blog d'en Pep

Entenem que “el que bé comença bé acaba”, com diu alguna dita popular, i les dites, de vegades són molt sàvies. Enmig de festes, essent molt d’hora, podent triar molts llocs on anar: quin luxe que hagueu triat de fer- ho exercint de mossenaires, com sou totes i tots.

L’essència del grup, on es barregen tantes coses, tants nivells, tantes maneres de pensar, tants temes diferents: però una horeta petant la xerrada i avui, vés per a on, un circuit força exigent, com és enfilar-se fins el Turó de les Roques.

Algú estava en principi queixós, i observant-t’ho ben de prop, la rialla gairebé sempre de tots vosaltres ens fa dir de totes totes, que us ho passeu bé, mentre de passada aneu millorant tant físicament, com anímicament i reneix i es cultiva aquesta amistat que ens dóna aquesta nota de qualitat a les nostres vides.
Sempre que t’enfiles, ho deus des de dalt i és una de les característiques del circuit que hem fet avui, que a més anem poques vegades, per ser un xic més llarg dels habituals i un xic més cansat.

Però, segur que començant així a l’any: us anirà tot bé i els mossenaires volen que sigui un gran any. Endavant i molta sort a tothom i sigueu feliços i feu feliços a la gent que estimeu.

Ricard Masferrer, li demanàvem si ens feia els honors: com així estat

Serà el nostre flamant “Mossenaire d’honor” i al final de la crònica sabrem
que tenim la sort de, amb aquest meravellós esport, tenir ocasió d’estar prop.

Carmelo, a punt de marxa

Amb la seva rialla encomanadissa, de vegades amanida amb acudits que
mira de tenir sempre apunt, si li ho demanes. I endevinem una persona del tot seriosa i amable

Vells amics i coneguts, com en Mirabet i en Colado, que fa tants anys que coincidim per aquests entorns

Un fet que s’ha de dir:
en Frankie, a la dreta avuí ha vingut. Al costat d’en Nacho

El coneixeu? .vol jugar: li tires el pal?

Moments que es repeteixen els dissabtes, on abans de començar aprofitem per saludar-nos,
mentre encara no correm, tot que passarem una horeta junts.

Els Toni’s arrenquen els primers

Eva, … , i l’Isabel

Jaume, que de tant en tant ans acompanya sortosament

David, Gemma i en Josep Manel

Alberto, … , Jose

Casi, i tot seguit pare i fill que ja ens deia que tindriem una sorpresa en Víctor i aquesta sorpresa era que vidria per primera vegada en Xavi

Víctor i tot seguit Juanjo, Mertixell, Jordi’s, Nacho

Anna, Diego, Mirabet i Sandra

Ramon, Marc, Javi i Fran

Manolo, Joan, Pepe, Toni

Només començar, el primer embús per arbres caiguts

Enviem mossenaires per davant a veure si es pot continuar i si: hi ha corriol

l’Anna Cos, un referent, al costat del nostre flamant mossenaire d’honor: en Ricard Masferrer. Ens uneix, a banda d’amistat, que formem part d’un grup a corredors.cat anomenat Es-k-mot vallesà (link) 

En Javi i en Robert, també l’Es-k-mot

passant per un paissatge ara típic: arbres tombats

l’amic mossenaire, que feia dies que no vèiem i ara no ens ve el nom

el nostre jove mossenaire, en Xavi el dia de la seva estrena

l’Enric Magaña

Josep Maria Antentes

Toni Arranz

Transi

Reagrupament mossenaire: Carmelo, Manolo, Sandra i Marc: cap a la cua

fill i pare, En Víctor enfebrat

La cua “Qualité Mossenaire”

Mirabet, Robert i Ricard. Riuen imagino perque instants abans intentava fotografia amb el tap posat.

Al nostre pas per l’Ajuntament de Matadepera

No fem soroll, perque som molt respectuosos, però si que fem goig, omplint les voreres i travessant pel bellmig del poble

No deixem a cap amistat enrera i ens anem reagrupant.

Nacho, està moooolt fort !!, un bon mossenaire i la Mola al fons

Quim i Jordi, Meritxell prop. Estava amoinada per que li acabavem de dir
que pujavem al Turó de les Roques Blanques

Jordi i Toni; grans persones i millors amics

moment que coneixem el que serà el nostre “Mossenaire d’honor” en Ricard Masferrer: amb gorra vermella. Bé, un xic descolorida, donat que és la que més ha fet servir d’ençà que som “atletes internàutes”

I destaquem al nostre Mossenaire dels més joves que han fet aquests 10
quilòmetres: en Xavi, al costat d’un referent com en Mirabet

Al peu de la pista i dels 8 revolts i avanç de començar, per si algú no pujava. Creiem que tots ho han fet i us felicitem, per ser un entrenament dels durets, oi?

Doncs aquí ja som a dalt. Genial. Montserrat al fons: no l’home que ve, que és en Josep Manel, si no la muntanya

Marc i Sandra

L’Anna

Enrique-Nilo

Contemplant el passage fantàstic des d’aquest punt elevat. Ha valgut la pena

l’Antonio (link) , bon mossenaire i que fa pic que va ser mossenaire d’honor.
Bon començament d’any

Amb el seu amic, crec que és en Jose… A veure quan el proclamen també
mossenaire d’honor, que se’ls veu bon amics i grans persones.

Frankie i Casi

Jordi, Núria, Tansi, Manuel

Juan, Gemma, i …

Anna, Trinidad i Isabel i en Víctor, amunt i avall

Gemma i David, que em deia que aquesta zona no la coneixia gaire i li va encantar i segur que descobrirà la part Nord de Terrassa, que és preciosa i amb un munt de camins fantàstics.

