blog d'en Pep

Encara trobem rètols com aquest que ens fan adonar que els anomenats camins ral eren llocs on, segurament, sempre hi ha hagut persones que els han utilitzat per unir aquestes poblacions. Llocs on abans dalt de cavall, amb carros i ara amb vehicles motoritzats, a excepció de nosaltres què amb alguna cosa més del que la naturalesa humana ens ha regalat, afegint robes còmodes, moltes vegades anomenades tècniques i amb sabatilles que menys enraonar, sembla que serveixen per a tot i són: de muntanya, d’asfalt, voladores, per gruixuts, per prims. En definitiva, que si: que anem a peu i corrent cada setmana i ens ho passem pipa plegats; què vols que et digui!!

Veiem molt contents que el nostre hobbie té molta acceptació per tot el nostre pais, i d’exemple el reportatge que vam poder veure a trenta minuts, que ve a dir que el 10% dels catalans correm. Poca broma.

Si no el vau poder veure, us el recomanem BOJOS PER CORRER

Tornant al que ha estat la nostra trobada setmanal: un recorregut preciós i acompanyat per gent increïble: tothom igual d’important i amb un companyonia com poques vegades es pot veure. Gràcies noies i nois per fer gran el nostre projecte.

En aquest moment li demanàvem a l’Enrique, si ens feia els honors de ser el nostre “Mossenaire d’honor”, i sense cap dubte sabreu una mica més d’ell, acompanyat a la foto per la Transi i en José

Amb mocadors al cap, el dos sabadelllcs Miguel a l’esquerra i Fernando a l’esquerra, i de vermells d’esquerra dreta: Victor, Jordi i Pasqual

Davant del nas d’en José Luis: l’Alberto i en Enrique-Nilo

La Pili, de rosa, la muller de l’Albert

I a l’hora de sempre: sortim cap a…

Anna Cos, Enrique Moratalla, Isabel i Guille

Mossenaire nova i la Pili

Mari Carmen (el dia del seu cumpleanysm felicitats!!!), Imma, Miguel

Emilio, Carmelo, Jose Luis

Alberto i Jaume, seguits per en Miquel, Carles i Miguel

El tenim sempre de seguidor i mentre anem a córrer, farà una bona caminada, i tot i no coneixe’l gaire, se què hi és en Jose Crespillo

Francisco, Enrique i Josep Maria

En Gustau i en Rafa sembla que es van coneixent i se’ls veu contents, davant d’en Xavi

Sebas, Karen, Mari Carmen i Emilio.

Victor, José Manuel i Jordi

Miguel i mossenaire nova

Casi, Miquel i Carles

Davant l’Imma, seguida per la Isabel i crec que la Trini i en Vicente

Transi

Fent el passadís a un esportista de bicicleta de muntanya

Transi, seguida per la Isabel i en Jordi

I l’Enrique, el nostre “Mossenaire d’honor”, amb l’Eva i en Sherlok

Els han accepta el repte de fer el progressiu a les primeres posicions: Carlos, Victor, Gilberto i Karen

I ara toca anar cap a la cua

Segon progressiu, amb les capdavanteres del tot femenines: la Sandra, Isabel Font i Isabel Vergara

la segona i la tercera

El poli complet: mossenaire, Sandra, Gilberto, Isabel’s

i arriba la cua, amb els capdavanters del progressiu, que han anat a darrera de tot.

Font de l’Argelaguer

En Marc Sala, amb un bon raig de sol al darrera

José Luis en primer terme i el detall de qualitat de la nostra cua.

El ple progressiu el capdavanters, donant-ho tot,

Els primera: Enrique, Balme, Gilberto, Emilio i Karen


l’ Enrique Rodriguez, seguir per la Isabel i la Trini

Rafa el blanc a l’enquerra s’estrenanva avui, Francisco i Enrique



De blau l’Oscar Muñoz, que també va ser fa 5 anys mossenaire d’honor

David, Pili, Carmelo i Toni

Isabel, Guille i mmm, no recordo

Carlos, Rafa i Gustau

Imma i Jordi

Juan Carlos i Eva


I en Miguel i en Gilberto, han anat a buscar la nostra cua luxosa: en Casi. Com que entrena poc, te un xic menys de ritme

Un nou progressiu, de torre a torre


Els capdavanters: Francisco, Jaume, Gilberto, Enrique, Alberto, la noia que no se, i la Karen

Moment estrella: el de familia. Tota la colla junta, moment d’agraiments i destacar temes importants, com ho sou tots. Gent nova i en Miguel que feia anunci de les curses de Sabadell, on gairebé sempre hi està implicat.

