Arxivar per febrer de 2014

27 febr. 2014


Senders del Vallès

Classificat com a General

Quan passem tant dissabtes com diumenges per la zona de Torre Mossèn Homs, s’observa fàcilment què hi ha gent que té per costum fer esport, tria aquest punt com a lloc des d’on començar, i veient les retolacions dels camins, es pot comprovar que de possibilitats n’hi ha moltes. Nosaltres sempre triem, els dissabtes, una opció de no més de deu quilòmetres, i si podeu comprovar.Avui les nostres passes seran guiades fins a Castellarnau i la bona remor de la conversa no ens deixa en gairebé tot l’entrenament.

Algun progressiu per animar i provar-nos; fotografies per recordar i per enfortir els lligams entre els quals ens autoanomenem mossenaires: sempre a punt per anar en grup i esperar-nos per anar plegats.

Gràcies per venir.

Tal com anàvem dient; n’hi ha per triar i remenar des d’aquí. Us ho ben recomanen.


José Luis

I avui, li demanàvem a la Inma si ens volia fer els honors, i ha accedit i li ho agraïm i la
coneixerem una mica més

Avui el camí del golf l’hem fet els mossenaires. Ha estat per nosaltres.

Ens agrada distingir els capdavanters als progressius.
Josep, Sandra, Miguel, Josél Luis, Sebas

I el que ens distingeix: esperar-nos i anar a buscar


Carmelo Luque


La Inma, la nostra “Mosenaire d’honor”

Natalia, Albert i Sebas a punt de fer la fotografia de família

Moment en el qual ens fem saber què hi ha de nous i què ens ho estem passant bé; si no ens hi posaríem .

I ara tenim un segon progressiu, amb els capdavanters.
Nou mossenaire, Sandra, Juanjo, Montilla, Wester i Miguel

Passem que un lloc on de fa anys hi ha escoles. Si abans teníem el Blanchart i l’Ègara, hi tenim
l’institut d’ensenyament secundari de Castellarnau

passem per mossos, a la frontera entre Sabadell i Terrassa, amb Yllera, Moisés i Olga

Inma i Nuria

I després de gronxar-nos i fer el traguinyol, en Wester repren la marxa, i en Sebas i en Juan, continuen la conversa.

Per dins la urbanització de Castellarnau, i de tornada cap al camp base

I al peu de la parada del bus, fem els darrers estiraments

Pep, Enrique-Nilo, Joan Forte, Miguel, Inma, Sebas i Joaquin, fent companyia a la nostra “Mossenaire d’honor”

Si coneixia de fa força temps en Sebastian, el germà: ara tenim la sort de tenir una habitual
als entrenaments i comprovareu què amb moltes ganes de reptes: l’Inma Morales. Fan una bona família
i des de què ens van descobrir, tenim la sort de poder córrer al seu costat tots els dissabtes. Gràcies Inma,
Miguel i Sebas per fer gran el projecte.

Hola Mossenaires!!!

Pep, gracias por haberme elegido Mossenaire d’Honor, aunque me ha costado un poco decidirme eh?

Me llamo Inma Morales y nací en Fiñana (Almería), un 23 de julio de 1963. Allí viví mis primeros 4 años, y es donde tengo los primeros recuerdos de correr… ¡detrás de un cerdo!

Mis padres criaban el cerdo en el pueblo, pero la matanza se hacía en el cortijo de mis abuelos, a unos 7 u 8 km. Como no había medio de transporte, el traslado se hacía andando por la carretera, pero cuando pasaba algún vehículo, el marrano se asustaba tanto que empezaba a chillar y a correr, y toda la familia detrás.

Después nos fuimos a Granada, y el deporte que los niños practicábamos era de lo más variopinto: jugar en la calle. Así, después de la escuela, coger el bocadillo y … saltar a la comba o a la goma, al pilla-pilla, al escondite, a matar, a la “rachola”, etc. A los 10 años nos vinimos a Terrassa, y, aunque nunca me apunté a hacer deporte, la gimnasia del colegio me gustaba, y cuando nos llevaban a correr a las pistas de tierra del Natació me lo pasaba muy bien.

