Cros; paraula que sempre m’ha fet molt respecte. És una disciplina atlètica que sempre ha despertat la meva curiositat. Des de que em vaig iniciar en la competició, fa ja vint anys, he procurat fer-ne algun i donat que la zona per on més llocs bonics he trobat al llarg de temps és la província de Girona, ja fa uns anys que he procurat anar-hi.
Sense estendrem gaire més, vaig arribar a la zona on tindria lloc la prova, que ja coneixia de la meva època de sènior i més tard com a veterà, per tercera vegada em tornava a proposar gaudir-ne, com així va ésser.
Ja amb el pitral en la meva possessió, que a més serveix per ara en davant participar a qualsevol prova del circuit, faig una volta total al circuit sènior molt xino xano i amb sabatilles d’entrenament.
Trobo algun conegut, com el Galan i en Sered, que a més correm a la mateixa categoria de Veterans B.
Estreno les sabatilles de claus, que fan que la trepitjada, ara si, s’arrapi al terreny molt atractiu, que predomina un circuit d’herba ben cuidat, i amb una amplada a llocs de poc menys de dos metres, correm junt amb els júniors a un ritme elevat per les meves característiques. La primera volta anem bastant junts i mica en mica ens anem situant en fila. Vaig passant gent i també hi ha qui em supera, i noto que els revolts de cent vuitanta graus, fan que costi reemprendre el ritme. També hi ha algun punt amb alguna pujada curta però forta.
M’anima la Pilar Kanyera i puc anar veient les diferències amb els primers. Destacar en Pere Arco, que de fa anys que admirava i havia seguit quan era corredor internacional i per la tele el podíem seguir. Per cert que va guanyar.
En conclusió, i com que porto el gps la distància total del cros és de 5.93 qm. i el meu temps 22’58. El lloc l’onzè de la categoria. Una mica la llàstima és que hi havia medalla fins el desè. Però ha estat molt bonic i he gaudit un munt.
Llavors he anat a la zona d’entrepants i he comprat un de botifarra, que estava impactant de bo. És fantàstic córrer pel camp !

Tots els resultats i la web d’esports de La Selva

A la pregunta;Recomanaries fer 100 quilòmetres a un pista de 400 metres. ? resposta: i per què no ?.

Certament que les respostes poden ser variades i en funció de qui t’ho pregunti.

En un època en que la que hi ha un boom per córrer per tot arreu; fent cims, curses de muntanya, maratons, mitges a totes les ciutats importants, arreu del món. Inclús pel desert, per la neu, i en definitiva pels llocs més inversemblants.

Quan et trobes qui et diu que no li crida l’atenció, ja sigui per avorriment, monotonia, fa pensar quan fem aquestes marxes que es fan de nit i que et passes l’estona mirant el rodol de la llanterna, o maratons amb aquestes rectes impressionants que no s’acaben mai, o ascensions a muntanyes que tot son pedres i no arriba mai la fi. Que tot sigui neu i hi hagi el risc per la pròpia vida i un llarg etcètera.

Qui no coneix algú que és capaç d’organitzar-se per anar a córrer una marató a l’altre punta de món, a llocs on no saps que et pots trobar si tens una lipotímia o una simple torçada de peu. En fi, sempre trobaries elements que et frenarien de fer coses en les que poses en joc la teva integritat física.

Un Terrassenc, que li agrada córrer, que li agrada encomanar el plaer de fer esport, que cada setmana fa un munt de quilòmetres des de fa molts anys i que hi ha una prova a escassos metres de casa; crec què hi ha prou elements per proposar-s’ho. També he vist que persones molt més preparades que jo, ho proven un any i senzillament es prometen a si mateixos que: mai més.

