blog d'en Pep

El pont de l’1 de maig i festa del treball, la gent va aprofitar per fer un descans i amb un cap de setmana de bonança climatològica, què permetia anar a platja i a muntanya, i com ve essent habitual de fa vint-anys pels voltants de la Masia de Torre Mossèn Homs, sempre hi ha algú disposat i disposat a fer petar la xerrada, fer 10 quilòmetres i veure amb les amistats, com comença a tenir aquells bonics colors florals els nostres camps i entorns de Terrassa i Sabadell.

Hem passat per la font, donat que comença a necessitar-se una bona refrescada i anem veient com alguns camins es van recuperant, mentre d’altres encara estan col·lapsats d’arbres per fer llenya.

De nou sorpreses com reencontres amb vells i nous amics; dedicar el dia a una persona que fins ara per molts de nosaltres era anònima i a hores d’ara ja és una nova amistat de tots i que ens explicarà un munt de coses.

Bella i bonica primavera i un cap de setmana llarg que ja hem passat plegats i esperant que n’arribin d’altres per tornar a gaudir del projecte d’entrenaments en grup que feu tots possible. Gràcies i fins dissabte, a on ?, ah!, que no ho saps? Val, val.

La Charo ja ve cada setmana, des de Can Llong i avui a més mentre corríem hem passat molt prop de casa seva, segons ens deia. L’Eli al seu costat veu ho contenta que està.

Un home plè d’energia i de força serà avui el nostre “Mossenaire d’honor” en Javier Martínez Córdoba, ja veureu al final ho apassionant que és .Gràcies; Javier.

I ara a punt de marxa i com a Mossenaire d’honor

Westermayer, Miquel i Fran; uns clàssics de la trobada

Fran Carlos, Pepe, Jordi

Miguel, Antonio i amb barba, en Jordi González que fa just un any, va ser el seu dia
va ser també un gran Mossenaire d’honor gràcies Jordi per ser-hi

Tres jubilats esperen per a l’era i els sorprenem amb tanta gent






Possiblement avuí podem dir que som poquets i… feu molt de goig i de fet, una bona colla de gent disposada a passar-s’ho bé

Com en Josep Vandellós, que quan la feina li permet, bé amb tots vosaltres.

Avui han anat tot l’entrenament juntes, la Charo i l’Eli i creiem que s’ho han
passat bé.

Mentre en Sherlock inspecciona, l’Eva i en Jordi es saluden

I avui baixem pel camí del golf



En primer terme, en Manel Bernal, que feia molt de temps que no vèiem i està sempre viatjant, i ho té complicat per venir.
Va ésser “Mossenaire d’honor” fa més de quatre anys . Avuí, però, el tenim de nou al nostre costat junt amb en Pau, que no es refia de si anirem per un altre camí i m’espera a l’encreuament

l’Eva i en Javier


Un reagrupament previ a un progressiu que ara es proposa i què més d’un i més de dos farem.

Entre ells, en Manel

I després del progressiu que en Javier fa dels primers i com sempre fa i que no para, va cap a la cua a fer costat a qui ve a un altre ritme

Com també fan el gran mossenaires, Manel i Fran

i en Xavi i en Jordi, com a bons mossenaires

Miguel, Jordi, Pepe, Antonio, de dreta a esquerra

Silvia, Pepe que sembla que té calor, Carlos i Josep

Miguel, Nacho, Sandra i Pepe

Charo i Eli, Diego, Jordi, Oscar, Javier, Sebi, Eva i Pau. Ah !! i Sherlock

I al capdavant i en el següen progressiu, en Javier, Sebi, Josep Maria

Silvia, Carme, Antonio i amb gorra en Cano. Darrera en Manuel

Pepe, Miguel i Nacho, amb ulleres

Charo, Mercè, Eli, Sandra, Pepe

Alberto, Eva i Pau

I després del progressiu, la característica principal del grup: ser solidari i anar-se a buscar els uns als altres. Sebi al capdavant

I vestida de mossenaire, i amb ulleres, felicitem a la Mercè Nieto per la consecució del 100 qm. amb VUITPEUS un equip participant a la OxfamTrailwalker Girona 2015, 100Km una causa. del 18-19 d’abril, data de l’esdeveniment. <link>

I la proclamación de Javier Martínez Córdoba com a “Mossenaire d’honor”, un luxe!!

