blog d'en Pep

Cap de setmana de Nadal i volem felicitar les festes a tothom i ho fem corrent i dedicant-vos aquest entrenament. Bon Nadal i bones festes.

Hem anat a fer un circuit fins al gran aparcament del Bosc de Can Deu, on a més, hem realitzat un vídeo per deixar reflectit els llocs tan bonics per on passem: https://youtu.be/q_u1yPaIniQ

Ens hem passejat pel bosc, mentre correxerravem i ha estat en el dissabte de l’any on quan sortim encara és fosc i sempre veiem a sortir el sol. Moments dels més bonics del dia.

El recorregut, aproximat de 10 quilòmetres: https://www.strava.com/activities/1329428419

Hen tingut el nostre nominat i proclamat a Mossenaire d’Honor, en Marc Salas

La nostra bandera ha estat portada per en Miguel

Recordem als aniversaris a mossenaires d’honor d’altres anys. Aniversaris

I sabem que de nou ha estat un dia memorable per tothom. Gràcies!!!!

Celebrem que el nostre nominat havia vingut fa temps i ha acceptat i aviat el quedarà proclamat Mossenaire d’Honor. En Marc Salas Font. Enhorabona

I la visita del Ferran Serred , el Kñera

I avui el nostre bandera tan especial. En Miguel Sampietro , que moltes vegades és la nostra cua de luxe. Gràcies Miguel

Isabel, Santi, Manuela

En Marc, el nostre nominat d’avui

Reagrupament Mossenaire, amb Oriol, Txell, Mariona, Inma, Anna

Marc i Jordi

Isabel i German

En Ferran al costat del Carlos

Miguel, seguit d’en Jordi

Eva, Javi, Cano

Reagrupant amb en Marc i la Bandera

Passant per la font de l’Argelaguet

Quality Moment , amunt i avall

Coneguts de fa molt de temps i amics, en Jordi, Marc i Quim

Passant per les barbacoes de Sant Julià

Manuela Trigos sempre alegre

Amb l’Eva vestida per les festes, amb en Javi i Cano

Miguel, passant per aquest bonic racó: Sant Julià d’Altura

V I D E O. ·. V I D E O

https://youtu.be/q_u1yPaIniQ

I cosa el desplegament

Joan Antoni Cano

Lectura i aplaudiments dels aniversaris a Mossenaires d’Honor

cridem al nominat

Marc Salas Font a punt de ser “Mossenaire d’Honor”

Enhorabona!!! Marc

Aplaudit i nominat per tothom, en Marc Salas

I cridem al bandera

Miguel Sampietro

I l’habitual “passe”, i olé

I la fotografia de família del 23 de desembre.
Mossenaires us desitja bon Nadal i bones festes. Felicitat!!!!

Agraim als que aneu de groc intens, que sempre us fem servir per protegir-nos quan travessem carreteres. En Aquesta ocasió en German i en Quim. Gràcies!!!

En Jordi Renom, que ha arribat un xic més tard i no ha pogut venir amb la colla

Compte enrere

ara si !!! Gràcies noies i nois!!!

Pep al costat dels tres amics, Quim, Marc i Jordi

https://www.strava.com/activities/1329428419

Li agraim a en Marc, que ve sempre que pot i ara feia tres anys que no tenien la seva companyia, i si no ho fa més és perquè els dissabtes acompanya a les seves filles a fer esport. Va venir de la mà de en Jordi i al grup hi té un amic de tota la vida, d’ençà que eren petits, en Quim . I avui sabrem més coses, perquè tothom sàpiga amb qui té la sort de poder entrenar: en Marc Salas. Enhorabona i per molts anys!!!

