blog d'en Pep

Així titulem avui els indrets per on la família Mossenaire ha anat, i no ha estat per casualitat. Alguna vegada hi anem i avui ens hi hem fixat. Posa l’escrit, per si us l’heu passat de llarg:

” Forn de Calç del Corcola”

Forn de calç construït amb paredat combinat de pedra i maó, conserva una volta d’arc rebaixat en l’accés a la cambra de combustió, dos murs com a contraforts i un petit habitacle al costat, refugi necessari, doncs la cuita podia durar més de tres dies.

La indústria de la calç era un dels factors més significatius de la història econòmica de Matadepera. La producció de calç va anar desapareixent a mesura que avança la segona meitat del segle XX”.

Bé; per què no diguin que les Mossenaires no fomenten la culturilla.

Tornem al que ha estat l’entrenament:

Fem una travessa del poble, on els vilatans es giren per mirar la quantitat de gent què passem pel bell mig. Fa patxoca veure tanta gent, que a més de córrer fa remor. Fem soroll i si us hi fixeu el que predomina és la conversa entre les amigues i amics. Pugem fins a la font de la Tartana, on qui vol, beu, i qui vol reposa, o les dues coses alhora. Continuem i passem per aquests Senders què destacàvem per primera vegada a les nostres habituals cròniques dels dimecres.

Entenem què ha anat bé, ja que tots fèieu una cara estupenda en acabar i és per això que volem agrair-vos la vostra companyia sense la qual el projecte no seria possible: entrenar en grup a Torre Mossèn Homs, i amb els Mossenaires. Gràcies

Antonio, Maria José i Isabel, tot just quan arribem

la Maria José accepta de bon grat, ser la nostra flamant “Mossenaire d’honor”

en Fran, del que ens refiem força, per ser un dels més antics de la història
del projecte i que de vegades dinamitza el nostre grup

la penya dels braços plegats, són els Ègaramossenaires, Javier, Cisco, Nacho, Agus i Alex amb la Carme

Anna Cos i Jordi Llobet

Jordi, Javi, Jose Manuel i Cloe. En Javi ens deia que ara estarà uns dies absent per una operació a la qual s’ha de sotmetre. Des d’aquí, que et vagi la mar de bé i t’esperem com més aviat millor.

La nostra Mossenaire d’honor, la Maria José

El nostre camp base, davant la Masia de Torre Mossèn Homs

Les nostres noies arrenquen les primeres i com sempre: amb una amplia rialla

Miquel al capdavant, el seu segon dia de Mosseanire

El repte del “noidelabarba”, en Jose Gutiérrez i acabar tot l’entrenament i
creiem que ho ha aconseguit. Al costat d’en Sebas i en Fran

Lluis, dues setmanes seguides: això va bé.

Txell, Javi i Anna

Jordi Viñeta

Xavi i Carlos

Pascual, Sandra, Diego i Oscar

Tancant el grup: l’Eva Cantero

Travessem la carretera just per davant la Samy

Enfilem el camí quitranat que ens durà fins el Massot de Matdepera

Toni, clicant el crono

Juan corre tan bé, que ho fa amb els ulls tancats. La Txell amb mirada lluny, així com en Juanjo

Ajuntament de Matadepera

Agus, Raül i Oriol, al capdavant.

Les anades i tornades dels nostres mossenaires, amb gorra l’Antentes

Moment de boques obertes, aaaahhh!! va bé per respirar. Eva i Sandra

La nostra mossenaire nova; la muller del ‘Albert Rimola: uns grans atletes.

Seguint el GR i PR, per dins de Matadepera

diferents moments del nostre pas per l’església de Sant Joan

Jose, Cloe i Nuria

La nostra qua: Javi, Casi, Miquel i Jordi

mmmm !!! què bo!!

La nostra Mossenaire d’honor amb el seu marit. Antonio i Maria José

Doncs si, cap a la Masia Font de la Tartana

Omplint els carrers de Matadepera

Cisco i Oriol Farré

Anades i tornades del mossenaires de debò: els que espere; Javi i Alex

Pepe, Sebas i Oscar

… i un progressiu fins a la font, acompanyats per les btt’s

Els capdavanters: Javi, Oscar, Alex, Jose Manuel i de blau l’Agus. De quatre potes: la Cloe.