I el moment de la foto de familia per aquests bonics indrets




I comença venir de gust hidratar-se a l’àrea de Castellarnau

David, Andreu i Josep.

Dos grans: Javier i Pau. En Pau un exemple a seguir, també

I amb en Pep, és a dir jo: un bon record d’un bonic dia, de nou. Gràcies a totes i a tots

Encara costa de córrer de vegades

Doncs hem tingut de recular

En Manel no sabia que tot estava tan trinxat


En Xavi Pons

l’Eva i la Mercè, junt amb el Sherlock

L’Eli, a través de les flors

La Charo amb un bell estil i sense tocar ni el terra, seguida per l’Eli

Eva i Mercè i pel mig s’endevina en Javier que no para d’anar amunt i avall-

Aquí el tenim, patint per en Pau, que venia caminant; i que ja m’ho havia avisat, donat que és el seu dia de repòs.

Hem vist l’aspecte d’aquest caminant, amb dues botelles d’aigua a l’esquena,
una esterilla per domir, un feixuga motxilla, un gos amb aspecte cansat i li
hem preguntat d’on venia, i venia de Barcelona i el seu destí era Montserrat i
esperem que ho hagi aconseguit. Segur que hi ha una bona història al darrera.

l’Eva, que és una apassionada dels gossos, s’ha trobat un company de feina que també té un gos de raça beagle

I com que hem vist en Juanjo, la darrera fotografia de record:
Eva, Juanjo. Charo, Josep, Eli, David, Andreu, Pep

El track és d’en Jordi: gràcies!

No el coneixem gaire, però avui veurem quin huracà de persona. Apassionat. El primer dia no parava d’anar amunt i avall i seguint-lo una mica per la xarxa social, veiem que és una ment inquieta i que no para. Ens fa molta il·lusió coneixe’t i l’escrit apassionat a mi personalment: m’ha encantat. Un
escrit molt i molt sincer. Gràcies

Hola a tothom!,

Avui dissabte 2 de maig, m’ha tocat ser mossenaire d’honor, i la veritat, no  m’ho esperava pas! Alguns ja em coneixeu, em dic Javi, tinc 26 anys i sóc de Terrassa. En Pep m’ha demanat que expliques alguna cosa sobre la meva  vida, normalment vinculat amb aquest esport (jo diria un estil de vida per tots nosaltres), per descomptat!