Feia uns 3 anys que no venia a córrer amb els mossenaires i quan dissabte el Pep em va proposar ser mossenaire d’honor em va fer molta il·lusió, i em va dir que haig de fer un escrit per la web:
Em dic Marc Salas Font, sóc de Terrassa però visc a Matadepera. Estic casat i tinc dues filles precioses, la Núria de 14 anys i la Jana de 10 anys. La meva passió és la muntanya i fer qualsevol activitat que sigui estar en contacte amb la natura. Estic enamorat de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i crec que som uns privilegiats de tenir aquest meravellós parc al costat de casa, com jo dic sempre: és el nostre pati de casa, per tant, sempre que puc m’escapo a fer una volta pel pati de casa. M’agrada molt sortir a córrer per Sant Llorenç i descobrir llocs i racons nous.
Fa 10 anys que vaig decidir deixar de fumar, deixar la vida sedentària que portava i vaig perdre una de les millors decisions de la meva vida. Vaig començar fent caminades de resistència amb un amic, entre d’altres els Tres Monestirs, Matagalls-Montserrat, Els 5 Cims, Rupit-Taradell, etc… però després vaig descobrir que podia fer el mateix corrents i que m’agradava més, i amb el Jordi Torrente, el Joan Carles Padró i d’altres companys que ens agrada el mateix, vam formar un grup molt maco que fèiem sortides i ens apuntàvem a marxes i curses de muntanya. Entres les marxes i curses més maques que he fet i on he disfrutat més destacaria Carros de Foc, Cavalls del Vent, Els Bastions, Pels Camins dels Matxos, Trail Cap de Creus, Cursa de la Marrana, i la volta al nostre parc: La Valles Drac Race. Amb aquestes curses crec que és una de les millors maneres de descobrir el territori fent el que més m’agrada i amb els meus amics.
Pel futur només desitjo poder continuar gaudint de la muntanya com fins ara amb els companys durant moooooolts, molts anys, fins que el cos aguanti.
Gràcies Pep per donar-me l’oportunitat de poder escriure aquestes paraules i felicitats per mantenir aquest grup dels mossenaires i fer-nos gaudir cada dissabte al matí d’aquest esport en aquest entorn.
Salut i muntanyes!!!

vols el teu banner?

Tags: Amistat, córrerxerrar, mossenhoms.be, pep moliner, Terrassa

---

Quan un vol escriure bé d’una cursa per que saps que darrera hi ha molt sentiment, de ben segur que et quedaràs curt.
Descobreixo aquesta cursa com la majoria de les vegades, per que estàs enxarxat i segueixes a persones que pel que diuen o pel que fan, desperten el teu interès. La xarxa va plena, però amb en Miquel Pucurull de vegades m’hi entretenc. Persona que li agrada opinar i enriquir amb elements informatius, que mostra, també, aspectes crítics sobre tot el que l’envolta. De vegades t’hi sents identificat, d’altres entens els seu raonament fruit de la seva formació.

Sense més preàmbuls, fa una colla d’anys em convidava, com de fet feia amb tothom, a anar a fer una cursa en homenatge al pioner de totes les curses. A la primera persona, que junt amb altres amics, fundava la marató a Catalunya i que portava aquest estil de prendre els carrers per córrer. D’en Miquel sortia la possibilitat de fer una cursa molt familiar en el poble natal d’en Ramon Oliu i de passada honorar la seva memòria.

La primera edició, ni tan sols la segona, ni potser la tercera crec que vaig anar. Tenia coses a fer que no m’ho permetien. Com que m’agrada també informar a la gent que m’envolta, i no trobava on fer-ho, excepte en un fòrum on en Miquel és molt estimat de l’associació de corredors.cat . Quan li pregunto la web, em diu: “no en tenim” però jo t’informo. Li proposo portar juntament amb ell mateix i posar elements informatius en un blog, per que no es perdi en un racó de la xarxa internàutica i hi ha posats el que ell cregui oportú. Li vaig donant un cop de ma des d’aquell moment i ell sempre troba un moment per mostrar-me el seu agraïment. Si voleu donar-hi una ullada: http://cursacantonigros.blogspot.com Enguany ha utilitzat un foto-muntatge que vaig veure que agradava a molta gent, i que fa anys que vaig actualitzant, per encabir-hi el número del dorsal i per mi que l’ha encertada, i sentia comentaris de com agradava.

Hi havíem d’anar amb la Marisol i l’Oriol, però a Terrassa havia plogut força les darreres hores i també al moment de sortir. Això va ésser motiu per què no m’acompanyessin i jo veient com plovia, vaig dubtar. El fet de sentir-m’hi compromès, va fer que em posés a punt per dirigir-me a més de cent quilòmetres de casa per fer la cursa. Mentre en preparava m’envia l’Oriol Farré un sms, que també hi era apuntat. “Pep, tu hi vas ?” . El truco i decidim anar-hi plegats en un cotxe. Aprofitem el viatge doncs per xerrar, per fer plans, per explicar coses d’aquí i d’allà. Ja l’adverteixo que no podré anar amb ell, per què està molt fort i que no em situaré en primera línia.

