blog d'en Pep

De vegades els entrenaments tenen dies que no surten com un havia pensat. Hem sortit menys mossenaires què de costum, per les vacances de setmana santa, imaginem, i que esperem des d’aquí us hagi anat bé. L’entrenament ha estat marcat per què quan ens hem adonat que l’Ana i la Cristina no ens acompanyàvem, sabíem què en algun trencall les havíem perdut i tota la colla ha intentat retrobar-les, desfent el circuit i anant prop de la Masia de Torre Mossèn Homs, amb l’esperança de tornar anar plegats.

Com que no ha estat possible, i donat que portem gps, hem voltat pel costat de la font de l’Argelaguet fins a completar els aproximadament 10 quilòmetres de cada setmana.

Sortosament hem vist que també ha pogut entrenar i esperem què la Cristina i l’Ana hagin gaudit poc o molt anant les dues.

 La fotografia de familia avuí al començament i des del camp base al costat de la masia. Dani, Xavi, Pepe, Diego, Juan i Guille al començar del nostre entrenament en plena setmana santa Sandra, Pepe i Enrique

El tiet Agustí, Enrique i Sandra

Diego, Fran, Dani i Pep, seguit i vestits de mossenaires, Juan, Guille i Xavi Gp

Juan, Guille i Xavi Gp

Josep, que feia possiblement un parell d’anys què no venia, i que avui ens agradava molt de tornar-lo a tenir entre nosaltres, al costat de l’Alberto

El nostre Mossenaire d’honor, l’Alberto Satorras, que encara que s’estrenava de mossenaire avui, el coneixem de moltes vegades haver entrenat amb un molt bon grup els “Egaramossenaires” que surten els dimarts i dijos de l’Ègara i a on haviem anat força vegades. Després d’un llarg procés de recuperació del turmell, avui ens ha regalat, junt amb la seva muller, la Pili. La mossenaire que va al costat, és l’Eva que anava de bòlit amb el gos.

En Dani, que s’ha fet un fixe entre nosaltres, i què està molt il·lusionat amb el grup.

Aquí hem retornat amb l’esperança de trobar a la Cristina i l’Ana

La Sandra refrescan-se a la font de l’Argelaguet. Les “Nenazas”, li diuen la fuente del Jabalí i recordo que també se la coneixia como la fuente de la culebra.

El tiet Agustí; un luxe per nosaltres

Enrique Moratalla, damunt la font, ben pensatiu

Josep, què no s’ha oblidat de nosaltres i que retorna a entrenar de nou. Molt content de veure’t

Amb en Fran, la Pili i l’Alberto, i el tiet Agustí el dia la de proclamació de “Mossenaire d’honor”

La Cristina, que fa poc que corre, esperem què no s’hagi desanimat i sort que duia a l’Ana, una gran companya, què ha fet de l’entrenament juntes, i esperem hagi anat bé. De fet fan molt bona cara.

Cristina i Ana, només acabar i que han arribat instants després de nosaltres. Ens veiem aviat.

Ens deia la seva muller, la Pili, què no era massa de fotografies. Va accedir i ens congratulem que hagi fet els honors. Saber què ens regala el seu escrit i l’oportunitat de saber que tenim bons amics què fan el projecte “d’Entrenament en grup” interessants per tothom.
Avui amb la Pili han pogut combinar-s’ho per venir plegats i ens ha agradat molts veure com s’ajuden en els seus entrenaments i ho bé que ha anat la Pili, què encara s’està adaptant a les distàncies. Gràcies als dos i esperem que torneu un munt de vegades i entrenar plegats.

Hola Mossenaires!!

Sóc l’Albert i com veieu és el primer cop que vaig amb vosaltres i el Pep ja em fa mossenaire d’honor!! Jajaj

Primer de tot, gràcies al Pep per la bona rebuda que ens vas donar dissabte a mi i a la meva dona, i a tots els altres mossenaires…

Justament el primer dissabte que vam trobar un forat per anar amb vosaltres, i deixar al petit Pau amb la iaia, ha sigut un dia que hi havia molta gent de vacances i el grup era reduït, però igualment ens ho vam passar molt bé, tot i que no van haver-hi gaires parades (ja que anaven tots juntets) i alguna pèrdua…jajjaja

Fa molts anys que escolto els entrenaments famosos dels Mossenaires els dissabtes a les 8 del matí, però mai havia trobat el moment.

Al Pep el conec des de fa més de dos anys…tot va començar amb els entrenaments que fèiem entre setmana amb els EgaraMossenaires.

He de dir que mai oblidaré aquelles tardes-nits amb els frontals pels camins de l’obac i sobretot els grans moments que vam compartir.