Realment és difícil i no sé ben bé per on començar. Es pot dir que vaig començar a córrer a finals de 2012. Jo abans era ciclista, vaig fer descens i també practicava “BMX Race” (una disciplina de ciclisme extrem olímpica des del 2008). El cas és que per la pèrdua del meu avi, qui va ser el meu mentor
i mestre a la vida, a part de fer de pare i amic. Va fer florir, en la meva anima, tots els bons consells que ens donen els avis i la gent gran, consells que quan ets petit i/o adolescent, no valores com és degut. Tot i fer esport, ho feia poc, era molt mandrós, molt sedentari (per això anava amb dues
rodes, per mi era més fàcil donar pedals algun cop a la setmana que mourem caminant). I clar, entre això i els moments difícils que es presenten a la vida i que creus que no pots superar és quan venen les depressions, i jo en tenia, a part d’una ansietat que em feia menjar per golafreria. Però
“gràcies” a perdre a una de les persones més importants de la meva vida, vaig omplir el cor del coratge i la valentia que caracteritzaven al meu avi.
Sóc el seu nét, i n’estic molt orgullós d’haver-hi eredat joies, com el seu gran cor, la seva sang i la sensibilitat. Sabeu que? Des de petit m’ha agradat dibuixar, jo mai m’he cregut res, però a l’hora del pati a l’escola em quedava amagat sota la meva taula per quedar-me dibuixant (després em tocava
patir l’esbroncada del profe, jeje). Sempre m’agradava ensenyar els meus dibuixos i creacions al meu avi, però acabava amb llàgrimes als ulls i jo no entenia res al ser petit. Quan vaig créixer una mica més, vaig comprendre que era orgull, perquè li deia a la meva àvia que estava molt ben fet (amb
els ulls brillants), era pur sentiment. Això m’omplia més el cor que la seva pròpia aprovació, i per aquesta raó vaig deixar de ser sedentari i dèbil i vaig agafar el toro per les banyes. S’ha acabat el sedentarisme! Vaig començar amb la mountain bike a fer quilòmetres per muntanya i a fer-me amic de les
pujades que tant odiava. Continuava també amb els amics de BMX, on el meu bon amic Sergio Diaz em va donar consells sobre nutrició a part d’animar-me a anar al gimnàs i fer esport en general. Ja en l’època del gimnàs, vaig començar a fer senderisme amb el meu millor amic des que tenim 4 anys, l’Oscar. Al principi vam començar a anar per la Serra de L’Obac, a indrets com la Font del Janot, la Font del Troncó, Les Foradades, La Torrota de l’Obac, El Pou de Glaç o la Casa Nova de l’Obac (on fèiem prop dels 20km en unes horetes). Sempre gaudint i respectant la natura i la seva bellesa, paràvem a menjar al punt on ja tornàvem. Després d’aquestes caminades, quan ja ens veiem més forts, vam decidir anar a La Mola des del nostre barri, el Pla del Bon Aire. Van ser una mica menys de quilòmetres, però molts més metres de desnivell que es van notar a les cames. I quan La Mola va arribar a ser poc, vam anar més lluny, pujàvem La Mola i anàvem fins al Montcau per tornar a pujar a La Mola i finalment tornar a Terrassa, uns 30 quilòmetres que abans, ni boig ho creuria. Això ho vam fer uns quants cops, fins que jo, encara anant al gimnàs, vaig començar a córrer en lloc de caminar, el cos ja m’anava lleuger. Feia tres dies de gimnàs i dos de córrer, fins que em vaig adonar que estar “cachas” no val la pena per mi; quatre parets, repeticions, monotonia… On jo realment estava bé i em
trobava com un nen era a la muntanya corretejant! I així ho vaig fer, primer vaig començar amb un circuit de 10 quilòmetres que em va ensenyar un altre gran persona i atleta per mi, en Toni Arranz. Va tenir molta paciència amb mi, jo anava lent i era inexpert… Fins que ja vaig poder fer dues
vegades el circuit, ja podia córrer més distància i estar còmode. Va ser com caminar, quan podia més i m’adaptava, més feia. I així fins a acabar pujant un o dos cops a la setmana a La Mola des de Terrassa, ja era un altre nivell per mi i em vaig sentir genial el primer cop que vaig pujar correns pel Camí
dels Monjos.