A l’arribar m’omple de satisfacció veure que en Miquel està content, que el dia no és plujós i la quitxalla poden fer les seves curses en un camp de gespa magnífica.

Bé, la cursa sortim valents pels carrers de Cantonigròs.

Hi ha una millor manera de fer turisme ? no contesteu.

Vaig sense alè darrera els primers i quan arribem a una pista forestal, prop del quilòmetre tres, veig que m’apropo a l’Oriol. El dia abans havia disputat una cursa a Terrassa, la del Bonaire, i es protegia de fer-se mal. El passo pensant que anirem plegats, però veig que no. Vaig gaudint i em trobo bé, i davant tinc poca gent. La cursa, com moltes, ja ho sabeu. Només dir-vos que a pocs metres de l’arribada vaig fer un intent de desempallegar-me a “modus” competitiu de corredors, però res: em van donar un joc de bufetades i dels que anàvem vaig quedar el darrer. Tot i això el vuitè de la general en una distància mesurada de nou quilòmetres i mig amb trenta-nou minuts i mig. Fantàstic i de nou, no m’hi fet mal. Això si, algun muscle m’avisava que no em passés.

Ja per acabar i després de dutxar-nos venia una de les característiques d’aquesta prova. En Miquel rep regals per repartir de molta gent, i de fet fent una cursa gratuïta, sempre t’emportes bons records, com per exemple un llibre d’en Baltasar Porcel, begudes, caldos; tot d’agrair. Però a més tens uns tastets d’embotits casolans de la millor relacions públiques que he vist darrerament. La mestressa de Can Colom: quina dona !! Ens rep a casa seva i mentre en dona a tastar aquests productes el·laborats a casa seva, ens parla d’en Ramon Oliu i per exemple ens explica que va ser manobre, quan tenia vuit anys, del seu pare. També que el seu fill li deu l’afició al córrer en Ramon i que això l’ha fet, encara, millor persona. Ens dona detalls, mentre, de tot el que va tallant i anem menjant: que si això és pilota de no se què, que si això està fet amb que se jo: l’únic que se és que més bo no pot estar i a més regat amb un vi, blanc o negre, que fa ennuvolar la raó: ep, és broma.

Amb l’Oriol hem quedat bocabadats per tot plegat i ens ha quedat a més la sensació d’haver passat un dia inoblidable, com segur amb els anys anirem recordant.
Gràcies Miquel, Gràcies Oriol i si tot va bé: hi tornarem. Per mi aquestes curses són l’essència de la meva afició de tants anys: familiars i de tracte sublim.

Amb l’Oriol i l’Esther, moments previs a fer els 9,5 qms. per llocs molt bonics. l’Esther la coneixem gràcies als entrenaments en grup a Torre Mossèn Homs. A més és pucelana. Quan m’ho va dir, amb un inculte com jo, ja pensar qualsevol cosa menys el que era: nascuda de Valladolid. Si que son guapes les pucelanes 😉

i en Xavi Papell també el conec gràcies a entrenar a Mossèn Homs. És nascut a sud-America, encara que de Castellar i viu a Barcelona. No fa pas massa que és casat en segones núpcies i te descendència. Un nano gran- És una persona excepcional i molt estimada: també per mi. EL tenim com a Mossenaire d’honor, a la llarga llista que estem confeccionant i que us agraeixo de tot cor.

Ens fa molta il·lusió posar al costat d’en Josep Costa. Segur que no n’hi ha dos com ell i la seva família i molta gent de la que córrer actualment per molts llocs, ho fan degut a la seva lluita frenètica d’escampar el plaer de córrer. És un dels exemples de persona que ha ajudat a persones com jo a estimar aquest esport. Porta un club, organitza tres curses i quan vaig començar a córrer em veia sempre superat pel seu alt nivell i velocitat. Continua estant al peu del canó i encara que la vista no li permet fer-ho com voldria i fa un munt de curses. Diu que ja te una edat, però és l’enveja de qui te la mateixa edat, sempre acompanyat de la seva inseparable muller la Rosa Maria, i ara també nets, fills i tota la saga de Costa. Ens fa feliços comptar amb la seva amistat.

