15 ag. 2013
Hi havia una vegada… i més d’una
Un dia una amistat de fora de l’entorn atlètic, comentava que què es podia fer de diferent i dir a l’hora de fer el relat d’un entrenament que dissabte darrere dissabte es va repetint de fa tant temps i ens atrevim a dir, que no n’hi ha dos d’iguals i que es respira un gran ambient que ens fa tenir molt present a les nostres vides que un dia com aquest tenim l’oportunitat d’entrenar d’aquesta manera tan especial: en un grup tan heterogeni. El fet de què cada setmana ens venen persones noves engrescades per cadascú de vosaltres on destaca el virtuosisme de la trobada i que varia tant d’un any a un altre. Seguint la història, hi ha un moviment constant i sempre us ho feu venir bé per venir algun dia a fer-nos costat. Ens adonem que d’aquí sorgeixen grans amistats, grups igual o millors i ens fa adonar que l’invent s’ha de cuidar i que val molt la pena. És per això que tots nosaltres us donem les gràcies pel fet de tenir tan vostre aquest projecte.
Els bons estudis dirien que abans de córrer aniria bé estirar una mica i fer una preparació prèvia. De fet ho fem: xerrem un munt abans de començar i estirem de pensament
la masia de Torre Mossèn Homs com a punt de trobada i que ens dóna el nom de “mossenaires”, que alhora que nom és una filosofia. La de fer grup.
La primera recta on encara la majoria no sabem exactament cap on anirem i veiem la nostra Maria al capdavant, i mig amagat l’Enric que el segueix en Jordi Muñoz i en Javi López i més colla.
En Miquel Moreno que apurava els seus darrers dies de vacances i que lluu amb orgull la seva indumentària. Fa un bon grapat de setmanes que va quasi diàriament a la Mola com a part de la seva posada a punt. A la foto podeu apreciar les anades i vingudes del grup i precisament en Miquel és el que més assumit te lo d’esperar-se
Ja quan apropem al reagrupament el grup passa de córrer a caminar, amb en José Luis al capdavant
I després del primer progressiu que es proposa, aquí els capdavanters. S’ho han agafat seriosament i en som testimonis que el ritme ha estat alt de tots quatre, en Carmelo, Jesús, Javi i Jordi
I ha vingut l’Enric Mateu, un mossenaire Pantaurell que de tant en tant fa a la colla gran
I els nostres prestigiosos veterans, en Pedro i en Jose, infatigables i dels més habituals
I la Maria, que d’ençà que ve, no falla mai i fa progressius també.
En Robert, que aquests dies pot venir i que si no ho fa més, és per obligacions familiars. També sovintege els Parcs Naturals del nostre entorn que coneix prou bé.
I una mossenaire nova, al costat dels inseparables amics Zico i Carme
Carlos i Jesús flotant, sense tocar el terra, amb una bonica presa atlètica
Moments de recuperació i reagrupo
A l’antic circuit de cros de Sant Sebastià dins del bosc de Can Deu, amb una ziga-zaga del grup, les noies encapçalen el grup
I la sort de comptar amb la presència de l’Oriol Farré, que fa un any que llueix cofoi la seva condició pare i marit, de blau i al costat de l’Eduard Martín. Al fons en Miquel que ens ensenya el famós pont del seu poble, que no n’hi ha dos d’iguals. Sempre tenim bromes per referir-nos a les co-capitals unides amb l’amistat dels seus atletes per l’invent mossenaire
Precisament en Miquel ens ha mostrat un nou camí que passa a formar part dels nostres circuits, ja que età molt bé
L’Alegria de José Antonio, que de les primeres setmanes que anava cohibit a aquesta amplia rialla no ha passat gaire i que s’ho troba molt degust, seguit d’un nou mossenaire
per una banda, plafó explicatiu d’aus que podem veure
I en un altre moment un munt aixecant el seu vol
Moment familiar i fotografia de gradaria en un lloc com Sant Julià d’Altura en un dia que hem tornat a estar amb les amigues i amics.
I els darrers en sortir i que han aprofitat també per fer un entrenament de qualitat
i abans de proclamar a la nostra “mossenaira d’honor”, la possibilitat els anem al seu costat de posar al seu costat. Elena, Toni, Cristina i el de la gorra: servidor
I en Josep, ajupit, era el seu aniversari i ens convidava a un traguet a la font de les “canyes”. Li a sortir barato. L’Albert i Casi fan un forat perquè la veieu. En Casi m’ha fet expliar per enèssima vegada com ens vam conèixer, sortosament.