Seguint aquest ritme, ja havia perdut 50kg dels meus antics 110kg. Em trobava super bé i em van proposar fer la Travessa de Circutor-Montserrat 2013 (que va des de Viladecavalls al Monestir de Montserrat), uns 24km amb més de 1300 metres positius. No portava ni un any correns, no tenia més
experiència que la de la cursa popular del barri. Aquest cop era per muntanya, on jo em sento realitzat espiritualment en solitud i em trobo a la meva salsa. Llavors va arribar el dia, 4 d’octubre, molts nervis al meu cos…
Ho faré bé? No sé… PLAF! Donen la sortida, jo anava amb unes sabates minimalistes que ja es sortien els dits literalment. Em sorprenc quan m’adono de què vaig primer, que está passant? Vaig massa ràpid? El cas es que em trobava còmode i vaig continuar amb aquell ritme, fins que més o menys a meitat del circuit (un circuit que per cert, desconeixia), em vaig equivocar de camí i vaig tenir que remuntar fins a la tercera posició. Els dos primers corredors em portaven 15 minuts d’avantatge al punt de control de
Monistrol, quedava el quilòmetre vertical per les escales fins al Monestir de Montserrat. En aquest tram és on em vaig sentir millor, ja que a les baixades no podia donar gaire gas perquè em feia mal als peus amb les pedres pel desgast excessiu de les meves sabatilles. I finalment, vaig acabar tercer a uns tres o quatre minuts del guanyador. Dins meu, sabia que si em donaven un quilòmetre més de pujada, hagués guanyat perquè em trobava nou. Però no per això va ser menys satisfactori, com ja us he contat, porto al meu avi al cor i a tota la meva gent i família (de fet vaig arribar emocionat). A sobre, a la meva àvia li havien d’operar per extreure uns bultets que no sabien si podien ser malignes, va ser una doble empenta per lluitar per ella… I va sortir bé! Després d’aquesta experiència, vaig crear objectius i somnis, el
primer com sempre és poder gaudir de la muntanya, i el segon era ficar-me al món de la competició de curses per muntanya. Tot anava molt bé, podia córrer molts quilòmetres, vaig batre el meu record d’ascens i descens de La Mola des de Terrassa en 1:30 els 17 quilòmetres amb 750 metres positius i
negatius que hi han aproximadament d’anada i tornada pels camins més salvatges que conec. Resumint, vaig saber com entrenar millor, com preparar-me mentalment i anar millorant a poc a poc, i es va notar molt. Em trobava molt més fort que a la travessa i ho volia aprofitar. Fins que a la
primavera del 2014, vaig tenir una caiguda per Sant Llorenç del Munt i vaig continuar sortint amb inflamació i la ferida oberta al genoll esquerre. Per aquesta inconsciència, vaig lesionar-me el turmell dret per sobrecàrrega. I amb aquesta lesió, (que avui dia em continua fotent limitant-me en el
rendiment i el goix de poder anar on vulgui sense preocupar-me de res), la seguretat social fa poc. El primer que em diuen és que és un esquinç de primer grau, sense fer res més que palpar, però no, vaig estar molt de temps amb medicaments, banys de contrast, mesos sense córrer, etc. I res
de res… A part, no hi havia inflamació ni va haver-hi torçada, però no escolten o no volen escoltar. Per sort aquest 7 de maig tinc de nou visita amb el traumatòleg, i prego per què em doni hora per una ressonància i així saber que tinc d’una vegada… Perquè ja fa un any que estic malament, és un
infern acostumat no a córrer, sinó a volar lliure per les muntanyes i a passar cada dia per La Mola! I bé, això és un resum de la meva “vida” com a corredor. Puc córrer en asfalt, però no em sento còmode, m’agrada pujar i baixar muntanya, m’agrada sortir a les tempestes i fer místiques les meves
exploracions perdut pel munt.

A vosaltres, els mossenaires us vaig conèixer a l’estiu del 2014, vaig anar
amb en Toni d’infiltrat. I recordo perfectament que en Pep a la foto de
família mossenaire de cada dissabte, va preguntar si hi havia algun nou i
vaig fer-me el longui perque m’agrada passar desapercebut (a part de ser
molt tímid, jeje). Però ja en 2015, al conèixer a la meva bona amiga Mari
Baena, em va comentar que sortia amb vosaltres i vaig decidir tornar-hi!
Gràcies a això, us he conegut més i espero passar-mo bé amb tots com faig
sempre! Podria dir molts sinònims per descriure l’ambient que enganxa dels
mossenaries, però resumint; és amistat, és companyerisme, és bon humor,
és esforç… Són valors que fan gran al conjunt, i que jo, tot i guanyar-me el
sobrenom de “llop solitari” per sortir sempre en solitud, valoro moltíssim.
Gràcies a tots per fer-me costat, és un plaer córrer amb vosaltres!

—

http://jmartinezcordoba.tumblr.com/
https://www.facebook.com/maco.art.bcn/

Llac Petit, dit així perquè Ègara, havia hagut dos pantans,
el de Xuriguera conegut pel pantà gran, i el que hem visitat el pantà de Can Bogunyà o conegut popularment com el Llac Petit. Situat en el torrent del Can Bogunyà, dintre del bosc, mes amunt de l’antic Hospital de Terrassa.
Es va començar la seva construcció en 1900. Sempre que hi anem, veiem a les cares de la gent com s’il·luminen pel fet que un paisatge bonic i un racó acollidor.
 Nosaltres hi hem anat des del nostre camp base de Torre Mossèn Homs i per segona vegada i hem gaudit, com sempre, de moments de molt companyerisme i amistat, què és del que es tracta i creiem que es troba. El córrer és gairebé el complement ideal i de vegades tant ens fa si és així o axà. El que ens agrada és sentir-nos bé i per les cares: així ha estat.
 Les
fotografies per donar un bon record sels moments compartits. Algun canvi i joc per què sigui més divertit, i hem passat pel mig de la riera, per primera vegada.