La Sandra

Jordi Viñeta i Pep Moliner; bons amics per sempre.


Un luxe comptar amb l’amistat d’en Victor.

Fa uns mesos el vaig conèixer per primera vegada. Llavors un dia vaig adonar que tenia un seguidor a twitter amb una feina molt important, que m’hi va fer fixar-m’hi, adonar-me que era un lluitador i què està a molts fronts.

Un dia vaig saber què va ser un dels qui van estar al capdavant d’una cursa peculiar i solidaria, on la inscripció era a base de portar-hi aliments. Una cursa per la justicia social. Val a dir que el dia abans de la cursa vaig anar a un centre comercial amb la llista, donat que hi havia coses què no sabia ni on trobar: “Nidina, llet per nens”, recordo. A més, com jo, molts dels que aniríem a córrer ens hi vam trobar comprant menjar. Va ser un èxit organitzatiu i es va assolir l’objectiu.
Avui, ens fa els honors i tots tenim l’oportunitat de saber una mica més d’ell. Molt agraits i per molts anys i que tot et vagi bé.

Ja sóc mossenaire!

La meva passió per aquest esport no es voluntària. Quan un metge et diu: t’has de cuidar, deixar de fumar, portar una dieta més equilibrada i fer esport, ho fas. Vaig començar per deixar de fumar i és clar, el meu cos va patir una transformació. De manera misteriosa va agafar un volum força important. La veritat és que jo no ho notava gaire. Però les alertes familiars i la bàscula em van portar cap el camí i les bambes es van convertir en les protagonistes. Va ser el meu cunyat, un atleta veterà, qui em va recomanar que comencés a córrer, i ho vaig fer. Sí, va ser per salut!
Encara recordo les primeres sortides… em faltava l’aire, les cames em tremolaven, suava. Però de mica en mica t’adones que l’esforç i la constància ajuden a superar aquells moments crítics, molt crítics, eh! Vas agafant fondo i força i una mena d’addicció sana a les bambes. Perquè veure que dia a dia vas més enllà, reforça l’ànim i t’empeny a seguir més enllà.

Per a mi han jugat un paper destacat, en el món de running a Terrassa, les persones amb les que comparteixo aquesta dèria. Persones que et fan de reforç anímic, que et recolzen quan apareixen les petites crisis i ho vols deixar, persones que t’ensenyen, et formen i t’aconsellen de manera altruista. Gent que viu aquest esport plenament. Bona gent.

I ara he ampliat la família. Sóc mossenaire. He entrat a formar part d’aquest grup del que n’havia sentit a parlar molt sovint i sempre bé. Un grup de gent que m’omplirà els dissabte d’esport, germanor i bona companyia, sempre que les meves nenes i companya m’ho permetin. M’agrada!

També he descobert una vesant d’aquesta pràctica que em motiva i és el fet de lligar l’esport amb la reivindicació i la solidaritat. Per això l’any passat vaig engrescar a un grup de companys i companyes de feina i vam organitzar la primera Cursa per a la Justícia Social. La vam fer a finals de març i varem superar els dos objectius: més de 5000 kg d’aliments amb els que es va omplir el rebost de la Creu Roja i haver de tancar les inscripcions abans d’hora, gràcies a la solidaritat i al compromís que es respira en aquest esport.
Aviat començarem a preparar la segona edició i esperem que tingui el mateix èxit i ressò que la primera. Ep! mossenaires no us preocupeu! enredarem al Pep perquè us mantingui ben informats i fer que hi participeu! Abans, però, tenim una altre cita solidaria, el 2 de novembre, la primera Cursa per a la Infància en la que, ben segur, hi coincidirem tots i totes.

Així és com vaig començar i com continuo i espero poder seguir-hi molts més anys!

Gràcies, salut i kilòmetres mossenaires!

A casa d’en Miguel corre tothom, i aquest dissabte i, com sempre fa, ben discretament, va anar a la “cua” i ho fa de gust. De vegades ja va per davant de la cua. És més, si li dius: “Miguel, per aquí talles uns metres”, et diu: “no, no: vaig seguint” L’anècdota de la setmana passada on el cronista va confondre una amiga de la seva muller Imma, la Isabel, per la seva filla i ens va fer adonar i vam arranjar l’escrit per ser més fidels a la realitat.

