30 gen. 2025
Torno a fer la Mitja de Terrassa
He fet la mitja marató de Terrassa, després de moltíssims anys sense córrer una mitja. Vaig decidir molt abans de l’episodi que tots vam passar de la covid i molt més abans, que amb distàncies fins a deu quilòmetres en tenia ben bé prou. Aquest any ha estat diferent. La setmana passada ni tan sols em passava pel cap fer la mitja de la meva ciutat, i l’associació mitja marató ciutat de Terrassa se li va ocórrer que dins del projecte de Mossenaires que portem de fa trenta tres anys que és el d’entrenar tots els dissabtes a les vuit, podien convidar a en Martín Fiz i Fermín Cacho, i sense acabar de creure-m’ho va ser tota una realitat. A part que fa més d’un any que tinc problemes respiratoris que m’impedeixen fer llargs entrenaments, em baso a fer poca cosa i això sí, caminar cada dia si pot ser amb la Marisol Martínez la meva dona. I aquesta ha estat tota la meva preparació: els dissabtes Mossenaires i caminar amb ella pel parc. Fa deu dies telefono al meu amic Jordi Viñeta, que està com jo i tampoc li passa pel cap fer la mitja i em diu que sí, que la farem plegats. El vaig a buscar a casa seva amb la moto, perquè camini el mínim i ens situen a línia de sortida, això si gaudint de valent de la gran quantitat d’amistats hem anat fent i de l’ambient que es respira. Ens retratem amb un grup entranyable, el Grup Runparadís i ja si: no ens podem tornar enrere. Sortida al costat del Jordi Viñeta que anava queixós de les seves sensacions, tossint, esbufegant gairebé com jo. Els quilòmetres passen i des del públic sentint els nostres noms i escoltant els aplaudiments i gairebé sense adonar-nos els quilòmetres anàvem passant. Veiem una bona amistat, en Nico, portador i llebre del ritme de dues hores, i ens anem aproximant a poc a poc. El saludem i marxem una mica i continuem. Quan arribem a l’avinguda Béjar, en Montilla, un mossenaire, ens diu que portàvem a menys de cent metres en Joan Forte un bon amic, i encara no el veiem. Fins que si, el veiem lluny. El mateix Jordi em diu que no tenim temps d’aproximar-nos-hi, però augmentem el ritme i si a falta d’uns quatre quilòmetres ja estem al seu costat i d’altres coneguts. Gaudim tots del moment i junts arribarem fins a la meta amb la sensació d’haver viscut un dia de nou històric a les nostres vides, on s’ha ajuntat tot. Córrer a la nostra ciutat al vint-i-cinquè aniversari de la prova i fer-ho veient moltes amistats corrent al nostre costat, veient també moltes amistats pel públic, i fins a la recta final veient la meva filla Elii Moliner Martínez que sortia un moment de la farmàcia on treballa a tocar-me la mà, donant l’últim impuls de baixada i travessant la meta.
No hi ha resposta