En vacaciones, en el cortijo de mis abuelos hacíamos excursiones y footing, que es como se le decía entonces. Era un recorrido de unos 4 km, que mi hermano Sebastián, aunque era pequeño, también lo hacía. Pero claro, como no teníamos las bambas de gimnasia, pues…, ¡con las chanclas del río!
Bien, y después de un salto de 30 años, llegamos al 2009. Me apunté a la Matagalls, y para coger la forma, empecé a salir a correr algunos sábados con el Sebastián y mi hijo Rubén. Y hace 3 años tomé el hábito de salir a correr entre semana 1-2 días por Vallparadís con mi marido, Miguel, sobre las 6.20 de la mañana. Los fines de semana se añade mi hermano y nos enseña nuevos recorridos.

En alguna ocasión mi hermano me había comentado que conocía a uno que salía a correr los sábados con más gente por Mossén Homs, y que le había invitado a que fuéramos. Me pareció buena idea, con lo que el 6 de julio de 2013 conocimos a los Mossenaires.

Llegamos los primeros, y al poco tiempo el Casi, que nos saludó como si nos conociera de toda la vida, y después el resto de los Mossenaires. Claro que al ver a l’Anna Cos pensé que donde me había metido mi hermano, que cuando empiecen a correr esta gente habrá una desbandada y Miguel y yo nos tendremos que dar la vuelta… Pero no, sentí alivio al ver que me mantenía al lado de alguien y lo agradable de escuchar y participar de sus conversaciones. Y lo que más me llegó fue cuando los Mossenaires de la cabeza iban a buscar a los rezagados, lo agradecí muchísimo!!!

En cuanto a mi “palmarés”, desde el 2009 he hecho todas las Curses de la Dona, varias de 5 y 10 km, las 2 de Minyons (5 km), 4 medias ( entre 2.04 y 2.12 h) y la Marató de BCN del 2013 (4.31h).

Antes, cuando me preguntaban por qué me gusta el running, me encogía de hombros, no tenía una razón específica. Ahora ya no. Les digo que lo más importante es el sentimiento de compañerismo y solidaridad que se respira al lado de todos vosotros, Mossenaires, y con “el de la gorra roja” al frente, que nos hace pasar momentos muy gratificantes que se reflejan en el cuerpo y en la mente.

Muchas gracias Mossenaires por lo bien que acogéis a la gente.

Muchas gracias Pep por tu labor.

( Y por fin conocí a ese que conoce mi hermano que corre…)

Inma Morales

 

 

https://i0.wp.com/josepmoliner.com/fupar_netejaParquings2014B.gif

https://i0.wp.com/lh6.googleusercontent.com/-CnW4uqSqJ-U/UZ3ftgMCQOI/AAAAAAAAAkU/LEPvpT0bbNU/runparadis3.gif

No hi ha resposta

20 febr. 2014


Bonvilar

Classificat com a General

Bonvilar

Una paraula en positiu. Un bon vilar, ja es veu que vas un lloc on alguna cosa bona ens hi trobarem.  A vosaltres, evidentment, amb uns ingredients de què fan de tan bon amanir com: arbres, olor de terra mullada, vistes a la Mola, gent fent esport amb bicicleta, gent passejant: inspiració per tots nosaltres per fer de l’esport un element necessari.

Un circuit què molts hem repetit una vegada i una altra, però al costat, segur de gent diferent i una conversa nova, d’unes sensacions totes elles positives. I amb tanta positivitat, segur què al final pensarem a retornar sempre què puguem. Als què feu gran aquest projecte: gràcies!


Hi ha un lloc que es diu Bonvilar i justament, nosaltres el sovintegem els dissabtes, al costat dels mossenaires.

Instants abans ve el ritual de cada setmana; moments previs de conversa abans de començar a córrer plegats i veiem de nou com el sol ens vol acompanyar de bon matí



El bon amic Yllera ens anima a fer venir a en Moisès i a veure si aconseguim saber-ne més, què segur que té un munt d’històries què contar-nos

David, Maria, Òscar, Juan Manuel i José Luis

En David i una tímida senyal de victòria. El proper dir una “v” (ve baixa) ben amunt i ben grossa.

I amb en Xavi Gp, que sembla que està un xic lesionat, però què vestit per l’ocasió, enceta la sortida.

