blog d'en Pep

Es nota que ve el bon temps: cada dia ve més degust córrer pels entorns de Terrassa, com fem nosaltres i si pot ser amb tan bona companyia. Sempre és una incògnita saber amb qui rodarem, però sabem aproximadament en què consistirà: xerrint, xerrant amb amics per camins, amb un ambient d’amistat i cordialitat. Trencant la rutina de la gran ciutat i aprofitant aquests entorns tan meravellosos que tenim.

Hem fet un recorregut dels més habituals i amb girs per llocs ben diferents: camins amples, corriols, camps llaurats, si bé passem pels seus perímetres per no trepitjar els sembrats.

Als encreuaments, com son el que ens duu als quatre camins, fem un reagrupament amb diferents modalitats: hi ha qui prefereix, relaxar el ritme i esperar a peu dret, hi ha qui no para i va amunt i avall. Això contribueix a que si un veritable entrenament en grup.

Fem un canvi en pujada, on demanem a un dels nostres referents, a en Casi, que ens faci córrer, encetant aquest progressiu. Curt però exigent, arribes dalt amb la sensació de que, si: ha costat. Baixem al torrent i de nou una acceleració prop de Sabadell i que ens durà fins travessar la carretera de Matadepera-Sabadell i aprofitant el gran aparcament i tenint com a fons la nostra estimada Mola, fem la fotografia de record i fem alguna referència a properes curses, com la que es farà el 27 de maig pel parc de Vallaparadis organitzada per la Unió Atlètica Terrassa .

La Marga i l’Eva, avui son les “Mossenaires Femenines” i fan la crida a totes les noies que vinguin a fer bona colla i segur que ho aconsegueixen. El record fa temps que no ens hi apropem, quan vam ser tretze les atletes mossenaires. Vol dir que ja ho sabeu.

En Rafael Atienza ens fa de reporter i ens mostra els moments d’espera abans d’engegar amb el nou mossenaire, al costat de l’Enrique que lluu la samarreta de bombers, on tothom corria amb la mateixa, amb un canvi: el número del dorsal imprès discretament.

En primer terme en Pasqual, amb una bonica fotografia amb la masia que ens dona nom: la masia de Torre Mossèn Homs.



i avui tenim en José Expósito que sembla que ja pot córrer, tot i alguna molèstia a l’esquena

l’Enric Mateu, fent estirament previs

Sortim, amb en Toni Fernández i un amic que s’estrenava, que esperem torni força vegades

jo i en Jose, posant-nos al dia de temes atlètics

Marga i Nicolàs

amic mossenaire, es diu …. mmm , no recordo.

El germà de l’Albert López, de grog de corremonts.cat , avui també exercint de mossenaire

I en Carles López, que no falla quasi mai. Això si; si te obligacions familiars i algun dia no pot venir, ens ho fa saber. Un luxe en Carles.



Perimetrant fantàstics camps on gràcies a les darreres pluges, comencen a verdejar


Avui en Joan i l’Enrique no s’havien posat d’acord, però anaven amb un samarreta similar amb una única diferència, la recordes, que t’ho he dit ?

Tanta relaxació no pot ser bona: que millor que fer un bon progressiu ? clar que si: hem de provar el material !

i avui l’han encetat un parell de grans atletes: en Casi i l’Emilio

i en Carles i en José Carlos, que ja pot córrer amb precaució.

I ara els preparatoris i com escoltem mentre preparem la foto

avui parlàvem sobretot d’en Javier López




i en Carles López, per poder sortir tots amb el que serà fotomuntatge de tots plegats.

I aquí hi som tots, amb dues persones noves, l’Albert Espinal de blanc al costat d’en Casi

i la preparació i alguna referència: la cursa de la Uat i al nostre mossenaire de d’honor, en Javier López, com fem notar als nous mossenaires.

Aquesta fotografia te molt de pes
En Javier López, que ara us explicarà qui és ell mateix, en Luís Maqueda, tot una institució a l’atletisme de tot l’estat i sobretot a Catalunya, en Pasqual Vicente, un dels millors atletes locals de tots els temps, i en Diego Garcia, una de les persones que més victòries tenia en el món atlètic popular i maratonià. I l’Eva, la parella d’en Javi, que també és una gran atleta i mare i que l’atletisme també forma part de la seva vida.