Donem les gràcies a tothom per la gran acceptació i per fer vostre
un projecte únic i de tots. Sense le vostre gran tarannà seria un entrenament més i en canvi el recordarem com un dia molt important, com d’important ho sou tots. Per molts anys!!

En Miquel Llamas, accedeix a ser el nostre homenatjat avui i guardonat amb
el títol honorífic de “Mossenaire d’honor”, i nosaltres que ens n’alegrem.
Gràcies Miquel

I quan arribem, ens sentim retrobats de nou a passar una bona estona

Sembla ben bé com si ja rumiés el que ens explicarà i que ens haurem d’esperar al final de la crònica, per gaudir-ne

I a punt de marxa: Marc. Miguel i Uri

Uiii la Mari, quina ganyota, Enxampada amb un gest graciós, al costat d’en
Miguel i amb els braços creuats i posat seriós d’en David

I l’Emilio, també expectant

Josep Maria i la Contxita, fent estiraments

En Marc i en Cano, també amb ganes de passar una bona estona

I sortida amb en Josep i en Cano

Itziar i Lurdes

Fran, Carlos, Marc i tota la colla

Sandra, Diego, Sandra… uiii!!, el Diego envoltat de Sandras

Cinta

I tancant el grup, en Javier i en Manuel

Laura al costat de la Charo, que s’estrenava

I en Miquel, pensatiu

Present, Laura, Mari, Carlos, Fran, a punt de fer un reagrupament de tota la colla

Xavi, Carme

I una vegada, tots juntets, l’Emilio Sánchez al capdavant

I passem per l’institut de I.E.S. Matadepera, al costat del Mas Sot

I darrera la Lurdes, l’Ana

Algú dubta que a la Gemma se li dóna bé la muntanya?, als que entrenem
amb ella i el seu marit, ens consta

La Charo, a l’esquerra, el dia de la seva estrena i vinguda des de Sabadell a
entrenar

Parlant de Sabadell, els “Mossenaires”
ocupen tota la llargada de la vorera del pont que passa per damunt de la
riera

la Trini

I pels voltants de l’Ègara, amb en Nicolau, Jose i Carlos, tots vestidets de blau

Gaudeix sempre i ben acompanyat per la Present

La Laura Puertas, en primer terme, al costat de l’Eva Gorina. Sandra de
blau, i la Gemma amb la taronja del 5k California i que anava d’estrena.
Sabeu que practica la ironia? a mi m’ha sorprès. Ojo la moto!

Toni i Sandra pels dominis de l’Ègara

Javier i Miguel

Xavi Pons i Núria Masegosa. La Núria fent autoestop?

La fotògrafa Laura de Benito i la Isabel Alcalde, que feia dies que no vèiem
per terres mossenaires

La Charo pletòrica animada i amb l’Ana

Molt seriós en Miquel, amb tota la colla i tancant el grup

Bells entorns de la bella vella Ègara



va de pujada



En Miquel



Manuel, Cano, Marc

l’Alberto Lao que te un blog molt interessant de h corrent per la historia

Nerea molt en forma i contenta al costat de la Itziar

I els amics que han retornat a cua, com en Javier, Emilo, Javier i Miguel



I en el bosquet de l’Audiovisual, encarant la pujada cap a….

… cap a…

el Llac petit!!!!

Amb prudència passem per la pared que manté l’aigua de fa més de cent
anys

La Laura



Nerea Larrañaga i la Charo, que per la pared no les tenien totes

En Marc pensatiu

Amb el Mossenaire d’honor, a l’esquerra la Marta Molina, al final de
l’entrenament ha dit que era el dia que més havia gaudit del recorregut. De rosa la Present

Moments de repòs, encara que sabem eque en Javier en primer terme, més
tard tornaria a sortir a entrenar. Amb ell, de vermell, Miguel, i dret en
Nicolau. Vestit de Mossenaire, en Carmelo, que no falla gairebé mai. No
recordo l’acudit que m’ha explicat avui. El dia vinent li direm que en posi a
punt un per la foto familiar.

