blog d'en Pep

Volíem començar la crònica de la trobada dels nostres clàssics entrenaments en grup del darrer dissabte diferent, tot demanant disculpes, per haver portat a tota la colla per llocs que podien haver ocasionat algun mal per a tots vosaltres, com alguna caiguda, alguna lesió, o simplement malmetre la indumentària atlètica que podia ben bé pogut haver estat així. Com de fet al grup del facebook (link) ja se us demanava disculpes i on molt amablement molts de vosaltres ja les acceptàveu de tot cor.

Ens quedarà una imatge inesborrable del que el vent va provocar fa tan sols tres setmanes on pels entorns de casa nostra es contempla l’estadística d’uns tres-cents mil arbres tombats per aquests entorns i que, de fet fa dies que anem observant com han quedat els nostres meravellosos circuits, ara trinxats.

Tot i sentir-nos tristos per com ha quedat, de vegades la natura té la seva pròpia llei i acció i transforma el paisatge i en vam tenir una demostració palpable. Com arbres ferms i meravellosos, molts d’ells centenaris, no van suportar la força del vent i ancorats en terra mullada, van anar per terra del dalt a baix.

El circuit va ser pràcticament el de la setmana passada, més una part, que és on la vam vessar de triar, i que va fer de l’entrenament, una gimcana entremig dels arbres. Gràcies per la vostra comprensió i per fer possible el nostre projecte d’entrenaments en grup a Torre Mossèn Homs.

En David i la Gemma al just moment d’arribar a la Masia, com fan habitualment tots els dissabtes que poden venir.

En Ramon, quan el dia encara és fosc, lluint rialla, com predomina en el grup

En Juan Manuel, que és qui ens mira. Al costat de l’Enrique-Nilo que sap que te amb nosaltres a la seva família.

En Robert, de Castellar i afincat a Sabadell, avui ens portava al seu fill de tretze anys, en Marti, lluint buff de 10de1000.com , que es des d’un forum on vam tenir la sort de poder començar a coneixer-nos. De fet formem part d’un, també grup d’amistats, que ens anomanem l’Es-K-mot Vallesà de fa molts anys i tot això per que sapigueu per que ens coneixem. També va ésser mossenaire d’honorlink fa anys i avui era un gran dia per ell, per donar-nos a conèixer aquest gran esportista que és en Martí.

I en primera posició: en Víctor: gran persona i productor audiovisual

I comencen al costat dels nostres amics l’aventura en què es convertirà avui l’entrenament

Carme, Javier i Anna.

Josep, Jordi i Miguel

La gran amistat Joan Forte, infatigable gran persona.

I vingut expressament des de Vilassar, en Totu: sortint el darrer i encara acabant de posar-se els guants, fent servir inclús la boca per subjectar-los i del tot estresat. I és que si ve de tan lluny i ha arribat que gairebé no ens troba, els nervis a flor de pell

Núria i Quim

Isabel i Susanna

Carlos i Fran, els més antics del grup

I en Juan Manuel Hernàndez, exerceix de mossenaire dels que va i ve i sempre esperen. Gràcies !!

Sebas, Diego, Josep Maria, Juanjo i Juan Manuel amb la cua.

I avui ens fa especial il·lusió que la Mercè Nieto hagi acceptat els honors de ser la nostra flamant “Mossenaire d’honor”, en un dia que ha deixat als seus companys de “vuit peus” per portar-nos un buff que li hem comprat, ja que estan preparant la Oxfam Trailwalker de 100 qm, que anualment fan amistats en solidaritat amb la gent més necessitada i que passa fam link

Gràcies Mercè!

Reagrupaments i parada: Carles d’esquena, Quim, Jordi i Miquel

Yuma, per davant d’una nova amiga i de l’Eva, que va de rosa

José Manuel, Diego i Carme

Dos logos que ens agraden: el dels Mossenaires que va fer fa anys en Jordi Martínez i el del centenari que vaig fer, junt amb la comissió d’aquest fet i que porten la Isa i en Miquel

Carme, Juanjo i Juanma i com no: Yuma

mentre vosaltres reposeu: jo també reposo, oi Yuma?

només ensenyen els ullets i són amics i d’un grup anomenat “Egaramossenaires” i ara en Jordi ja porta unes setmanes repetint i gaudint. I ja veureu ho bé que s’ho passa.