I de nou, la sensació que val la pena matinar un xic per veure als amics. Gràcies per ser com sou !!

Fa molts anys va aparèixer un noi per les pistes de Can Jofresa: en Javi. Jo m’hi passava sis o set dies a la setmana i estava a la junta que vam nomenar a en “Mosqui” com a entrenador de fondistes. Recordo exactament el dia en el qual venir i els presentàvem i li feria d’entrenador durant molt de temps. Com a gran entrenador el va motivar moltíssim, tant a ell com a la resta del grup. Casualment tenien els mateixos cognoms i ample rialla tots dos i son grans persones. Diria que semblaven família, encara no es coneixien. Junt amb un grup fantàstic que recordo amb nostàlgia, vam arribar ésser als entrenaments fins més enllà de trenta persones, on jo també m’hi posava a seguir les directrius del grup. Aviat vam veure la seva fortalesa mental dins al grup, les ganes de millorar al costat de grans companys, i tot i la joventut, s’esforçava d’allò més. Li vaig demanar si ens podia explicar coses per ajudar a la gent amb la seva gran voluntat al fòrum de mossenhoms.be i ens va regalar grans articles al Racó d’en Javi López, i feia un gran esforç per tenir-nos al dia, i cada dia ens ho explicava a tots al fòrum i apreníem d’ell. Vam veure que entrenava dos cops al dia i que aconseguia resultats per una persona amateur, que es feia gran atleta, que feia grans marques, que aconseguia campionats i en definitiva estàvem al corrent de la seva progressió.
No se si mai tindrà el reconeixement que es mereix, donat que el club sempre ha estat com ha estat, amb un munt de problemes i els hi han passat autèntiques joies com ell.
També recordo com a la cursa de festa major de Terrassa per primera vegada, crec que vaig posar-li jo mateix el xip a la sabatilla, si no m’equivoco.
Sabent com d’entranyable és la família, tant el pare com la mare, que han estat els millors seguidors, pensava que tenia un podi dalt de tot a Bagà, i encara que aquell any no la vaig encertar per què venir un mite de l’atletisme com en Benito Ojeda, si que hores d’ara ja sap que és guanyar curses.
Segur que tenim mil històries i he escrit això sense llegir el que ens ha enviat, però del que n’estem més que convençuts que es una de les millors persones que et pots trobar per aquest mon.

Ell mateix va demanar de ser “Mossenaire d’honor” i ens fa molt il·lusió que finalment ja formi part del nostre patrimoni.

No havia esta mai “Mossenaire”, donat que la condició de mossenaire només s’obté venint un dissabte a les 08:00 i fer-ho entrenant en grup i hores d’ara és un luxe que ens hagi regalat la seva companyia i esperem que no sigui l’última i sempre que pugui ens acompanyi, com tants d’altres campions.

DEIA EN JAVI LOPEZ

El meu nom és Javier López i sóc un atleta popular de la ciutat. Tinc 31 anys i m’apassiona aquest esport. El dissabte vaig tenir l’honor de ser el Mossenaire de la setmana i de gaudir d’una horeta d’entrenament en bona companyia.
Explicaré una mica la meva vida atlètica fins a dia d’avui. Molt resumida, perquè tinc tantes coses per explicar que crec que necessitaria un llibre per escriure tot.

Vaig començar a córrer l’any 1999, mentre feia el servei militar. En aquella època no coneixia les sèries. Entrenava 3 dies per setmana i feia qualsevol cursa que em proposessin en terres menorquines (on feia “la mili”). Suposo que la disciplina militar juntament amb la que cada cop semblava “passió” per aquest esport han fet que avui, desprès de més de 12 anys continuï amb la il·lusió del primer dia. Precisament en aquesta època vaig debutar en mitja marató, una de les meves distàncies preferides. El resultat d’aquell debut; campió de Balears en categoria promesa-militar. També vaig aconseguir ser campió de Balears de cros curt, en aquesta mateixa categoria. Recordo feliçment aquells mesos que van suposar els meus primers kilòmetres com atleta.