Estructurar una temporada amb proves variades com son; curses locals i de barri on veus molts amics, curses de muntanya, on pots omplir els pulmons d’oxigen verge i apreciar la bellesa de la natura, proves d’una distància reduïda on provar la velocitat a la vegada que vas als pobles, mitges maratons que poden ser considerades la distància ideal per un fondista i la mítica marató, que d’un temps ençà a les societats considerades civilitzades no s’entendria no tenir una marató.
Actualment, per exemple, hi han uns calendaris de resistència on cada setmana pots fer proves de característiques que antigament podien estar considerades com inhumanes. Ara tenim amics que hi opten sovint.

Bé, tot això simplement és una auto-justificació, per posar-se a fer voltes una any darrera un altre i en van set.

Doncs bé, després de fer unes vacances relaxades, però sense deixar de córrer, fer la Matagalls per conèixer com està el cos, i tres mitges maratons, una de muntanya, Collserola i dos de Ruta, com son les de Roda de Ter i de Puigcerdà, sembla que aquests tests i aboquen a apropar-nos de nou a les pistes d’atletisme on ja prèviament sabem que correrem, com diria un admirat amic, en Luigi, infinitament.

I ja fent la crònica del dia, i amb més por que goig, i després d’estar llevat de ben d’hora, haver menjat un bon esmorzar i preparat els peus de cara possibles butllofes, arribo a línia de sortida on abans prèviament he pogut saludar coneguts, com organitzadors i companys que estan preparats per començar.
Les primeres voltes son d’ubicació i provar-se una mica. Què poc pensava que la primera part aniria almenys quatre hores al costat de l’admirat Joan Compte.

Un expert amb la matèria i un domini del ritme, el tempo, la hidratació i menjar al moment apropiat. Anar al seu costat, on ni un sol moment deixava d’explicar sobretot com s’havia desenvolupat una prova de dos-cents quaranta-cinc quilòmetres al marc de l’Sparthatló a Grècia. També anar amb l’Eduard, que amb poc entrenament anava els primers quilòmetres amb nosaltres.

l’Eduard, un mite de l’ultrafons

Bé, la competició és una per posar a prova la resistència i mirar de tenir coses en que pensar. De fet, anar amb en Joan pràcticament em fa córrer sense adonar-me’n, a un ritme de cinc trenta.
Ja a l’equador de la prova, el ritme ja no és tan regular i vaig fent cada vegada els quilòmetres més lents i ara es tracta gairebé d’anar sol, d’escoltar el ràdio i de anar passant els quilòmetres. Com a Egarenc tinc la sort que gairebé tot el dia va passant amics per les pistes que et fan costat i que venen a animar-te. Imagino que pels seus caps passa de tot, com ara si val la pena: els hi diria que si. Que si ho volen provar i ja son senderistes, maratonians, etc. hi pot haver ocasió per fer-ho almenys un cop a la vida.
Durant la prova i a la segona part d’ella, vas tenint oportunitat de parlar a estones amb qui com nosaltres anem corrent pel carril ú de la pista.

Un fet sorprenent es produïa. Gràcies a les xarxes socials sabíem que en Ricard Verge vindria a intentar rebaixar el rècord estatal en la distància en pista.

El que era més colpidor és que en Ricard tenia al seu pare, que li va encomanar el plaer per l’esport del córrer, a les portes de la mort. Una malaltia terminal el tenia prostrat i a les poques hores d’assolida la marca que li va prometre al seu pare, aquest moria. El que més sorprenia, a més, que en primer lloc estableix la nova marca en set hores i tretze minuts i a les cinc de la tarda tornava a estar situat en la prova de deu quilòmetres, acabat en trenta-vuit minuts i apuntat a l’endemà a la Marató del Mediterrani, que no va poder acabar per la fatal notícia.
Una vegada explicat aquesta important notícia, vaig poder fer unes voltes amb en Ingmar Weber, un alemany que fa proves consistents en tres ironnam seguides.

Amb l’Ingmar Weber, el tri-ironman

Després de molts anys de no coindir amb l’irlandés Edward Gallen, que havia vingut en dues ocasions abans d’aquesta.