Aplaudim a les mossenaires noves: la Charo i la Gemma Viñolas

Qui no coneix a en Miquel, que sempre dona bones vibracions allà on va i
fidel al grup d’amigues i amics. Un luxe


Som tants que ens repetim a l’aigua. Moment familiar del grup

Ves per on, un amic que no ha estat mai mossenaire, però que fa molts
anys que conec, avui l’hem trobat i: l’hem aplaudit, per què tot comença
per casualitat, com va ser la nostra
amistat

Sandra

Nerea, Gemma, Magda

Itziar

Núria, Lurdes

Marc i Cano, amb gorra vermella: símbol dels internautes



Cisco


David i Miguel

Gemma i Josep Maria

Laura De Benito

Conxita i Javi

Fran i Alberto

Paco Porras: “Mossenaire” per casualitat. Què no sigui l’última, que sembla
que t’ha agradat

Victor

Carmelo i Toni

Jose i Manuel

Emilio

Mari i Quim

Marta i Sebi

Ana i Pepe

Jordi i Uri

Inma i Isabel

Xavi Pons, que ha anat des de casa, anada i tornada a peu


Antonio

Marc Armengol

Present i Isabel

Miquel Llamas, el Mossenaire d’honor


Sandra i Diego

Trini i Cinta

Carme i Carlos

David i Nicolau

Nicolau


Eva Gorina


Laura i Charo

Laura, Charo i Eva

Miguel

Javier

Carme, Inma i Cinta, amb el fons de l’audiovisual

I a la recta per asfalt, la gent a tibat força, amb la Sandra al capdavant, seguida per en Marc i en Cano



Reagrupament

La Gemma, ha hagut de fer combinacions per poder venir i fa riure a les companyes, Quina una n’ha dit?

Nerea i Inma

I arriba la cua

En Paco encara li queda entrenament i ens deixa i es ve a acomiadar

Passant per l’antic pas, i que encara fan
servir, els del poble per anar a l’altra banda on hi ha escoles

Josep Maria, passant per bombers de Matadepera, i el senyal on ens diu un
munt de poblacions que coneixem

Presidint l’ajuntament de Matadepera, les banderes.

Al costat del Mossenaire, una foto final de record

Allà on va, és una persona que transmet alegria i xerinola i que li agrada passar-s’ho bé i fer-ho passar bé a les persones que l’envolten. Gràcies als grups, l’hem pogut conèixer i tant corre ràpid a curses curtes, com en fa de llargues i també se li donen bé. Què continuïs encomanant ganes de gaudir tant del córrer com de la teva companyia i et desitgem el millor i per molts anys.