Font de la Tartana, sempre igual.

Moment que parlàvem de la mossenaire nova, de carbassa, la muller de l’Albert

Moment que coneixíem a la nostra mossenaire d’honor: la Maria José

Moment familiar, en la qual hi som totes i tots, com una grandíssima família que no para de créixer

i després de la foto: hi tornem!!

Forns del camí de Girabau, ben documentats

La pre-cua

La cua fortament animada i aplaudida: en Casi i en Jose

amics?

Fent companyia a la nostra estimada Maria José, quan ja ha estat proclamada Mossenaire d’honor

És ben bé que estem de sort i com cada setmana descobrim autentiques històries boniques, com veureu la de la nostra Maria Jose Delgado. L’hem vist i la veiem sovint demostrar passar-s’ho bé amb qui l’envolta i al cap de poques hores d’haver vingut a entrenar al vostre costat, l’endemà mateix podíem saber que un repte important el va aconseguir: la “Terrassa Montrerrat” que organitza el C.N. Terrassa i de 30 quilòmetres. Vol dir que estem davant d’una autèntica fondista a la qual felicitem de tot cor i li donem les gràcies.

Bueno esta semana me ha propuesto el Pep a mi ser  Mossenaire de honor, lo cual me ha hecho mucha ilusión, pero tengo que  decir que el honor es mío por tener cada sábado que puedo la oportunidad  de correr con tod@s vosotr@s, quienes formáis esta gran familia de  Mossenaires. 

En primer lugar me presentaré para que los que no me conozcáis, sepáis un poquito más de mi. 

Me llamo Mª Jose, tengo 46 años, dos hijas maravillosas y un marido y  compañero de fatigas Toni, que algunos ya conoceréis, porque es raro no vernos juntos practicando este gran vicio que compartimos que es el CORRER. 

Este vicio de correr y lo llamo así porque una vez que lo pruebas no lo puedes dejar (puedes salir poco o mucho dejarlo una temporada, por lesión, por pereza, por falta de tiempo) pero al que le gusta este deporte siempre acaba volviendo. 
Yo empecé con 15 años más o menos, aunque no recuerdo bien como fue, pero un buen día decidí levantarme temprano, ponerme un chándal, unas zapatillas y salir a correr. Siempre he vivido en Terrassa y, desde que nací hasta que me casé, viví en el torrente la Maurina y muy cerquita tenia la riera y al pasarla un buen camino que te llevaba hasta lo que es ahora el Roc blanc y todo lo de alrededor, así que tenía muy buen terreno para hacer  unos kilometrillos siempre que podía. 

Después ya vino el trabajo, me casé, tuve a mis hijas y el correr se fue quedando en un segundo plano. Cuando mis hijas fueron un poquito más grandes las apuntamos a un gimnasio, y Toni y yo con ellas para aprovechar  el tiempo mientras esperábamos a que ellas acabaran. Estuvimos muchos años haciendo aerobic, cardio, exhibiciones y claro está, también corría, pero en la cinta (que sea dicho de paso nada tiene que ver con correr al aire libre). 

Después de unos años de gimnasio, por horarios de trabajo lo acabé dejando y pasé una buena temporada sin ninguna actividad física, hasta que hace unos cuatro o cinco años empecé de nuevo a salir de vez en cuando, a trotar un poco, alguna que otra cursa como la del corte inglés (una tradición hacerla cada año con la familia en plan de pasar un buen rato), la de la Dona de BCN o la Santi Centelles. 

Volví a cogerle el gustillo a lo de correr y comencé a salir más días a lasemana a entrenar sola o con Toni, que siempre que podía me acompañaba,  y comenzamos también a hacer más cursas. 

