató en sis minuts, establint-la en 1h32 i el volem felicitar

Gràcies a l’Agustí, una de les millors fotografies que m’han fet a la vida !

De nou casualitat amb les samarretes; en Carlos i l’Albert, i penso que al Turó de Sant Joan, amb panoràmiques increïbles

L’Adri estava reposant i enxampat al Turó de les Roques Blanques, amb de nou grans vistes de com la llum solar ens va deixant

jajajaja, aquesta és forta !!!! quin parell !!

Tot baixant, en Toni posa pel gran moment.


I el Manel què ? impressionant atleta i que no para de sorprendre’ns per tot el que fa atlèticament.

Aquesta imatge del gran Toni Rubio, ens acompanyarà tota la temporada. La llum al fornt: ens ho passarem bé, segur. La gent val un imperi




I els Ègaramossenaires estiren al camp base, just davant l’entrada de l’hípica: aquí la prova. Esteu tots convidats a venir, si voleu saber que ens farà fer l’Agustí.

Bé; estirament impossible: crec que ha descollat la cama

El conegut estirament del “PAL”, que segur en Paco algun dia ens explicarà, encara que deu ser molt teòric 😉

Bé, la millor manera d’estrenar la temporada ha estat fent-ho per llocs increïbles que a més son a Terrassa i que podem visitar gràcies a aquest grup que cada dia és més nombrós i que cada vegada més enfortit.

Gràcies a tots i bona temporada !!