15
ag.
2014
Pep Moliner
Poc que conec de la muntanya, i avui per primera vegada hem pujat amb l’amic Toni del Moral el Puigmal per primera vegada i plegats. Ha estat un munt de sensacions per ho desconegut i amb la certesa de no perdre’s, aprofitant l’enginy del gps que et dona la garantia tant de la llargada com del temps emprat.
Tant en Toni com jo hem coincidit en què no ens hem cansat gens, encara que el meu ritme a la muntanya sempre és lent i amb qui vaig m’ha d’acabar d’anar esperant, com ha estat el cas. Això si, de tant en tant hem fet algun intent de corredissa.
La primera part, la que puja des de Fontalba a Puigmal, per un rocam tota l’estona, amb l’unica dificultat que s’enfila cap amunt, i amb parada prèvia abans de fer el cim per a fer un bon esmorzar, que dúiem a les nostres motxilles. De fet en Toni sempre em convida que si a Cola, nectarines i va carregat de valent. A més duu, un aparell de música, on anàvem escoltant los “Celtas cortos”.
Hem entrat un moment a veure el temple on hi tenim Mare de Déu de Núria , sense adonar-nos que portàvem la música engegada. Hem sortit ràpidament.
Hem gaudit de la meravella de les vistes de tot arreu on passàvem, i hem retratat per recordar encara millor el què estàvem veient.
Tot baixant, un noi anava fent el valent, baixant fent cabrioles i quan en Toni li ha dit que si feia de “Kamikaze”, encara feia més bots per damunt de rocam de baixada, en direcció a Núria.
Ens hem apropat a bestiar que per la zona i que per un urbanita ens fa gràcia d’apreciar la seva majestuositat: tant les eugues com les vaques i vedells. Alguna cabreta salvatge.
Hem vist com del mig de no res surt aigua i també com algun rierol desapareix davant nostre.
Hem gaudit de bones converses i ha estat un dia per no oblidar.
Hem menjat a Queralbs la resta de menjar que portàvem i passejat pel poble, tan ben conservat i veient algun càmera i periodistes què segueixen a la familia d’en Jordi Pujol. De fet hem passat per davant de la tanca de la casa d’on estiueja, ara què a tants ens te decepcionats i força preocupats per la doble moral.
Teníem el handicap d’arribar per uns compromisos en un temps concret i gràcies als gps, l’hem clavat. Una paradeta per fer un aperitiu a Tona i a l’hora ja érem a Terrassa.
Gràcies Toni per tan bona companyia i què fort que estàs.
Segur que ens ho hem passat bé.
[img][/img]
Resumint; un dia de muntanya, d’amistat, d’aprendre, de gaudir d’aquests llocs tan i tan bonics que tenim prop de casa i amb els quals vivim molt millor. Gràcies pel seguiment i fins un altre, i sobretot gràcies a Toni del Moral pel dia que hem passat plegats.
14
ag.
2014
Pep Moliner
Aquesta frase que segur què heu sentit un munt de vegades pot i té moltes interpretacions. De forma directa seria què quan arribem al final ens hi veurem per la claror, però més aviat el sentit ve per què tot aquell que ho passa malament hi ha un moment en el qual s’adona que la cosa començarà a millorar i des d’aquí si hi ha algú amb problemes, de salut, de feina, sentimentals, o del que sigui, li desitgem que de la mateixa manera que la fotografia què enceta el recordatori de l’entrenament d’aquest dia, la llum hi sigui per tots vosaltres.
Bé, després de posar-nos transcendentals, millor parlar del que ha estat un entrenament en la línia de les bones vibracions, on ens hem dirigit a tocar la co-capital vallesana, Sabadell, d’on tenim molts i bons amics mossenaires. La fotografia ben just a la sortida i de nou ens endinsem al bonic bosca de Can Deu, des de Ca n’Oriac.
Com és costum, un bon grapat de progressius per divertir-nos i la xerrameca divertida de tots i l’aprofundiment de les amistats, així com paral·lel a la millora física pel fet d’entrenar tan ben acompanyats.
Si esteu, feu o heu fet vacances, que les gaudiu i ens veiem tots plegats qualsevol dissabte mossenaire per excel·lència.
Ens sap greu que no tenim “mossenaire d’honor”, per donar conèixer la sort que tenim d’entrenar amb tots vosaltres, què dels que ens queden, s’estan reservant per més endavant. De totes maneres gràcies per mantenir el projectiu viu.
Llum al final del túnel mossenaire. Molts ànims.
Juanjo saluda a la nova mossenaire, la Laura
l’Olga s’estreny la tecnologia i en Jose ens ve a veure, mentre ens posem a punt de marxa
Ells també es saluden
Alberto, què ha fet progressius i ha estat molt actiu, després de recuperar-se de la lesió
Alberto, José Luis, Isaac, Victor i el nas de l’Òscar
I des d’aquest marc incomparable de la nostra ciutat, arrenca l’entrenament en Pedro, Carlos i Alberto
Diego i Alberto
Víctor i al seu costat de blanc en Marc, què per ell era matinar a les 08:00 i que n’ha vingut ara que està reposant del mig fons que sol practicar
Enrique, davant de tres de les noies: l’Ester, Laura i Olga
I l’Eva, sempre amb la corda tensa del Sherlock
Anna Cos, Pepe, Juan Carlos, Eva, Silvia i Sherlock
El nostre Mossenaire d’Honor de la setmana passada, en Gilberto, Carlos, Karen i Toni, han fet el progressiu llarg en lleugera pujada al final a les primers posicions. Prop venia la Maria
Moment de qualitat amunt i avall dels mossenaires
Laura el dia de la seva estrena,
Ester pensativa i estirant, el segon dia que ve
I arriba la cua, amb els que abans han fet el progressiu que han anat a recollir als amics que van un xic més a poc a poc
I en el progessiu de baixada, de nou en Gilberto ho dóna tot, i prop a estat l’Òscar, de blau, que ha acabat en la segona posició. Com veieu, la Karen i en Carlos repeteixen i ara tenim també a en Montilla
Laura, Juanjo, Alberto i Juan
Marc i Diego, que estan en uns ritmes molt bons enguany
I ja hi som tots
En un estiu atípic, on les boires ens fan molt companyia i la calor no és ni de bon troç la que per aquesta època tocaria. Ombres llargues pels primers rajos solars i la Mola tapada
En Pepe entra a Sabadell, seguit per en Marc i Diego
Travassem el paso cebro
Moment familiar i a Sabadell, on hem destacat als nostres nous mossenaires, com és la Laura
L’Alberto ha sortit com un llamp a la recta de Can Deu i prop, molt prop, en Gilberto
I moltes vegades ens trobem un amic de l’Egb, en Marc Garrofé, què diu que de córrer no, però caminar tot el que vulguis
De qui és aquesta ferida?
De la nostra Eva, que amb aquesta comptabilitzem almenys tres caigudes. Però, sana i estalvia.
I avui, tanca l’entrenament en Juan i en Juanjo.
I, per descomptat, una bona remullada a la font de les Canyes amb l’Eva, Gilberto, Karen, Juanjo i jo.
Gràcies per venir, per fer-nos costat i per provocar tanta felicitat entre molts de nosaltres i et tornem a desitjar si està en algun moment dins un túnel, que hi vegis la claror al final. Fins dissabte!!