Nomes tornar a casa, amb la carta blanca, ja tenia decidit que volia donar un pas endavant en això de córrer i dedicar-li més temps. El meu pare m’havia parlat d’un company de feina, amic seu que era (i és) molt bo corrent. Vaig contactar amb ell i ben aviat ja tenia un excel·lent company d’entrenaments i tot un mestre i mentor per a mi que em va ensenyar molt. Una persona clau de la que sento gran admiració; en Pascual Vicente. Va ser en Pascual qui em va presentar a una altre persona molt important per a mi, en Francisco López, “Mosqui”, el meu primer entrenador.

En Mosqui va ensenyar-me que eren les sèries, que eren els ritmes, que era això de “controlar-se”. Jo pensava que les curses es feien a tope des de el començament, fins a la fi, ja ja… Imagineu les “punxades” a les curses sobretot. Al poc temps d’estar a les seves ordres, vaig notar una gran millora en les meves marques. També vaig començar a competir amb la samarreta de la U.A.Terrassa, club en el qual encara corro.

Recordo gratament la primera victòria amb la samarreta de la U.A.Terrassa. Va ser a Castellbisbal, a la cursa popular d’estiu. El meu gran amic i excel·lent atleta xilè Daniel Herrera va córrer sense dorsal i va fer-me de llebre . Aquell dia en Daniel portava a la seva filla a córrer la cursa infantil i va aprofitar el viatge per donar-me un cop de mà. Ell hagués pogut guanyar la cursa sense problemes, perquè no tenia cap rival per fer-li ombra. En Daniel i jo havíem compartit un munt d’entrenaments junts, ell molt més còmode que jo, està clar!! És una de les persones que més m’ha transmès l’humilitat i l’amistat en aquest esport, a més de la meva profunda admiració com atleta.

Vaig conèixer al Pep Moliner també al poc temps. Va ser de les persones que més em va animar a córrer. En aquella època a la UAT hi havien varis grups d’entrenament. Admirava als que anaven davant de tot perquè corrien com bèsties. Un dia, el bo d’en Pep em va dir unes paraules que encara recordo i que mai oblidaré. Em va dir “no et costarà gaire arribar a on són ells…” Tot atleta necessita confiança. Aquell dia en Pep me la va donar. Tot un luxe per part d’un excel·lent ultra fondista.

Potser la victòria més especial de la meva curta carrera atlètica va ser a la mitja marató de Roda de Ter. Aquell dia corria amb la il.lusió de fer una bona posició. No m’importava la marca. Des dels meus inicis somiava en guanyar algun dia una mitja marató, i va ser aquell dia i de forma inesperada. Donat el tret de sortida juntament amb una cursa de 10 km, vaig posar-me al capdavant. Als pocs kilòmetres vaig comprovar que érem pocs. De fet al km 5 el primer atleta dels 10 km i jo, de la mitja érem al capdavant. En aquest punt, la cursa de 10 es bifurcava , així que vaig córrer els últims 16 km en solitari. No m’ho podia creure!! Amb el pas dels km vaig augmentar la distancia amb el grup perseguidor per guanyar i fer un petó al terra per celebrar aquella victòria. No sé si mai més tornaré a guanyar una mitja, però es cert que aquell dia, aquell moment mai podré oblidar.

Amb Mosqui he viscut un anys molt feliços, plens de bons èxits com atleta popular. Per exemple un record de Terrassa de mitja marató en categoria promesa. Un cinquè lloc en un campionat d’Espanya també de mitja (promesa)o un subcampionat de Catalunya per equips. Un tercer lloc en un campionat de Catalunya de marató per relleus o ser el guanyador un any del circuit de curses popular de Terrassa. Alguna que altra victòria a la cursa de muntanya de Sant Llorenç Savall o altres.

Al 2005 vaig debutar en marató. 2:42 va ser la marca a Gavà-Castelldefels. M’havia proposat estar entre 2:40-2:45, i així va ser. Una gran experiència. Volia córrer a Barcelona, però va ser l’època en que aquesta marató va deixar de fer-se durant un període de dos anys.