Así que, animada por una amiga que corría en el California Sport, en Abril empecé a salir con ellas a correr por las mañanas y tuve la gran suerte de conocer en persona a la grandísima atleta y persona Carmen Ballesteros, que era quien les entrenaba por entonces y desde septiembre nos sigue entrenando, pero ahora al frente del grupo “MATINERS TEAM”. Y quien poco a poco y entreno tras entreno ha conseguido que me vaya enviciando más en este deporte, que vaya cogiendo más fondo, más confianza en mí misma 
y la que ha hecho que consiguiera hacer algo que tenía previsto para el próximo Enero: correr mi primera mitja marató. Tenía previsto hacer la mitja de Terrassa, una distancia a la que yo le tenía mucho respeto y a la cual no 

estaba muy segura de poder llegar, pero acabé corriendo esa distancia este fin de semana; y no solo eso, sino que he hecho una mitja y una tirada larga todo en uno “La pujada de Terrassa a Montserrat” de 30 km. 

Acompañada por Carmen, por Toni y por otros compañeros de entreno, conseguí empezar y acabar mi gran reto personal, y la satisfacción y el orgullo que sentí cuando por fin llegué a Montserrat es algo inexplicable que solo entenderán “ ES@S LOC@S QUE CORREN”. 

Encara que no us ho pugueu creure: ens ho passem força bé entrenant i corretejant per aquests camins i corriols tots plegats, i si no pregunteu-los a aquest parellet de gossets boniquets, que sort qui hi ha la xarxa metàl·lica.
Lladrucs, forts però carona de bona fe.

Bup, bup !!, no?

El circuit triat, ha anat fins aquell bonic racó de la font de l’Argelaguet, que de sempre tants cops hi passem i no per això ens cansem d’anar-hi, donat que el que portem a l’esquerra, a la dreta, al davant i al darrere, de ben segur que és una altra persona i la conversa, que sovint tots portem metre fem esport, va sobre altres coses: curses, entrenaments, salut, vida en general, política, que aquests dies n’anem ple i més, encara que no vulguis en tens fins a la sopa. Però no és dolent parlar de tot i amb mesura i respecte.

Si fem cas dels enginys dels nostres amics, com en Wester, la distància la clavem sempre bastant.

Si fem cas de la quantitat d’amigues i amics que, una vegada, i un altre ens reunim entorn de la Masia de Torre Mossèn Homs, vols dir que malament no ens ho passem. Per tot alhora, de nou un dissabte amb sensació d’aprofitar el temps i començar el cap de setmana intens de bona manera, Gràcies per venir!!

Davant l’atenta mirada de la Carme, avui tenim la sort de què el nostre mossenaire ha estat ben voluntari, i ens explicarà coses molt interessants. Ell no ho recorda, però en una primera època els mossenaires el texte el
posava qui us escriu i veureu a en Pascual fa sis anys

i el noidelabarba, també bé a entrenar, tot vigilant la lesió

I els “Egaramossenaires”, Alex i Agustinjr, un luxe

I deixem tots el camp base, lloc que ens acull i ens retroba cada setmana i on neixen noves amistats, i se’n retroben de velles

I les “nous mossenaires”, gaudint de la primera torbada, des del darrera

Natàlia i Albert, to rient

Nerea, Mercè i Ester

Joan carles i al darrere, Pepe, Enrique i Sandra

I en Carmelo Luque de verd

Fa impressió la colla que us feu costat els dissabtes i de forma ininterrompuda

Avui, en Pascual Vicente, ens farà els honors i serà el nostre Mossenaire d’honor

I els valents que s’apunten al primer progressiu i en baixada, un xic llarg i fins a la torre elèctrica. Davant l’Alex i Aitor, i darrera, Jose Luis, Agustinjr i en Jordi

La Maria, que feia molts dies que no podia venir, i avui s’ha estrenat fent la primera fèmina al progressiu i ara retorna a la cua

Manuel

Els bons mossenaires que van amunt i avall

l’Antentas, i en Manel. Darrera amb la llenga a fora, en Totu

I ara ve la cua, amb en Sebas i l’Agus

l’Anna, la que tant ha fet per l’èxit de la trobada

Maria, Sandra, Pepe i Carmelo… Gràcies!!

l’Alex enceta el pas i canvi de vorera

Maria José, Antonio, Miguel, Ester, Manel, Miquel, Carme, Toni, Nicolau…

Els cracks: Diego i Pascual

Òscar i Enrique, a les primeres posicions del progressiu en pujada

Davant el límit entre Terrassa i Sabadell: una terrassenca com la copa d’un
pi: l’Anna Cos. Gràcies!!