L’any passat vaig haver de parar per una lesió al turmell, i parar del tot…sense córrer, sense futbol, sense bici…la veritat és que quan t’agrada tant l’esport i has de parar de sobte i no fer res, es fa una mica molt dur….

Però tot arriba, i ara ja fa un any de la intervenció i 6 mesos que he tornat a córrer, amb l’ajuda de la meva dona que m’acompanya i m’anima perquè no ho deixi “o no m’engreixi…no ho sé”…

Des de que vaig descobrir el món del running, com molta gent diu, això enganxa…i d’això ja fa bastants anys, però sempre combinat amb altres esports…

Entre el meu “palmares” hi ha vàries curses de 10kms, varies mitges maratons i la Marató de Barcelona…però lo que realment m’agrada es córrer per la muntanya, és on realment disfruto.

Bé, ja em coneixeu una mica més…intentaré venir tots els dissabtes que pugui, per compartir amb vosaltres grans moments.

I des d’aquí animar a la gent a qui li agrada aquest esport a què vingui els dissabtes, ja que no solament es córrer…aquest grup et far sentir com un més, tinguis el nivell que tinguis, vagis al davant de la cua o al darrera…és més que córrer.

Gràcies a tots, salut, kilòmetres i muntanya!

L’entrenament era un xic exigent, donat que pujar des de les coves de Salnitre, pel camí que passa per la Santa Cova, monestir, pla de Sant Anna, ermita de Sant Jeroni. per culminar dalt al mirador de Sant Jeroni.
Tot i que ha estat un dia que no hem tingut masses vistes, pel fet que estava núvol, el que més m’ha agradat és anar-hi amb el Toni Del Moral, sabent que no hi havia estat mai. El camí el vaig aprendre per primera vegada gràcies a la “Cursa de l’Alba” que havia fet diverses vegades a mitjans dels anys noranta. Crec recordar que tres vegades.

Hem vist bestioles, cabres de muntanya prop nostre i un llangardaix increïble; ens ha caigut una bona pluja al damunt i del que hem gaudit és d’un dia en una de les muntanyes més impressionants: Montserrat

El reportatge fotogràfic ens farà un dia històric: quan en Toni veu per primera vegada aquests llocs tan bonics i comprova un dels motius del per què córrer és un esport que va molt la pena: esport, natura i amistat.

El què sol ser una constant, és que en Toni m’ha d’anar esperant, ja que és un atleta de gran nivell i incansable. Anar-hi amb ell ha estat el millor.

I al final una gerra de cervesa i unes patates a l’àrea de lleure de Collbató i un brindis i saber que hi tornarem, per què tot i que he fet un desnivell positiu de 1200 metres, tal com ho hem fet nosaltres: no ens ha cansat gens.

moments abans de sortir, a l’àrea de lleure de Collbató: un bon punt de partida

passant pel costat de la Santa Cova, per llocs on en Toni no havia estat mai

Sempre és gratificant anar-hi ben d’hora a aquest lloc tan emblemàtic, quan els turistes encara no han tingut temps d’arribar-hi

de tant en tant anar veure la patrona de Catalunya i Verge de Montserrat, lloc molt visitat per peregrins i turistes i un dels símbols de la nostra terra

I ja enfilats al mirador de Sant Jeroni on no es veia gairebé res. Li he dit en Toni que s’ha de repetir una i mil vegades. Aquest lloc és encisador i fa vint anys que hi pujo regularment

Retratant a grans atletes de Cerdanyola que també havien pujat i feien més o menys el mateix recorregut què nosaltres.

recuperant forces amb una bona taronja i un traguet d’electròlits que m’ha donat en Toni

des d’aquest mirador, una vista privilegiada al monestir amb en Toni de protagonista, el dia que descobria aquests camins per primera vegada

perfil d’una bestiola de l’entorn

Un altre perfil d’una altra bestiola, una salamandra comú molt bonica amb colors grocs intensos.

Admirant una trobada del conegut sis-cents, tots fantàsticament ben conservats

el dia pels entorns d’aquests llocs tan emblemàtics es van acabant per avui

I en Toni amb un monument inquietant, que segurament és un monjo que a qualsevol fa més aviat por, però segurament una obra d’art apreciada.

En conclusió: és molt agradable tenir a en Toni de company d’entrenament i sabent que no coneixia i no havia estat mai per aquests camins, encara resulta més interessant, per veure els seus ulls mirant llocs nous i que mentre els veia ja preparava tornar-hi. “Hi portaré a la família” deia, i segur què ho repetirem plegats, per què del que no ha pogut gaudir és de les impressionants vistes des del mirador. Quan quedem Toni? Gràcies per fer un matí tan bonic