En el primer progressiu; aquestes màquines han estat els capdavanters: al mig en Jordi Gallego, el primer, a l’esquerra en Francisco Javier i a la dreta en Miquel Llamas. Que ràpids que us hem vist!!

Isabel i Pamela

Davant en Jordi Torrente

Eiii !! campiones Californianes: Nerea MJ. Gómez, Núria

Tenim el joc, que per homologar el “podi virtual” del progressiu, els capdavanters exerceixen de mossenaires i van a buscar la cua. Veieu el detall de qualitat.

Carlos Rodríguez i Pedro Santos

Carme Ballesteros

Rosa i Miguel Angel

Nuria, MJ Gomez, Nerea, Manel

L’Imma, al el gorret de “mare Noël”, molt típic de les dates nadalenques en les que estem

I després de molt temps: ha tornat l’Ignasi (link)

Sílvia

En Jordi Gallego, i amb un salt espectacular en Cisco.

José Manuel, també per la part més espectacular

qui no vol sorpreses, fa una volta més assenyada, però menys emocionant

Jordi Viñeta

Carmelo Luque, amb un posse curiosa

I que podem dir de la pose de la Nerea i la Núria

I en Juanma, tancant el grup

I aquí tenim la cua, flamant i esplèndida

l’Emilo Sanchez Porcuna, que a hores d’ara hem de felicitar a ell i a tot el grup de “Los Nenazas” i a la “Sosi” i a tots els voluntaris i als que han fet possible la “Runneada” d’ahir que va ser impressionant i on es respirava “amistat”, que és pel que tot això val la pena

La nostra Mossenaire d’honor, la Mercè Nieto

La Mj. Gómez que quan respirava els flaires de la granja de bestiar per on acabàvem de passar, gairebé es mareja.

I aquí comença l’odissea en què es converteix l’entrenament i on més d’un patia perquè ningú prengués mal

Ben lentament, tot caminant per no prendre mal

i en Miguel Moreno, de Sabadell, que està també trist de veure com ha quedat tot, encara que la rialla és d’amistat envers nosaltres.

Ja ho podeu veure per on anàvem

La Mercè

Sussanna i Ana, que estan aturades, mentre decidim per on reconduïnt-se

La Isabel Vergara, amb una imatge difícil de pair, tocant arbres immensos, ara per terra

Ens sentim desolats de veure el panorama dantesc

Doncs bé: sembla que no hem pres mal i tots estem bé i,

en Jordi Gallego, a partir d’aquest moment ha dut aquest tronc tota l’estona: no m’ho puc creure. Ell sempre que va al bosc s’endú alguna cosa: espàrrecs, rovellons, apagallums… i avui un tronc !!!!

Valga’m Déu !!!, quin crack !!!. Que sapigueu ho gran persona que és, a banda de ser un atleta dels que puja als primers llocs de les curses on s’apuntat. És més, enguany va ser primer a la cursa de la Transenyera de Castellbell i el Vilar (link)

i un ciclista ben aplaudit

Moment que coneixíem a en Martí, mossenaire nou i més jove d’avui

Moment de conèixer a la Mercè, que aixeca el dit, el dia de la seva proclamació

En Manel, resituant-se

moment familiar

gràcies per fer gran el projecte i acceptar les meves disculpes de no haver encertat massa amb el recorregut i molt content de comptar amb la vostra amistat. De fet, algú dèia que havia estat divertit i tot.

l’Eva, passant al costat de les arrels d’un gegantí arbre tombat.

I davant l’atenta mira d’en Tomás Sanchiz, l’Emilio fa una gran mostra d’amistat a la dona d’aquest. Tot ha acabat bé, no patiu.

José, que camina mentre ens espera i avui…

Sembla que hem acabat d’una manera diferent.