En José Miguel, un luxe tenir a persones com ell i cap problema d’anar fent. Això si, cada setmana més ràpid

Venen, i són tots mossenaires i sempre els veus contents de poder setmana darrera setmana compartir aquesta estona amb tots nosaltres.

Gràcies, família i per molts anys.

Aquest dissabte vam anar a fer un circuit variat, començant des de la masia de Torre Mossèn Homs, el colomar esportiu, corriols, àrea d’estudi mediambiental de Can Bon Vilar, el camí del golf, Torrebonica i retornant pel golf del Prat, fer la pujadeta que travessa per davant de DoubleTree by Hilton Hotel & Conference Center La Mola.

Moltes amigues i amics nous i la sensació de què en general tothom gaudeix. Gràcies per venir i dissabte vinent ens veiem, on ?, a Can Mossenaire.

En aquest moment li donàvem el paperet demanant-li si ens feia els honors de ser la nostra “Mossenaire d’honor”, com així ha estat.

El noi de groc, s’estrenava: l’Agustí. De mossenaire en Carles, de blau en Rafa i la Pamela, a punt de començar

En Marc 

Txell, Imma i José Miguel

Carlos i Wester

Wester, Alberto i Carmelo

Contxita i Josep Maria

Toni, Juan i Enrique

El fill de Jose Miguel i Imma, al darrere de Sebastian, el seu tiet, i en Jordi

Paco Utrera

Txell i Silvia

Sandra i Òscar

Diego, Carlos i Wester

Gustau, que en el segon dia i el primer va ser proclamat Mossenaire d’honor, ha entrenat de valent per
avui fer un bon paper

Les nostres noves mossenaires, amb la Magda a l’esquerra, i en José Expósito

I l’Emilio que va amb bicicleta, mentre no pot córrer

Miguel Pepe, i David

La Pam

Passem per l’àrea de lleure i lloc d’estudi mediambiental de Can Bon Vilar

En Miquel es va situar aquí per què ningú prengués mal.

En el primer progressiu, aqui teniu els capdavanters.

Podi virtual: Carles, Sebas, Wester, Carmelo, Toni, Miquel i Josep. Gràcies per “jugar”

Avui, l’entrenament el tenim dedicat a la Laura Perdomo, que a més ha passejat el mòbil i el paper l’escrit en el que li agraim el gest.

Acompanyada per en Jordi i en Toni. Senyal de victòria.

de postal.

Convivim sovint amb ciclistes de muntanya

de nou una bona colla, sempre diferentts i sempre forces amigues i amics, disposades a fer-se costat tot entrenant plegada. Moment de destacar als nous i agrair a la Laura que ens faci els honors

Desmuntem el moment familiar i a punt pep proper progress

La Laura va tercera i en Jose Luis, que no feia ni cinc minuts que tenia
molèsties: surt com un bòlid i al costat en Carles

I aqui el nostre podi virtual: Carles, Laura Perdomo, Marc, Toni, Carmelo i José Luis a un lloc amb bones vistes.

I a un tercer progressiu, aquí el següent podi: Wester, Sandra, Marc, José Luis i Carmelo

Sílvia, que avui m’ha explicat una història super extraordinària que m’ha
encantat i que esperem que el dia que sigui la nostra mossenaire la
comparteixi amb tots nosaltres. De debò, que increïble.

En Carmelo és tan bona persona i sempre va a buscar a tothom, que inclús ha anat a buscar aquest bon home què no era dels nostres, però mira: si s’ha d’anar a buscar: se busca.

Esportistes d’un altra manera.

David, a punt de travessar

Juan

Joan Forte, Victor Martin, Sandra Martinez. Diego Garcia

Encarem la recta, amb finíssima pujada amb excepcionals vistes

I els amics de Can Llong, amb en Pasqual amb gorra caqui, i fent l’habitual trobada per la zona i que sempre ens agrada tant de trobar-nos

Bordar, bordaven molt i el filat permet gaudir sense perill de les seves magnífiques siluetes. De fet, semblen de bona fe.