Eva

Núria i Magda

Ja som tots dalt i ara, retornem. Esteu molt en forma !!!1

Antonio i David

Reagrupament mossenaire a la font, on abans ens hem fet la
fotografia de família

Joan, Ricard i Toni

Mirabet, que dii que no està tan en forma com abans: doncs, que aviat tornis a estar com abancs, que ets un referent

Nacho, Alberto, Toni i Jordi. Grans persones.

Nou recorregut: tot i haver-hi ascensor, la gent prefereix anar a peu: això
que és gratis. Ben fet, això que és costaruda.

Miquel

La Magda avui ens deia que li havia costat, oi que no ho sembla?

I la Núria sempre la veiem feliç.

I a l’arribada en José fent vídeo de com anem arribant. Merciiii !!!

Avui sentíem gran plaer de tenir en Frankie, que feia dies que volíem veure’l exercint de mosssenaire, com ha fet.

Tenim un munt d’històries plegats després de tan de temps que ens coneixiem gràcies a la xarxa. Vam ser els primers internàutes que parlàvem d’atletime, gracies atletisme.com una llista que escribíem. Dúiem, els internàutes, la característica gorra vermella per poder-nos reconèixer als començaments d’internet quan anàvem a les curses.

D’aquesta llista, alguns vam fer més amistat que amb d’altes i ha anat perdurant amb el temps, passant per llocs com 10de1000 i sobretot l’Es-K- mot Vallesà, a corredors.cat.

Ara sabem d’ell quan escriu, i ho fa sovint; compartim amb ell moltes de les coses i tal com les pensa, i és per això que per nosaltres és un luxe que avui ens hagi fet els honor. Moltes gràcies i esperem continuar gaudint de la teva amistat.

No sóc un habitual a Mossèn Homs, però conec el projecte i en faig un seguiment des de fa molts anys.

Fa temps que el Pep insistia per tal que vingués per fer-me mossenaire d’honor. Ja està fet. I ara el repte és parlar de mi i, sobre tot, no fer-ho massa llarg per allò de Baltasar Gracian, “Sibueno y breve dos veces bueno”.

D’infant i adolescent estava molt lluny de pensar que el córrer s’acabaria convertint en la meva gran afició. Aleshores el meu temps esportiu es limitava a jugar a escacs, fer de porter d’handbol i anar d’excursió o a buscar bolets amb els pares o amb els amics.

Amb 20 anys, el 1977, amb uns companys universitaris anem els dissabtes al matí al bosc de Can Deu. El nostre objectiu era aconseguir fer sense caminar en cap moment el circuït blau, un circuït de 5000 metres. Haig de confessar que assolir el repte ens va costar Déu i ajuda. El 1978 participo en les meves dues primeres curses populars, dues curses de barri, la primera ben singular: corríem amb el trànsit obert i per les voreres. Calia aturar-se en els semàfors. La segona, de la que guardo diploma, ja més professional va ser a Can Deu.

Vaig passar a córrer només per les vacances d’estiu per participar en la cursa de la Festa Major de Sabadell que amb els anys es va convertir en mitja. El 1984 vaig fer el meu primer intent d’acabar la mitja, però vaig abandonar al km. 15 quan passava per davant de casa i anava l’últim, cansat i fart d’aguantar el cotxe escombra al darrere. L’any següent ja la vaig acabar, i el 1987 vaig atrevir-me amb la primera marató, amb un entrenament que avui fa riure: 3 dies a la setmana 30 minuts i 1 hora el diumenge.

Un canvi de feina i el segon fill van fer que abandonés l’esport un parell d’anys. No tenia temps. Però veure les imatges de la marató de Barcelona de 1990 arribant a l’estadi em van tornar a enganxar. El 1991 entrava per primera vegada amb la pell de gallina a l’estadi per la porta de Marató. I des d’aleshores ja no he deixat córrer.

Seguia amb les curses d’asfalt, però la muntanya em temptava molt. Sempre que podia participava en marxes de muntanya, sobre tot, la mítica Matagalls-Montserrat i també la cursa de l’Alba i la del Farell (la única cursa en la que he participat en totes les edicions) es van convertir en un fix en el meu calendari.

L’aparició d’Internet va canviar-ho tot. Primer va ser una llista de correu (atletisme.com) promocionada per Salva Pou. Allà vaig conèixer el Pep i altres companys amb els que encara molt de tarda en tarda ens diem alguna cosa o ens trobem en alguna cursa. Aquells van ser els inicis de la lliga championchip. Per tal de poder-nos identificar a les curses vam decidir portar una gorravermella, la mateixa que he portat avui a la trobada mossenaire.

Molt després va sorgir el 10de1000.com, una proposta del Joan Carles Sanjurjo , l’antesala de l’actual corredors.cat. Allà es va constituir l’es-k- mot vallesà a proposta de Xavi Curull, un lloc entranyable i on van sorgir moltes propostes que unien a corredors de Sabadell, Terrasa i també del Vallès Oriental. Poc actiu, però l’es-k-mot encara es manté viu i és capaç cada any de formar un equip per participar a les 24 hores en les pistes de Can Dragó.

Però vaig evolucionant i la muntanya cada cop m’agradava més. Només va faltar veure al Quico Soler assolir corrent el cim de l’Aneto en el Temps d’Aventura a l’estiu del 1997. Aquesta va ser la meva nova fita: fer la marató de l’Aneto. De les curses d’asfalt vaig passar-me a les de muntanya. Unir natura i córrer que més podia demanar.