30 maig 2013
Engantxats pel córrer
Us heu aturat a pensar que l’esport que hem triat és el més meravellós. I per què ens atrevim a fer aquesta afirmació ?
Segurament que com que molts hem trobat una nova raó de viure, i n’és una més. Tots sabem que tard o d’hora ho tindrem de deixar, pel motiu que sigui i no farem un llistat de possibles raons, però segur que al teu cap n’hi veus alguna. En canvi la felicitat que ens porta una cosa tan senzilla és molt gran.
Aquests moments en els que l’excusa d’anar a cercar la teva colla que ens porta a riure i somniar, relaxar-nos i cansar-nos, cuidar-nos i tenir cura del que mengem, si dormim bé i, tot per a què ? per a què al proper dissabte poder anar al costat de l’amiga i l’amic sense, si pot ser, fer massa sacrifici i notar els beneficis de l’exercici, que tantes vegades els entesos s’han atrevit a dir.
Bé, deixem-nos de romanços i anem al que us interessa: recordar mitjançant un petit relat i unes quantes fotografies el que va passar aquest dissabte amb el que la majoria hem gaudit un munt, entre els que m’hi conto.
Buscant camins amples i amb alguna brometa, com ara quan algú fa veure que és per aquí i anem cap allà i sobretot fent-nos costat els uns als altres i fent que als encreuaments i sense parar-nos massa, fem bons reagrupaments i quan passem per camps exultants d’herbes amb tota la gama de verds possibles i respirant aire fresc i net, travessem vigilant no tenir ensurts, la carretera de Matadepera fins al bosc de Can Deu on per gaudir i provar si estem en forma, fem algun progressiu i veiem si anem tenint millores en el nostre cos.
Sempre amb nous mossenaires benvinguts, que fan que el projecte duri i per-duri en el temps i ens proporciona la possibilitat de trobar noves amistats, que hores d’ara se’ns fa dificil recordar un per un els seus noms, però que si esdevenen habituals ho farem, per deixar de ser corredors mossenaires anònims. En nom de tots: moltes gràcies per fer possible aquest projecte de “Entrenaments en Grup a Torre Mossèn Homs”
a mig camí ens fem la fotografia que ens fa estar tots units com una família que realment som: família de corredors mossenaires
abans però, sortim tots amb en Lizandro que feia dies que no venia, però que sabem que de ganes en tenia moltes.
I dos mossenaires antics, que feia un parell d’anys que per distints motius no podien venir. La Isabel per la seva maternitat i recordem que a més havia estat mossenaire d’honor
de fet és innegable que com entrenament consolidat, no deixa de ser curiós la quantitat de gent que som cada dissabte. Ens meravella.
En primer terme i de taronja el nostre mossenaire de la setmana i d’estrena de samarreta la nostra nova amiga, que ja porta unes setmanes venint habitualment
de mossenaires la Cris i la Laura, seguits de prop per nous mossenaires
Vestit de Traces, un nou mossenaire que també s’estrenava
Ildefonso, Roser i Lidia en primer terme
Silvia i Marta, i de verd, nou mossenaire
Fran Carmelo, que fa tots els progressius que es proposen i que va amunt i avall a la cerca del mossenaire que ve darrera, per no deixa’l sol
nou mossenaire
Cada dia som més amics que fan gran el projecte.
David el dia del seu retorn després de dos anys
Isabel, ja en la seva nova condició de mare, després de dos anys. Encara que fa btt. Al mig del camp de cibada un gosset. que gairebé passaria desapercebut
Fernando seguit per la Sandra,
Pau seguit per en Barto
Llui, que avui l’hem vist fer progressius: tan sols quan els feia en Pau; son bons amics fins i tot per això.
El Traces nou, el dia de l’estrena
Lidia i Laura. Contentes !!
Emilio seguit per l’Albert
L’Eugeni, un gran veterà
La Cris sempre contenta
Isabel, fa tres vegades que ve: vol dir que és una mossenaire de cap a peus i estem molt agraits de que li agradi el projecte.
Quim i José Luís
José Luís i Andreu
l’Andreu
Després de travessar camps tan bonics, un bon re-agrupament
La Sandra a la seva segona setmana, fent la pujada seguida per en Fernando
Lidia, seguida per en José Expósito
Detall de qualitat: els mossenaires que tornen a buscar al que ve un xic més endarrerit, després d’un progressiu
L’Anna i de la seva mà tenim el luxe de conèixer el nostre mossenaire d’honor al costat de la Silvia
I de la mà de la Lidia el nostre nou mossenaire de Traces.