Fa unes setmanes ve un bon noi i ens preguntava per en Fran Frutos i que li havia parlat d’aquest invent mossenaire. Aquell dia no hi era, i axiò què gairebé des de bon començament és un dels pares del grup.
José Luis, va venir unes setmanes i vés per on de la seva mà tenim l’orgull de presentar a la nostra “mossenaire d’honor”, que com moltes setmanes ens sorprèn molt gratament. En José Luis que si no vaig errat, em va dir que era el nebot de la dona d’en Fran i la Cristina ve a fer gran el projecte i a qui li agraïm tots aquest gest, i a tothom en definitiva.
Cristina molt content de tot el que dius i l’esforç que fem molts per continuar el projecte, val molt la pena per conèixer a persones com tu, i que demostres que t’agrada molt aquest món de l’esport. Per molts anys i t’esperem sempre que et vagi bé.
Hola Pep, no tenia ni idea en que consistia això de fer una presentació d’un nou mossenaire, aquestes coses se’m donen fatal …la timidesa sempre em vens, però en les darreres línies he intentat explicar un xic de la meva vida. Aquesta és la meva manera d’agrair el teu esforç i dedicació i fer una petita contribució a aquest fantàstic projecte.
La meva afició a l’esport ja em ve de petita, tot i que no sóc d’aquelles persones que poden resumir els seus anys de vida amb premis i competicions guanyades, si puc dir que hem anat de la mà molt sovint. Potser el culpable de tot ha sigut el meu pare, que ja de nena em feia llevar-me ben d’hora ben d’hora (sempre pensava, que massa i tot) els caps de setmana. Agafàvem motxilla, aigua i quatre caramelets (abans tot era més senzill, res de material tècnic, gels o barretes energètiques!) i apa, muntanya amunt! Des de les hores, sempre busco escapar-me i perdrem entre la naturalesa per poc que sigui.
L’hàbit de sortir a córrer m’ha vingut de més gran, potser farà uns tres anys, quan la meva amiga i companya de rutes es va anar a viure a un poble perdut del món i com que cada cop ens era més complicat quadrar horaris per sortir en BTT, un dia vaig animar-me a canviar les rodes pels meus propis peus, i el cas és que, veien que no estava gens malament això de córrer, ho vaig seguir fent fins que em vaig proposar fer la primera cursa.
La meva sorpresa i gran alegria alhora, va ser assabentar-me que els meus dos cosins (el Jose Luis i l’Emilio) també s’havien aficionat. I així va ser, amb uns magnífics acompanyants i molta motivació, com vaig iniciar-me en aquest esport. Fins ara, he participat en curses d’asfalt com la dels Bombers de Barcelona, Sant Silvestre Sabadell, Santi Centelles… i les meves preferides, les de muntanya, com la del Club de Natació Terrassa, la cursa de Carnestoltes de Puigverd de Lleida, etc. Va ser en Jose Luis, qui em va parlar del grup Mossèn Homs, em va animar dient que éreu una colla molt maca i em va convèncer per què vingués. La meva angoixa era pensar que no estaria a l’alçada de tots vosaltres, però finalment em vaig engrescar a provar i un cop allà, ara farà dues setmanes, he vist de què va realment tot això, no és tant sols sortir a córrer, és molt més, és donar un respir a la ment, permetre’s el luxe d’evadir-se dels mals de cap de la setmana mentre gaudeixes del bosc i de les persones que t’acompanyen, que jo diria que són molt més que maques. I aquí em teniu, molt agraïda a tots per la gran acollida i amb ganes de seguir compartint aquestes estones amb tots vosaltres.
I per acabar, què menys que presentar-me i fer cinc cèntims del què sóc (això normalment aniria al primer paràgraf, oi?). Em dic Cristina i he viscut a Sabadell de sempre, però per motius de feina, vaig anar a parar a Terrassa, cosa que no m’hagués imaginat mai a la vida tot i que està tant a prop!. Així és com des de fa dos anys, exercint de fisioterapeuta, volto pels carrers d’aquesta ciutat.
Una abraçada a tots; Cristina Garcia Garcia
|
||||||||||
Comentaris tancats a Hi havia una vegada… i més d’una