Un any més tard vaig decidir demanar al meu gran ídol “popular” i actual entrenador, que es fes càrrec de mi en la preparació de la pròxima marató, que seria, aquest cop sí, a Barcelona. Ell, de forma desinteressada, va accedir. És tot un honor, encara avui en dia, ser el seu alumne. La marca, en el meu retorn a la marató, va ser de 2:36. Posteriorment vaig baixar fins a 2:35 en un campionat d’Espanya a Sevilla. Marca que encara no he pogut superar, però que estic convençut que algun dia, si tot va bé, tinc possibilitats. Ho he intentat un parell de cops, sense èxit, però almenys a l’ultima he tingut un premi inesperat a un temporada molt discreta; subcampió de Catalunya de marató en categoria sènior a la marató d’Empúries 2.012.

Amb en Maqueda he aconseguit guanyar algun 5.000 i 10.000 en pista. Curses de muntanya i bones actuacions a altres curses. Gràcies a ell 15:35 als 5.000 pista, 32:48 als 10.000, també en pista o 1:10:55 en mitja. També vàrem proposar intentar batre el record de Terrassa de la prova “1 hora en pista”. La marca de tot un il·lustre Toni Pedrero, feia molt de respecte. Aquell dia, el meu company Bernat Monter i jo, vàrem batre per partida doble aquell rècord que portava un munt d’anys. I és que en Pedrero va posar el llistó ben amunt. Ell mateix ens va felicitar a peu de pista, nomes acabar la cursa. Tot un honor. Guanyar una San Silvestre (Gelida) o una cursa solidària (cursa de muntanya contra el sida a Badalona) estan entre les que més carinyosament recordo, gràcies al mister Maqueda.

En això de córrer tot no han estat marques, entrenaments i curses. Puc dir que gràcies a aquest esport he conegut a la meva parella. Vaig conèixer l’Eva mentre feia sèries a Can Jofresa. ¿Quin millor lloc per conèixer a la persona que estimes? Gaudeixo del fet de poder compartir curses i algun que altre entrenament amb ella.

Tampoc puc oblidar els grans moments que passo compartint entrenaments amb gent com el Diego Garcia, Enric Vila, Carlos González, Esteban Ramírez, Pep Moliner, Josep Guimerà, Ahlam Elkakdi, Joan Galan…O persones que simplement han estat tot un referent o especials per a mi, com l’Arturo, president del Viladecavalls o el record de la mort d’en “Sebas”, tot just fa un any. Miguel Piqueras, Bartolomé Serrano, Jaume Leiva, Vicente Muñoz, etc…

Segurament ara mateix em deixo algun que altre nom….Amb amics com aquests, tot és una mica més fàcil.

Ens veiem ben aviat al pròxim repte!!!
Javi López

.

.

.

.

“Sembla la Rambla” vaig sentir a moltes persones que el dia 1 de maig van tenir la mateixa idea de gaudir d’un bé magnífic com son les nostres muntanyes que tenim prop de Terrassa.
Penso que n’hi han de desconegudes per a moltes persones, i més ara que gaudeixo d’aprendre el nom de moltes que ens envolten; però la Mola durant algun moment del dia i si passeges per Terrassa, la veus i et dona ganes d’anar-hi.
Anar-hi, però, des del barri de Can Palet, on visc des de vaig néixer, ja no és tan habitual. Segur que hi han caminadors anònims que fan el mateix, però ni bicicletes, ni motos hi tenen accés i fer-ho caminant de tan lluny esdevé un repte que justifica tots aquests anys d’esport. Anar-hi amb centres d’esplai, quan era petit, amb els pares, amb amics atletes des de moltes vessants i ara amb la família, com és la Marisol i l’Oriol, als que el sol fet de gaudir d’una vista amb mirada llarga, l’olor de terra mullada, de flors i vegetació de molts flaires i sentir com els ocells fan aquests sons tan increïbles de festeig o d’alerta, ja ens dona ganes i més ara que la primavera comença a notar-se la seva proximitat és de les millors èpoques al Vallès per fer excursions.

