blog d'en Pep

Dues persones importantíssimes, “Els Agustines”, que a més era com ens dèiem quan entrenàvem plegats fa anys, i que son cabdals a la història dels nostres entrenaments i per molts de nosaltres, amb els que m’incloc, son essencials per seguir fent el que fem: córrer envoltats de bona gent

Nou record de seixanta mossenaires corrent plegats, amb amics nous vinguts de tot arreu.

de veure que sou tants els que us agrada venir a entrenar amb amics, i petar la xerrada. Molt i molt contents i t’emplacem al proper dissabte.
Recordeu que el dia 18 de desembre tanquem la llista de comanda de samarretes mossenaires, per si en vols alguna.

Una cosa tan senzilla com és córrer i que es pot fer, si es vol, a pocs metres de casa de cadascú i ves per on algunes i alguns preferiu venir-ho a fer en companyia. És tot un fenomen i un luxe, almenys per mi

També he sentit que diu: és que és massa d’hora i per això no vinc, és que de vegades es corre massa, és que estic desentrenat i no us vull fer anar malament, és que estic lesionat, és que… senzillament que no em va bé. Els mossenaires ens esperem, i no deixem a ningú tirat, per si algun dia tu que em llegeixes vols venir a provar-ho.

Que feliç es veu la gent entrenant junta. i només per aquest motiu val la pena el projecte que portem entre tots.

Es proposava fer el circuït que considerem més antic. Aquest, es feia per que antigament, setmana darrera setmana, es feia sempre el mateix. El motiu era perquè si algú no arribava a les 08:00 en punt i ens volia trobar pel camí, li quedava aquesta possibilitat. I funcionava. Va ser quan van venir amics que se’ls feia monòton, que vam començar a variar recorreguts. Ara els hem consolidat i en tenim un bon grapat.

Destaquem, que tot i fer rècord de gent entrenant junta, un grupet ha preferit quedar-se més prop de la Masia i fer una caminada, també d’una hora.
Nosaltres, els que hem corregut, hem anat amb l’estil característic, esperant als encreuaments i avui amb l’Oriol Farré de fotògraf. Un parell d’aturades més i anem fins la part més baixa del circuit, on arribem just fins les portes de Sabadell on, per un camí diferent, i aprofitant l’esplèndid Bosc de Can Deu, anirem fins l’àrea de lleure, on farem la fotografia de grup.

Increïble l’escena de la llarga corrua de gent que entrena junta

La cua del grup, a punt del primer re-agrupament




Un cop tots arribats, re-engeguem

I quan passem la carretera de Matadepera, vigilem de no perdre efectius.


Compartim el circuit amb altres esportistes, com els que practiquen btt

El nou nou mossenaire, tot content

I dos amics nostres, que també estaven entrenant des del Club Natació Terrassa, com son Serafina Blanco, la germana de l’Antonio I en Jaime Aragonés, tots dos d’esquena

I aquí tornem a fer una re-agrupament, com cal i saludem als nostres amics










Re-emprenem la marxa, una vegada ja hi som tots

I en la línia oberta per part de l’Antonio Gallardo, que ens està marcant els circuïts amb el seu fantàstic enginy, de nou el circuit d’aquest dissabte, amb tot un munt de dades, com quilometratge, desnivell, ritme, etc.

Com li deia a l’Agustí, moltes vegades les persones més properes i amb les que tinc més amistat com és ell son els que es van deixant per més endavant, i en canvi els dec aquestes ganes de continuar corrent. Darrerament entrenem almenys un parell de vegades els dimarts i dijous en un entrenament que ell mateix estudia, combinant carga, amb sèries i en definitiva fent-nos passar-ho bé mentre millorem, tot sortint des de l’Ègara. Fa molt temps que ens coneixem, encara que va ser amb el seu pare qui primer rodàvem per les pistes de Can Jofresa. Tots dos son més que bones persones.
Li demanava d’alguna manera que ell mateix es donés a conèixer per tot aquell que no sàpiga detalls de la seva vida atlètica.

