blog d'en Pep

Sempre hi ha dies que costa anar agrupats si els de davant no paren als encreuaments i avui un més, però s’ha fet el que s’ha pogut i segur que heu gaudit i tornareu.
La proposta era baixar fins a Sabadell i fer-nos una fotografia al mig d’una plaça. Com que els mossenaires és una colla que gairebé tots els dissabtes som de les dues capitals que tan ens estimem, no ? Bé, no cal que responguis.
Sortim pel lateral de la Masia de Torre Mossèn Homs, per que no hi hagi cap perill amb els cotxes que ara sovintegen força per la zona, i anem per un camí que abans era ple d’arbres i ara esclarit, s’imagina que per sanejar la zona.
Quan arribem a un dels recorreguts coneguts de fa poc, n’hi ha que creuen que s’enfangaran i si, hi havia moltes possibilitats; però no el camí era força ferm i de fang el just, menys-mal.

Entre el carrer de les Palmeres i l’Avinguda de Can Deu de Sabadell, ens fem la fotografia. És un lloc que s’està transformant, donat que hi haurà un nus de comunicació viari que apunta a que l’humanita urbanitzarà, restant zones naturals o de conreu i com no, on els corredors ens inspirem per gaudir de l’esport.
El frec a frec que amb els Sabadellencs que hem fet forta amistat, ens fa en moltes converses fer comparatives per fer la punyeta al nostre “adversari”, i tot i en broma, la sang no arriba mai al riu.
Era un moment adequat pel primer repòs i ara ens endinsem al bonic bosc de Can Deu, que esperem que es mantingui molts anys, fins a Sant Julià d’Altura. Els que volíem fer la Mitja Marató de Terrassa, anàvem prudents de no desgastar massa de cara l’endemà. Un grup que no volia fer tanta estona, amb la Tensi en Ferra, l’Anna, havien anat a fer menys recorregut.
La fotografia de record i la sensació de que les amistats s’arrelen gràcies a aquestes trobades.
Sempre ens fa molta il·lusió, i a mi moltíssim, que hi hagi gent que “ens vingui a provar”, i si de tant en tant ens regaleu la vostra vinguda: felicitat extrema !!

Moments d’entrenament verbal. Vicenç: sempre igual de bé

Josep Serna, passa de puntetes i sempre discret, i ja fa un munt d’anys que compartim bonics entrenaments

La Dolors s’està retrobant amb el córrer i està molt animada. Ànims !!

Arribem als nostre camp base, la majestuosa Masia. Un símbols estimat per nosaltres de fa molts anys i lloc un neixen moltes coses.

Pedro, quina en porta de cap avui ?

Doncs ve, per què, al igual que molts, es respira bon ambient sempre, sempre. I una persona amb un gran cor.
Després d’estar amb nosaltres, s’anava a Sant Quirze a la serra de Galliners, on hi ha unes pujades extremes a fer-les com a entrenament pels futurs reptes, que en son molts.

Que un atleta amb una capacitat propera a l’elit trii la companyia, com en Jaume Folguera, diu molt d’ell. Amb en Miquel, ens fan més impressionant la trobada.

Segur que serveix de quelcom. Simpàtic estirament. Bé, no se que estiren, jeje

Home rondinaire i sempre amb comentaris que no deixen indiferent, però s’endevina un gran cor i no tan sols pel tamany, en Josep Massaguer

Mossen Homs, alguna cosa més que córrer. Fomentar les relacions interpersonals. De mostra, un botó

En Casi, que no l’atura ningú: ni els meus xiulets; és la fotografia de record, donat que no sabem on havia anat.

Bé, com que costa de situar el poble per on vam passar, us poso una imatge per situar-vos, està a un extrem de la carretera de Matadepera. No em ve el nom ara mateix…

Fa força setmanes que ve a córrer una persona que animada per la Gemma ha trobat un lloc on s’ho passa bé. Va fent, sempre rient i aguanta molt bé tots els circuïts. Com que no la conec gaire li demano si em vol passar el currículum i mitjançant les xarxes socials ens localitzem i ens fa arribar el seu currículum esportiu que ens fa molta il·lusió.
Parla un Català fluït, i també ens ha escrit el següent:

diu;