En Juan Manuel Muñoz el tornem a veure feliç i com que és un gran cuiner, ha dut una coca que “quita el sentío”, uaaaa !! què bona: i regada amb un moscatell. Gràcies pel teu bon cor i només tenim paraules d’agraïment per com ets.

No hem podia quedar sense el meu buff, que l’Equip Vuit Peus” (link) ha posat a la venda per ajudar a la gent que pateix fam. Gràcies !

Ara sabreu quelcom més de la nostra amistat; la Mercè Nieto. Aquestes trobades ens proporcionen saber que sempre hem estat prop. Un dia em deia que de petita jugava al carrer de casa, al carrer Ter, i ho feia amb el meu cosí; l’Albert Alcalde, i vol dir que ja érem prop d’ella. He pogut compartir força entrenaments i estem molt contents de tenir aquestes oportunitats, gràcies a l’esport. Per molts anys i molt d’èxit en tot el que facis i a més que amb aquest projecte de l’Oxfam Trailwalker us vagi a la perfecció. Fins sempre

Bé, espero estar a l’altura del títol que en Pep m’ha atorgat aquesta setmana. Per qui no em conegui, sóc la Mercè i començaré per explicar com vaig trobar la meva l’afició per córrer que com a molts i moltes de les que llegireu aquestes línies va sorgir buscant un esport pràctic i econòmic que m’ajudes a tornar a ser la Mercè d’anys enrere abans de ser mare. Amb ganes d’aconseguir-ho i unes bambes (que us farien treure un somriure) , em vaig endinsar en un circuit urbà que em va donar molt més que perdre uns quilets.

De la mà del meu germà, no feia ni tres setmanes que corria, vaig participar en la meva primera cursa, com no…la de El Corte Inglès, en aquell moment vaig adonar-me que aquest món m’agradaria i després d’aquesta en va venir alguna més, eren la motivació que feia que no em quedes a casa i sortís a entrenar, ja que el primer any ho faria en solitari i tots sabem que es això…..jo crec que he arribat a trobat excuses que a hores d’ara no m’he l’has crec ni jo…jaja.

Per sort ,vaig trobar el que des d’aquell moment seria el meu equip atlètic, el Ponent Runnig Team, un grup d’amics del barri amb una il·lusió que de seguida em van encomanar i on trobaria la meva companya d’asfalt i cama dreta, la Tere, juntes hem creuat moltes arribades i les que ens queden per creuar… (per suposat perquè m’ espera tota l’estona..).

Poc temps després me’n adonaria que visc en una ciutat on l’afició a l’atletisme la plena de grups on ets rebut amb un somriure i que l’única cosa que queda enrere és córrer sòl, a això se’n n’hi diu esperit Mossenaire i suposo que us sona….

Tampoc vaig necessitar gaire temps per adonar-me que jo i el crono no seríem gaire bons amics. Es diu que tothom és hàbil en alguna disciplina , doncs bé jo encara que ho he intentat està clar que en el terreny de l’esport no trobaré la meva, així que el capítol de marques personals me’l saltaré si no us sap greu.

Després d’uns quants 5mils i 10mils,una Behobia i 8 Mitges Maratons , em vaig “tirar al monte” i en una d’aquestes…compartint Camins Històrics amb tres dels bons amics que he fet gràcies a aquesta afició , el Joan, la Rosa i la Tere, com si en un “no hay huevos” en una nit de borratxera, però substituint el primer per un “seria xulo” i la nit de borratxera per el “subidón” d’acabar junts aquesta travessia, va néixer VUITPEUS i el meu proper repte, la Trailwalker 2015, si si…la Trailwalker, en un moment de “subidón” et creus capaç d’anar a la Lluna si cal. Un repte que ens fa molta il·lusió i que ens prenem, bromes a part, amb tota la serietat que requereix una travessia com aquesta i que m’ha ensenyat que els Terrassencs som tan bons esportistes com solidaris, des d’aquí vull aprofitar per agrair el suport que hem rebut i que farà possible que el pròxim mes d’Abril posem els nostres “vuitpeus” al servei de qui mes ho necessita.

Fins la propera, salut i km.