blog d'en Pep

Aquesta setmana no vaig anar a fer el meu habitual cros per terres Gironines, i segurament perdré la possibilitat de fer un dels deu primers del circuit de la categoria B de veterans, que m’hagués fet il·lusió, però ho vaig fer per què teníem una cita amb la democràcia i volia ser-hi en primera persona.

Un doble sentiment em te amoïnat , per que estava: Content i trist.

No feu aquesta cara, que us estic imaginant.

El primer; que amb la gent que confio, Convergència i Unió amb el seu capità, l’Artur Mas tenen un pensament proper al meu, i penso que es podrà conduir millor al conjunt d’habitants de Catalunya pel millor camí. Com que fins a dia d’avui van haver-hi oportunitats de fer les coses millor, per part de tres partits, dins dels quals hi ha també molt bona gent, però que malauradament ens han demostrat del que son capaços, era lògic que passés el que va passar. Segur que han fet coses bé els contrincants electorals, però a tots ens balla pel cap tota la forma erràtica de les mesures que es prenen contínuament.
Crec que aviat es veurà la manera diferent de fer política, de gent preparada per agafar el timó del nostre país, que s’ha preparat i està a punt. Generaran aquesta confiança que tan necessitem, encara que no els hi posaran fàcil. I el moment que la gent torni a generar riquesa, es podrà sortir d’aquest atzucac.

Em vaig apuntar a formar part de la militància de CiU just quan al dos-mil sis, el partit que més m’agradava i que jo votava, anava de nou a l’oposició. Em sabia greu que l’Artur Mas no parava de dir que havien guanyat, i vaig escriure-li un correu electrònic directament a ell dient-li doncs que l’aritmètica parlamentaria no deia el mateix, i me’l va contestar. Val a dir que la contesta em va satisfer i em va semblar que àdhuc m’havia fet cas. No parlar de que s’havia guanyat. He escrit a un altre polític de color diferent, i que segur que te molta feina donat que no ha respòs, però també l’admiro. Penso que molts volen fer coses ben fetes, però diferents els uns dels altres.

Aviat vaig conèixer en Josep Rull i la Montse Caupena, que em van dedicar una xerrada de més d’una hora i mitja i em van explicar els orígens de Convergència i es van interessar per mi i pels meus gustos. Entre ells: l’esport. La meva decisió de fer alguna cosa diferent fins aquell moment, va ser presa en aquell moment. Em considero un aprenent de polític i no me’n considero, i sense ni pensar-ho formo part part d’aquesta part de la societat tan i tan important. Soc un esportista, com segur sabeu, que sap que la política és important per la marxa d’un país que estimo, i també tinc les mateixes dificultats del dia a dia. És més, com autònom ho estic passant malament. En fi, no plorem.

Tornant a la jornada electoral, la segona cosa que m’amoïna, després d’estar-me catorze hores a peu de taula, sense bellugar-me el més mínim: bé algun minutet; vaig acabar més cansat que si hagués fet una marató. M’ho va dir una noia que es diu Sònia, que em va veure la cara que feia. Al vespre, quan es cantava i celebrava la victòria, també tenia un sentiment de tristor. I us ho explicaré una mica;

La constitució d’una taula, a banda del seu president i vocals que de forma obligatòria estan nomenats per un sorteig que us ben asseguro a la taula no entenien, ja que el seu president era la quarta vegada. Em vaig adonar la facilitat de constituir aquesta a les vuit del matí. Vaig pensar que les taules podrien ser de voluntaris, donat que els diners que paga el govern podrien ser donats a qui més els necessita, per exemple estudiants o persones en atur. La frase més repetida per la gent veia als que formaven la taula era: “Ta tocao”. Feia gràcia anar comptabilitzant els que deien aquesta frase i els hi vaig fer notar.
Els que ens presentem de voluntaris, com és el meu cas i el de tants, ens pengem el logo d’un partit polític, en el meu cas de CiU, i pels amics no ho sabeu que ho fem sense percebre diners. Ho dic per què sembla que la gent no s’ho creu. Portem la paraula interventor o també d’apoderat, i fem un tasca important, de seguiment de la democràcia. Signem la constitució de la taula i podem “intervenir” si cal. També participem en decisions i en el recompte. Si et nomenen també apoderat, tens la potestat d’anar a totes les taules i demanar el que calgui. De fet també vaig fer d’apoderat i al final de la jornada recollir les actes que portarem a la nostra seu, per poder ser repassades, com així es fa, i per si hi ha reclamacions.

Em van donar un cens de la taula per puntejar als demòcrates amb dret a vot. Quan podia, mirava a la persona, si ho feia content i quina franja d’edat estava. Us tinc que dir que em sorpren que principalment molta gent gran. Em va frapar un antic conegut del meu gremi amb una gran dis-capacitat amb cadira de rodes i ajudat amb respirador. Gent amb crosses o el típic sis-cents, que en prou feies podien caminar.També recordo un noi que tenia just divuit anys, ple de tics i molt nerviós. Era la seva primera vegada. Encara que gent jove, no gaire. Penseu que a la taula vam rondar el cinquanta set per cent del cens. Algú també venia amb ganes de renyar a tothom i votava en blanc o a un partit que es deia “voto en blanc”, dient que estava fart de la política i dels polítics. Que tots son iguals. Com que gràcies al córrer conec a molta gent, de tant en tant algun amic. Per cert, un dels meus mestres en atletisme se’m va apropar i estava ensorrat. Després de cuidar-se d’allò més, estava afectat d’una malaltia al cor i estava molt desanimat a la vida. Vaig intentar d’animar-lo.
Més d’un, i com que segurament votava al CiU, em donava molta conversa intentant buscar pistes de com superar els greus moments econòmics i socials que tenim tots plegats.

