30 des. 2009
Cap al Turó de les Roques Blanques
Cap al Turó de les Roques Blanques
Els dissabtes tenen un sabor especial i és poder entrenar gairebé sempre ben acompanyat, com ha estat aquest. Tot i ésser festiu, i que es celebressin competicions molt boniques com la cursa pel riu Ripoll i la cursa del Bolet. Es sumava el fet que la pluja era present i que els camins es prometien enfangats.
Com molts sabeu, aquests dies es sol pujar al Turó de les Roques Blanques i jo estava especialment content, donat que s’estrenava la meva dona, la Marisol i per tercera vegada venia el meu fill, l’Oriol.
Sortim en direcció a Matadepera, i anem animant a l’Oriol. Per recuperar-nos i com que l’Ajuntament a la façana el te decorat amb llums de bons desitjos, fem una parada que alhora serveixi per recuperar-se l’Oriol.
Travessem el poble i ens dirigim a culminar el nostre objectiu i penso que es bona ocasió per fer la pujada cronometrada que es va inventar l’Agustí Salvador i que consisteix en anar des de la cadena fins el capdamunt amb el cronòmetre engegat.
Els primers dubtes, però en Jóse diu; si, si, agafem els temps i surto al costat de’n Mirabet que no se’l veia massa convençut però que si vol trenca el cronòmetre. Arribats dalt, prenem temps i els afegim als que ja teníem.
De tornada ens trobem en Ferran Serret que també venia a entrenar en la mateixa direcció.
Molt content de l’entrenament i la pluja ens va donar un parèntesi ben just, donat que arribats al cotxe i just en aquest moment, reprenien els ruixadets.
Els mossenaires passant pel bellmig de Matadepera
Hi ha algun que no coneixi en Mirabet ?
Vam fer la vertical de Can Candi amb els cronos engegats. Moment de l’Arribada de Javi Colado
Jose, que ens va animar a fer el test
En Fran, que va fer molt bé el test
Marisol s’estrenava de mossenaire, i aquí era animada els darrers metres per en Mirabet, Fran, Jose i Javi
Moments de descans
Ara els descens amb les seves zigazagues
Prement l’accelerador a la baixada
En Ferran a punt de fer l’ascens
Marisol és la meva muller i portem vint-i.dos anys casats: tenim tres fills. L’ELisabet, l’Oriol i l’Anna.
Des de que vaig començar a practicar tan activament aquest esport, m’ha fet costat al cent per cent.
El que és més important que també ha trobat en el córrer moments de gaudiment. Li permet, com a mi, a descobrir gent molt bona, indrets fantàstics i durant un temps feiem marxes senderistes i des de que va fer forta amistat amb la Juani, una gran amiga, i també amb la Pili, l’Elvira, Lidia, Montse, ha trobat que un parell de dies a la setmana li permeten estar en forma i de fa tres anys que al circuït egarenc de curses que organitza l’Associació Mitja Marató de Terrassa, fa podi. El 2009, a més, ha estat la primera de la categoria. Li agrada més entrenar amb les amigues, que fer curses, però va fent el circuït i és un motiu més per entrenar. El quilometratge més alt va fer-lo l’any passat a la Matagalls-Granollers de més de quaranta quilòmetres.
Si repassem la història puc dir que no s’ha lesionat mai i que és molt prudent. Fins aquest dissabte no havia vingut a les vuit dels dissabtes per què treballa a aquesta hora, encara que havíem anat altres dies a rodar per aquests indrets.
Podria dir mil coses atlètiques que ha passat, però ens quedem amb aquestes.
Registra’t al fòrum i pots comentar gratis; és clar
 |
Comentaris tancats a Cap al Turó de les Roques Blanques