La Rosa Maria la veus fent de reportera i va sempre per tot el mon amb el seu inseparable marit, en Josep. Avui m’explicava els seus problemes amb l’al·al·lèrgia que certament desconeixia.


Què, esteu d’acord amb mi que tenim un amics guapos, guapos. Per una banda l’Oriol, que se’l rifarien en permís de la seva muller la Rocio i l’Esther, que a més ha portat al seu fill a córrer. Els entrenaments “Mossenaires” ha possibilitat la coneixença.

Mentre l’Oriol ens retrata a en Xavi Papell i a mi, la Rosa Maria fa el mateix amb tots nosaltres. Simpàtic moment. A saber si també retrataven a la Rosa Maria, jeje

Un record que volíem en Xavi i jo: el millor trufeig

Josep Costa, posat seriós i no se si preocupat, segur com tots.

I els professionals de tv3 d’esports, també fan curses.l’Arcadi i l’Artur Peguera

La sortida, tranquil·la, en concordança amb la jornada familiar. No s’explicaria si no que estigués tan endavant, veient com els primers marxen i intentant seguir l’estella del que va com jo.

En Xavier, tot i que te molèsties físiques, passen els anys i pot fer curses, amb una gran rialla i fent-nos fotografies a tots, com veureu

mentre correm un noi, en CArlos Sánchez, que al igual que la Cristina ens regala tot un munt de fotografies i que ens serveix de record i podem repassar a casa gràcies a ells. La fotografia perllonga el plaer per aquest esport, natura, amics i tot el que ho envolta.

l’Esther fa uns glops de l’aigua que ens han donat al quilòmetre cinc aproximadament


i en aquesta fotografia d’en Xavi, sembla que no pateixi anant a 4 i poc.

Esther feliç

En Jaume fa un munt d’anys que fem batalles d’aquestes. Alguna vegada m’he referit. Porta una maleta d’alumini on recull tot allò que afecta al seu tarannà com a corredor. D’ell em ve l’època que vaig córrer els 100 qms. de Calella i que vaig estar a punt de guanyar una vegada.

En Costa; una llegenda i un exemple a seguir.

Un públic molt especial teníem avui. Vaig pensar: un ésser viu com aquest, tan bonic i que ens alimenta, ens dona llet i carn: ara imagineu-vos que en comptes de ser un herbívor fons un carnívor: voleu dir que no correríem encara més de pressa ? llenço la pregunta.

Bé, aquest bon home en Jordi Homs i l’anterior, l’Ignasi València m’han posat al meu lloc quan els he ensenyat el meu nas. Per poc me l’arrissen. He intentat fer un esprint, però he estat impotent. Un altre cop serà.

vuitè; no està gens malament. Alguna cosa per explicar quan ens farem grans; he potser ja ho som ara que hi penso.

Allà dalt, ja amb el meu regal a esperar l’Oriol

petant la xerrada amb en Jaume Aragonès . Un corredor que fa molts anys que conec i dels més competitius que recordo

I aquí arriba l’Oriol, amb un gest d’un bon corredor que fa amistats allà on va. És molt bon jan i arribar de la ma d’una persona amb un agraïment mutu. A mi és un gest que em desperta molt bones vibracions. El noi és diu Francesc Núñez

En Joan i la Núria i el seu gos: història vivent de grans persones que han fet gran l’ultrafons i les proves de 100 quilòmetres al nostre país.

Fantàstica aquesta arribada. Emocionant de debò.

i en Zenon, a l’esquerra, va a ajudar en els seus darrers metres a en Xavi, que sol patir molt per acabar: tot punt d’honor.

La Núria surt una mica abans per fer tota la cursa caminant i el seu marit en Joan, la va a buscar. En el seu interior segur que sap que li deu coses a en Ramon Oliu, com tothom que correm i aquesta cita que en Miquel Pucurull ha fet possible, amb tot el seu cor i la seva capacitat intel·lectual de qui em pocs recursos ha fet “la millor cursa de calendari”. Gràcies Pucu.

s400