Yllera en primer terme, amb un gest comú a la colla: la rialla

En Casi, la Txell, Juanjo, Maria José, Gemma

quan passem just per centre d’interpretació mediambiental de la primera fotografia: jo no sé que hi fan, de debò.


Uauuuu!!! : no té preu

Si dos amics i grans cracks ens fan costat, vestits de Egaramossenaires, una colla que surt del costat de l’Egara, com l’Alex i l’Oriol, que porta unes espardenyes amb un color interessant . Però, segur que efectives. Han fet el primer progressiu a les primeres posicions i retornen a la cua

La Gemma Solsona, també ha fet el progressiu: la primera fèmina

I al segon progressiu, l’Òscar, Alex, Oriol, Sergio i Òscar han estat els primers de la magnífica recta de Can Deu



Detall de qualitat: el retorn i reagrupament de la colla feta per la totalitat de tots. Feia temps que no es veia una imatge tan de fer-se costat



I fent espera

I al bellmig de la fotografia, el que serà el nostre “Mossenaire d’honor” en Rafael Carrera, què com molts de vosaltres sempre ens porta a bons amics.

Arribant al punt de retorn, just a l’entrada de Sabadell.

I arriba el moment familiar: aquell de la foto de família, amb en Fernando arribant a lloc



de dreta a esquerra, é Luis, Josep Mª Antentas, Montilla, Jose Luis Coca, Oscar Ortiz, Xavi Iribarren



Sempre en som de nou; avui fins a sis persones que s’estrenaven. Esperant retornin sempre que vulguin


Moment en què, a banda de reposar, farem la darrera part de l’entrenament amb una finíssima pujada


A la font de les Canyes, refrescant-nos una mica al costat de la Maria José , Marta, Laura, Miguel i … la noia de taronja, què anaven a continuar corrent per completar un llarg entrenament per la zona.


Un record per mi, estar al costat de’n Rafael, què gràcies a aquest projecte tinc el luxe de gaudir de la seva amistat

De fa una bona colla d’anys, un dia vaig tenir la sort de trobar-me a en Rafael. Hem compartit els començaments d’uns entrenaments que durant quatre anys he gaudit per la part nord de la nostra ciutat, junt amb un amic que es va fer mal al genoll, en Jeroni. També hem estat al mateix club i gràcies als entrenaments del dissabte i a les xarxes socials no perdem contacte. Comparteix amb tots nosaltres el seu plaer per la fotografia, què combina amb el senderisme, sobretot de Sant Llorenç i l’Obac, i ha fet llargues curses i caminades com el camí de Santiago. Bé, estem de sort de poder entrenar amb ell i estem molt contents de tenir-lo com a amic i desitjar-li el millor. El dia que ens va enviar la seva crònica atlètica, abans d’ahir, era el seu aniversari: vol dir què doble felicitació. Per molts anys!!


Aquesta setmana m’ha tocat a mi ser el ‚”Mossenaire d’Honor”,apa som-hi, aqué estic:

Cap a la primavera de 1998 em vaig iniciar amb això del running, senseadonar-me em vaig enganxar amb aquest fantàstic esport, tot i que per aquells anys no era tan popular com ara, fins que l’any 2000 es vaorganitzar la primera edició de la mitja marató de Terrassa i m’hi vaig inscriure, cagat de por, per no haver fet mai una cursa popular i menystan llarga. Va ser una experiència inoblidable, em vaig sentir com si l’hagués guanyat, va ser el principi de tot el que envolta aquest món deboixos del córrer.

Haig de dir que el que més m’agrada és practicar aquest esport en el medi natural, sóc afortunat de tenir tan a la vora el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt, i quan tinc oportunitat aprofito per anar a fer travesses, com ara el Camino de Santiago, Carros de Foc, pujar un cim o l’altre, conèixer racons d’aquí i allà.
També aprofito per a dir com és de fantàsttic aquest grup de Mossèn Homs i les bones estones que passo aquí també, perquè el millor de tot és amb qui ho disfrutes

Una abraçada a tots

https://i0.wp.com/josepmoliner.com/fupar_netejaParquings2014B.gif

https://i0.wp.com/lh6.googleusercontent.com/-CnW4uqSqJ-U/UZ3ftgMCQOI/AAAAAAAAAkU/LEPvpT0bbNU/runparadis3.gif

No hi ha resposta

Anteriors »