Sóc del Marroc ( la meva ciutat es diu Tanger, està al nord )i m’agrada fer esport, quan anava al ESO m’apuntava a equips : primer em vaig apuntar-me al equip de basquet, i desprès vaig començar a corre 100 metres, i poc a poc vaig anant a entrenar a corre el 5 km i el 10 km, vaig fer algunes curses, allà al meu país.
També jugava a Hand bol força bé amb un equip d’allà de la meva ciutat…
De tots els esports el que més m’agrada es el futbol.
Ara m’entreno amb els mossenaires, em va presentar al grup una ex companya de treball.
Vaig cada dissabte de 8h a 9h del matí, i ho passo molt bé passant en mig dels paisatges i amb la companyia de la gent que corre, i el que més m’agrada és que mai arribes l’últim sempre et venen a buscar i corren al teu ritme.
NB: No sé si això el que vols, si necessites més informació avisa’m
Najoua Mesbahi

Encetem els dissabtes de l’any 2010 fent l’entrenament d’un dels circuïts més antics, que ens porta fins a Can Oriach, a les portes de Sabadell, tot travessant els Boscos de Can Deu. Sempre és un plaer compartir aquesta estona amb tanta gent que els agrada el mateix que nosaltres.
La idea era, arribats a aquest punt, que està aproximadament al quilòmetre cinc i escaig i lloc més baix del nostre entrenament, pujar fins el punt on desenvolupava l’històric Cros de Sant Sebastià que actualment es fa al Parc de Catalunya de Sabadell.
És un circuït molt bonic, encara que amb tanta colla costar d’anar plegats, donat que hi ha molts encreuaments i molts ritmes. Tot i així aconseguim anar fins a aquest punt.
Només sortir un home embolcallat amb roba fins les celles i dalt de la bicicleta ens anava seguint, aquest bon home es va oferir per fer la fotografia de grup; en Mariano ! un mossenaire bon amic de’n Casi.

Fotografies de record del primer dissabte

Després de gairebé un any tenim la gran sort de tornar a veure en Cisco, que com sabeu va portar tan el vestir als mossenaires amb una bonica samarreta. En Cisco sigui a on sigui sempre ens fa costat i encara que no havia pogut venir fins aquest dissabte, ens porta al cor.
La Dolors també portava força temps sense poder córrer i avui ha fet tot el circuït.
Avui tots els mossenaires havien repetit i el bon ambient caracterísitc de la trobada ha estat el de sempre.
Després de la fotografia: via lliure per qui tingués pressa per marxar.
A partir d’aquí el grup es dona via lliure a tot el grup, uns quants vetllem per què ningú es perdi, i ho dic per què no penseu que ens oblidem dels que porten un ritme més lent.

Boniques vistes de la sortida

Anna, Casi, 6q i en Mirabet

Quina colla més maca

Albert i Tiet Agusti

La Rosa i en Jordi.

El grup de darrera

Antoni Jurado, Ramirez i un amic
Ens vam creuar i son coneguts. Esperem que algun dia ens vinguin a fer companyia

La Tensi una gran ultrafondista.

Ferran, amb un calendari de no se on…

Després d’un bon entrenament, un interessant estirament

Bons moments per riure !

En Jordi Mangot, ha estat vinculat amb temes culturals i d’esport tota la vida i li vam demanar que fes de mossenaire de la setmana. La seva biografia atlètica ompliria varies estanteries, com era habitual veure al Gimnàs Can Palet, que regentava i on impartia classe. Hi havia un munt de trofeigs que havia aconseguit a la seva joventut i es podien veure al carrer Maresme, lloc des d’on tenia sortida una de les curses més antigues de la ciutat i que sempre ha tingut a en Jordi al capdavant per mantenir-la com una de les més prestigioses. Ha ajudat a molta gent a que el córrer fos l’afició preferida, com jo mateix, i sempre en duu una de cap per inventar-se un tema esportiu o cultural.
Una mica de memòria, a part de la cursa de Can Palet, l’homenatge a la Carmen Gómez Florido, els cent quilòmetres de pista, curses de resistència pel barri, i va estar ajudant en gairebé tots els esdeveniments atlètics de molts barris. Quan corria o feia a gran nivell. Hores d’ara segueix corrent, i a més va fer la circular d’Ègara, que son uns camins que envolten la nostra ciutat i està referenciat en un llibre.
Segur que té innumerables proves realitzades i va ser el pioner com a Egarenc en córrer els cent quilòmetres i sovintejava les proves de marató que li servien d’entrenament. També em va dir que estava en la formació del primer equip femení del món que es va formar de hockey sobre patins, junt el seu germà Eudald Mangot.
Segur que molts dels que llegim correm gràcies a persones com ell, que quan era un esport poc conegut, ens ho van portar i van introduir com element esportiu a les nostres ciutats: l’aletisme al carrer.