blog d'en Pep

Diu la teoria que “Mossenaire” és tot aquell que vol compartir un entrenament en grup qualsevol dissabte a les vuit tot esperant als encreuaments per anar plegats. És clar, si no no seria un entrenament en grup. I, funciona gràcies a tots vosaltres. Gairebé tots acabeu venint de ma d’algun amic i a més aporteu nous amics i sense adonar-nos, som una gran família.
Sembla que el projecte comú segueix viu i l’hem de cuidar, donat que la qualitat de la gent que ve, és de primera i de categoria suprema.

Llocs que tenim a Terrassa, que aporten el marc incomparable dels nostres entrenaments, amb el que serà el mossenaire de la setmana: l’Enric

Avui, la idea era fer una cosa diferent de les altres setmanes, però per llocs que tots coneixem i que repetim periòdicament, amb parades en llocs per continuar plegats i fotografia de grup a Sant Julià d’Altura, per aprofitar la graderia que formen les escales, per veure’ns bé les cares.

Ara els reportatges fotogràfics son intensos i per llocs on se’t desperten les ganes de fer esport. El Carles fa també de reporter.

Gràcies per venir i t’esperem sempre.

El primers corriols que fem envoltats de camps de civada







És important veure com som un grup on tothom s’hi troba bé, només cal veure les cares que fem



Ens deia l’Adrià, que tot i la seva joventut, aquest diumenge havia assolit la primera posició a una mitja i ja te tres podis enguany






el grup de mossenaires sempre fa molt goig


i els llocs que ja tots identifiquem, on fem aquelles aturades, que també poden ser com fa en Marc, si el veieu a l’esquerra, que retorna a buscar als amics mossenaires


com sorgits de la terra, on s’uneix amb el cel i amb uns colors magnífics
























Les mirades d’estranyesa dels nous mossenaires: que deuen pensar, quan ens veuen fer un munt de fotografies dins un entrenament !



















En aquesta pujada, què millor que fer un canvi ràpid de ritme per enfortir l’organisme.









sempre identifiquem nova gent, gent que fa dies que no podia venir, i un sommeis a la majoria de les cares.


En José Expósito, mirant que no hi hagin accidents quan travessem la carretera de Matadepera

El nostre invent, funciona. Que vinguin vells amics, d’altres èpoques i poder tornar anar plegats tot amb l’excusa de fer un entrenament, és el cas que tinc personalment amb l’Enric. Ara ja és un mossenaire habitual. Després de provar-ho, només cal repassar el nostre historial més recent i se’l veu gaudir de les vostres companyies.
Èrem del Club Escacs Terrassa, i a banda d’aquest esport, organitzàvem uns partits de futbol sala en el que ens ajuntàvem setmana rera setmana a jugar, per mantenir la forma allà pels anys vuitanta. Ara els nostres camins tornen a coincidir gràcies als mossenaires, i sentim més que justificat de dinamitzar aquests entrenaments oberts, on tots tenim oportunitat de retrobar-nos.

EL MOSSENAIRE DE LA SETMANA

l’Enric s’ens dona a conèixer, tot dient-nos el següents i a qui li agraïm el gest.

Hola, sóc l’Enric Mateu. Estic casat i sóc pare de tres fills, evidentment preciosos, de 9, 7 I 5 anys, que no es queixen quan marxo per anar a córrer. Al contrari, el mitjà em diu que vol venir a les curses amb mi i córrer ell també.
Fa una colla d’anys que em dedico a la docència a Secundària i Batxillerat. Fa poc he descobert que sortir a córrer em va bé perquè em marxin unes quantes boires del cap.
Fins fa un parell d’anys, l’única cursa que feia era la de festa major, per a la qual no em preparava gens en tot l’any i l’acabava destrossat. Aleshores em vaig preparar per fer la primera cursa de 10km (Matadepera) i la meva primera mitja marató: la de Terrassa de l’any passat (2010).
Tot just acabada em van dir: “I ara, la marató”. No tenia forces ni per contestar que “Ni boig”.
Però el cert és que em va agradar, i després d’aquella ja han vingut unes quantes mitges més i també un parell de maratons (amb un registre prou digne per a mi: 3h 30 min). I alguna altra bogeria, com és la Terrassa-Montserrat que organitza el Club Natació.
És a dir, que ja estic enganxat, o malalt, depèn de com vulgueu veure-ho. I com passa en aquests casos, no em conformo amb ser un d’aquests “locos que corren”sinó que vaig fent proselitisme. I ja veurem com acaba…