Deia l’Agus

Tot el mon del corre li dec al meu pare AgustinSr des de l’any 2000. Per un càncer i un tractament llarg de quimio i ràdio, ell encara corria i donava voltes a les pistes i això va fer que deixés de fumar i engrescar-me en el mon de l´atletisme . La progressió va anar cada vegada més. Vaig conèixer lo que seria el meu grup d’aprenentatge per fer aquest esport que va ser Joaquin, Folch, Andrés i Pep. Tots quatre el pare i jo sortíem des de les pistes de Can Jofresa dimarts per fer el nostre Parc de VAllparadís i dijous es quedàvem fem sèries i farlecks a les pistes. Els meus millors temps no es que sigui per tirar coets però bueno en mitja 1h34 i em marató 4h03. Fa uns tres anys en vaig ficar en el mon de la muntanya i es lo que més practico ja que en dona molta pau i benestar correm entre pedres, arbres, neu, pujades, baixades, rius… es a dir, un munt de coses que no te l´asfalt. La meva satisfacció ara no es fer marques sinó intentar acabar el que començo i tot això agraeixo a tot el grup dels Egaramossenaires dels dimarts i dijous i com no al meu pare Agustinsr

Agustinjr

Aquesta setmana no vaig anar a fer el meu habitual cros per terres Gironines, i segurament perdré la possibilitat de fer un dels deu primers del circuit de la categoria B de veterans, que m’hagués fet il·lusió, però ho vaig fer per què teníem una cita amb la democràcia i volia ser-hi en primera persona.

Un doble sentiment em te amoïnat , per que estava: Content i trist.

No feu aquesta cara, que us estic imaginant.

El primer; que amb la gent que confio, Convergència i Unió amb el seu capità, l’Artur Mas tenen un pensament proper al meu, i penso que es podrà conduir millor al conjunt d’habitants de Catalunya pel millor camí. Com que fins a dia d’avui van haver-hi oportunitats de fer les coses millor, per part de tres partits, dins dels quals hi ha també molt bona gent, però que malauradament ens han demostrat del que son capaços, era lògic que passés el que va passar. Segur que han fet coses bé els contrincants electorals, però a tots ens balla pel cap tota la forma erràtica de les mesures que es prenen contínuament.
Crec que aviat es veurà la manera diferent de fer política, de gent preparada per agafar el timó del nostre país, que s’ha preparat i està a punt. Generaran aquesta confiança que tan necessitem, encara que no els hi posaran fàcil. I el moment que la gent torni a generar riquesa, es podrà sortir d’aquest atzucac.

Em vaig apuntar a formar part de la militància de CiU just quan al dos-mil sis, el partit que més m’agradava i que jo votava, anava de nou a l’oposició. Em sabia greu que l’Artur Mas no parava de dir que havien guanyat, i vaig escriure-li un correu electrònic directament a ell dient-li doncs que l’aritmètica parlamentaria no deia el mateix, i me’l va contestar. Val a dir que la contesta em va satisfer i em va semblar que àdhuc m’havia fet cas. No parlar de que s’havia guanyat. He escrit a un altre polític de color diferent, i que segur que te molta feina donat que no ha respòs, però també l’admiro. Penso que molts volen fer coses ben fetes, però diferents els uns dels altres.

Aviat vaig conèixer en Josep Rull i la Montse Caupena, que em van dedicar una xerrada de més d’una hora i mitja i em van explicar els orígens de Convergència i es van interessar per mi i pels meus gustos. Entre ells: l’esport. La meva decisió de fer alguna cosa diferent fins aquell moment, va ser presa en aquell moment. Em considero un aprenent de polític i no me’n considero, i sense ni pensar-ho formo part part d’aquesta part de la societat tan i tan important. Soc un esportista, com segur sabeu, que sap que la política és important per la marxa d’un país que estimo, i també tinc les mateixes dificultats del dia a dia. És més, com autònom ho estic passant malament. En fi, no plorem.

Tornant a la jornada electoral, la segona cosa que m’amoïna, després d’estar-me catorze hores a peu de taula, sense bellugar-me el més mínim: bé algun minutet; vaig acabar més cansat que si hagués fet una marató. M’ho va dir una noia que es diu Sònia, que em va veure la cara que feia. Al vespre, quan es cantava i celebrava la victòria, també tenia un sentiment de tristor. I us ho explicaré una mica;