Vol dir que sou vosaltres que aconselleu aquests entrenaments peculiars en grup on tothom que vulgui córrer és benvingut i ganes de conèixer-us, que tots sou molt importants.
Sempre ens agrada tot el que ens expliquen per que els coneixem, els mossenaires nous i hem de confessar que tal i com ho explica l’Albert se’ns a fer curt per la manera que ens ho ha fet extensiu. Només agrair el gest i esperar comptar molts anys de la seca amistat amb tots nosaltres.
Es tot un honor ser un Mossenaire d’Honor!!
Porto temps corrent per Mossenhoms sol com un mussol durant el cap de setmana, fins que l Anna Cos em va enganxar. De fet córrer mentre xerres o xerrar mentre corres es molt mes divertit que córrer sol!.
A mes mai havia tornat enrere!!
T’explicaré com vaig començarà a córrer. Jo era dels que pensava que córrer era de covards o de xoriços, als 25 anys vaig deixar el Judo ( 1 Dan) desprès d’una lesió al ombro en una competició. Esportivament vaig estar un període de aletargo de 15 anys amb tres preciosos fills entremig. Va ser als 40 anys, quan encara no se que em va picar, vaig decidir córrer. Potser uns quilos de mes, potser la crisis dels 40, no ho se. El cert es que el primer dia el recordo perfectament. Vaig agafar unes sabatilles que tenia per casa i vaig sortir. En aquella època vivia a Matadepera a la vora del Èpic, vaig anar cap a les Pedritxes per la carretera, com no, pel camí mes dur!. Recordo el patiment als peus i lo llarg que es va fer. Quan vaig acabar la sortida, vaig descobrir que les sabatilles eren de Basquet!!!. Primera lliçó. Desprès d aquesta experiència, em vaig comprar unes sabatilles noves. En un dels meus viatges cap a la Xina a vendre maquinaria (soc enginyer industrial y dirigeixo una petita empresa), vaig pensar que a Xina podria trobar unes bones sabatilles per corre. En vaig trobar unes de ben xulles, verdes, molt baixetes,sense turmellera com les de bàsquet, una monada!. De tornada anava pensant en el gran dia d’estrenar-les. Vaig canviar el recorregut el dia de l’estrena, mes planer i mes curt (mes o menys 1 Km), havia de incrementar progressivament.
Aquell dia, al arribar a casa, estava molt satisfet, havia fet el recorregut i sense parar! Orgullós com quan un acaba una cursa. Però ves per on les sabatilles estaven destorçudes, Aquests Xinesos!! Va ser la primera reacció!
Al cap d’uns dies passejant pel centre amb la meva dona (ara exdona), anava mirant botigues tot i prenen mes atenció amb les sabatilles. Vaig descobrir que havia passat no era la baixa qualitat del Xinesos, era que m’havia comprat unes sabatilles molt mones però de mudar, no de fer esport!!!!. A partir d’aquí, vaig anar a una tenda especialitzada i em vaig comprar unes sabatilles per corre com cal!. Des de llavors fins ara que tinc 48 anys, les fites aconseguides son, la única i ultima MARATO 2010 Barcelona 4.04, (es inhuma), mitja Terrassa 1.41. Anualment intento fer unes 3 o 4 mitges variades cada any, la de Terrassa sempre que pugui, però últimament alguns Mossenaires m’estan enredant per iniciar-me en curses de muntanya. Segurament al final caure!, També m’estan interessant les curses curtes i solidaries, per que son per bones causes ( i mes curtetes).
Les sensacions que tinc m’entres corro son principalment de llibertat (una sensació semblant quan vas en moto de trial o de carretera per plaer), esforç i lluita en un mateix, la sensació de aconseguir reptes en cada sortida, i de la feina ben feta. Tot això em fa sentir orgullós i em mante l ego viu ( que es molt important per un Lleó). A mes de fer esport i mantenir la línia!
Felicitar-te pel projecte, aquestes iniciatives fan que el mon esdevingui millor!!!
Molts ànims !!!
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
- Vols que faci de dissenyador per tu ? escriu-me sense compromís 🙂
No hi ha resposta