El dia que vam pujar amb la Marisol i l’Oriol a la Mola des de casa, vaig veure la possibilitat de fer-ho corrent sense que fos cap bestiesa. Almenys és el que penso. Si els dimarts i dijous ja fem entrenament fantàstics, aquest apuntava en el mateix sentit.
Quan vaig conèixer en Paco, va ser l’època que on més entrenava era el Parc de Vallparadís. Amunt i avall i a gran velocitat, em passava una setmana i un altre. Ja en alguna cursa egarenca, algun dia parlàvem i em recordava que en un esprint el vaig passar al barri de Can Palet.
A mi hores d’ara m’agrada arribar a casa travessant Vallparadís i un dia li vaig proposar venir amb els amics que entrenem per l’Ègara, els “egaramossenaires” i des d’aquell dia gairebé no falla mai.
Quan vaig comentar-li que podria pujar per tercera vegada, no va dubtar un instant i a les vuit en punt estàvem a la benzinera del Vapor Universitari, que sol ser el nostre punt de trobada.
Una de les característiques d’en Paco, és que engega i atura el seu “gps” a la més mínima aturada i em fa gràcia. En canvi jo no l’aturo mai i quan arribo a casa tinc algun quilòmetre que ni de genolls es faria tan lent, si no fos que s’explica per què m’agrada aturar-me a gaudir del paisatge i d’esmorzar una mica.
El que volia era fer-ho exactament pels mateixos llocs, per fer una com parativa de les altres dues vegades i abans de res agrair la paciència d’en Paco per fer-me costat. Està amoïnat per què li sembla que vam anar lents, però fer-ho en tres hores reals, penso que no hi deuen haver-hi massa gent capaç.
Al camí de Can Boixeres, vam trobar a la Carme, Zico i Manolo, que anaven a fer un cafè a la Mola per la pista i vam poder compartir una estona i ja de tornada l’Antonio Gallardo havia fet el mateix entrenament, sortint més d’hora i per un altre lloc. Vol dir que no érem els únics.

Sincronitzem els gps. El del Paco pararà en el moment que parem, el meu no. La diferència…. al final

La sorpresa de creuar-se amb en Paco, de negre que te el bon costum de llegir-se el blog (gràcies). La colla que anava per l’avinguda de Béjar

Comencem a pujar pel costat de la riera

…i al carrer de camí de Can Boixeres trobem a en Zico, Manolo i Carme que també anaven a la Mola

Pujada per la pista de Can Robert

i aquí ens separem,

Ja dins al canal de l’Abella tot molt ben indicat

Fins a la Cova del Drac, sense Drac. Monument natural impressionant.

Per aquí encara es pot córrer. Instants després caminarem fins arribar a l’objectiu principal.

Fent la fotografia de record des de llocs que els que ens agrada pujar a la Mola ens inspiren i ens donen ganes de venir una vegada i un altre

En Paco li agradava molt aquest punt d’on es poden contemplar i donar nom a un munt de racons de Sant Llorenç, com per exemple els Òbits, que queda pendent per un altre vegada


Ens feia gràcies tenir aquest entorn amb nosaltres formant-ne part

I aquí els nostres recuperadors: fruita i barretes, i les bateries quedaran de nou carregades per la tornada

En Domingo i l’Àngels a punt de reunir-se amb els amics dins el bar, per fer un cafetonet

A Can Poble ens tornem a retratar i no ens veiem cansats

I baixant pel Canal de les Bruixes, amb molt de compte.

I a Matadepera, a la plaça de Sant Jordi, a la font que ens mitigarà la sed que aquests entrenaments provoquen



I això es tot amics; com de bonic és tenir l’oportunitat el dia del meu aniversari d’anar de casa a la Mola corrent amb un amic, on no hem parar de fer bones xerrades i a més confirmant que es pot fer amb poc menys de tres hores. El meu va marcar 3h28′ i adjunto el gràfic que en Paco ens regala. El track és el mateix exacte de l’altre vegada.
No trigarem massa a repetir-lo. Vol dir que si vols venir, ves enllustrant les teves espardenyes que hi estàs convidat.