26 nov. 2025
Cursa Solidària per a la infància: la primera d’en Nil
Sempre quedarà que el debut en una cursa i amb dorsal d’en Nil Moliner, el meu net, ha estat a la X Cursa Solidària per a la infància. Era tan important que gaudis i s’ho passés bé, com tenir contacte amb el món de l’esport i la competició, tot i que el més important és el que significa per mi córrer i fer-ho a la nostra ciutat, Terrassa i a una cursa on tot el benefici reverteix precisament a la infància. Els nostres amics Paco i Karina a més van venir personalment al nostre projecte de Can Mossenaire a córrer amb nosaltres i a explicar-nos que estaven ultimant el gran esdeveniment. Fa dies semblava que en Nil començava a notar la pressió de la família i començava a aparèixer la por escènica i ja em deia “avi potser no la faré”, però el gran dia va arribar i envoltat dels seus pares l’Eli i Rubèn, els tiets que van venir tots a veure’l, l’Oriol, l’Anna i en Manu, la seva iaia Marisol i sobretot els seus amics que també corrien amb ell l’Hugo i l’Enric, tenia tots els elements per gaudir d’aquest esport. El que no sabíem que sortiria com una fletxa i no va parar ni un segon i passaria la meta el primer de la cursa dels més petits, rient i feliç. Una pàgina de la història del meu net que sempre ens quedarà a tots a la retina i recordarem durant molts anys.
I la meva cursa, que té molta menys importància, he passat molt i molt bé i amb aquella sensació de córrer, que tot i no anar com quan era jove, quan veus el resultat no te’l pots creure i amb aquell regust que encara t’has guardat alguna cosa, que tot i no ser certa, és la millor sensació. No he sortit massa ben situat, junt amb el meu amic en Fran, que també té un sentiment especial entorn el projecte Mossenaire i hem anat amb la nostra samarreta divulgativa del projecte. Gràcies, Fran, per ajudar-me sempre tant. Al primer quilòmetre en passa qui va ser el meu primer entrenador i em va conduir a baixar per primera vegada de les tres hores en marató, en José Vicente Muñoz i vaig una mica darrere d’ell, però vaig veure que anàvem 4,14 minuts per quilòmetre i per mí era molt agosarat i decideixo afluixar i anar al meu ritme i ja cap al quilòmetre final noto prop en Nico Burgos, una molt bona amistat, i per mi tal com anàvem ja m’estava bé fins a travessar meta i veure que de nou he tingut sensació de córrer de pressa i quedar tercer de la categoria on en José Vicente venç.
He canviat la meva manera d’entrenar, i soc de la teoria de “menjar poc i pair bé” i en comptes de fer com abans, entrenaments llargs, surto cada dia i faig sis quilòmetres, amb alguna excepció i he de dir que com que he tornat amb els vells amics “Nenazas Running Club”, el ritme una mica més elevat per mi els hi dec amb ells, que els diumenges fan un entrenament en tres parts, sortim anar fent, i en un punt determinat acceleren fins a arribar a fer uns tretze quilòmetres amb moments d’anar rapidets, sobretot ells. Gràcies als nous entrenaments he tornat a tenir aquesta sensació. I sobretot, sobretot, sobretot a Mossenaires, que el projecte em dona aquesta teràpia sana i bona tots els dissabtes i des de fa trenta-dos anys seguits i on la gent que hi passa i ha passat em recarrega de ganes de saber que no podia haver triat esport millor que córrer entrenant en grup.
Sense oblidar al Grup Runparadis que també crea una atmosfera de complicitat atlètica, preparant la mitja de Terrassa i entrenant plegats i on també hi vaig quan surten per Matadepera i on es respira amistat. Un dia que quedarà com un gran dia.
I la meva cursa, que té molta menys importància, he passat molt i molt bé i amb aquella sensació de córrer, que tot i no anar com quan era jove, quan veus el resultat no te’l pots creure i amb aquell regust que encara t’has guardat alguna cosa, que tot i no ser certa, és la millor sensació. No he sortit massa ben situat, junt amb el meu amic en Fran, que també té un sentiment especial entorn el projecte Mossenaire i hem anat amb la nostra samarreta divulgativa del projecte. Gràcies, Fran, per ajudar-me sempre tant. Al primer quilòmetre en passa qui va ser el meu primer entrenador i em va conduir a baixar per primera vegada de les tres hores en marató, en José Vicente Muñoz i vaig una mica darrere d’ell, però vaig veure que anàvem 4,14 minuts per quilòmetre i per mí era molt agosarat i decideixo afluixar i anar al meu ritme i ja cap al quilòmetre final noto prop en Nico Burgos, una molt bona amistat, i per mi tal com anàvem ja m’estava bé fins a travessar meta i veure que de nou he tingut sensació de córrer de pressa i quedar tercer de la categoria on en José Vicente venç.
He canviat la meva manera d’entrenar, i soc de la teoria de “menjar poc i pair bé” i en comptes de fer com abans, entrenaments llargs, surto cada dia i faig sis quilòmetres, amb alguna excepció i he de dir que com que he tornat amb els vells amics “Nenazas Running Club”, el ritme una mica més elevat per mi els hi dec amb ells, que els diumenges fan un entrenament en tres parts, sortim anar fent, i en un punt determinat acceleren fins a arribar a fer uns tretze quilòmetres amb moments d’anar rapidets, sobretot ells. Gràcies als nous entrenaments he tornat a tenir aquesta sensació. I sobretot, sobretot, sobretot a Mossenaires, que el projecte em dona aquesta teràpia sana i bona tots els dissabtes i des de fa trenta-dos anys seguits i on la gent que hi passa i ha passat em recarrega de ganes de saber que no podia haver triat esport millor que córrer entrenant en grup.
Sense oblidar al Grup Runparadis que també crea una atmosfera de complicitat atlètica, preparant la mitja de Terrassa i entrenant plegats i on també hi vaig quan surten per Matadepera i on es respira amistat. Un dia que quedarà com un gran dia.
Grup Runparadis.
Javier, Rosi, Avelí, Ramon, Joan, Pep
Isabel, Joan, Ximena, Miguel
Comentaris tancats a Cursa Solidària per a la infància: la primera d’en Nil