Una parell de dies abans de les eleccions al Parlament, l’Eva Salvador, una regidora de Terrassa, molt conscienciada i que està al costat de la immigració, vivint profundament tots els seus problemes, ens va convidar a una de les moltes trobades amb immigrants, i veus en primera persona que hi ha gent que està molt desesperada. Un xicot em deia que portava nou anys a Terrassa i que encara no li havien donat papers, que estava a l’atur i que d’aquí un mes no sabia com ho faria per sobreviure. Com aquest cas, un munt.

Una de les persones que feien de vocals, i tornant a la taula, disculpeu, vaig arribar a saber que no tenia feina i que ella els fills i el marit, vivien gràcies als pares i que, per més que volen treballar, ni ella ni el seu marit, immigrant també, no els contracten per enlloc. Que tenia que anar a buscar menjar a l’Església cada quinze dies i que la carn la tasten poc i la germana els hi dona arròs per menjar.

Per això vaig quedar una mica tocat.

Ja quan s’anaven coneixent els resultats a la seu de CiU, una immensa alegria pels resultats de les eleccions i el colofó de veure a en Josep Rull, encoratjant a tothom a treballar per que a Terrassa també es pugui produir el relleu en la gestió, després de trenta-dos anys de governar els mateixos de la forma que ho fan, que funcionen més per inèrcia que em empenta.

Uns dies abans llegia a un amic al seu blog una mica desencantat de tot plegat, en Ricard, als seus fragments nocturns i li feia un comentari per que donar-li el meu parer:

Per exemple a Terrassa, sortíem a escoltar el pols a la gent. Sentir també les seves crítiques i neguits.

Al sopar que es va fer a Terrassa, va venir molta gent i les línies mestres s’anaven dibuixant

I vam anar a Sabadell a sentir als de l’altre capital, que ens tenien de dir

De vegades dic, que a mi m’agradaria anar a escoltar a molts partits, per que als meus me’ls crec i al Palau Sant Jordi va ser un dia que crec que recordaré tota la vida. Dels mes emotius i complets.

Bé, el meu desig és que la gent sigui feliç i que amb l’esforç necessari tothom tingui les mateixes oportunitats i tinguin els mateixos drets i que cadascú amb les seves idees contribueixi en aconseguir una utopia; un mon millor.

Certament, estic esperançat, que és la darrera cosa que hem de perdre: l’esperança.

Bé, avui m’he sortit de la meva línia esportiva, però com a persona que li batega el cor, tenia necessitat de comunicar el que em te preocupat. Molts ànims a tots !

Nou cros i torno a festejar amb ho que per mi son les altes velocitats.

Avui m’ha tornat a acompanyar la Marisol i l’Oriol. Els hi he dit: “menjareu botifarra de la bona”, doncs bé. Avui no hi havia xiringuito i han patit una mica de gana fins que no s’ha acabat la nostra jornada esportiva i hem pogut esmorzar a la capital Gironina.

M’ha sorprès que no era al mateix lloc que jo coneixia d’anys abans i a simple vista es veia pla, planíssim. Ja en els moments en que em disposava a fer el típic reconeixement tot escalfant, tinc la sort de tornar a coincidir amb en Pere Melero i de comú acord, decidim anar a mesurar el circuit amb el GPS, per saber els punts quilomètrics i veure l’estat del terreny, La volta grossa feia un quilòmetre i mig i la petita aproximadament un quilòmetre.

La primera volta no la fem del tot bé i decidim fer-ne un altre per assegurar-nos, i amb temps suficient ens anem a posar les eines de córrer: samarreta de tires, malles curtes, pitral i sabatilles de claus.

Em menjo una poma i una mandarina i amb nervis fem unes quantes rectes, en el meu cas amb molta tranquil·litat.

M’ha fet gràcia que de nou m’identifica un corredor d’ultrafons, en David Tejero que em diu que fa ara proves més curtes, per què així no es lesiona.

EL primer quilòmetre el passo en menys de 3’30” i vaig al costat d’un atleta júnior i, encara que les posicions es belluguen gaire, veig atletes de la meva categoria i aconsegueixo avançar a algun. Ara veig lluny a un atleta del Lloret, que penso que ja serà impossible, però com no se si ell afluixa o jo m’animo, a les darreres rectes el puc superar i creuo meta i el meu gps em diu que de mitjana he fet a 3’38” el quilòmetre.

Mentre corria, i amb aquesta distància tan curta per molts, no hi ha massa temps de fer plans i vas al màxim i et situes davant o darrera de qui et sembla que va com tu. Et passen i passes, però durant una estona veig un atleta que podria ser de la meva categoria i m’hi vaig apropant fins que a falta d’un quilòmetre faig per passa’l i encara que m’adono que va a ritme alt, a la recta de reüll guardo la distància i per dos segons seré desè, que és el lloc que fa obtenir una medalla, que em fa una il·lusió tremenda.

Com que van força rapit amb les classificacions i donen premis fins a la desena posició de cada categoria, veiem amb gran il·lusió i alegria que efectivament, soc desè. Per un corredor tan modest com jo, aquesta distinció és motiu més per afirmar que ha estat una jornada formidable.

Jornada memorable i del tot recomanable;

si voleu veure les classificacions estan a;

Classificacions cros Girona