Mossenaire de Honor, esto si que no me lo esperaba…solo puedo decir que es un placer y un honor.
Ahora como dicta la tradición(yo creo que ya milenaria) el Pep me ha mandado deberes para el fin de semana y tengo que explicar “brevemente” así de pasada, mi vida en esto que a todos nos apasiona que es el deporte.
Para los que no me conocen mi nombre es Miquel Llamas y tengo 39 años.
Pues veremos, desde que tengo uso de razón el deporte ha sido parte fundamental de mi vida, ahora mismo no la concibo sin el, aunque he de reconocer que hubieron unos años en que me dediqué mas a salir con los amigos de marcha que de practicarlo, aunque supongo que todos habremos pasado por una etapa parecida.
Desde bien pequeñito empecé a practicar deporte, desde el judo pasando por la natación, el fútbol, el Basket, tenis, artes marciales, el trial y como no el atletismo.
Desde temprana edad siempre destaqué en la disciplina de velocidad, como nunca fui de los mas fuertes de clase tenia que tener mis propios recursos, así que si algún niño me quería cascar primero tenia que pillarme cosa que nunca pasaba.
Hice mis pinitos en carreras de 50 metros y de 100, torneos escolares y tal y he de decir que ganaba todas las carreras, pero no sentía pasión por ese deporte como me pasaba con el Basket y el fútbol por ejemplo.
Mi peor recuerdo fue una vez que me convencieron para correr un cros en Can Boada, sí, un Cros, no recuerdo de cuantos km era, creo que eran 5 pero a mi se me hizo eterno…. Imaginad…yo salí a darlo todo como siempre y el éxtasis me duró 500 metros, a partir de ahí me dediqué a arrastrarme por la montaña pensando que que hacia yo corriendo este tipo de pruebas, me dije a mi mismo que ya nunca más correría largas distancias porque lo mio era la velocidad y no el fondo, y no sabia lo equivocado que estaba en ese momento ….
Y así estuve años sin practicar atletismo, hasta un día en el año 2013 que decidí empezar a salir a correr por mi pueblo, Viladecavalls, ya que había dejado de fumar hacia cosa de un año y medio y había cogido unos kilillos(solo 1. Recuerdo no haber corrido mas de 500 metros y tener que parar porque me iba a explotar el pecho y para descansar las piernas, no podía con mi alma…y me volví a repetir que aquello no era para mi. Así estuve unas semanas saliendo solo, hasta que un amigo del pueblo, corredor dels corredors de fons de Viladecavalls me animó a salir a correr con ellos, al principio me negué ya que yo no estaba preparado pero al final después de entrenar solo durante unos meses me animé a ir con ellos y ahí me empezó a picar el gusanillo.
He de decir que tuvieron mucha paciencia conmigo sobretodo el Artur que es el cap de colla que en cada salida me tenia que esperar en los cruces porque yo iba detrás de ellos echando el higadillo literalmente por la boca. Le estoy súper agradecido por los consejos que me dio y por los entrenos fantásticos que hice junto a él.
Cambien añadir que yo siempre he sido muy competitivo, siempre he querido ganar en todas las disciplinas que he practicado así que nunca imaginé que algún día iba a correr una carrera para no ganar, ni siquiera para quedar por el medio de la tabla y acabar contento y satisfecho.

Al tiempo una persona me habló del club California Sports, donde hacían entrenos para gente de todo nivel y condición y un día me animé a probar a ver que tal me iba. Ese día lo recuerdo perfectamente, era una mañana y el grupo lo llevaba Carme Ballesteros, en aquel momento la entrenadora del club. Aquel día conocí a personas que hoy después de más de un año siguen formando parte de mis amistades mas importantes, Isabel Font y Present Rodriguez, dos mujeres a las que quiero muchísimo.
Aquel grupo me enganchó y recuerdo que un día la Isabel me habló de un grupo que salia los sábados desde mossen homs(yo no sabia ni donde estaba eso) y me animó a probar un día.
Ahí conocí al gran Pep Moliner, un tío carismático, y casi sin darme cuenta me enganché a ese grupo donde a parte de correr se respiraba muy buen rollo, que al fin y al cabo es lo que buscamos los corredores populares, correr, hacer amigos y disfrutar de esos momentos con ellos. Ese día descubrí a LOS MOSSENAIRES
Así que con el tiempo, la constancia y los consejos de los entrenadores que tuve, ya fuera Carme o Pep(que recordemos también es coach del california) conseguí preparar y acabar una maratón y varias medias maratones. Quien le iba a decir a aquel adolescente que casi se deja la vida en aquel Cros que años después, muchos años después, iba a correr una maratón y encima a iba a disfrutar haciéndolo….
Bueno…ya no me enrollo más que así podría estar horas y horas y escribir un libro y todo, desde estas lineas quiero agradecer a todas las personas que han hecho y hacen posible que cada día disfrute de este magnifico deporte, ya sean amigos y compañeros del California Sports a los cuales aprecio un montón, a mis compis Mossenaires, al Artúr, Pep Moliner, Carme Ballesteros y como no, no iba a dejarme en el tintero a Maria Jose Merino, coach de las california Girls y gran persona y amiga.
a todos los que han pasado y a los que quedan por pasar.
SALUD Y KILOMETROS

Miquel Llamas