L’irlandès Edward Gallen, un grandíssim ultrafondista. Ha fet autèntiques proeses.

Va patir una mica per que l’esdeveniment va tenir poca animació, com bé deia, no va haver-hi música, com alguns anys. Tampoc hi havia noticia del lloc que ocupàvem. Van ser comentaris que es sentien durant la prova, encara que estava content per què li havien proporcionat hotel de franc.

Bé un profund agraïment a tots i cadascú de vosaltres pels vostres ànims, abans, després i sobretot mentre. Amics molts importants; per mi, que soc un corredor molt modest, com ve sabeu; vau venir i el que m’agrada que sou de tots el clubs locals i d’altres ciutats també, i ens uneix aquest bogeria per l’esport i reconec que quan es fa una vegada i un altre, deixa de ser un fet noticiable. Per cert, no cal que perdeu el temps amb mi, que ho faig per que em ve degust i sap greu que sigui així per venir animar-me, però moltíssimes gràcies.
També que vingui la meva familia, dona i fills en uns moments que em vaig revifar i em va agradar molt, que el mateix Josep Rull en uns moments molt crítics de la prova, quan portava més de seixanta quilòmetres, un polític professional com ell, al que ens uneix una molt bona amistat, que es presentarà davant els Egarencs per ser alcalde de Terrassa, que se que te una angenda d’infart i al que admiro per que encabeix l’esport del córrer i el veu des de dins, fent parcs, mitges de Terrassa, que a més és maratonià i que quan pot bé a fer entrenaments mossenaires com un més. Ens agrada que s’apropi a córrer, un esport tan senzill a la vegada que tan magnífic i que ens entengui una mica.
Veure l’Alex i l’Oriol, que fa tan poc que corren però que son tan bons atletes, fent fotografies per un tub, em sabia greu, donat que no pensava que s’ho mereixès. Però, tinc que agrair, donat que cert que un cent no el puc fer sovint

També en Codina, que cada setmana retrata als amics i ho penja al facebook,

Com va fer amb mi i en Pau, un sabadallenc que li encanta el seu poblet i que gràcies als entrenaments a Mossen Homs, no perdem contacte i que va venir i animava com un boig.

I si recordeu, menció d’en Vicenç Solé; aquest bon home que conto com amic, ens coneixem gràcies a l’aparació d’internet fa una bona colla d’anys i per una llista d’atletisme que encara existeix i a on escribim i que uns podeu apuntar a atletisme.cat.

d’esquena l’admirat Vicenç Solé

Un fil del fòrum de corredors.cat també mostrava comentaris molts interessants de la prova.

http://scur.cat/AD6JJP

Ara una disculpa; he fet un rotlle insuportable i en soc conscient. No se pas qui ho pot llegir, ni crec que interessi. Se que m’he deixat un munt de coses que sempre em sap greu i que segur m’he extès en segons quin aspecte. Doncs deixeu d’imaginar i poseu un cent de Terrassa a les vostres vides i veureu tot el que us passa pel cap. A, i els regals explèndids.Al meu estimat fòrum mossenaire, els amics també fan acte presència amb els seus comentaris, i on tu que em llegeixes també pots dir la teva, totalment gratis.

http://mossenhoms.netfreehost.com/mossenhoms-post-11053.html#11053

No volen que el torni a fer, però com que queda un any: ja en parlarem.

Si voleu veure les marques de tots els temps estan aquí

http://100pistaterrassa.webs.com/totsElsTemps.htm

l’Àlex diu que si voleu baixar una fotografia el borrarà
http://picasaweb.google.com/escastel/100KmPista#

Fotografies de l’Oriol Farré, Alex Castells, Antonio Codina, Vicenç Solé, Pep Mota
http://picasaweb.google.com/PepMoliner.Atletisme/100KmPista2010#