La constitució d’una taula, a banda del seu president i vocals que de forma obligatòria estan nomenats per un sorteig que us ben asseguro a la taula no entenien, ja que el seu president era la quarta vegada. Em vaig adonar la facilitat de constituir aquesta a les vuit del matí. Vaig pensar que les taules podrien ser de voluntaris, donat que els diners que paga el govern podrien ser donats a qui més els necessita, per exemple estudiants o persones en atur. La frase més repetida per la gent veia als que formaven la taula era: “Ta tocao”. Feia gràcia anar comptabilitzant els que deien aquesta frase i els hi vaig fer notar.
Els que ens presentem de voluntaris, com és el meu cas i el de tants, ens pengem el logo d’un partit polític, en el meu cas de CiU, i pels amics no ho sabeu que ho fem sense percebre diners. Ho dic per què sembla que la gent no s’ho creu. Portem la paraula interventor o també d’apoderat, i fem un tasca important, de seguiment de la democràcia. Signem la constitució de la taula i podem “intervenir” si cal. També participem en decisions i en el recompte. Si et nomenen també apoderat, tens la potestat d’anar a totes les taules i demanar el que calgui. De fet també vaig fer d’apoderat i al final de la jornada recollir les actes que portarem a la nostra seu, per poder ser repassades, com així es fa, i per si hi ha reclamacions.

Em van donar un cens de la taula per puntejar als demòcrates amb dret a vot. Quan podia, mirava a la persona, si ho feia content i quina franja d’edat estava. Us tinc que dir que em sorpren que principalment molta gent gran. Em va frapar un antic conegut del meu gremi amb una gran dis-capacitat amb cadira de rodes i ajudat amb respirador. Gent amb crosses o el típic sis-cents, que en prou feies podien caminar.També recordo un noi que tenia just divuit anys, ple de tics i molt nerviós. Era la seva primera vegada. Encara que gent jove, no gaire. Penseu que a la taula vam rondar el cinquanta set per cent del cens. Algú també venia amb ganes de renyar a tothom i votava en blanc o a un partit que es deia “voto en blanc”, dient que estava fart de la política i dels polítics. Que tots son iguals. Com que gràcies al córrer conec a molta gent, de tant en tant algun amic. Per cert, un dels meus mestres en atletisme se’m va apropar i estava ensorrat. Després de cuidar-se d’allò més, estava afectat d’una malaltia al cor i estava molt desanimat a la vida. Vaig intentar d’animar-lo.
Més d’un, i com que segurament votava al CiU, em donava molta conversa intentant buscar pistes de com superar els greus moments econòmics i socials que tenim tots plegats.

Una parell de dies abans de les eleccions al Parlament, l’Eva Salvador, una regidora de Terrassa, molt conscienciada i que està al costat de la immigració, vivint profundament tots els seus problemes, ens va convidar a una de les moltes trobades amb immigrants, i veus en primera persona que hi ha gent que està molt desesperada. Un xicot em deia que portava nou anys a Terrassa i que encara no li havien donat papers, que estava a l’atur i que d’aquí un mes no sabia com ho faria per sobreviure. Com aquest cas, un munt.

Una de les persones que feien de vocals, i tornant a la taula, disculpeu, vaig arribar a saber que no tenia feina i que ella els fills i el marit, vivien gràcies als pares i que, per més que volen treballar, ni ella ni el seu marit, immigrant també, no els contracten per enlloc. Que tenia que anar a buscar menjar a l’Església cada quinze dies i que la carn la tasten poc i la germana els hi dona arròs per menjar.

Per això vaig quedar una mica tocat.

Ja quan s’anaven coneixent els resultats a la seu de CiU, una immensa alegria pels resultats de les eleccions i el colofó de veure a en Josep Rull, encoratjant a tothom a treballar per que a Terrassa també es pugui produir el relleu en la gestió, després de trenta-dos anys de governar els mateixos de la forma que ho fan, que funcionen més per inèrcia que em empenta.

Uns dies abans llegia a un amic al seu blog una mica desencantat de tot plegat, en Ricard, als seus fragments nocturns i li feia un comentari per que donar-li el meu parer:

Per exemple a Terrassa, sortíem a escoltar el pols a la gent. Sentir també les seves crítiques i neguits.

Al sopar que es va fer a Terrassa, va venir molta gent i les línies mestres s’anaven dibuixant

I vam anar a Sabadell a sentir als de l’altre capital, que ens tenien de dir

De vegades dic, que a mi m’agradaria anar a escoltar a molts partits, per que als meus me’ls crec i al Palau Sant Jordi va ser un dia que crec que recordaré tota la vida. Dels mes emotius i complets.

Bé, el meu desig és que la gent sigui feliç i que amb l’esforç necessari tothom tingui les mateixes oportunitats i tinguin els mateixos drets i que cadascú amb les seves idees contribueixi en aconseguir una utopia; un mon millor.

Certament, estic esperançat, que és la darrera cosa que hem de perdre: l’esperança.

Bé, avui m’he sortit de la meva línia esportiva, però com a persona que li batega el cor, tenia necessitat de comunicar el que em te preocupat. Molts ànims a tots !