Si en alguna cosa ens assemblem és que ens agrada córrer. Els veiem habitualment

Qui quedarà primer a la recte d’en Casi?

Doncs avui: en Pau

Nuria i Manel

Grans persones i gaudint de la companyia i l’amistat

I en el progressiu en pujada, els capdavanters: Alberto, Totu, Hassan i Alex

Nuria

Esprint increïble i en pujada: quina energia: Manuel, Sandra, Montilla i Pau

I al costat de la Carme, el nostre Mossenaire més jove: en Marti Westermeyer

Moment que diem qui serà el nostre mossenaire d’honor i aixeca la mà.

Una vegada més un dia històric i inoblidable. Mai més tornaré a ser com avui 1 de novembre de 2014.

Fent l’avi, en Pau: i ho feia bé. Quina traça!!

Bons companys i un moment per el record: els dos mossenaires d’honor de les darreres setmanes: Nerea i Xavi, al costat d’en Miguel i l’Ester

Els que hem volgut estar al costat del ja proclamat “Mossenaire d’honor” en Pascual Vicente

En Jordi i en Victor i el menda, a un lloc que de fa molt i molt temps, quan acabem ens agrada refrescar-nos un xic i veure. Una font que sempre raja i com diu en Jordi: tan si plou com si no el mateix raig i vol dir que l’aigua ve
de lluny i com ens deia el metres Mirabet: directament del Montseny

De fa molts anys què tinc la sort d’estar a l’entorn d’en Pascual i el que em sentireu a dir de vegades, què un dels motius de no deixar el projecte de Mossèn Homs, és per no perdre la sort de cada setmana poder veure a persones com ell. Fa molts anys que anem coincidit i sempre explico l’anècdota que quan vivia a Crevillente, venir per festes de Nadal i les curses locals els feia anat tots de bòlit i a més les guanyava. Un atleta impressionant. Gràcies per tot Pascual.

Buenos como parece que después de mucho tiempo de rodar juntos me ha tocado

Os explicaré más o menos como llegue a lo que durante muchos años todos lo de a mi alrededor me decían que era una locura, CORRER, y algo de mi trayectoria que por suerte , es bastante larga.

Hoy en día que parece que si no practicas un deporte a alto nivel antes de los 18 años ya no hay forma de llegar a ningún sitio, yo llegue al atletismo precisamente, tras el intento en diversos deportes, de los que me excluyeron por bajito… delgado… y poca cosa….

Deciros que mis comienzos fueron en Crevillente (Alicante)con un grupo de 8 amigos, de los cuales yo era el mas malo, jejejeje

Un amigo me animó a prepara mi primera carrera con 17 años, más o menos y tuve la suerte de ganarla, lo que provoco que algún que otro entrenador se fijara en mi. Con 18 años corrí mi primera media maratón (Elche) y la gane, lo cual logro convencer a los directivos del club Ilicitano para que me ficharan. Y desde entonces hasta ahora ha sido un sin parar.

Por motivos personales, yo he compartido entrenamientos con diversas personas de este grupo a lo largo de 38 años. Lo que os puede dar una idea a los nuevos de la larga trayectoria de unos cuantos… Uno de ellos el fundador de este grupo Pep.

Tras muchas horas de entrenamiento, he logrado varias cosas a lo largo del tiempo, pero me quedo con la calidad de la gente que he ido conociendo. Las marcas son solo números.

La primera y principal un grupo de amigos que de otra forma no hubiera sido posible. Tanto compañeros de entrenamiento, como entrenadores…

La segunda y no menos importante para mí una serie de marcas en distintas modalidades de este deporte de las cuales estoy bastante contento.

Ahora tras mucho tiempo creo que ya es hora de divertirme también, aunque no por ello es menos cansado, y practico el deporte que tanto amo y disfruto en compañía de mucha gente que comparte mi filosofía y afición.

Tan solo me resta agradecer a todos los que ahora comparten entrenamientos, y a los que por el motivo que sea no lo están, los momentos compartidos y que sepáis que con trabajo y esfuerzo se pueden conseguir muchas cosas.

Nos vemos por mossen-homs