He començat dient que semblava la “Rambla”, per què no recordava un dia on tanta gent estiguéssim amb la mateixa idea de pujar-hi, si bé és cert que crec que cada vegada hi va més gent i de totes les edats. És possible que ni la rambla de Terrassa un dia festiu a aquesta hora hi hagi tantes persones. com si hi havia a lo llarg del camí i per primera vegada no vaig fer com sempre: saludar a tothom. Hagués estat esgotador i com si algú anés a la Plaça Vella i un per un anés dient “bon dia”, ens hagués semblat estrany. Si que et creuaves mirades per si algú volia, però poc, poc.

La sort va ser que vam decidir pujar per la cinglera dels cavalls, que poca gent coneix, que és molt divertida i un xic tècnica i et permet arribar dalt molt ràpid i des de casa amb prop d’onze quilòmetres. Baixant si que vam anar pel camí dels monjos i Cavall Bernat i si arribaven a fer cues tant per pujar com per baixar. De fet, de vegades senties la frase que es repetia: “sembla la rambla”

Hem pogut saludar a amics, també. Un dia per repetir i molt assequible per tot esportista i un recorregut que aconsello.

Hem fet un reportatge per molts motius, però l’objectiu és anar-se creant un recull de records i animar a qui em llegeixi a fer coses similars i per què no el mateix. Guardar-se les fotografies per un mateix o compartir-ho, aquest és el dilema. Creiem que compartint, a algú li pot fer profit i : que aprofiti i gràcies per llegir-me.

ens aturem a mirar una flor ? a tocar de la riera podem veure moltes d’iguals. què maco !!

Ben d’hora, ben d’hora o no tant, a quarts de vuit del mati i sabent el ritme, per que ja ens coneixem: engeguem la marxa pel carrer Colom

Gaudint dels llocs de la nostra ciutat com el castell Cartoixa

I el nostre arbre, on fa vint-i-cinc anys va ésser testimoni del dia que ens vam casar. Ha plogut bastant

entrem al pont tant premiat per sobre del parc de Vallparadís

Amb l’imponent conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere

I el museu de la Seu d’Ègara

I al barri on m’agradaria viure i on hi passo sempre que hi puc. És un somni !

i prop la pça. de l’aigua

ens apropem al barri del Bonaire

i tenim clar l’objectiu

avui no donarem diners a les petrolieres i des de que estem patint personalment aquesta crisi

i a tocar terra i “Mola” no t’amaguis que venim

trinxada del camp pel tub del gas. Servirà tota aquesta destrossa de cent-seixanta quilòmetres, oi ?. M’han dit que cada tubet val cinc mil euros. L’Oriol mira el fangueig que ens fan pesar les espardenyes

Veiem Montserrat allà lluny, per nous reptes propers

enfilem els corriols

la Mola a tocar

baixant amb certa gràcia

gran domini a les pujades

no ho sé del cert, però crec que aquesta fotografia me l’hagués pogut estalviar. Saps què era o que és ? jo diria que un porc senglar que se l’han menjat

després del mal rotlle de l’anterior, veiem la bona companyia d’esportistes

ja entrant el terme municipal de Matadepera

i nosaltres que pensàvem que amb ascensor es podria pujar a la Mola

Amb sorpresa veiem que la Mola encara és lluny

La gent de moment som nosaltres; pocs vilatans i anem com veieu a la pça Cal Baldiró

i a buscar l’esmorzar acabat de fer

gaudint d’obres d’art

per llocs perfectament indicats

amb anuncis que donen esperances

i ara l’esmorzar que hem comprat a la Fleca, ens el mengem tot prenent el sol a la Masia de Can Torrella, que ara és un Restaurant de luxe, on també s’hi fan menús

Uns croissants de tonyina son més bons menjats en aquests entorns

I una vehicle que difícilment superaria l’ITV, però que un dia va fer servei i ara només és decoratiu. Per cert no massa ben conservat, imagino per la seva antiguitat

Aquest rellotge i diu unes frases molt sàvies ” LES HORES FUGEN DEPRESSA. FUGEN I NO TORNEN MES ”

Nosaltres també fem un camí i tard o d’hora morirem i mentrestant ens enriquim i vivim com sabem i procurant gaudir el que podem amb allò que ens agrada.