Doncs si, a aquesta pujada he tingut l’oportunitat de sentir
una gran història de la Silvia

El 14 d’agost la Laura escrivia a https://www.facebook.com/groups/mossenhoms/ “

Es va presentar amb les seves gosses i de fet ve sovint amb elles. D’ençà de què va descobrir aquesta manera diferent d’entrenar, que no falla mai. Ara gaudirem del que ens explicarà i ens agrada. Què tinguis sort amb tot i per molts anys. Merciiiii !!!

Hola, sóc la Laura i aquesta setmana m’ha tocat a mi descriure la meva vida atlètica en general.

No és que se’m doni gaire bé això de parlar de mi mateixa però intentaré fer-ho el més breu possible i sense avorrir!

Vaig descobrir el córrer gràcies a la muntanya, jo sempre he sortit a fer senderisme i trekking, gairebé des de fa més de 15 anys, encara que no molt intensiu, em dedicava a fer aquestes sortides a passar el dia, excusa perfecta per portar a la meva germana, a amigues que no són gaire amants de caminar i suar (jaja)

A poc a poc vaig anar descobrint el caminar-córrer com li diuen alguns i llavors vaig anar pujant km’s a les caminades. D’això ens remuntem a fa uns 6 anys i poc.

El tema aquest em va començar a agradar i així vaig endinsar-me en el món del running. Vam anar a buscar un gos a la protectora que fos expressament de muntanya, per fotre canya!! i així ho vam fer…

Llavors jo no vivia a Sabadell i tenia molt a prop la muntanya, el Parc de Gallecs, La Serralada de Marina… cosa que anava gairebé cada dia a fer tiradetes suaus corrents (caminant) amb la gossa.. i així vaig descobrir que realment m’agradava això de córrer i trobar-me amb mi mateixa, tan sols amb el soroll dels ocells, del meu gos respirant, de les meves passes trepitjant la terra.

En qüestió de dos anys i mig fins avui dia, és quan realment m’he posat a fer trail i encara estic massa verda ho sé, però m’encanta aquesta “via de escape” i gaudir de corriols..camins escarpats..amagats entre matolls, camins que no saps on porten i potser van cap a enlloc o potser surten a la pista de més endavant!

Aquí és quan més lesions he tingut que m’han fet parar durant molt de temps..i no he acabat mai d’arrancar, espero que ara ja no torni a lesionar-me, per què entre fascitis plantars i esguinços, he estat més d’un
any parada!! toquem fusta per què va ser al febrer que vaig tenir l’últim i el més greu..

Ara acostumo a sortir entre 4 i 5 dies per setmana, depenent del tipus de terreny que faci,més planer o més muntanya… l’asfalt no l’he tocat gaire per no dir quasi res..algunes curses mixtes que he fet, que no he tingut més remei i curses de 5 km curtes, però que se m’han fet llarguíssimes!! falta de costum suposo!!

Actualment encara segueixo en un Grup de Trail a Mollet, no faig vot d’assistència per motius personals que no importen avui dia però sí he de dir que gràcies a la gent que vaig conèixer allà i gent que ja forma part del meu passat, he descobert una part del córrer que no havia donat importància abans i ara és la meva Vida, la meva Alegria, i com ja he dit abans, via de escape i posada a zero. Córrer i muntanya, què més es pot demanar?Res!! si amb això ja ho tinc tot!

Recordo que un dia, revisant el Face per casualitat vaig veure la vostra web i em vaig animar a escriure. Sóc una persona acostumada a córrer sola i vaig pensar, per què no fer un canvi i conèixer a aquesta gent qu semblen una família ( i ara penso que realment ho sou!) Jo estava recuperant-me d’una forta patacada a la meva vida i us dic a tots i totes, que sou unes persones magnífiques i els dissabtes em trobo super agus compartint una miqueta de vida i alegria i amb molta sort de poder portar les meves gosses amb vosaltres!!

Poc més a dir , que em feu sentir bé, vosaltres , córrer i muntanya!!..ara si que ja no fa falta res més! I si arribo a saber que avui era el meu dia, hagués portat a les meves petites Pep!

Per acabar dir que si fem allò que ens agrada, que en el nostre cas és sortir a córrer i gaudir de la tranquil·litat, de la companyia, de la natura, realment trobarem la nostra pau interior i veure el món amb uns altres ulls.

Família!!!, m’acomiado amb un somriure i : Salut , Muntanya i Km’s!!!

Laura P.