Bé, diem adéu al lloc tan bonic, testimoni del pas del temps

I avui baixava aigua per la riera

Anem bé, aquest és el camí

eeeep !! ni som al parc de Vallparadis ni a Terrassa

Entrada al Parc, ara si

Que en fa de temps que Can Robert sembla s’aguanta per la quietud. Segur que és lleig, però que jo recordi sempre ha estat igual i ens agrada

En Nuck ho ha llegit abans i ja encara la drecera

aquí veiem excursionistes joves

quantes vegades haurem trepitjat aquests restes de tombes i a saber qui hi havia fet estada

que siii, que anem bé.

saps què ?, deixem d’anar pels camins habituals i anem per d’altres molst més tècnics i sobretot, molt macos

L’Oriol dominant la situació

I la Marisol també, encara que en Nuck apareix per salvar a la mestressa

Ni cap aquí ni cap allà. Bé, segurament pel Morral, però no ho sé del cert.

el paio del pot de pintura encara n’hi queda

doncs no, ni cap aquí ni cap allà. I en Nuck, fa les seves marques

el que és segur, que la Marisol no te ganes de caure i va a quatre cames

en Nuck oferint el seu ajut

No es veu massa clar, però una enorme roca frenada pels arbres i oferint aixopluc

i continua la pujada !

quina meravella i veiem el camí recorregut i a set-cents i escaig metres d’alçada.

El Nuck l’hem de protegir del estimbats

L’ Oriol preocupat pel l’alçària, però gaudint per primera vegada d’aquest recorregut

a punt de fer el cim

Em deia la meva dona, la Marisol, que no estava gens ni mica cansada !! i l’Oriol, donat que també entrena sovint, s’ho està passant de meravella i pregunta per la propera excursió que farem.

una mirada ben burra, però és un dels animals més bonics dels que podem gaudir

però abans de fer el cim, fem l’esmorzar que portem de casa

no he comptat bé els deu segons i la foto és la que és

sense paraules

Bé. aquest gos ha olorat el menjar que ha deixat en Nuck i ve a escurar

Més fantàstics cans, que saben que hi havia tiberi

Anem a culminar l’ascensió

I a dalt, dos amics atletes: en Joan i la Rosa. En Joan aquest diumenge farà una marató de Vitòria i a qui desitgem molta sort

Cues per tot arreu

gaudint d’unes vistes d’excepció i a les que estem acostumats i mai no ens cansen

I ara poc sabíem que el camí dels monjos estava doncs, com la Rambla i diria que molt més, almenys la de Terrassa

No ho sembla, però anem estressats enmig del molts excursionistes, encara que molt contens que la gent pugui gaudir el mateix com nosaltres fem

La Marisol rescata en Nuck d’un racó on hi havia altres cans i gent, i on anava perdut

Per aquí encara hi havia espais, però en fila índia

Maco per què si o si

Acabant de baixar per una llengua de conglomerat de pedra un xic tècnic

Veieu-lo

En Cavall Bernat, molt concorregut per tot arreu. No hi ha vegada que deixi de recordar que una vegada quan anava amb l’esplai del barri, un company ja finat, en Jordi Rius, va pujar per allà on s’hi veu ombre, pujant sense cordes. Doncs bé per baixar, vam tenir de fer un matalàs tots plegats , per què no hagués baixat. Malauradament en Jordi Rius, aquest nen, quan va ésser gran, va morir per causa de consumir droga. Ja dic, sempre tinc un pensament per ell a Cavall Bernat.

Estem molt contents de poder-hi anar amb el nostre fill, que ens acompanya moltíssim en les caminades i també en molts entrenament.

quin greu, tenir la placa tan malmesa amb un nom tan xul·lo

Ep aquesta està millor; no em faria res que em regalessin una caseta per aquí

a la pça. de Sant Jordi, un cop ens hem refrescat a la font

i arribant a l’entrada de la ciutat

I fins aquí l’excursió que penjo el track per si el voleu fer i que us donem a conèixer. Moltes gràcies a tots per llegir-nos.

Si voleu el track

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2794326

Vols que faci de dissenyador per tu ? escriu-me sense compromís 🙂